HEM OBLIDAT EL PAÍS VALENCIÀ (Joan Monleon com a símptoma)

Ahir comentava que dilluns va ser un dia dur. Vaig deixar per a avui la notícia més colpidora de totes, perquè crec que mereix capítol a part: la mort de Joan Monleon. No m’entretindré ara a repassar la seva trajectòria, perquè es troba fàcilment a internet. De tota manera, qui no recorda la mítica i corrosiva “horchatera valenciana” d’aquest faller empedreït, ànima del grup “Els Pavesos”?

Ha estat precisament amb un vell vinil dels Pavesos a les mans que m’ha vingut al cap una reflexió gairebé tan dura com la desaparició d’en Monleon: el deteriorament de l’imaginari col·lectiu català, del qual el país Valencià n’era una peça cabdal. Durant els 70 i bona part dels 80, si més no en l’àmbit cultural, era molt senzill conèixer què s’estava fent a València. Formava part de la nostra quotidianitat. Avui, per exemple, només sabem del grup “Al Tall” quan apareixen per aquí per presentar nou disc. Abans, en trobaves referències a la premsa diària sense haver d’esforçar-t’hi gaire.

No fa massa era a Ciutat de València parlant amb gent de teatre d’allí. La conclusió va ser unànime: s’han trencat els lligams. No els més profunds, que aquests difícilment moriran, però sí els més pràctics, i per tant més efectius. Fa un parell de dècades, potser ja camí de tres, uns i altres sabíem què es feia a casa d’ambdós. Els respectius governs havien teixit ponts de transvasament de la informació, i la cartellera valenciana formava part, si em permeteu l’expressió, de la “cartellera catalana global”. Avui, res de res. Des de València saben què s’està fent als grans equipaments barcelonins –TNC, Lliure, de vegades el Romea i poca cosa més- perquè se n’acostuma a fer ressò la premsa estatal generalista. De la resta de l’oferta del Principat no en tenen ni idea, o s’han d’espavilar pel seu compte per estar-ne al dia. Des de Catalunya és molt pitjor: desert informatiu total i absolut.

Hem oblidat el País Valencià, com havíem oblidat Joan Monleon. El recuperem avui a causa de la seva mort. Esperem que no passi el mateix amb el seu país, que hàgim d’esperar que mori per recuperar-ne la memòria.

DIGNITAT (O NO)

Ahir va ser un dia dur, perquè no per esperat fa menys mal: l’arxiu Centelles ja és a Salamanca. La lluita d’un home –jugant-s’hi fins i tot la vida- per evitar, entre d’altres coses, que els negatius de les seves fotografies fossin utilitzats per “depurar” lluitadors antifranquistes, ha estat miserablement escarnida. Avui no es depurarà ningú, evidentment, però l’”Archivo” ja té el seu trumfo per compensar l’”expolio”. Com que ja en vaig parlar en aquest altre post, no repetiré ara tot el que vaig dir. En tot cas, tinc molt clar que la dignitat de tota una vida es manté intacta. La que trontolla és la d’aquells que, ves per on, per fi s’han adonat del que tenien entre mans. Encara sort que no van llençar la famosa maleta fa anys, com sembla que van estar a punt de fer perquè no sabien on ficar-la...

I ahir, coincidint amb la notícia salmantina, ens arribaven veus pronosticant la sentència del Constitucional sobre l’Estatut per a la primera quinzena de gener. La veritat és que el tema m’avorreix cada cop més. Ho he dit moltes vegades: jo vaig votar que No a l’Estatut, i us asseguro que la batalla per la seva constitucionalitat em rellisca bastant. Però no puc oblidar una anècdota històrica: l’any 1986, a l’inici de la campanya pel referèndum de l’OTAN, hi havia sectors independentistes que no s’hi volien implicar amb l’argument que era un tema que afectava l’Estat espanyol, no els Països Catalans. Sortosament, van reflexionar, van arribar a la conclusió que les conseqüències de l’entrada o no a l’OTAN els afectarien directament, i es van afegir a la campanya pel No, que finalment va acabar triomfant, si més no a casa nostra. A què ve recordar aquesta batalleta, potser us preguntareu? Doncs ve a tomb en relació a l’editorial conjunt que els diaris catalans van fer sobre el tema del Constitucional, i que tantes adhesions ha generat. Amplis sectors independentistes han reaccionat argumentant que la via autonomista ja està morta i enterrada, i que la dignitat de Catalunya no es veurà afectada per disposar d’un Estatut més o menys retallat, sinó per no disposar de la plena independència nacional.

D’acord, però com dirien els avis, no es pot matar tot el que és gras. Les agressions espanyolistes són cada cop més habituals i cada cop menys dissimulades. I cal que els hi plantem cara d’una vegada, sense arronsar-nos com sempre acabem fent. I el que no es pot negar, el que la història s’entossudeix a demostrar i nosaltres ens entossudim a oblidar, és que quan hem anat tots a una no s’han mostrat tan valents. I ens agradi o no, el tema del Constitucional està tenint aquest gran mèrit: unir el país en una causa comuna. Ja ho sé que aquesta no és la nostra causa ideal, que ens agradaria sumar esforços per assolir fites més altes. Ja ho sé que tots plegats tenim encara molt present el moment en què varem dipositar el vot el passat dia 13. Però la lluita de guerrilles és llarga, i el desgast de l’enemic imprescindible. I si la unitat enfront del Constitucional els desgasta, cal que ho aprofitem. I si voleu, mireu-vos-ho d’aquesta altra manera: no estarem defensant l’Estatut, sinó qüestionant l’Estat espanyol atacant directament la seva base d’operacions. No deixem passar les oportunitats en nom de purismes estèrils, com va estar a punt de fer algú l’any 1986!

Il·lustro el post amb una fotografia d’una de les versions dels Pastorets amb més mala llet que recordo. Va ser ahir nit, al Teatre de Gràcia de Manlleu, coordinats pel Teatre Centre i amb el suport de Ventall i el Gall. Divertidíssims. Sense arribar a fer sang, però divertidíssims. El leit motiv era la reivindicació de la finalització de les obres del nou Teatre Centre, però no s’aturaven aquí. De fet, no es va salvar ningú: Millet, Montull, Vila d’Abadal, Pere Prat, Montilla, Chacón, Anglada, TOTS el partits polítics catalans, Al Qaeda... i tot, salpebrat amb unes versions de cançons -nadalenques i d'altres- per sucar-hi pa. La foto correspon a l’inici de l’espectacle. Feu un exercici mental a partir d'aquesta imatge: recupereu la música del Cant de la Senyera, i imagineu-la cantada per tota aquesta colla amb la lletra següent:

Si al damunt de ser cornuts
ara ens toca pagar el beure
ho direm tot sense embuts!

Doncs d’això anava l’espectacle. Digne? Digníssim! Afanyeu-vos, que avui repeteixen i hi cap poca gent...

REFLEXIÓ COL·LATERAL SOBRE EL "CAS HAIDAR"

No pretenc afegir arguments a favor de la lluita d’Aminatou Haidar. La meva antiga militància –durants uns quants anys – a l'Associació Catalana d'Amics del poble Sahrauí (ACAPS) em fa coincidir amb la immensa majoria de coses que s’han dit en aquest sentit. La meva reflexió va encaminada, sobretot, a certs sectors catalans que han defensat, amb ella, el dret a l’autodeterminació del seu poble.

Són els mateixos, per exemple, que ahir mateix es manifestaven eufòrics perquè la Ley de la Memoria Histórica havia aconseguit que es retirés l’àliga franquista del quarter de Capitanía General a Barcelona. Tota una llei per treure una gallina! Una llei que no és ni capaç de facilitar l’anul•lació dels judicis del President Companys i tots els altres assassinats per la repressió franquista, però que, això sí, permetrà la neteja de la façana en qüestió.

Però tornem al tema, que m’estic desviant. Aminatou va cometre l’horrible crim d’omplir una fitxa d’aeroport posant, allí on indica “nacionalitat”, les paraules "Sàhara Occidental". El mateix que hem fet, durant anys, alguns catalans i catalanes que a l’aeroport del Prat, per exemple, omplíem fitxers tot posant-hi “nacionalitat catalana”. Que ningú no s’esquinci els vestits, però. Sóc molt conscient que no són realitats comparables, sobretot pel fet que els sahrauís que defensen el seu dret a l’autodeterminació s’hi juguen la vida. A Europa, certes coses ja no hi poden passar. A Europa, hem hagut d’aguantar només l’esbroncada del poli de torn, mentre de la cua, plena de gent amb pressa per tornar a casa, hi sortien tota mena de comentaris crítics. El més suau, aquell de “deixa-ho córrer, que no hi ha res a fer”...

Però tornem als “catalans solidaris” amb el dret a l’autodeterminació de totes les nacions del món excepte la seva. A la nostra, aquest dret li va ser arrabassat el 1.714, fa ja 296 anys. A la dels sahrauís, el 1.977, fa “només” 32 anys. La pregunta, companys, és la següent: suposant –esperem que no- que la ONU seguís incomplint les seves pròpies resolucions i el referèndum d’autodeterminació del Sàhara no es dugués mai a terme; suposant que la mà de ferro del Marroc els seguís collant tan ben collats com fins ara; creieu avui, en ple 2.009, que l’any 2.273 (296 anys després de l’ocupació marroquina), la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), seguirà tenint dret a autodeterminar-se, a decidir per ella mateixa, a ser, si els seus habitants ho volen, una nació independent en el concert de totes les nacions del món?

Si la vostra resposta és NO, només puc dir-vos que em sorprèn molt aquesta manera “temporal” de valorar els drets. M’agradaria saber, segons vosaltres, a partir de quants anys s’ha de renunciar a un dret que t’han arrabassat. Si la resposta és SÍ, aleshores tornem a ser al cap del carrer: com és que fora de casa sempre és que sí, i dins de casa sempre és que no?

Des del meu suport total i absolut, sense ambigüitats, a la lluita d’Aminatou Haidar i el seu poble, la meva incomprensió envers la vostra renúncia a defensar també el vostre, de poble. Salut, companys.

HOMENATGE A TOTS ELS ERIC LARTEY

No en vaig parlar a l’anterior post perquè crec que mereix reflexió a banda, començant pel fet que no en tinc les dades generals, ni tan sols les osonenques, però sí les de Vic. El cas és que el passat dia 13 va anar a votar gairebé el 20% dels immigrants de la ciutat amb dret a vot. Una cinquena part! No sé què en pensareu, però jo ho trobo excepcional. Pel que té de significatiu i, en un sentit més literal, pel que té d’excepció. A Vic, on hem d’aguantar els representants “oficials” de la xenofòbia més dura, un nombre gens menyspreable de nouvinguts aposten no ja perquè el país vegi reconegut el seu dret a decidir, sinó directament perquè s’independitzi (perquè ningú no creurà que van votar que NO, oi?). Senyal que no devem estar fent les coses tan malament, senyors de la caverna.

Aprofundint una mica en el tema, val a dir que ha tingut un cert ressò mediàtic un comentari que vaig fer en una tertúlia televisiva, denunciant les males arts del cònsol del Marroc a l’hora d’intimidar els magrebins –jo parlava de Vic, però ho hauríem de fer extensiu com a mínim a Manlleu- perquè no anessin a votar. El cas Haidar els cremava a les mans, i no volien incomodar més del compte el govern espanyol. Ho sé de bona font, però en casos com aquest les fons, evidentment, no es diuen. Comentar només que em costa creure el baix percentatge de magrebins –amazigs especialment- que van anar a votar. Em costa creure que tanta gent activa com conec –a través, per exemple, del CNL- ni hagi fet el pas ni hagi empès els seus a fer-lo, si no és que hi ha darrere una causa de força major. Són coses a tenir en compte a l’hora de treballar prop d’aquest col·lectiu perquè, també ells, guanyin el seu particular dret a decidir.

En tot cas, des d’aquí, el meu modest homenatge al 20% de catalanes i catalans de la nova immigració que sí que van fer el pas. Acompanya aquest post una fotografia d’Adrià Costa (osona.com), on s’hi veu l’Eric Lartey fent la seva intervenció en un acte unitari que demanava, a Vic, el vot afirmatiu al referèndum. El meu reconeixement envers ell, i, personalitzats en ell, tots els Eric Lartey que es van mullar per nosaltres, que és el mateix que dir que es van mullar per ells. Gràcies, amics!

SOBRE EL 13D, PEL BROC GROS.

Com deia, el 13D ha generat un munt d’opinions, sovint inconnexes, impossibles de sistematitzar. Recorrent al tòpic, fins ara tot estava per fer. Des de diumenge 13, però, tot és possible. En un món on tot avança tan de pressa–i la política catalana no n’és aliena- es fa difícil predir què passarà a partir d’ara. Només podem aspirar –si més no és el que em passa a mi- a abocar pel broc gros, a raig, aquelles reflexions que hem estat capaços de concretar durant la darrera setmana. Les que segueixen no són únicament meves, ni de bon tros. Són fruit de les moltes converses mantingudes aquests dies amb gent diversa i de pensament sovint confrontat. És molt probable, a més, que no tinguin cap interès ni utilitat. I que siguin massa llargues, pel que demano disculpes ja des d'ara. Però és el que hi ha. Aquí van:

Els resultats a Osona: Espectaculars. El SÍ abassegador ja el prevèiem. La participació, no obstant, va ser brutal. Sense pal·liatius. Un 41,1% a Osona i un 42,5% a Vic amb el cens de la consulta. Més d’un 48% a Osona i un 49,8% a Vic amb el cens “tradicional”. Tenint en compte quin és el comportament de la població en qualsevol contesa electoral, és un èxit rodó. Es miri com es miri. Quanta gent més podria anar a votar en un referèndum “oficial”? Un 30%? Un 35%? Difícil, però no impossible. Imaginem que tots els votants nous optessin pel NO. Fins i tot així, la majoria absoluta del SÍ està garantida. La major part de la ciutadania osonenca vol un estat català independent. Es diu aviat, però no crec que ningú hagi valorat seriosament tot el que això significa. Ni aquí ni fora d’aquí.

Els resultats fora d’Osona: Molt millors del que molts pretenen. Aproximadament un 24% de participació si no hi comptem la nostra comarca, més d’un 27% si ho mirem de manera global. Més d’un 27%! Fins ara, l’únic partit parlamentari que du l’assoliment de la independència al seu programa no ha passat mai del 16% dels vots. Hi ha dues opcions: o l’independentisme augmenta, o hi ha votants de partits que no són Esquerra que també aposten per la independència. Què tal si ho deixem en la suma d’ambdues coses? Dos dels elements imprescindibles per assolir l’èxit: la transversalitat i l’increment de partidaris. Anem pel bon camí.

Les declaracions d’en López Tena: Tenia les seves raons per fer-les, no hi ha dubte. Osona no és una mena de reserva barretinaire sense equivalent enlloc més del territori. Un exemple? Berga, sense anar més lluny. Un 32,5% de participació. 10 punts menys que a Vic! Tindrà la seva explicació, però d’entrada sona estrany. Potser López Tena tenia raó. Però on no la tenia, de cap de les maneres, era en les formes i el moment. Si els destinataris de les seves declaracions haguessin estat només els qui ell va criticar, encara. La cosa quedaria en una polèmica entre organitzadors, i llestos. Però no era així. López Tena va oblidar que hi havia molta gent que no va participar en l’organització de la consulta, que va anar a votar, i que estava il·lusionadísima. No tenia cap dret a engegar-los aquell gerro d’aigua freda. Esperem que després de les converses que hi ha hagut entre totes les parts, tot plegat acaba reconduïntse.

El model López Tena: Aquí si que cal donar-li tota la raó. Jo vaig fer d’apoderat al Temple Romà, el col·legi electoral de Vic que va recollir un major nombre de votants. Un cop tancades les portes ens va arribar una caixa amb... 1.200 vots anticipats! Dono fe de la seriositat, de l’extrema escrupolositat amb la que van ser tractades aquestes dades, que algú ha pretès que podien generar dubtes. Varem estar treballant fins gairebé les dotze. No es va anar a la cacera del vot, sinó tot el contrari: tot allò que presentava dubtes era rebutjat. M’hauria agradat que els qui van optar per la crítica fàcil hi haguessin estat presents. Potser envermellirien de galtes i tot.

La ILP presentada al Parlament: Sabem el nom de les quatre persones que la van presentar, però he de reconèixer que a hores d’ara ja m’he perdut: ignoro qui li dóna suport. Només una consideració: quan es van presentar les mocions de suport als ajuntaments hom va anar amb peus de plom a l’hora de redactar-les, no fos cas que s’incorregués en alguna “il·legalitat” segons el marc legal vigent, i els de sempre tinguessin l’excusa per perseguir-les. Amb la ILP, però, aquestes precaucions s’han obviat del tot. S’ha presentat una cosa que se sap que no entra en absolut en l’esmentat marc legal, i que als partits polítics parlamentaris –com ja van fer fa poc- no els quedarà cap més remei que rebutjar-la d’entrada, sense ni tan sols admetre-la a tràmit. Els qui han presentat la ILP saben sobradament que durant aquesta legislatura s’aprovarà la llei que ha de regular les consultes populars, i que aquesta llei permetrà que el Parlament, ja des de la propera legislatura, consulti la ciutadania -a petició d’aquesta, dels ajuntaments o del propi Parlament- sobre qualsevol tema. Qualsevol. Inclòs el suport a la independència. Després vindrà el segon pas, que consistirà en què el govern de Madrid haurà d’acceptar que es faci la consulta. No ho acceptarien, és evident. Però aleshores entraríem en conflicte polític, que és del que es tracta. Presentant la ILP, s’impedeix que arribi el conflicte. Això sí, permet repartir gratuïtament carnets de botiflerisme...

La posició de CiU: “Acompanyar però no impulsar, diuen”. A qui volen enganyar? Sense els votants de CiU els números no surten, ni tan sols a Vic. O especialment a Vic, si voleu. Cal que CiU sigui conscient del que pensa un ampli percentatge dels seus votants sobre el tema que ens ocupa. Que en molts llocs van demanar directament el SÍ, home! I no s’hi val allò que diu en Mas, que val més no convocar un referèndum perquè el perdríem. Tan de bo féssim un referèndum oficial i vinculant sobre la independència i el perdéssim. Perquè voldria dir que el nostre dret a decidir està oficialment admès per part de tothom, inclòs l’estat espanyol. Al Quebec ja n’han perdut dos, i hi seguiran insistint...

La posició del PSC: Diuen que tot plegat no serveix per a res. Proven de ridiculitzar el referèndum tant com poden. Argumenten que es tracta d’una consulta sobre la independència organitzada per independentistes i votada per independentistes. Deixant de banda que tots coneixem algun votant socialista que va anar a votar el dia 13, no s’ho creuen ni ells, tot això que diuen. Perquè resulta que a l’hora de la veritat han entrat en el joc. Han legitimat el referèndum. Que per què? Doncs perquè han fet campanya activa. Una campanya amb tots els ets i uts: declaracions a la televisió, articles a la premsa... defensant l’abstenció. Al cap i a la fi, una opció com una altra. Tenien la possibilitat d’ignorar-ho, de fer veure que no passava res. No hi ha rebuig més evident que el silenci. Però han parlat. Han donat a la consulta la importància que tenia. Pensem que molts d’ells deuen formar part del 31% que a la pregunta del CEO sobre quina voldria que fos la relació de Catalunya amb Espanya, respon que la d’un “estat federal”, enfront del 20% que aposta directament per la independència. Un 31% que molt probablement es deu afegir a l’altre 20% quan la UOC pregunta directament si s’està o no a favor de la independència. Dit d’una altra manera: hi ha molts federalistes que davant de l’evidència que a l’altra banda –Madrid- no hi ha ningú que els escolti, davant d’una hipotètica pregunta oficial amb només dues respostes possibles (SÍ o NO), votarien que SÍ, com ja han fet, per exemple, molts votants d’ICV. O tornarien a abstenir-se, com ja ha dit que faria la consellera Tura. Són bones notícies...

La unitat: Hi ha qui ha volgut veure en aquestes consultes una aproximació entre les bases d’Esquerra i de CiU. La meva experiència –potser equivocada, ho admeto- em porta a creure que en indrets com Vic va ser superior la sintonia entre Esquerra i les CUP. En tot cas, hi va haver sintonia. Una sintonia que no ens pot fer oblidar, no obstant, que la independència no és una ideologia sinó un objectiu. D’independentistes n’hi ha de tots colors, i tots els SÍS comptaran a l‘hora de la veritat. Però seria absurd pretendre que des d’ara i fins que arribi aquell moment hem d’anar tots de bracet. Se’ns presenta un exercici de difícil equilibri: seguir fent cadascú el seu camí, però sabent destriar molt bé aquells moments en què caldrà tornar a fer front comú. De nosaltres depèn. De tots.

Reflexió final sobre la política, els polítics i la desafecció ciutadana: Totes les enquestes ho certifiquen: la gent se sent cada cop més lluny dels polítics. Un dels èxits del referèndum del dia 13 és que s’ha “venut” com una iniciativa de la societat civil, engegada i organitzada al marge dels polítics. La realitat, però, és que ja la mateixa comissió organitzadora del referèndum d’Arenys estava plena de polítics. I ara la història s’ha repetit: mentre costava omplir alguns actes organitzats per partits a favor del SÍ, centenars de voluntaris s’afegien a les comissions organitzadores... majoritàriament coordinades per polítics. En tot cas, sí que cal reconèixer una cosa: els partits se n’han mantingut al marge. No hi ha hagut consignes, tot i que probablement la temptació era gran. L’organització, en aquets sentit, ha estat independent. Però no ha estat apolítica, des del moment que la finalitat de tot plegat era indiscutiblement política. A més, cal recordar que no hi ha hagut cap nació moderna que hagi aconseguit la independència sense la intervenció decisiva –de vegades exclusiva- dels polítics. S’imposa, doncs, una doble reflexió: per part dels polítics, perquè descobreixin d’un cop què els està allunyant de la ciutadania i hi posin remei. Per part de la ciutadania, perquè actuïn de manera que la política torni a tenir el valor social que tenia no fa pas tant. Pressionant, no girant-se d’esquena.

Bé, i ara ja podem xerrar d’altres temes. Però això serà a partir de demà. Als qui heu arribat fins aquí, gràcies per la paciència.

CONFESSIÓ

Darrerament havia aconseguit una regularitat acceptable a l’hora de mantenir actualitzat el bloc, cosa que comportava, per exemple, que durant el mes de novembre hi hagués inclòs 10 comentaris. Aquest mes, en canvi, he d’admetre que tinc problemes: des del passat dia 9 que no escric res, i no és per falta de temps ni de ganes. Fa dies, per exemple, que vull parlar sobre la futura Llei del Cinema i els darrers esdeveniments que l’han envoltat. Tinc també altres temes que ja aniran sortint, però hi ha una qüestió que m’ha mantingut bloquejat fins ara: el 13D.

Resulta obvi que s’imposa una reflexió sobre la jornada de consultes sobiranistes, el que ha representat i el que representarà. Volia parlar-ne ja el 14 mateix, però fins ara no he sabut com posar-m’hi. A l’’apassionant experiència viscuda a Vic s’hi va afegir, més o menys inesperadament, el reguitzell de declaracions i contradeclaracions aparegudes des de la mateixa nit del 13, i tot plegat ha generat una sensació de desconcert que, almenys en el meu cas, m’ha impedit estructurar un post com m’hauria agradat poder-lo fer. Durant els darrers 10 dies, a més, he assistit a alguna reunió política i fins i tot a alguna tertúlia als mitjans de comunicació sobre el mateix tema. En totes elles hi he detectat un fet força evident: més enllà de la defensa de la necessitat de mantenir la unitat, no hi ha discursos excessivament estructurats. Si n’he tret alguna conclusió? Una, en tot cas: és bo que sigui així. Estem arribant a una situació nova. Fins ara hi havia una remor de fons –com al poema de Martí i Pol musicat pel grup “Coses”- que maldava per sortir. Ara, la remor s’ha fet més forta, més consistent, i comencem a visualitzar-ne l’origen: una societat que “surt de l’armari” nacionalment parlant. I com en tota cosa nova, ningú no sap exactament com es concretarà. Lluny, doncs, els discursos estructurats, programats, planificats. Tots els sentits alerta, això sí. Ja em perdonareu la grandiloqüència, però quan la història et crida has de ser-hi. Per a què? El temps ho dirà. O, més ben dit, nosaltres ho direm. Al cap i a la fi, d’això es tracta, no? De decidir per nosaltres mateixos...

Bé, ja està. Ja he buidat el pap. Per no fer excessivament llarg aquest post, l’aturo aquí. En seguiran d’altres, si puc avui mateix, on intentaré posar per escrit les moltes coses que em volten pel cap, començant, ara sí, pel propi 13D. Gràcies per la paciència!

SALVATGES!

Avui, com que qui més qui menys ha hagut de fer esforços per llevar-se després de quatre dies de festa, us proposo un joc per esvair preocupacions. Una mica fosc, en consonància amb la jornada. Una mena de joc de rol, com si diguéssim. Imagineu, per un moment, que sou un o una falangista (ja us he dit que era una mica fosc). Imagineu que heu demanat permís –que dur, he, haver de fer una cosa així- per manifestar-vos el dia 13 contra el referèndum per la independència. Imagineu-vos que us han dit que el 13 no, que el 12. Us ho heu imaginat? Doncs bé, ja teniu les regles del joc. Ara cal saber treure’n el màxim partit. Anem a pams.

Pas 1: On manifestar-nos?
No tenim gent per anar als 163 municipis que faran consulta, i n’hem de triar un que esdevingui tan simbòlic com sigui possible. A veure... què tal a Vic? Sí? Doncs ja tenim resolt el primer pas.

Pas 2: A quin punt exactament?
Es tracta que el focus d’atenció estigui centrat en nosaltres. Quin és l’indret més “visible” de Vic un dissabte pel matí...? Ja ho tinc! El mercat de la Plaça Major! És ple de gent que arriba de tot arreu, fins i tot de fora de Vic i comarca. Què, us sembla un bon lloc? Sí? Doncs hem resolt també el segon pas.

Pas 3: A quina hora?
Proposo que ho fem a mig matí. No hi fa tant fred com a primera hora, i és quan la gent surt a voltar. Aquí no hi ha discussió, em sembla. Fem-ho a dos quarts de dotze, i tots contents. 11,30, doncs? Perfecte. Ja tenim el tercer pas.

L’estratègia està completada. El joc de rol perfectament dibuixat sobre el taulell. L’ideal seria poder dur-lo a terme realment, com passa a les pel·lícules de jocs de rol. Sabeu què vull dir, no? Aquelles on un sonat imagina unes quantes salvatjades, i no se sap ben bé com, acaba duent-les a terme. Perquè seria una magnífica salvatjada, no? Una població on el sobiranisme hi és present en un elevat percentatge, rep una visita del feixisme més recalcitrant. A partir d’aquí, el risc i el perill estan assegurats. Us imagineu que un altre equip ens volgués respondre? I el que és més fantàstic: tot de gent inofensiva i confiada passejant per allí. Milers de potencials víctimes innocents! Gairebé em ve un orgasme imaginant-ho...

Com? Que es confirma? Que ho podem dur a la pràctica? Però qui ha estat el descere... perdó, el geni que ens ho ha autoritzat? Saura? Però aquest no era l’àrbitre? No se suposa que és imparcial? Bé, tant li fot. Moltes gràcies, amic Xoan. I fins dissabte!

.

INSTRUCCIONS DE DARRERA HORA DEL COORDINADOR DEL JOC:

.

PARTIDA SUSPESA. SE'NS HA TRENCAT EL TAULELL!! :

.

http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/10785/falange_enrere_aixoplugara_les_concentracions_contra_13-d_tot

A VOLTES AMB L'ARXIU CENTELLES

Demano disculpes per l'extensió d'aquest post, però tenia una irrefrenable necessitat de buidar el pap.

.

D’entrada, permeteu-me que deixi clars alguns punts. Sóc conscient que la fotografia és un art que genera uns productes que, com en molts altres casos –pintura, escultura, literatura, cinema, arts escèniques...- tenen un preu. I que en la fixació concreta d’aquest preu hi intervenen molts factors, entre ells –encara que no només- la qualitat del producte i el nom de l’artista. És evident que en el cas d’Agustí Centelles tant l’una com l’altre són del màxim nivell. En segon lloc, reconec també que ens movem en una economia de mercat, en la que tothom té dret, si troba un comprador, a vendre el seu producte al millor postor. Finalment, no puc negar l’existència d’una Llei de Propietat Intel·lectual que dóna, als hereus dels creadors, els drets que els dóna.

Dit això, però, crec que en el cas de l’Arxiu Centelles hi ha uns quants aspectes que no es poden obviar de cap de les maneres. Els primers són aquells que fan referència a la incoació, per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, d’un expedient d’inclusió de l’Arxiu en el Catàleg del Patrimoni Català en la categoria de col·lecció. Perdoneu la tirallonga, però és que hi ha qui parla per parlar i acaba per no dir les coses pel seu nom. L’esmentada incoació n’ha fet proliferar unes quantes, d’intervencions d’aquest tipus, i m’agradaria puntualitzar-les. Vegem-ho:

- No és cert que es tractés d’una maniobra desesperada per evitar la sortida de la col·lecció de Catalunya, maniobra que s’hauria fet tard i malament perquè en aquests moments l’Arxiu es troba ja a Madrid. S’obvia que les lleis estatals són de rang superior a les autonòmiques, i l’expedient no té cap efecte davant les maniobres del Ministerio de Cultura.
- No és cert que representés cap usurpació a la família, que ha seguit ostentant els drets de propietat intel·lectual i tot el que se’n deriva. L’únic que garanteix aquesta actuació és que la col·lecció no es disgregarà, i que la Generalitat podrà exercir el dret de retracte, del que parlarem ara mateix.
- L’argument que diu que els hereus han prioritzat la difusió artística abans que el negoci, ja que han renunciat, per exemple, a vendre l’Arxiu a la casa de subhastes Christie’s, que li posava un preu de sortida de 850.000€, és més que relatiu: el que garanteix justament el dret de retracte és que en cas de venda de la col·lecció a un particular, la Generalitat tindrà dret a fer la compra pagant-ne la mateixa quantitat. Per tant, la família només ha renunciat a allò que sap que no podia aconseguir.
- No és cert que el Departament de Cultura fes una oferta molt inferior als 700.000€ del Ministerio. Al total de la seva oferta, que d’entrada pujava 500.000€, calia afegir-li la cessió dels drets d’explotació pel període 2009-2015, que ara òbviament han perdut, i que haurien representat força més dels 200.000€ de diferència. A més, com ja hem dit, els hereus no s’han plantejat en cap moment forçar la Generalitat ha exercir el dret de retracte, cosa que els hauria representat, com ja hem vist, uns ingressos superiors als 500.000€.

Un cop analitzat l’expedient, arribem a allò que és realment important: un seguit de reflexions, que molts ens estem fent aquests dies, i que afegeixen a la història un caràcter de “greuge nacional”, no perquè a alguns ens agradi parlar de traïcions i coses per l’estil, sinó perquè van en contra de la mateixa voluntat del creador. Quina era aquesta voluntat i què representa violentar-la? Parlem-ne:

- En primer lloc, una valoració prèvia: Hi ha productes culturals que més enllà del valor que tenen “per se”, fins i tot més enllà del valor econòmic, n’adquireixen un altre d’afegit que supera en molt la pròpia realitat del creador i encara més la dels seus hereus. Per posar un exemple entenedor: algú seria capaç de defensar que “l’Estaca” pertany exclusivament a en Lluís Llach? Sense negar-li al cantant de Verges el seu valor com a compositor de la peça, i per tant la seva autoria intel·lectual, no és cert que aquesta ha esdevingut ja patrimoni de tot un país? Doncs amb les fotografies de Centelles, testimoni perenne d’un dels moments més durs pels que va passar Catalunya, la guerra del 1936-39, passa exactament el mateix.
- Agustí Centelles va fer mans i mànigues (aquí hi trobareu tots els enllaços d’utilitat per a aquest post), jugant-s’hi literalment la pell, per mantenir amagada, des del 1939 fins el 1976, una maleta plena de negatius, entre els que destacaven imatges de la guerra, i que es van anar incrementant durant la seva dura estada al camp de concentració de Brams i la seva posterior col·laboració amb la Resistència Francesa. Centelles no es va endur amb ell tots els negatius, només els que va considerar més significatius. En molts casos, aquests incloïen imatges de persones, i una de les seves obsessions va ser evitar-ne la confiscació, ja que sabia que si els protagonistes de les fotos eren reconeguts, la màquina de la depuració i l’extermini cauria sobre ells. Calia, sobretot, que aquells negatius no anessin a raure a l’indret on s’analitzaven els documents confiscats i des d’on s’articulava la repressió: l’”Archivo General de la Guerra Civil”, ubicat a Salamanca. Com tothom sap, la societat catalana en bloc ha dut a terme una lluita pacífica i intensa, liderada per la Comissió de la Dignitat, per tal de recuperar aquells papers tacats de sang. És a aquest arxiu, rebatejat com a “Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca” on els fills de Centelles estan enviant la col·lecció de son pare.
- Ja hem dit que Centelles no va salvar –segurament era impossible- tots els negatius. Sabeu on són, per tant, els menys compromesos, que no per això tenen menys qualitat? Efectivament: a l‘arxiu de Salamanca. Formen part dels paquets que han de retornar als legítims propietaris o als seus hereus. Per tant, si tot va com ha d’anar –que prou que s’està endarrerint- part de l’obra de Centelles sortirà finalment de Salamanca per retornar a la família. Què en farà, aquesta? Revendre-la a Salamanca? O, posats a fer, deixaran que se la quedin allí directament?

Sembla que darrerament la qualitat humana i política del conseller Tresserras, les seves intervencions sempre mesurades i gens agressives, l’estigui convertint en el blanc predilecte dels qui tenen problemes per explicar les pròpies actuacions –oi, senyor Bru de Sala-? Malgrat això, el to de les seves respostes no varia, evitant aquell aire baladrer al que ens tenen acostumats alguns polítics. Jo em quedo amb una de les seves intervencions mès encertades al llarg de la polèmica, la pregunta que va adreçar als fills del fotògraf: estan segurs que és això, el que hauria volgut el seu pare?

AVUI M'HAN AGREDIT

Dedicat amb complicitat a la gent de Vic, que entendrà la facècia.

Normalment, quan hom fa un escrit té molt present qui n’ha de ser el destinatari: si una xarxa social, si un bloc, si un mitjà de premsa escrita i/o digital... En el cas que m’ocupa, però, he de demanar disculpes: penso fer arribar aquestes lletres a tants llocs com pugui. Que ningú no cregui, doncs, que té una primícia entre les mans. És tan greu el que m’ha succeït que penso esbombar-ho als quatre vents: avui m’han agredit.

De debò, no és broma. Era negra nit –les 12 del migdia, aproximadament- i jo passejava per la Plaça Major de Vic, cantonada Parc dels Estudis. O era el pont del Bruguer? Bé, el cas és que d’entre les ombres ha sorgit un energumen que no parava de cridar. Des de fatxa a terrorista, m’ha dit de tot. No han trigat a acorralar-me en una cantonada –us ho he dit, oi, que eren una vintena?- i allí s’han posat les botes. És que anaven descalços, sabeu?, i es veu que tenien ganes de fotre’m coces. S’han posat les botes –m’he hagut d’esperar una estoneta a que acabessin- i aleshores han començat. Si us he de ser franc... quina cosa més poc formal! Vinga cops de peu i més cops de peu! Fins i tot m’he hagut de posar seriós: i els cops de puny, què? Un agredit que es preui ha de tenir de tot, no només coces. Per sort, han estat comprensius. Què m’haurien dit, a l’hospital, si no els hagués portat ni un trist trau al cap? I la premsa? La premsa, que està cridada a recollir les fotos de la meva cara ensangonada, què diria si apareixia només amb blaus a les cames? A més, una pallissa sense sang és com un arròs de conill sense conill, i la meva carrera com a futur Ecce Homo oficial de la ciutat restaria en entredit.

M’ha costat, ho he de confessar. Primer, unes quantes hores sense rentar-me per garantir que aquella taqueta vermella que em va sortir fa mesos –el sol, suposo- però que vista de lluny sembla de sang no se m’esborrés sobtadament. Després, haver d’aguantar les cares impertinents i desconfiades dels metges. Quina culpa en tinc, jo, si els cops se’m curen tan de pressa, i les marques no se’m veuen ni repassant-les amb rotring? Sort d’aquella ferideta al límit de l’ungla del dit petit de la mà esquerra, que m’ha servit per poder afegir una relació de danys a la denúncia. Per cert, uns altres que Déu n’hi do, els tals Mossos d’Esquadra. Què vol dir, que no esperen veure’m més per comissaria? Ells són allí per servir-me, vull dir per servir-nos, per protegir els pobres ciutadans dels atacs dels descerebrats de torn. I que no em busquin les pessigolles, perquè si no m’emprenyaré, i a mi no em coneixen quan m’emprenyo. O què passa, que un regidor té tot el dret del món a que el tustin, i jo me n’he de passar sense? Sí home, fins aquí podríem arribar...

L'ESTATUT, EL CONSTITUCIONAL, ELS DIARIS I "TUTTI QUANTI"

Tornem-hi amb l'Estatut! Com ja vaig insinuar un cop, tot plegat comença a cansar-me. Jo vaig votar que no, a aquest Estatut! De tota manera, com també vaig dir, la democràcia ja les té, aquestes coses: hi ha vegades que no guanyes. Hi ha vegades que la majoria defensa una cosa que tu no defenses. I en aquest cas, la majoria de la societat catalana va votar que sí. I la sobirania popular és sagrada. Per això no podem acceptar de cap de les maneres que 10 persones puguin esmenar la plana a tot un país. I encara menys podem acceptar que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Que ens vulguin explicar la primera lliçó, la de la separació de poders. No és cert que el Tribunal Constitucional encarni el Judicial i les Corts el Legislatiu. El Constitucional no és res més que la continuació, el braç armat del Legislatiu; o, més ben dit, dels partits polítics. Del PSOE i el PP, per se més exactes. De fet, sigui dit de passada, està tan mediatitzat com l'antic Consell Consultiu i l'actual Consell de Garanties Estatutàries catalans, que reprodueixen també els equilibris polítics dels partits de casa nostra. Es tracta per tant, d'un defecte del sistema. Fins i tot en el cas que al si del Constitucional s'haguessin fet ja les renovacions de membres pendents de fa temps, no deixaria per això de ser un instrument en mans dels partits majoritaris. I d'aquí plora la criatura.

Però no tot és negatiu. A banda d'aquest "pecat original", quan s'acabi la cançó de l'enfadós del Tribunal Consticuional-que s'acabarà- tindrem la resposta a dues coses: d'una banda, qui és el límit de l'estat de les autonomies. Fins on estan disposats a arribar. I ja s'intueix, quin serà aquest límit: no podrem ni fer de notaris. Perquè no ens enganyem: el terme "Nació", posat com està al preàmbul de l'Estatut i en el context de la frase en la que apareix (allò de "el Parlament va dir..." ), és paper mullat. Com a molt, fa les funcions d'acta notarial. Doncs bé, primera constatació: ni com a paper mullat no ens volen.

En segon lloc, la sentència del Constitucional indicarà fins on arriba la voluntat unitària d'aquest país. Cal celebrar l'aparició de l'editorial conjunt dels diaris catalans, però caldrà veure si quan arriba l'hora de la veritat els nostres polítics són capaços d'actuar amb la mateixa voluntat unitària. I arribats aquí, permeteu-me que expressi els meus seriosos dubtes. Si al PSC li va faltar temps per presentar esmenes de fons al redactat de l'Estatut del 30 de setembre, si a CiU li va faltar temps per vendre'l al PSOE en un pacte vergonyant... què en podem esperar, d'ambdós, quan arribi l'hora de mullar-se?

Seria feliç equivocant-me. No es pot negar que el PSC no havia dit mai les coses que diu ara. No es pot negar que manté una actitud impensable fa no massa anys. Com tampoc no es pot negar -i tant me fa que m'acusin d'oportunista- que sense la decidida opció d'Esquerra de fer entrar els socialistes al govern, aquest canvi no s'hauria produït mai, i segurament determinats diaris no haurien escrit mai el que han escrit avui.

Malgrat tot, mantinc encara les meves prevencions: és possible que hàgim fet arribar el PSC al nivell de CiU. Ara cal saber si estan decidits a fer conjuntament un altre pas endavant. O si tornarem a quedar-nos sols. Quan el Constitucional parli ho veurem. Cal, però, que estiguem preparats per a tot...

Per cert, canviant radicalment de tema: ahir hi va haver la primera sessió plenària del Consell de Ciutat de Vic. En parlo al Citybloc vigatà: http://www.naciodigital.cat/cityblocs/noticia/62/engega/consell/ciutat

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM!

Dimecres vinent és 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Tal i com explicava aquí mateix fa uns dies, dimecres 18 Esquerra va dur a terme un acte amb aquest motiu a nivell nacional. No repetiré aquí totes les intervencions que hi va haver, perquè per a això existeixen els enllaços. Permeteu-me, només, algunes reflexions:

- La obsessió pel "políticament correcte" ens fa, sovint, més mal que bé. Ho dic per l'expressió "violència de génere". És alló de "no volem igualtat? Doncs aleshores, tant poden agredir els homes com les dones". No siguem ingenus, si us plau. Una cosa són els casos esporàdics, una altra cosa és el problema universal. I aquest només té un nom: violència masclista.

- Als qui no dominem la dinàmica judicial ens pot semblar que la violència masclista està més perseguida del que ho està en realitat. Sovint, sentències condemnatòries amaguen mers tràmits formals que acaben en un no-res.

- Sense competències es pot fer sovint més feina de la que ens pensem. Cal, això sí, tenir voluntat per decidir per tu mateix i creure't de debò que estàs desenvolupant estructures d'Estat. En definitiva, saber emprar la política com una eina de superació de les limitacions. És el que està fent l'Institut Català de les Dones amb la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.

- Els actes polítics no tenen per què ser cap cosa encartronada. Dimecres passat, l'actuació de l'actriu Santa Morel interpretant un monòleg de Bienve Moya va complementar-se perfectament amb la part més política de l'acte, un diàleg entre Marta Selva i Gemma Sahún moderat per Ester Alberich.

- Entre el públic, molts homes. No crec que sigui una qüestió de "mala consciència". És que els problemes socials són cosa de tota la societat.

- Per acabar, una felicitació molt especial per a una dona molt valenta, la Mati Duque, sense la convicció de la qual aquest acte no hauria estat possible. Durant l'acte, a més, ens va mostrar a totes i a tots la seva determinació, duta a terme sovint en circumstàncies no gaire fàcils. L'enhorabona, Matí!

FOTO: MATI DUQUE DURANT LA SEVA INTERVENCIÓ

HA MORT EL MEU MESTRE

Aquest és un post que hauria desitjat no haver d’escriure’l mai. Ahir va morir Jaume Melendres, dramaturg, director d'escena, novel·lista... i pedagog. Sobretot, pedagog. Potser el títol del post és una mica pretensiós, però jo sempre ho he viscut així: ha estat el meu mestre. Sempre he dit que hi ha tres persones que han influït decisivament en el meu interès pel teatre: el meu pare, que me’l va descobrir, en Joan Raja, company “de generació” amb qui compartíem somnis sobre el que faríem en un futur (i que potser algun dia acabarem fent)... i en Jaume Melendres, el mestre que en la meva etapa a l'Institut del Teatre em va ajudar a ordenar conceptes, a establir prioritats i –tot i el bon teòric que era- a viure la vessant pràctica d’aquesta professió sense perdre’t en absurdes i inútils elucubracions.

Podria estar escrivint hores i hores, però no cal. Em limitaré a recordar aquelles converses de bar que esdevenien per a mi unes classes més, fins i tot millors que les que ens impartia a l’aula, i aquelles ajudanties de direcció que vaig fer al seu costat als tallers de final de curs, començant per una ja mítica La importància de ser Frank, que va acabar sortint de l’aula per fer temporada i gira per teatres comercials.

Després, les anècdotes es van anar succeint. Les resumiré en tres moments puntuals: el primer llibre que vaig publicar, conseqüència del primer premi que vaig guanyar –Variacions irades- el vaig dedicar a en Jaume. Temps més tard, li vaig demanar que me’n presentés un altre –Electronic Money- i em va respondre que sí sense dubtar-ho. Un cop se’l va haver llegit, però, em va trucar per dir-me que no li havia agradat gens i preferia no haver-ho de fer. Podia haver sortit del pas, venir a l’acte i dir quatre frases de compromís. Va preferir ser sincer, i des d’aquell dia el vaig admirar encara més. Per acabar, l’atzar va voler que en Jaume formés part del jurat que em va concedir l’accèssit de la primera edició del premi 14 d’abril, guardó que vaig recollir de les seves mans. Comprendreu que ara, mentre escric unes ratlles que ahir vaig ser incapaç de redactar, l’estómac se’m torni a regirar d’allò més.

Enorme director d’actors, immens dramaturg que ha escrit coses com Meridians i Paral·lels, una peça que diu molt poc d’un país que permet que, tres dècades més tard, segueixi dins del calaix pendent d’estrena, sempre he cregut que la seva vocació de pedagog va impedir la seva “explosió definitiva” en aquells àmbits. De cara al gran públic, s’entén. Perquè, pel que fa a la professió, sé –o almenys així ho vull creure- que tothom sap què acabem de perdre.

Avui em sento una mica perdut.

TRENQUEM EL SILENCI

Demà, acte nacional d'Esquerra contra la violència masclista. Al Pati Llimona de Barcelona (C/Regomir, 3), a les 19 h. Interessant taula rodona i representació d'un monòleg de Bienve Moya, l'últim Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular. Aquí teniu l'enllaç per ampliar-ne informació:

.

http://www.esquerra.cat/25novembre/

FUTVÒLEI

Aquest és un post d'aquells dels que no en tens gens clara la utilitat. A hores d'ara, tothom qui pugui estar interessat en el tema ja se n'ha assabentat. Però no me'n puc estar. Recordem els fets:

- Fa 17 anys que existeix una Asociació Espanyola de Futvòlei. Des de fa uns mesos, està en tràmits de convertir-se en Federació. Entretant, és admesa com a membre provisional al si de la Federació Internacional de Futvòlei.

- El mes de setembre d'enguany, la Federació Internacional de Futvòlei admetia, com a membre definitiu, l' Associació Catalana de Futvòlei ja convertida en federació.

- Aquest cap de setmana, la Federació Internacional de Futvòlei ha organitzat al Vendrell un torneig amistós en el que havien de prendre part les seleccions de Brasil, Portugal, França, Suïssa, Espanya i Catalunya. L'equip espanyol s'havia mostrat, des del primer moment, totalment disposat a participar-hi, tot i saber que dissabte havia de jugar un partit contra Catalunya. Segons els seus integrants, es tractava d'esport "i prou".

- A finals d'octubre, el Consejo Superior de Deportes epanyol (CSD) enviava una carta a l'Associació Espanyola de Futvòlei (recordem-ho, després de 17 anys!) amenaçant-la amb "mesures pensals" si s'autoatorgava "la representativitat d'Espanya".

- Sense previ avís, Espanya no es presenta al seu partit contra Catalunya.

- La setmana vinent, la Comissió de Disciplina de la Federació Internacional rebrà, de part dels organitzadors, un informe exhaustiu sobre el que ha passat. Les conseqüències poden anar des de la no acceptació com a membre definitiu de l'Associació Espanyola quan esdevingui Federació fins a la seva expulsió immediata de l'organisme.

Comentari final: les pressions del CSD sobre l'Associació Espanyola són públiques i evidents. Fins ara, els qui se'n reien de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes argumentaven que només ho aconseguíem en esports folclòrics, ridículs o inventats. Que als de primera línia -futbol o bàsquet- res de res. Que en el més important que tenim -hoquei- hem de jugar la Copa Amèrica perquè no ens volen enlloc més. Si tan poca importància té el que hem aconseguit, doncs, a què ve l'enrenou del futvòlei?

Conclusió: la feina feta conjuntament per la Secretaria de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i les diverses Associacions i Federacions, està essent la que ha de ser. Per dir-ho en la llengua de Cervantes...
Ladran, luego cabalgamos.

FOTO: Diari Avui

¡A HACER LA MANO!

Parlament de Catalunya. Arriba una delegació de ciutadans nicaragüencs, de l’ètnia miskito, que vénen a estudiar com ens ho fem aquí per mantenir viva la cultura autòctona. De manera especial, volen analitzar els mètodes de normalització lingüística que s’apliquen a Catalunya, per valorar la possibilitat d’adaptar-los a la seva realitat. Recordem que els miskitos tenen una llengua pròpia, diferent del castellà, en greu perill de supervivència. El màxim càrrec del Govern català que els acompanya, David Minoves, director de l’Agència Catalana de Cooperació, se’ls adreça en català. Com que –evidentment- no el saben, es fa ús del servei de traducció simultània, els costos del qual corren a càrrec del propi Parlament. Com que el servei inclou, pel mateix preu, una traducció d’anada i tornada, i com que les dues persones que tradueixen han de complir amb la seva feina, la traducció es fa també del castellà al català. Lògicament, en aquell moment precís ningú no es posa els cascos.

Fins aquí la cronologia dels fets. Avui, els carrers de Catalunya són plens dels fragments de la roba de tantes i tantes vestiduras esquinçades. Els de sempre han posat el crit al cel, acompanyant-los, al Parlament mateix, d'actuacions d'hipotètic desgreuge envers una gent que mai no es va sentir agreujada. Ells són els moderns, els cosmopolites. Nosaltres els mal educats, els troglodites. Tant li fa. Sabeu què us dic? Que em nego a rebatre coses elementals, que repugnarien la intel·ligència de qualsevol persona... intel·ligent.

Ja va essent hora que ens decidim a caminar amb el cap ben alt, a no demanar perdó per ser, simplement, nosaltres. En ocasions així és quan hom agraeix disposar d’un idioma de tantes i tan variades possibilitats. Perquè, per finalitzar aquest post, només se m’acut acabar com l’he començat. Això si, amb traducció simultània (al títol): A fer la mà!

HAVER-NE, N'HI HA

Que deu ser una traducció més o menys literal de l'haberlas, hailas de les meigas. M'explicaré: el passat 10 d'octubre escrivia un post amb títol erroni, ja que on volia dir "De 10 A 10, 570", hi vaig posar "De 10 EN 10, 570". Fos com fos, el que volia explicar era que el dia 10 d'agost vaig habilitar un nou comptador de visites al bloc, i com que el 10 d'octubre se'n comptabilitzaven 1140, la cosa era clara: el promig dels dos mesos era de 570 visites mensuals. Doncs bé: avui, exactament un mes més tard, arribo a les... 1710 visites! És a dir, altre cop 570. Sigueu sincers/es, si us plau: oi que m'ho feu expressament? És que si no, només queda una explicació: haver-ne, n'hi ha!

PERPI... ÑÀ?

Ahir, 07.11.2009, enfilàrem cap a Perpinyà amb els companys d'Esquerra d'Osona Pau Comes i Sergi Tarrés. No es podíem quedar a la manifestació de la tarda en commemoració dels 350 anys de resistència de la identitat catalana a la Catalunya Nord, resistència forçada pel Tractat dels Pirineus, però sí que varem poder assistir al Consell Nacional del matí, i encara tinguérem temps de fer un mos abans de tornar cap el sud.

.

Sense gaire temps per triar, tot just sortir de la reunió varem topar amb un restaurant anomenat "Al Perpinyà", així, amb grafia catalana. Atrets pel nom, hi varem fer cap. No s'hi menjava malament. Un menú normalet a un preu normalet, que som en temps de crisi. Però no és d'això del que us volia parlar, sinó de la conversa amb l'amo havent dinat.

.

Tot va començar amb el pagament del compte amb tarjeta bancària. Trigava una mica, l'home, i quan va veure les nostres cares d'intriga, es va deixar anar en un seguit d'explicacions sobre les connexions telefòniques. Ens havia sentit parlar en català, i tot amablement, endevinant d'on veníem, se'ns va adreçar... en un més que correcte castellà.

.

Finalment, el telèfon va fer el fet. Vaig demanar pel lavabo en francès. Si jo sabia el seu idioma, quina necessitat hi havia que ambdós parléssim en una llengua que no era pròpia de cap dels dos? Em va sorprendre la resposta: Al fons a la dreta, i altre cop a la dreta. En català. Amb molta menys fluïdesa de la que emprava en parlar castellà, però en català.

.

Quan vaig tornar de la toilette, en Sergi i en Pau s'havien embrancat en una animada conversa amb el restaurador. Segons m'explicarien després, l'home els va dir que allí, a Perpinyà, no se sentien francesos, i havien estat parlant una estoneta d'identitats. Vaig arribar a temps per sentir com explicava que els seus molts amics del Principat l'animaven a gosar parlar un idioma que comprenia però encara li feia respecte. No sabia que hi hauria una manifestació, però era conscient, pel moviment en punts estratègics de la ciutat, que en passava alguna.

.

I a l'hora d'acomiadar-nos, la cirereta. L'home, solemnement, ens etziba: I muchas gracias por ayudarnos a luchar contra Francia. Així, literalment. Per uns instants, vaig pensar en aquell jove de 20 anys que fa temps, a l'Alguer, em va dir "nosaltres també som catalans". Es tractava, això sí, de l'única frase que era capaç de dir en la llengua de Verdaguer. La resta, Petrarca i més Petrarca.

.

Què voleu que us digui? Acuseu-me del que sigui, però no sé què prefereixo: si aquest rossellonès que lluita en castellà per la seva identitat catalana, o aquell que ha conservat la llengua dels avis però se sent imbuït de la grandeur. Bé, sí que ho sé. Estic convençut que quan torni d'aquí a un temps a la Fidelíssima vila de Perpinyà, si tinc la sort de trobar-me de nou amb ell -és curiós, ara m'adono que no sé com es diu- serà capaç de dir-me en català alguna cosa més que al fons a la dreta, i altre cop a la dreta.

LES OPINIONS D'UN EXCONSELLER DE CULTURA

Al suplement de cultura de "La Vanguardia" d'avui hi ha el que interpreto que és la primera d'un seguit de col·laboracions que hi farà, mensualment, l'exconseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell. Hi tracta diferents temes datats en dies diversos, des del 8 al 24 d'octubre. M'ha cridat l'atenció el comentari del dia 24 -molt curt- i per això m'he llegit l'article sencer.

.

Interessant, com sempre. Polèmic, com sempre. I per tant, discutible, com sempre. Coincideixo en la reflexió, molt lúcida, que fa sobre el cas Millet i l'efecte catàrtic que tindrà sobre la cultura catalana. M'agrada el toc d'atenció envers els creadors/gestors de la cosa pública, recordant-los que (traduït de l'original castellà) es tracta d'aconseguir que els qui gestionen les institucions culturals públiques no perdin ni un bri de la seva llibertat creativa, però també es tracta d'evitar que adquireixin la síndrome privatitzadora que els ronda habitualment. Puc estar d'acord també -tot i que he d'admetre que no ho conec prou- en les hipotètiques recuperades utilitats de la "Fundació Cultura Barcelona". A partir d'aquí, però, unes quantes divergències.

.

Parla del relleu del Director General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Josep M. Carreté. Home del PSC que va formar part del seu equip quan era Conseller, el presenta com un cas excepcional de manteniment de la persona en el lloc de confiança malgrat el canvi de color del partit que gestiona la Conselleria, i reclama que se n'haurien hagut de quedar uns quants més. No és just. Precisament el Departament de Cultura ha estat un model en aquest sentit, i no us vull avorrir amb la gent que va seguir -i encara segueix- ostentant responsabilitats després del canvi. Es va primar l'excel·lència per sobre del carnet, començant per la pròpia figura del Conseller Tresserras, conegut i reconegut independent. N'hi ha prou amb donar un cop d'ull als organigrames passat i actual per comprovar que això és així. De fet, no és fins al final del fragment d'article dedicat al Sr. Carreté quan, deprés d'haver fet mil i una elucubracions, l'autor acaba admetent que l'alt càrrec de Patrimoni no desitja veure's atrapat en les lògiques electorals i partidistes que s'apropen. El propi Director dimissionari ha admès, en públic i en privat, aquest extrem. Interpretar-ho com una fatiga per la crònica falta d'equip i de recursos és, pel cap baix, poc elegant. Com més lleig resulta encara el comentari sobre el seu possible substitut, demanant que reuneixi un seguit de requisits. El comentari en qüestió està escrit el dia 8 d'octubre, però l'article s'ha publicat el 4 de novembre, gairebé un mes més tard. Josep M. Carreté fa ja força dies que ha estat substituït. Està escrit realment el dia 8, o tot plegat és un atac indirecte a en Jordi Roca, l'actual Director... de color polític diferent al de l'exconseller? I què hauríem de dir de les referències a l'any escàs de legislatura que encara resta? Diu l'autor que qui arriba sol pretendre elaborar polítiques 'noves', i gairebé sempre enterrant qualsevol rastre dels seus antecessors; farà nous enunciats que en general no tindrà temps d'aplicar. Algú hauria de compilar la llarga llista d'enunciats culturals anunciats i mai no executats que ens ha brindat el govern autonòmic. Caldrà recordar al Sr. Mascarell que ell va ocupar el càrrec de Conseller de Cultura... durant 6 mesos?

.

Li toca després el torn al relleu en la presidència del "Consell Nacional de la Cultura i de les Arts". Segons l'autor, un símptoma que potser algú està tractant d'aconseguir que allò cultural resti aparcat a la lleixa dels ornaments. Sentencia, finalment, que el Consell servirà per a poc. N'hi ha, ves per on, que pensem tot el contrari. I que creiem que la recent crisi és la prova definitiva que el CoNCA funciona realment al marge de la política. El nou President ha estat proposat pel popi Consell, no pel Departament. I aquest és un gran què. Per fi, la professió disposa del millor interlocutor que pot tenir: un interlocutor constituït íntegrament per gent de la cultura. No hi veig el capriciós ornament de la política per enlloc...

.

I per acabar, el comentari que us esmentava al principi. Com que és efectivament molt curt, i abusant una mica més de la vostra paciència, el transcric íntegrament: Primera lectura del projecte de llei catalana del cine. Impressió inicial positiva. M'assalta, no obstant, la desconfiança de sempre davant del fervor legislatiu. Arribarà a aprovar-se? S'aplicarà?

.

Per què serà que quan algú no ha fet mai res per aconseguir una cosa justa i molt reivindicada, reacciona sempre amb un forçat i fals escepticisme quan apareix algú altre que sí que ho fa?

NO PUC MÉS

Això no és un post, és un crit. Provocat per una conversa familiar farcida de tòpics. Sincerament, no puc més. He de dir-ho tan clar com em sigui possible: estic convençut que la immensa majoria dels polítics són gent honrada. I no ho dic a causa dels meus contactes amb el sector. Ho dic com a conseqüència d'un convenciment molt anterior: la immensa majoria de la gent és honrada. I la major part dels polítics sorgeixen del grup més extens de persones que hi ha: el de la "gent", aquell en el que gairebé tots estem inscrits.

.

Ja, ja ho sé: el poder corromp. A uns quants, és evident que sí. A la majoria, no. Perquè sabeu què voldria dir, admetre una cosa així? Doncs que la immensa majoria de la gent, si en tingués l'oportunitat, robaria. I em nego radicalment a creure-ho.

.

No és una defensa dels polítics. És una defensa de la humanitat.

SAGALÉS I LA VAGA

Finalment, el preacord que s'havia arribat el migdia del 28 d'octubre entre Patronal i els enllaços síndicals, no ha estat ratificat per l'assamblea que s'ha cel.lebrat posteriorment.

Així, faltes d’ortografia i sintaxi incloses, comença la nota que apareix a la pàgina web de l’empresa Sagalés. Porta data del 28 d’octubre, però us puc assegurar que ahir, dia 28, a quarts d’onze de la nit, aquesta nota no hi era. En el seu lloc n’hi apareixia una altra, penjada des del migdia, que feia saber als usuaris que la vaga del transport públic interurbà convocada per CCOO i UGT per els dies 29 i 30 d’octubre havia estat desconvocada. Sagalés també es va dedicar a retirar els comunicats de vaga que els sindicats havien penjat a les parades.

Desconec les interioritats d’aquesta vaga, fins i tot les causes que l’han provocada. Per tant, no és d’això del que vull parlar. Escric aquest post com a usuari, mogut per la indignació davant l’actuació d’aquesta empresa. A quina hora va ser, l’esmentada assemblea? Hi va haver realment desconvocatòria? Com és que fins aquest matí no hem conegut el contingut del decret del Departament de Treball que regulava els serveis mínims... i que porta data del dia 27? Una cosa és que surti avui al DOGC, una altra que no s’informi l’usuari amb la necessària antelació.

Ja m’ho penso, que tot plegat forma part de l’estira i arronsa entre patronal i sindicats, però hi ha una diferència entre l’actuació d’uns i altres. Mentre els treballadors s’han acollit a una possibilitat legal, perfectament regulada per la normativa vigent, la patronal –en aquest cas l’empresa Sagalés- ha utilitzat una eina fraudulenta com és la d’amagar informació als seus clients. Sabeu què? Que llegint les paraules inicials de la nota de l’empresa, amb les que obro aquest post, el que ha passat no m’estranya gens. Fixeu-vos-hi bé: utilitzen l’expressió enllaços sindicals, pròpia del franquisme i substituïda, en democràcia, per delegats sindicals. Ai, ai, ai...

PERÒ QUI ES VA ABSTENIR?

Sempre em sorprenc quan descobreixo algú que em llegeix, i més quan no t’ho esperes d’aquella persona. Avui mateix, un d’aquests lectors inesperats em fa una reflexió sobre el post que vaig penjar ahir. M’acusa de poc més que d’ingenuïtat per dir que l’abstenció del referèndum de l’Estatut de Sau era “majoritàriament militant”. El seu argument és clar: ja li hauria agradat al PSAN que seguissin la seva consigna un 40% dels votants. Molt diferents haurien estat les coses, si aquesta fos la realitat...

D’acord. Potser em vaig excedir en el comentari. Sóc conscient que aquell no era, ni de bon tros, el percentatge definidor de l’independentisme del moment. És més: dins d’aquell 40% llarg hi havia, sens dubte, el sector de població que durant dècades –fins que Esquerra va posar el PSC al Govern de la Generalitat- es quedava a casa quan la votació estava relacionada amb l’autogovern. Repassem, sinó, la participació històrica a les eleccions al Parlament de Catalunya: l’any 1980 –el del primer Parlament restaurat- només va anar a votar el 61,44% de l’electorat.

Segur que el meu amable lector deu estar pensant, a hores d’ara, que em contradic. Com puc dir que avui hi ha més sectors de la població interessats en l’autogovern de Catalunya si a les eleccions de l’any 2006 la participació va ser encara més baixa que la del 1980, exactament del 56,77%?

Justa la fusta. Ja som al cap del carrer. L’abstenció del 1980 incloïa un alt percentatge de militants que restaven a casa amb una intencionalitat clarament política. Avui, els qui es queden a casa ho fan, segur, per diversos motius, però difícilment empesos per la militància política. A veure si en l’any que resta per a les properes eleccions catalanes aconseguim, com a mínim, que qui no vagi a votar ho faci de manera plenament conscient, no només perquè fa dia de platja...

QUAN L'ABSTENCIÓ ERA MILITANT

El dia 25/10/1979 jo tenia 21 anys. Feia poc més de 7 mesos que els havia fet. La gent que aleshores en tenia 18 podia votar, com ara. Jo, quan en tenia 18, no hauria pogut fer-ho ni que hagués volgut i n'hagués tingut ocasió. El canvi d'edat per ser considerat "major" també feia poc que s'havia produït. Comptat i debatut, doncs, el referèndum convocat per ratificar o no l'Estatut de Sau era la meva primera ocasió per exercir un dels drets democràtics més fonamentals. Em vaig abstenir.

En aquella època, la política formava part de la vida quotidiana, sobretot si vivies en el si d'una família conscienciada i t'envoltaves d'amistats igualment "militants". El nivell de participació de cadascú depenia de moltes variables, entre elles la mateixa por, encara tan present a totes les cases, i que feia que els pares, per exemple, exercissin sobre tu un control benintencionat que sovint et limitava els moviments. En aquell ambient, doncs, poder sortir al carrer a votar per primer cop, i fer-ho per aprovar el que havia de ser la llei fonamental del nostre autogovern, havia de representar, en teoria, un dels moments més importants en la curta vida d'un jove de 21 anys. I em vaig abstenir.

Un any abans, en el si de l'autoanomenat "Ateneu popular de la Sedeta", i com a part de la lluita per aconseguir que el que avui és una escola i un centre cívic a cavall dels barris de la Sagrada Família i el Guinardó de Barcelona no esdevingués una estesa de blocs de pisos a major glòria del negoci d'una caixa d'estalvis, vaig dirigir un espectacle teatral titulat "Embolica que fa fort". Escrita pels propis integrants del grup que el va estrenar, l'obra, amb l'excusa d'una revisió en clau d'humor de l'anomenat "Compromís de Casp", carregava contra els polítics de l'"establishment" d'aleshores. Eren temps de manifestacions, en els que es cridava invariablement allò de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Jo també ho cridava, evidentment. Llibertat, amnistia... i Estatut d'Autonomia. Però em vaig abstenir.

La Constitució Espanyola ja havia deixat molt clar per on anirien les coses. Article 2: indissoluble unitat de la nació espanyola; article 3: el castellà, única llengua amb la obligació de ser coneguda; article 8: l'exèrcit, garant de la unitat territorial; article 145: prohibició de la federació de comunitats autònomes (pensada directament per als PPCC)... Amb aquests precedents ens arribava un Estatut redactat exclusivament per les forces "autonomistes", inclosa una ERC a qui encara faltava molt per parlar d'independència. L'independentisme d'aleshores -fonamentalment el PSAN- va propugnar l'abstenció. En un moment d'altíssima efervescència política, la participació va ser d'un 59,6% del cens. Jo vaig formar part de 40,4% restant. No me n'he penedit mai.

Enguany fa també 25 anys que milito en formacions polítiques. 10 a l'ENE -la continuació de NE que va acabar a ICV- i 15 a la ja independentista Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest temps, he tingut l'oportunitat de votar en un altre referèndum estatutari. En aquesta ocasió, sí que vaig posar la papereta a l'urna: un "No" com una casa de pagès.

Avui fa 30 anys d'aquell primer referèndum, i les coses no han canviat tant. Fins i tot l'abstenció s'ha estabilitzat en els guarismes d'aquell lunyà 25 d'octubre del 79. La diferència, però, és que si bé aquella abstenció era majoritàriament militant (o això he volgut creure sempre, ja que aleshores la gent tenia ganes de votar), la d'ara és, simplement, preocupant. O alarmant. Espero que no ens calgui tornar a votar estatutets esquifits que no fan altra cosa que incrementar el desencís.

Ningú no diria que han passat 30 anys...

FOTO: ELS REDACTORS DE L'ESTATUT DEL 79 REUNITS AL PARADOR DE SAU. JO, ALESHORES, ESTIUEJAVA A VILANOVA DE SAU.

LA OBLIGACIÓ DELS POLÍTICS

Tothom coneix el tòpic: que si tots els polítics són iguals, que si només busquen la poltrona, que si prescindeixen de la ideologia a les primeres de canvi... deixant de banda que segurament hi ha de tot, com a tot arreu, és evident que costa combatre el tòpic. La política, encara que sovint està prenyada de proclames solemnes, té molt d'administració d'escala de veïns, de gestió del dia a dia. Tenir objectius finalistes potents no està renyit amb treballar per fer la vida si no més fàcil, sí més digerible per al conjunt de la ciutadania. I aquesta és una feina que es veu poc. Els acords, els convenis, els projectes que tot just s'inicien, sovint no surten als diaris. I no és fàcil, en aquest context, fer veure a algú que els polítics no són, en la major part dels casos, com diu el tòpic. Però és que quan les circumstàncies permeten visualitzar la realitat, apareix el segon tòpic:

.

És la seva obligació. A mi em paguen per treballar, i a ells també. I molt bé, per cert.

.

Deixant de banda el tema del sou, que dóna per a un altre post i sobre el que només comentaré, així d'entrada, que qualsevol agenda de qualsevol conseller demostra que fan uns horaris inhumans que no acceptaria cap sindicat, i que el bon sou dels polítics és també una garantia de l'accés de les classes populars a la política, vull entrar de ple en el tema de la obligació: estic totalment d'acord amb la frase anterior. Evidentment, la feina diària d'un polític no s'ha d'aplaudir, com al treballador d'una fàbrica no l'aplaudeix ningú durant la seva jornada laboral. És més, cal exigir-li que la realitzi a un nivell tan proper a l'excel·lència com pugui. El problema, com deia abans, és que la major part del temps no tenim manera humana de comprovar aquesta excel·lència. Hi ha excepcions, però. De tant en tant, als polítics se'ls presenta la ocasió de demostrar-nos que treballen, i que treballen bé.

.

Aquests dies en tenim un bon exemple: l'avantprojecte de la Llei del cinema de Catalunya. Un avantprojecte que, un cop aprovat pel Govern, cosa que passarà en els propers dies, entrarà al Parlament per a la seva tramitació i aprovació. El conseller Tresserras i el seu equip demostren públicament que fan la seva feina. Ja, ja sé que és la seva obligació, que per a això cobren, i no pas poc. Però és que ja fa 34 anys que Franco és mort i, com diu la imatge que il·lustra aquest post, només el 3% de les pel·lícules que s'exhibeixen a Catalunya estan disponibles en català. Compareu-ho amb qualsevol altra manifestació cultural, i veureu encara més clara la cruesa de la situació. Doncs bé: la nova Llei aspira a convertir aquest 3%, en un termini de 4 anys, en un 50%. No caldria dir res més. Afegir-hi, en tot cas, la creació -també establerta a la Llei- d'una Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, especialitzada en cinema europeu, inclòs el català.

.

No és una llei de quotes. És una llei integral de cinema, i tracta tota la seva casuística. Ja tindrem ocasió d'anar-ne parlant -aquest blog en farà un seguiment detallat-, però no puc acabar sense recordar una cosa a tota aquella gent que ja ha posat el crit al cel: us imagineu que la policia municipal es dediqués a fer pedagogia entre els xofers que se saltessin els semàfors en vermell, sense imposar-los cap multa? Dit d'una altra manera: una llei sense règim sancionador és com un arròs de conill sense conill.

.

La obligació d'un polític és treballar, molt i bé. La dels seus crítics, evitar la demagògia. Són les regles del joc, i cal complir-les. De vegades, em sento orgullós dels nostres polítics.

PREMIS NACIONALS DE COMUNICACIÓ 2009

Ahir al vespre va tenir lloc al Palau de la Generalitat el lliurament dels Premis nacionals de Comunicació 2009. Una setmana i mitja després d’haver fet el mateix amb els Premis Nacionals de Cultura 2009, sobta la gran diferència protocol·lària existent entre un i altre acte. No pel nivell de les personalitats assistents –tant autoritats com públic- sinó pel ressò mediàtic que s’ha buscat en ambdós casos. I el motiu no és que els de Cultura els lliuri el CoNCA, perquè quan encara ho feia el Departament la situació era la mateixa. I dic que sobta perquè si en iniciar-se l’actual legislatura hom va voler –encertadament, crec- vincular Cultura i Mitjans, no s’acaben d’entendre aquestes diferències posteriors.

En tot cas, si aquesta reclamació fos recollida per algú, el que sí que demanaria és que es mantingués un dels pocs detalls en els que l’acte de Mitjans supera el de Cultura: les intervencions de les persones i entitats guardonades. Perquè si els 40 segons de què van gaudir a Lleida els guardonats de Cultura donaven per tant poc que tothom acabava fent els clàssics agraïments a família, amics i companys de feina, a Palau, en canvi, la gent es va poder esplaiar. I així, anant a allò que més ens interessa a la comarca, vàrem tenir la gran satisfacció d’escoltar la gent d’osona.com, en el moment de recollir el seu premi en la modalitat de “proximitat”, dient coses d’autèntic contingut. Vàrem escoltar com en Jordi Font parlava d’estratègia, que en el cas d’aquest diari digital és sinònim de parlar de país; i encara deuen ressonar entre aquelles parets les paraules d’en Miquel Macià recordant el mestre Barnils –tota una declaració de principis- i parlant-nos de les seves (les d’en Miquel) dues grans devocions: textualment, “el periodisme i Catalunya”. En acabar l’acte, vaig ser testimoni d’una de les primeres felicitacions rebudes pels amics d’osona.com: la de Ràdio Puig-Reig, el director de la qual, Josep Genescà, va rebre l’any passat el mateix guardó. Poques hores abans de l’aniversari de l’afusellament del president Companys, el país es busca i es fa costat.

Ahir al vespre ho vàrem celebrar informalment a Barcelona mateix. La celebració més formal va tenir lloc a Vic fa unes setmanes. A partir d’ara, toca tornar a pencar. Com sempre. En aquest sentit, podem estar tranquils. En Macià i la seva colla són sinònim de feina. I molt ben feta, per cert.

FOTO: osona.com

LLEI DE LA MEMÒRIA: TENÍEM RAÓ!

"Evidentement no és el mateix el reconeixement que la nul·litat".

"La Llei de Memòria Històrica no permet la nul·litat del judici malgrat la petició del Govern de la Generalitat".

Traduïdes, dues de les perles que ha deixat anar la vicepresidenta espanyola De la Vega. Qui ningú s'escandalitzi, si us plau. Aquesta dona té tota la raó. És de fet, el que sempre hem dit des d'Esquerra. És el mateix que argumentava el grup que va treballar colze a colze amb el diputat Joan Tardà, i que incloïa experts de la Sectorial de Cultura. És el que han clamat als quatre vents les associacions de víctimes del franquisme. El nyap de llei que el govern espanyol es va treure de la màniga, i que alguns membres del govern català-oi, senyor Saura?- pretenen fer passar per molt més del que és, no permet la nul·litat dels judicis franquistes, ja que els declara "il·legítims", però no "il·legals". M'encantaria equivocar-me i haver-me d'empassar aquestes paraules, però em temo que no serà així, que els jutges dictaminaran ni més ni mensy que el que diu la senyora De la Vega. Per molt que s'esgargamellin alguns que no van fer la feina quan tocava, la realitat és la que és. No ens cal que ningú "repari l'honor" del nostre president assassinat, ja que no l'ha perdut mai. Però sí que exigim que la llei restitueixi la seva memòria, així com la dels milers de represaliats pel franquisme. Ara com ara, però, el més calent és a l'aigüera. Moltes gràcies per no res!

DETINGUTS... PER REUNIR-SE!

Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usabiaga i com a mínim tres persones més, han estat detinguts aquesta tarda a la seu del sindicat LAB a Donosti., que ara mateix està essent escorcollada. L'acusació, intentar recompondre la direcció d'un partit polític, Batasuna en aquest cas. A banda d'aquest fet, ja de per si demencial, tothom sap que Díez Usabiaga i Arnaldo Otegi representen el sector més dialogant de l'esquerra abertzale.

I després ens sorprenem que els irriti una simple consulta popular!

DE 10 EN 10, 570

Quan escrius alguna cosa -sobretot en un bloc- si no és una qüestió de teràpia personal el que busques és que et llegeixi quanta més gent millor. El passat mes de juny escrivia un post en el que em mostrava sorprès d'haver arribat, en els poc menys de 2 mesos que feia que utilitzava un comptador, a les 500 visites. Després, el comptador se'm va espatllar, i el passat 10 d'agost n'hi vaig posar un de nou. Avui som a 10 d'octubre. Quan he obert l'ordinador el comptador marcava exactament 1140. És a dir, 570 visites per mes. Abans no tenia facebook, ara sí, i l'utilitzo per publicitar-hi les entrades al bloc. Segurament això deu tenir a veure amb l'increment, però el cas és que estic desconcertat. És evident que aquells 250 per mes que em sorprenien el juny no eren, ni de bon tros, el número considerable que em semblava a mi, però he de confessar que tampoc no tinc ni idea del que poden representar els 570: considerable, poc, molt poc, ínfim? En tot cas, si una cosa tinc clara és que mentre hi hagi una sola persona que hi entri -i que no sigui jo, òbviament- seguiré barallant-me amb el post. I sobretot, com ja deia el mes de juny... moltes gràcies!

CONSELL DE CIUTAT DE VIC

I per acabar d'arrodonir la jornada d'ahir, la torna: l'Ajuntament de Vic aprova la constitució del Consell de Ciutat, on hi ha representants d'entitats i persones a títol individual, i que és, segons el Reglament que el regula, el màxim òrgan de consulta i participació, amb el desig de crear dinàmiques i processos de reflexió, coordinació i consens, que portin a innovar i a fer més permeables les diverses aportacions de la ciutadania en la construcció de la Ciutat, tant en la vessant humana com estructural i funcional.

Consulta, participació, aportacions de la ciutadania... diu que el Consell de Ciutat ha d'entomar temes d'actualitat, debatre'ls i fer aportacions al respecte. Pregunta: la consulta popular per la independència, com va dir algú ahir mateix en la constitució de "Vic decideix", no podria esdevenir un dels primers temes en ser-hi valorat?

Ah, per cert... jo en formo part, del nou organisme. Moltes gràcies a tota la gent que ha pensat en mi. Procurarem estar a l'alçada, que no serà fàcil...

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 2: "VIC DECIDEIX" ES POSA EN MARXA

Quan d'aquí a un temps recordem com va anar de bé la jornada de la consulta popular a Vic, la conversa començarà sempre amb una data: 07.10.2009. Fa menys de dues hores que s'ha acabat la reunió de constitució de la xarxa "Vic decideix", que ha de coordinar tot el procés. A la mesa, el portaveu d'"Osona decideix", Jeroni Vinyet; el coordinador de "Vic decideix", Lluís Casellas -aviat triarem també portaveu-; i Alfons López Tena, un dels cervells pensants a nivell nacional.

Dues conclusions, per no estendre'm massa. En primer lloc, els objectius mínims: un 50% de participació i un 55% de vots afirmatius. I per què aquestes xifres? Molt senzill: són les condicions que va posar la UE a Montenegro per esdevenir independent. Si volem tenir ressò internacional, aquest és un gran argument. En segon lloc, i degut a un seguit de circumstàncies que farien massa llarg el post, una certesa, segons López Tena: arreu del territori, el punt on es considera que es compta, a hores d'ara, amb les millors condicions per fer-hi la consulta és... Osona i, evidentment, Vic.

Fins ara, tot ha estat teoria. A partir d'ara, el país mirarà cap aquí. No el podem defraudar.

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 1: MOCIÓ APROVADA

Aquest és un dels posts més curts que hauré escrit mai, perquè la importància del que s’ha votat avui resideix en el que passarà a partir d’ara. Si la consulta per la independència esdevé un èxit a Vic, que ho serà, haurem fet un salt qualitatiu del que se’n beneficiarà tot el país.

Felicitats, electes municipals! Heu estat a l’alçada (la majoria). Felicitats, ciutadanes i ciutadans! Ha arribat la vostra hora.