dijous, 19 de maig del 2011

TANQUEM EL CERCLE


De l’acte central de campanya que la candidatura d’Esquerra-SOM VIC va dur a terme dimecres al Sucre, em quedo amb el moment que il•lustra la fotografia: l’abraçada entre Joan López, el Candidat a l’alcaldia de Vic aquest any 2011, i Joan Colom, que va ocupar el mateix lloc a la llista que ERC va presentar a Vic el dia 3 d’abril de l’any 1979. Era la reaparició a la ciutat de l’històric partit que li havia donat el seu darrer alcalde democràtic abans de la irrupció del feixisme: Marià Serra i Badell, a qui encara avui el grup majoritari a l’Ajuntament es nega a homenatjar com es mereix.


Tothom ha dit que l’acte d’ahir va ser especialment emotiu. Jo també ho penso, però no és per això que em quedo amb el moment d’intimitat (si es pot tenir intimitat davant de 200 persones) dels dos Joans. Perquè emotiva ho va ser la lectura/conversa que van mantenir dos militants més d’Esquerra, Joan Freixanet i Júlia Solà. A qui no l’emocioni veure dues persones de 89 i 19 anys defensant els mateixos objectius ja no l’emocionarà res. Com emotives van ser les breus paraules de Maria Balasch, Marta Rovira, Joan Ballana i Gràcia Ferrer, pronunciades sobretot en clau personal, a manera d’explicació de la seva presència als primers llocs de la llista. Com emotives van ser també, us ho ben asseguro, les mirades que ens vàrem anar creuant la totalitat d’integrants de la llista mentre fèiem costat als nostres companys i companyes des de l’escenari estant de l’Auditori. Com emotiva va ser, òbviament, la innegable proximitat que es detectava entre el candidat i el públic que l’escoltava, abans, durant i després d’un parlament precís, acuradíssim, fet amb ganes de no cansar i, sobretot, d’oferir-se. Joan López, en “Joan de la Serra”, és un home que irradia confiança pels quatre costats.


No, no és per l’emotivitat, que em quedo amb l’abraçada Joan Colom-Joan López. És pel simbolisme. I tampoc pel simbolisme fàcil, pel recurs efectista però senzill d’unir en un moment determinat el primer i l’últim candidat. La meva reflexió va més enllà: estic pensant en el temps que passa des de les eleccions del 79 fins a les del 2011, un temps de 32 anys en la història d’un partit que en té 80. Ni més ni menys que el 40% de la història d’Esquerra Vic és el que queda recollit entre les figures de Joan Colom i Joan López. I és en pensar en aquest temps que em quedo amb aquell moment màgic.


Dimecres passat, per un instant, van passar davant nostre les mil i una vicissituds del partit a la nostra ciutat. Un partit que, com diu l’eslògan nacional, “sempre hi ha estat”. Amb resultats més o menys bons i, per tant, amb incidència més o menys directa, Esquerra Republicana de Catalunya ha anat evolucionant al mateix ritme que evolucionava la Ciutat, cosa que equival a dir al mateix ritme que evolucionava el País. I sabeu quina conclusió en trec? Doncs que hem acabat tancant un cercle. No perquè arribem al mateix punt del que havíem sortit, sinó tot el contrari: perquè dins del cercle hi ha ara un bagatge que fa 32 anys no hi era. Joan Colom, Joan López, les regidores i regidors que han representant el partit a l’Ajuntament en un moment o altre, aquelles i aquells que hi han tingut alguna responsabilitat orgànica, el conjunt de tota la militància, han fet camí conjunt amb la ciutat, absolutament imbricats amb ella, omplint les alforges del gran coneixement que això representa. Un coneixement força exacte, força precís, del que vol i necessita la ciutadania vigatana. I sabeu per què? Doncs perquè nosaltres també formem part de la ciutadania vigatana. Nosaltres també som ciutadania vigatana. Nosaltres també SOM VIC.


I aquest és el gran “Què” que no ens podrà discutir ningú: després d’una llarga trajectòria, a Vic, l’històric partit de Macià i Companys està en condicions d’obrir-se a la ciutat i ampliar el projecte més enllà de les costures del partit, que afortunadament han començat a descosir-se. Entre els 21 primers llocs de la llista –els que responen al nombre de regidories de l’Ajuntament –hi ha 10 persones independents. Independents de debò, que mai no havien fet política de partit. Gent que ve dels diversos sectors ciutadans: la cultura, el comerç, la sanitat; gent amb feina i gent aturada; gent, en definitiva, com tothom. El projecte SOM VIC no és la clàssica operació de maquillatge electoral, en la que un o dos noms amb un cert ressò volen fer passar bou per bèstia grossa i fer veure que hi ha una obertura de mires que de fet no s’ha produït. O és que algú creu que amb 10 sobre 21 es farà, sempre i només, allò que vulgui el partit? Ras i curt, no. De cap de les maneres. Es farà allò que vulgui la ciutat. Perquè és per això, que existim. Perquè SOM VIC. No només nosaltres, però també nosaltres. Sense embuts. Sense manies. Sense vergonyes. Orgulloses i orgullosos de ser-ho.


Evidentment, a tothom li agrada fer un bon resultat. Però després del que vaig veure i viure dimecres, no crec que sigui l’únic important. Probablement, ni tan sols el més important. El més important és que tots plegats hem aconseguit bastir un projecte tan íntimament lligat amb la ciutat, que estic segur que des d’ara serà impossible dissociar-los.


Com em deia fa pocs dies una bona amiga, l’actriu Lloll Bertran, podem estar satisfets. Passi el que passi, diumenge en sortirem VIC... toriosos.


Visca el projecte SOM VIC! És a dir... Visca Vic i Visca Catalunya! Som-hi!

dimecres, 11 de maig del 2011

"UN ESTUDIANT DE VIC". Breu apunt teatral en campanya



L’ANY 1927, Josep M. de Sagarra va estrenar “Un estudiant de Vic”, una de les seves obres menors i gairebé diria que, amb tota seguretat, l’única peça de la història universal del teatre que es desenvolupa íntegrament a la ciutat de Vic.


Tot i no contenir gaires referències toponímiques –a banda del Seminari només s’hi parla, i en una sola ocasió, de la rambla de les Davallades- no és casual la tria de la ciutat per emmarcar-hi l’acció. L’anècdota no té res d’original: una noia és obligada pel seu pare a casar-se amb una home vell a qui no estima. Aquest, en una mena de versió nostrada del Cyrano, paga a un estudiant del Seminari perquè s’adreci a la mossa, això sí, en presència d’ell. La resta és fàcil d’endevinar: els joves s’enamoren i davant de la negativa del pare d’ella decideixen fugir plegats. Són capturats, però defensen el seu amor. Finalment descobrim que ell, que semblava un pelacanyes, és fill d’uns barons i ha treballat per assegurar-se que la noia no el vol pels diners, sinó per una qüestió de sentiments.


Així doncs, i davant d’un argument tant “suat”, per què diem que la tria de Vic està feta a consciència? Doncs perquè els tòpics –sovint carregats de veritat- que envolten l’antiga Ciutat dels Sants li van a Sagarra com anell al dit. Li serveixen, per exemple, per dibuixar un senyor Pinós –el vell casador- com una rata de sagristia tan carregada de diners com inspiradora de fàstic i repulsió. Per crear un senyor Tortell –el pare- digne representant de la societat més conservadora i resclosida que ens puguem imaginar. De la mateixa manera, però, Vic serveix també a Sagarra per estructurar un autèntic cant a la llibertat i la rebel•lia, encarnades per una jove, Mariagneta, que reivindica el seu dret no només a casar-se amb qui vulgui sinó també a viure i passar-ho bé, i un estudiant que trenca tots els tòpics que la majoria de referències literàries podrien inspirar: faldiller empedreït, l’estada al Seminari li esdevé l’excusa perfecta per omplir la seva vida de “gresca i xivarri”.


Sagarra, doncs, parteix del tòpic per acabar-lo transcendint i fent aparèixer, enmig del Vic més conservador, un veritable esclat de vida. Més o menys, el mateix que proclama el projecte SOM VIC: l’actualització de la història de la nostra ciutat en clau contemporània, és a dir, en clau de futur i modernitat. Sense renunciar al bagatge acumulat fins ara, sinó tot el contrari: utilitzant-lo per bastir un nou projecte per a una nova vella ciutat.


Recollim, a continuació, alguns fragments que retraten perfectament els personatges principals:

1
MARIAGNETA:

És clar que tinc raó! No em deixen viure:
pateixo com a dins d’una presó.
Vosaltres ho sabeu de cada dia,
em coneixeu de temps, no és veritat?
El meu geni està fet per l’alegria,
per respirar una mica amb llibertat!
Fins ara no he pensat cap cosa sèria,
he parlat amb fadrins com totes fem,
sense córrer darrera de cap dèria,
sense malícia, no? Ja ens entenem...
El casar-me era cosa tan llunyana!
Casar-me, amb qui? Amb un noi fort i eixerit
que jo me l’estimés de bona gana;
però no veia enlloc el meu marit!
Pensava: “El casament no et corre pressa;
per ara disfrutem, riem, ballem,
no aturis el teu cor, si el cor et vessa:
les llàgrimes i els tràfecs ja els tindrem!”
I així vivia tota refiada...
i em diu el pare, sense més ni més:
“Et tinc una persona preparada:
molt piadosa, molt sèria i molts diners!”
Com si em tirés un gerro d’aigua freda,
li faig esporuguida: “Què m’has dit?”
I em contesta: “Per Déu! No siguis bleda;
he pensat de casar-te tot seguit!”
“Però amb qui?” I ell me fa molt mala cara:
“Amb aquell que a mi em sembla i em ve bé!”
“I jo, no sóc ningú?” “Creu el teu pare;
el teu pare ja sap el que et convé...”
I això és tot, i m’entero l’altre dia
que em casen amb un tal senyor Pinós,
una mena de gat de sagristia,
vell, ensopit, tronat i fastigós...

2
L’ESTUDIANT:

No fan!
A mi doni’m la gresca i el xivarri;
quatre copes de vi i quatre companys,
la burla als corredors del seminari,
les fresques enganyifes de l’hostal,
i esverar les veïnes a la missa,
robar les carnisseres al mercat,
i fer el dimoni vora les faldilles
de les mossetes que han sortit del ball.
És aquesta la vida regalada
que amoroseix els pobres estudiants,
farts de llatí, de puces i misèria,
de taules negres i vestits fumats!
MARIAGNETA: I doncs, la vocació del seu estudi?
ESTUDIANT: Això deixem-ho córrer, no és del cas!

3
L’ESTUDIANT:

Pobre vell! Fins em fa pena,
si no fos un vell tan vil!
aprofitem les estones;
és l’hora de decidir;
mentre cuinen la misèria,
mentre treballen un crim,
surt l’estudiant i els esbulla
tota la troca de fil...
Aquesta nit serà meva!
Què direu aquesta nit,
quan se us mengi la vergonya
i l’escàndol sigui aquí?
De què us valen vostres unces,
tots els vostres embolics!
Rieu, prepareu la festa,
esmoleu ben bé el llatí,
desempolseu les casaques,
afineu els violins
i feu-li un nus a la cua
al pobre estudiant de Vic!

4
TORTELL: Confessarem els culpables.
PINÓS: Obrarem com s’ha d’obrar.
TORTELL: Jo tanco la meva filla!
PINÓS: Jo mato el meu estudiant!
TOTELL: Tenim comprats tots els jutges!
PINÓS: Són nostres els advocats...
TORTELL: I Vic veurà el que és un pare!
PINÓS: I el que és un nuvi enganyat.

5
TORTELL:

(...)
Filla meva, el que tu has fet
és una criaturada,
una falta dels pocs anys,
d’aquelles que es paguen cares!
Jo, com a pare que et sóc,
tinc motius per castigar-te;
ben reclosa en un convent,
esborrant les teves passes
d’aquestes pedres de Vic
que has deshonrat, malaurada!
(...)

6
MARIAGNETA:

Som joves totes plegades:
què hi vol fer, senyor Pinós!
Vostè també se’n fa càrrec
i han vist que tenim raó...
No es pot enganyar la vida,
no s’hi pot jugar amb el foc...
De primer tot eren penes,
i llàgrimes i sermons,
el cor s’ha tret la careta,
volien ofegar el cor,
però quan el cor estima,
per negre que sia el joc,
per entrebancs i amenaces
arriba que es surt de tot,
i en les comèdies escrites
i en les comèdies del món,
aquell que surt amb la seva,
aquell que guanya és l’amor!...

dijous, 5 de maig del 2011

ADÉU AL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ DEL TNC

El Secretari general del Departament de Cultura m'acaba de comunicar -de manera personal, cosa que li agraeixo- que dimarts passat, 03/05/2011, vaig ser cessat com a membre del Consell d'Administració del TNC. Sé que sonarà a tòpic si dic que ha estat un honor formar-ne part, però la veritat és que han estat 7 anys molt intensos, en els que s'han dut a terme canvis substancials en el funcionament i sobretot la orientació del Teatre. Especialment durant la darrera legislatura, al llarg de la qual s’han intensificat les relacions amb altres equipaments escènics de la resta del territori, entenent per territori la globalitat dels PP.CC. És cert que les restriccions pressupostàries ens van impedir anar més lluny, però confio que l’equip d’en Sergi Belbel, a qui desitjo tota la sort del món, podrà completar la feina. Un record molt especial per a l’Alfred Fort i la resta d’amics amb qui vaig compartir viatge. Visca el teatre!

diumenge, 1 de maig del 2011

MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!



Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.


El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"


"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.


Mori el seny, visca la rauxa!