diumenge, 30 d’octubre del 2011

RESPOSTA A TONI STRUBELL (Si cal, amb disculpes)



Avui mateix, el diputat de SI al Parlament de Catalunya, Toni Strubell i Trueta, ha escrit al seu blog un apunt amb el títol "Autonomisme o independentisme? República del sí o Independentisme de Si? Transcric, tot seguit, el seu article. I a continuació, la meva resposta al seu escrit. M'acullo a la seva convicció que "ens hem de respectar" per desitjar que l'intercanvi no representi cap obstacle en la nostra, crec, cordial relació.

L'ESCRIT DE TONI STRUBELL:

Cada dia que passa em produeix més ràbia l'actitud d'ERC davant les darreres converses per una candidatura independentista unida. Ens hem de respectar tots i entenc que no hem de desqualificar ningú. Sóc dels que he advocat que per sobre de tot no s'ha de fer sang i sempre facilitar les coses de cara a la imperiosa necessitat de fer una candidatura immensament exitosa l'any 2011. És el que necessita el país, no l'operació de clau interna que han fet ara. Penso que aquestes eleccions a les Corts de Madrid eren una excel·lent oportunitat per començar a exercitar muscle independentista, d'unir-nos per sobre de les diferències, i de començar a bastir una política que realment encari la creació d'una estat propi per a aquest país. Ja que sortim d'una jornada futbolística, penso en allò de l'autobús que els equips sense atac col·loquen davant la porteria perquè no marqui ningú. A la pràctica, ERC està impossibilitant l'estructuració d'una política independentista de debò en aquest país. O no és així? D'acord, els de SI hem de millorar. Però ERC ha de tallar amb moltes coses, replantejar-se l'essència mateixa del que significa la lluita d'alliberament d'un poble. Aquesta mai no pot passar per col··locar gent, per assegurar-se un lloc a l'empar del poder, i ja està. No pot haver format part d'un govern dirigit per un enviat de la metròpoli, com van fer amb Montilla (el defenestrador de Maragall) i després ni fer autocrítica. I de seguir, bàsicament, en la mateixa actitud. Han de fer autocrítica de debò i canviar de maneres. Han de rectificar moltes coses, moltes, per facilitar la desactivació de la seva praxi autonomista. Perquè autonomisme és el que han fet i fan. Autonomisme. Han fet com el coronel del Pont sobre el Riu Kwai, i han quedat embadalits davant la seva obra. Una obra autonomista. I ara no en saben renunciar perquè estan agafats per totes les bandes. Quan ho veuran? A Madrid només s'hi pot anar tenint les coses molt clares. I res del que veig en ERC, de moment, permet creure-hi. Esperem que les coses canviïn i que, finalment, vegin que anant de remolc de CiU i de la política del pacte fiscal, tot negant explícitament la possibilitat d'una consulta prèvia, no superaran mai la política del peix al cove que tant van criticar en CiU. Només faran el mateix que CiU, formant part del gran pastís de l'autonomisme que a a cada bugada va perdent llençols en favor d'Espanya. Companys i companyes d'ERC, quan reflexionareu de debò? Quan deixareu de ser un autobús davant la porteria on hem de començar a ficar gols? Algú ho havia de demanar.


LA MEVA RESPOSTA:

Cada dia que passa em produeix més ràbia l'actitud de SI davant les darreres converses per una candidatura independentista unida. Ens hem de respectar tots i entenc que no hem de desqualificar ningú. Sóc dels que he advocat que per sobre de tot no s'ha de fer sang i sempre facilitar les coses de cara a la imperiosa necessitat de fer una candidatura immensament exitosa l'any 2011. És el que necessita el país, no l'operació de clau interna que han fet ara. Penso que aquestes eleccions a les Corts de Madrid eren una excel·lent oportunitat per començar a exercitar muscle independentista, d'unir-nos per sobre de les diferències, i de començar a bastir una política que realment encari la creació d'una estat propi per a aquest país. Ja que sortim d'una jornada futbolística, penso en allò de l'autobús que els equips sense atac col·loquen davant la porteria perquè no marqui ningú. A la pràctica, SI està intentant impossibilitar l'estructuració d'una política independentista de debò en aquest país. O no és així? D'acord, els d’ERC hem de millorar. Però SI ha de tallar amb moltes coses, replantejar-se l'essència mateixa del que significa la lluita d'alliberament d'un poble. Aquesta mai no pot passar per recol·locar gent, per assegurar-se un lloc a l'empar del Parlament, i ja està. No pot comptar amb un exdiputat d'un grup parlamentari que ha donat suport al govern tripartit (i que ha estat, per exemple, el màxim autor dels canvis al logo d’ERC), o un ex vocal del CGPJ que només ha abandonat CiU quan ha perdut tota possibilitat de càrrec, i després ni fer autocrítica. I mantenir, bàsicament, una actitud obstruccionista. Han de fer autocrítica de debò i canviar de maneres. Han de rectificar moltes coses, moltes, per facilitar la desactivació de la seva praxi immobilista. Perquè immobilisme és el que han fet i fan. Immobilisme. Han fet com el col·leccionista de còmics de “L’escollit” (Samuel L. Jackson), i han quedat embadalits davant la seva obra (la descoberta de l’nvencible Bruce Willis), encara que sigui a costa d’una gran destrucció. Una obra immobilista. I ara no en saben renunciar perquè estan agafats per totes les bandes. Quan ho veuran? A Madrid només s'hi pot anar tenint les coses molt clares. I res del que veig en SI, de moment, permet creure-hi. Per això han decidit no anar-hi. Esperem que les coses canviïn i que, finalment, vegin que anant de remolc d’un fals radicalisme, tot negant explícitament l’existència d'opinions diferents a la seva, no superaran mai la política del gest gratuït de cara a la galeria, que tan bonic queda i tan pocs resultats dóna. Només faran el mateix que tants i tants pretesos independentistes que, amb el seu no fer i no deixar fer, acaben fent el joc a CiU i formant part del gran pastís de l'autonomisme que a cada bugada va perdent llençols en favor d'Espanya. Companys i companyes de SI, quan reflexionareu de debò? Quan deixareu de ser un autobús davant la porteria on hem de començar a ficar gols? Algú ho havia de demanar.

divendres, 21 d’octubre del 2011

#JOBOSCH




El passat 1 d’octubre, al congrés d’ERC que va tenir lloc a Girona, m’hi vaig fer un fart de piular via twitter. Volia recollir-ho tot en un sol document, adjuntar-hi algunes reflexions, i penjar-lo a la xarxa. No he tingut temps de fer-ho, i ara ja no tindria massa sentit. Perquè ara l’actualitat és una altra: ahir vàrem presentar la candidatura conjunta ERC + Rcat + CatalunyaSí a les eleccions espanyoles del 20N. També hi vaig fer unes quantes piulades. 35, si no m’he descomptat. Avui sí, m’he entretingut a recollir-les totes en un sol escrit. No són res de l’altre món, ja ho sé, però em sembla que expliquen, ni que sigui mínimament, les sensacions que vérem viure ahir al vespre al Tradicionarius de Gràcia. M’he limitat a posar les piulades per escrit, sense més afegits, ja que crec que elles soles s’expliquen prou bé. Únicament, en aquells casos que la piulada duia adjunta una fotografia, explico de què es tracta (i algun altre detallat). Aquí ho teniu, doncs:

Camí del Centre Artesà Tradicionarius (CAT) de Gràcia,a la presentació de la candidatura #ERC_Rcat+#CatalunyaSi. Hi haurà sorpreses? #joBosch
El Metro, ple com un ou. Si tothom va cap el CAT, overbooking! #joBosch 

Molt moviment a l'entrada del CAT. No cal ser endeví per preveure que l'acte serà un èxit. #joBosch (fotografía de la gent fent cua al vestíbul del CAT per recollir les seves invitacions) 

La gran notícia acaba d'esclatar. ETA anuncia la fi de la lluita armada. Una immensa abraçada a tantes amigues i amics. Gora Euskadi! (Vaig oblidar escriure el hashtag) 

L'auditori del CAT s'omple de mica en mica. La notícia d'ETA, la més comentada (fotografia de gent que, pausadament, va seient. A primera fila s’hi endevinen Jordi Carbonell, assegut, i M. Mercè Roca, dempeus. També aquí vaig oblidar el hashtag. Suposo que encara no havia agafat el ritme) 

Gent dreta als passadissos, i no para d'arribar-ne. Tothom molt il.lusionat! #joBosch (foto que il·lustra el que diu la piulada. Efectivament, el local s’omple de pressa) 
Comencem forts, amb un missatge gravat del doctor Oriol Broggi.#joBosch #joBroggi (fotografia de la gran pantalla que hi ha a l’escenari, ocupada tota ella per les faccions decidides de Moisès Broggi. Per cert, veureu que durant tot l'acte el vaig rebatejar, anomenant-lo Oriol en lloc de Moisès. No puc donar les culpes en absolut al director teatral Oriol Broggi, a qui vaig manllevar el nom, sinó a les pròpies emocions del moment, que és evident que em van destarotar prou com per perpetrar aquest imperdonable canvi d'identitat) 

La primera i agradable sorpresa: Àlex Gorina presenta l'acte tot fent públic el seu suport. #joBosch (foto d’Àlex Gorina al faristol)

Renuncio a detallar la segona sorpresa: una llarga llista de professionals i independents que s'han sumat al projecte. #CatalunyaSi #joBosch 

Dues dignes representacions d'un bloc engrescador de persones engrescades. #joBosch (fotografia de la pantalla, on hi apareixen els noms dels economistes Xavier Cuadres i Elisenda Paluzie, degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, que parlaran tot seguit) 

Avui, Gorka Knörr a l'escenari cantant l'Estaca, és altament significatiu. I emocionant! #joBosch (foto de l’ex vicepresident del parlament basc, cantautor i membre de la candidatura, Gorka Knörr, guitarra en mà) 

Ho sento, però he d'insistir-hi: avui, 20/10/2011,sentir l'Estaca en euskera a la capital de Catalunya em posa la pell de gallina. #joBosch 

Segueixen les intervencions. Més representatives, impossible! #joBosch #joBroggi jo #CatalunyaSi (a la foto, la pantalla reflecteix els noms de l’advocat i historiador Pep Cruanyes, i el periodista Miquell Sellarès, ambdós a la llista de la candidatura, ambdós a punt de parlar) 

Sellarès: deixem-nos de "brunetes mediàtiques". És l'Estat, qui tenim en contra! S'ha acabat l'anar amb el lliri a la mà. #joBosch 

I després d'una referència final de Sellarès als PP.CC., el torn de la gran M. Mercè Roca. #joBosch (fotografia errònia. En lloc d’una foto de l’amiga M. Mercè Roca, n’hi vaig adjuntar una del també amic Isaac Peraire, de Prats de Lluçanès, cap de llista de les JERC a la candidatura. A l’Isaac n’hi vaig fer dues perquè la primera em va sortir malament, i entre això i el directe…) 

I ara, el nom d'alguns bons amics a l'escenari. (a la fotografia, en pantalla, els noms d’Isaac Peraire, la metgessa Ramona Vergés, i el número 2 de la llista, Joan tardà. De nou sense hashtag) 

Per les @JERC, @isaacperaire parla clar, i respon a algú que frivolitza amb els psicòlegs. #joBosch (ara sí, la fotografia d’Isaac Peraire) 

Clar, català i sense pels a la llengua. Necessitem la teva contundència, @JoanTarda! (i la corresponent fotografia de Joan tardà. Els hashtags segueixen desapareixent) 

Lluís Llach,Gerard Quintana,Joan Reig, Quim Masferrer, Jordi Porta, Carme Teixidor,Gemma Ferrer, Màrius Serra... i tu, t'hi sumes? #joBosch (per cert, aquesta piulada va ser “retuitejada” per 23 persones) 

La lectura del Manifest de #CatalunyaSi. Necessitem milers de signatures! Us necessitem! #joBosch (foto del grup d’integrants de la plataforma CatalunyaSí que van sortir a llegir el seu manifest fundacional) 

Ah, per cert... i assegut al meu costat, @puntjordi (Jordi Bertran), candidat d'ERC a #Osona. (No és per buscar excuses, però entre tanta piulada i tanta foto... el cas és que a aquesta hi havia de sortir en Jordi Bertran, que seia al meu costat, i hi surt... en Joan Carretero, que estava parlant des de l’escenari!)

Joan Carretero, de @RCAT, pregunta de nou als independentistes de CiU com poden votar Duran i Lleida http://yfrog.com/oeobwrpj (i la foto correcta de Joan Carretero. Dels hashtags, millor que no en parlem) 

Un altre d'aquells moments que et toquen la fibra: Carretero agraeix la feina de Puigcercós a l'hora de bastir #CatalunyaSi #joBosch 

@junqueras està fent d'alcalde, en un ple de pressupostos. El substitueix @martarovira. #Osona, punta de llança! #joBosch (i aquí hi hauria d’haver una foto de la Marta. Les emocions acumulades, però, em deurien jugar una mala passada, i no hi ha res de res) 

@martarovira: estem començant a recollir els primers fruits. Gràcies a aquelles i aquells que han fet un pas endavant!

Seguint els principis republicans, l'alcalde @junqueras prioritza avui el deure amb el seu poble. #joBosch #joBroggi #joPeraire #joBertran (per compensar la falta de hashtag a la piulada anterior?)

I arriba el torn del cap de llista, @AlfredBosch. Comença potent: IMPOSSIBLE NO ÉS CATALÀ! #joBosch (la foto d’Alfred Bosch) 

@AlfredBosch :"No volem el tanatos, volem l'eros". Voleu més trempera? #joBosch 
@AlfredBosch: Vareu dir que amb violència, res d'independència". Espanya, i ara què? #joBosch #joBroggi 

@AlfredBosch recorda "els nostres germans bascos, que han patit tant". #GoraEuskadi #joBosch #joBroggi 

@AlfredBosch fa una llarga referència a Oriol Broggi,i el posa com a gran exemple. El pare Manel escolta des de 1a fila. #joBroggi #joBosch 

"A Madrid, a defensar la nostra causa".Només un escriptor pot resumir tan clarament l'objectiu de #ERC_Rcat+#CatalunyaSi #joBosch #joBroggi 

"No ens retallaran les il.lusions. Mai tot un poble es pot sacrificar per un ministre". @AlfredBosch convenç. #joBosch #joBroggi #jotarda 

Homenatge a tota la història d'ERC, amb l'Indesinenter d'Espriu en boca d'@AlfredBosch. Grans aplaudiments! 

#ERC_Rcat+#CatalunyaSi : Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Endavant! (i gairebé per acabar, la foto de l’escenari ocupat per la bona gent que va a la llista o li dóna suport. Això sí, també per acabar, de nou sense hashtag...)


De nou a Vic, amb les piles carregades. Visca #ERC_Rcat+ #CatalunyaSi! Visca Oriol Broggi! Visca @AlfredBosch! #joBosch #joBroggi #NovaERC (cansat, però satisfet. Això promet!

dijous, 20 d’octubre del 2011

ARTICLE DE VICENÇ VILLATORO AL DIARI "ARA"


El passat 14 d'octubre, l'escriptor -i actual director de l?institut Ramon Llull- Vicenç Villatoro, publicava un article al diari Ara titulat "Cultura, ni més ni menys". Com que l'e´nllaç amb la versió digital no facilita l'article sencer (per allò de l'Ara Premium"), m'he entretingut a passar-lo a Word, i el reprodueixo a continuació. ja podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força.

Abans, però, voldria fer notar un detall, que pot passar desapercebut per a la majoria de lectors, que no tenen cap obligació de disposar de la informació corresponent. Vull deixar clar d'entrada que no estic vinculant en absolut els dos documents (l'article i l'altre escrit al que faré referència), si més no a nivell de causa/efecte. Només constato -i dit de passada me n'alegro profundament- de la coincidència. No perquè s'hagi produït entre gent vinculadada a determinats partits polítics, sinó perquè es tracta d'un magnífic símptoma que la cultura està començant a ser considerada, en veu alta, de manera formal, i per part d'agents culturals perfectament diferenciats, com una realitat a tenir molt més en compte del que se l'ha tingut fins ara.

Anem per feina: el Congrés d'Esquerra Republicana de Catalunya que va tenir lloc a Girona el passat 1 d'octubre, va aprovar la nova Ponència d'Estratègia Política que ha de marcar les directrius del partir a la nova etapa que ara comença. Doncs bé, en un dels seus apartats hi podem llegir el següent:

També caldrà avançar en la consideració de la cultura com LA QUARTA POTA DE L'ESTAT DEL BENESTAR, entenent-la com un servei bàsic i primordial per construir una societat oberta, democràtica, cívica i participativa que reverteixi sobre el bé comú .

Personalment, considero que es tracta d'un enrome avenç conceptual, però renuncio a parlar-ne més detalladament per dos motius: el primer, que aquesta nota esdevindira inacabable i, per tant, il·legible. El segon, que estic convençut que l'article de Villatoro, que ara sí reprodueixo a continuació, parla del mateix molt millor del que jo ho faria. Aquí va, doncs (el subratllat en negreta és meu):

CULTURA, NI MÉS NI MENYS (Vicenç Villatoro)

En els moments de crisi, com ara, tothom entén que s'han de fer sacrificis. El problema és com s'han de repartir. En general, tots tendim a veure més necessaris els sacrificis aliens que no pas els propis. Però probablement ens posaríem d'acord si diguéssim, referint-nos especialment a la despesa pública, que la millor manera d'afrontar aquests sacrificis és prescindir del que és superflu per tal de poder mantenir el que és essencial. D'acord. Però en paral·lel ens hem de posar d'acord en què és essencial i què és superflu.

Precisament en temps de crisi, té molta sortida el biaix populista en el qual aconsegueix semblar essencial el que es pot presentar d'una manera més dramàtica i com a superflu el que es pot caricaturitzar com a ornamental. Per entendre'ns, davant de la perspectiva de tancar un quiròfan -per raonada que pugui ser-, sempre ens semblarà excessiu el que es dedica a sous, a exposicions, a programes de televisió o a política exterior. Però si presentem les coses així -amb el punt de demagògia que permet- acabarem prioritzant sempre l'urgent sobre l'important, el que és immediat sobre el que treballa a llarg termini, el tangible respecte al menys tangible. Un dels mons que rebria, en aquesta lògica, seria el de la cultura. I seria una injustícia, però també un error.

No dic que el món de la cultura hagi de ser preservat en el repartiment general dels sacrificis. No ho entendria ningú, ni tan sols amb l'argument -cert- que la nostra despesa pública en cultura està per sota de la dels països als quals ens volem assemblar.

El que dic és que al món de la cultura no se li han de demanar més sacrificis que a la resta. I no ho dic des d'un interès gremial, des d'uns interessos de sector. Ho dic, al contrari, des d'una lectura de l'interès general, amb la convicció que la cultura FORMA PART DEL NUCLI DUR DE L'OFERTA DE L'ESTAT DEL BENESTAR i que per tant és essencial i no pas supèrflua. I encara més, que la cultura forma part de qualsevol recepta seriosa per a la que, avui per avui, és la principal política social: sortir de la crisi.

Certament, des del món de la cultura hem de retocar el nostre propi discurs. O algunes de les versions més fàcils de caricaturitzar del nostre discurs. En primer lloc, hem d'entendre -i aplicar- una idea bàsica: de la mateixa manera que les polítiques sanitàries no es fan per als metges, sinó per als malalts, les polítiques culturals no tenen per destinataris últims els creadors o les indústries, sinó els ciutadans. No es fan hospitals perquè els metges tinguin feina, sinó perquè els malalts es curin. Però, òbviament, cal que hi hagi metges i bons metges. No es fan polítiques culturals perquè els creadors tinguin una mena de dret diví a fer el que creuen que han de fer i l'administració tingui el deure de pagar-ho, ni perquè les indústries culturals es guanyin millor la vida, sinó perquè els ciutadans tinguin una oferta cultural de qualitat, rica i accessible. Però, és cert, perquè hi hagi aquesta oferta els creadors han de poder crear i les indústries han de poder guanyar-se la vida. En qualsevol cas, el destinatari de les polítiques culturals no són únicament uns gremis, sinó el conjunt de la societat.

Per què em sembla que aquestes polítiques culturals formen part del nucli dur de l'estat del benestar i que participen a més en la recepta per sortir de la crisi? Perquè l'existència d'una bona oferta cultural, d'una demanda, d'uns bons canals de producció i de participació cultural, no pertany al gènere de l'entreteniment. No és la decoració amb què una societat es fa la vida més agradable, només. La cultura és la resposta a moltes preguntes. No tan sols a la pregunta de què farem aquest vespre. La cultura participa d'una manera molt activa en la resposta a dues de les preguntes essencials del nostre temps: 1. Com ho podem fer per tenir com a país un millor capital humà, una gent millor i més preparada, i per tant més competitiva, d'una banda. 2. I de l'altra, com ho podem fer per aconseguir una societat cohesionada, que eviti els perills de fragmentació -i en segon terme de confrontació- que comporta la societat contemporània.

Sortiran bé de la crisi els països que tinguin la gent més formada i que mantinguin la cohesió social. La recepta per sortir de la crisi i fer-ho cap a una societat millor inclou inevitablement la formació i la cohesió social. I en totes dues coses hi participa la cultura. La cultura no és tan sols entreteniment, és també formació. Però la cultura és també participació, identitat, vertebració social, associacionisme, espai compartit, i això és el que pot cosir d'una manera cohesionada societats molt diverses en tots els sentis, com són les d'avui i seran les de demà. Cal un fil conductor perquè la diversitat no comporti fragmentació. Aquest fil conductor passa per la democràcia, per la llei, pels bons serveis, però passa també per elements d'identitat compartida i per formes d'associació i de vertebració transversals a totes aquestes realitats diverses que conviuen en un mateix territori. Si hem de salvar l'essencial renunciant al que és veritablement superflu, sapiguem que la cultura no queda a la banda del superflu. No se li han de demanar menys sacrificis que als altres sectors essencials, és veritat. Però tampoc més.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

FEM BEN GRAN LA PLATAFORMA!


Tal com jo ho veig, és ben senzill. ERC, que entre d'altres coses té més del doble de diputats al Parlament que la següent força independentista, i que per tant, agradi més o menys, disposa de la marca que "ven més", ha proposat una gran coalició entre ella mateixa i una plataforma que aplegui aquelles i aquells independentistes que no formen part del partit, però que volen unir esforços de cara al 20N i, per què no, més enllà. I això inclou tant persones a títol individual com partits polítics.

Reagrupament ho ha vist molt clar, i s'hi ha incorporat (a la plataforma, no a ERC). I no crec que ningú pugui acusar Joan Carretero de no actuar amb integritat, que prou mostres n'ha donat. En definitiva, hi insisteixo, el que cal és sumar esforços de la manera que sembla més eficient per treure un bon resultat. Per començar, ERC aporta com a cap de llista un independent molt ben vist pel conjunt de l'independentisme des de l'èxit de la consulta de Barcelona, i estic convençut que quan es facin públics els noms de la resta d'independents que se sumen al projecte hi haurà una reacció optimista com fa temps que no veiem.

Ara, el que cal és seguir sumant persones i forces polítiques a la plataforma. I tot i que en ocasions n'he estat molt crític -com també ha passat en sentit invers- penso que ha arribat el moment de deixar enrere absurds ressentiments i tirar tots plegats del carro. I tots plegats vol dir també Solidaritat. Cal ser estratègicament intel·ligents, i aprofitar l'embranzida dels esdeveniments que s'han produït al si d'ERC. Hi ha molta gent que ho veu així, però encaran no és "tota" la gent. Una empenteta més, va!