ESQUERRA - SOM VIC

A Vic, dir "Joan Freixanet" equival a parlar de tota una institució. Referent en el món del comerç com a destacat artesà-cistellaire, història viva de l'atletisme vigatà, recuperador, els anys 70, de la secció local d'Esquerra Vic... en Joan, als seus més de 80 anys, tanca com a últim suplent la llista dels 31 noms de la candidatura d'Esquerra-Som Vic a les municipals del 2011.

En Joan ens ha fet, per a cadascun dels/les 31, l'emblema que veieu a la fotografia. A partir de les seves explicacions i l'aportació de collita pròpia, aquí va la meva interpretació: la C és el territori, el Principat de Catalunya on està empeltada la ciutat de Vic. Les quatre barres són el catalanisme, centrat des de fa segles en la lluita per l'alliberament social i nacional de la Nació completa, és a dir, dels Països Catalans.

Un catalanisme del que Vic ha estat referent, tot i que aquí la lluita s'ha centrat massa sovint únicament en l'alliberament nacional, oblidant que la defensa de la Nació és també la defensa dels drets de les persones que la composen. Des del projecte de Som Vic volem recollir el llegat d'aquest catalanisme vigatà, projectant-lo cap a un futur obert, intens i renovador. L'emblema creat per en Joan serà, sens dubte, un dels millors símbols de tot plegat. Moltes gràcies, amic!

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (i III)

TERCER I DARRER LLIURAMENT. SI ALGÚ HO HA SEGUIT, ESPERO QUE A ALGÚ LI HAGI INTERESSAT.

.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

.

L’Indesitjable, un cop oberta la segona porta, ha accedit a l’‘espai neutral’. En Max se n’adona.

CAMBRER: Què és això?

El Cambrer corre vers la primera porta. Allí, l’Indesitjable està dret, impassible darrere el vidre. Els dos homes resten a tocar, només amb el cristall com a separació. El Cambrer respira ostensiblement. L’altre, amb les mans a la butxaca, deixa el seu alè marcat al vidre.

CAMBRER: Torna a la taula. (No hi ha resposta.) Que tornis a la taula!
NOI (amb veu alterada, també): Dóna-li la cervesa i acabem d’una vegada!
CAMBRER: No puc obrir si s’ha violat l’espai de seguretat! Ho diu el reglament!
NOI: De vegades, cal ser valent i prendre la iniciativa!

El Cambrer es tomba vers la parella donant l’esquena al vidre i, per tant, a l’Indesitjable. Es pren el temps necessari per tal de tranquil·litzar-se.

CAMBRER (suau, però enèrgic): No m’arriscaré a obrir aquesta porta i que pugui fer-vos algun mal. No m’ho perdonaria mai.
NOIA: A veure, a veure... no dramatitzem, tampoc. Bé que ha entrat per la porta del carrer, abans. Ha hagut de creuar tot el bar, per anar al seu lloc... i no ens ha fet res.

Mentre el Cambrer i la Noia parlen, l’Indesitjable també es tomba, restant ara “esquena amb esquena” amb en Max. A poc a poc, es recolza a la porta i es deixa caure fins a terra, on seu mantenint-se sempre enganxat al vidre.

.
CAMBRER: Sí, però ara es troba en un estat d’alteració evident. I jo sóc responsable de la seguretat dels meus clients.
NOIA: Vols dir que el que li passa no és una mena de... ?
CAMBRER: De què?
NOIA: De síndrome.
Noi: Síndrome? Síndrome de què?
NOIA: Fa estona que espera...
CAMBRER: Ell s’ho ha buscat.
NOIA: Així i tot, fa estona que espera. Jo no ho puc entendre, però segur que en té moltes ganes...
CAMBRER: Què vols dir, que té el ‘mono’? Si se’n torna al seu lloc, li portaré la seva cervesa i no li caldrà esperar més.
NOIA: No és la cervesa, el que vol.

L’Indesitjable comença a remenar a la mateixa butxaca d’abans.

CAMBRER: Ja, però no estan autoritzats a fer-ho abans que els serveixin la beguda.
NOI: I això per què?
CAMBRER: Diuen que el líquid en dilueix els efectes...
NOIA: L’alcohol en dilueix els efectes? Segur?
CAMBRER: Sí... a mi també m’estranya. Si voleu que us digui la veritat... (Observa que no l’escolti ningú a banda de la parella.) Em sembla que el que volen és... accelerar-los el final.
NOI: Vols dir que...?
CAMBRER: I tant! No acabaran igual, de totes maneres? Doncs com abans millor!
NOIA: No pots estar parlant de debò...
CAMBRER: Per què no? Si t’ho mires fredament, és el millor per a tothom. Inclosos ells, per molta llàstima que et facin. O justament per això...
NOIA (observant el Cambrer, que no sap què fer amb l’Indesitjable, insisteix): De tota manera, si no li haguessis impedit que ho fes quan ell volia...
CAMBRER: Això mateix! El primer dia que entra, i ja li permeto que se salti les normes! No ho veus que començaria a córrer la veu, i ja no ens els trauríem del damunt?
NOI (amb una barreja d’incredulitat i d’espant): Em sembla que no cal que discutiu més... el nostre amic tira pel dret.

La Noia i el Cambrer es giren a temps de veure com l’Indesitjable treu una cigarreta d’un paquet que acaba de rescatar del fons del seu abric, i se la du a la boca. Amb parsimònia, desa el paquet a la butxaca, d’on en treu un encenedor. N’activa la flama, i encén la cigarreta. El Cambrer reacciona, esverat.

CAMBRER: No ho facis! (A la Noia:) No ho pot fer, això! (Altre cop a l’Indesitjable:) Que no ho facis, et dic! (Colpeja el vidre amb la mà.) Vols parar, desgraciat? Que no ho veus, que em busques problemes? (Amb moviments ràpids, es treu un xiulet de la butxaca. El fa sonar repetidament. Mira cap a la barra.) I aquell cagat no sortirà, no... ! (Tornant a l’Indesitjable, colpejant de nou el vidre amb més insistència.) Que t’estiguis quiet, fill de puta! No pots fumar, ara, t’has d’esperar! Quan jo et doni la cervesa, no abans! I allí dins! Tancat! Tancat com una bèstia, que és el que ets!
(Pausa. L’Indesitjable sembla no sentir-lo.) Si no te’n vas no et serveixo! (A la parella:) Servir-lo, us imagineu? Servir un degenerat! No m’hi poden obligar!

El Noi sembla sentir alguna cosa i va cap a la porta del carrer. Mira enfora. La Noia, entretant, allarga una mà fins a tocar el braç de Max. Aquest reacciona violentament.

.

CAMBRER: Deixa’m estar!
NOIA: T’has de calmar, Max. T’agafarà alguna cosa...
CAMBRER (més exaltat encara): Ja em recolliran els de l’Administració. No ho fan amb aquests putos indesitjables, que no són més que una rèmora per a la societat? Què dic, una rèmora? Un perill, són! Un perill per als nostres fills! Si ells tenen dret a fer el que vulguin, jo també! (Fa sonar de nou el xiulet de manera estrident.)

NOI (tornant espantat cap a l’interior del bar): En vénen tres més...
CAMBRER: Què?
NOI: Que en vénen tres més... tan llefiscosos i grenyosos com aquest.
CAMBRER: No poden! El màxim permès són tres, i aquí ja en tenim un!
NOIA: No deuen saber-ho, que és aquí.
CAMBRER (intenta repetir amb el xiulet; esverat com està, però, no aconsegueix que soni; el rebot amb fúria contra el terra; es troba al límit de la histèria): I una merda! Es coneixen tots, aquests fumadors! Són una secta! Ho fan expressament per putejar-me, no sé per què els he de tractar amb tants miraments! Necessiten víctimes, i ara m’ha tocat a mi!
NOIA: Vols dir que no estàs desbarrant?
CAMBRER: No sé què vol dir, aquesta paraula! No em vinguis amb collonades, ara! (L’Indesitjable ha acabat la cigarreta, i n’encén una altra.) Ho veus? Ja hi torna!
NOIA: Dóna-li la cervesa, i s’haurà acabat.
CAMBRER: No! Primer, que apagui aquesta porqueria!

(El Noi ha tornat a mirar enfora, i ve a donar notícies.)

NOI: Són a la cantonada de sota, ja!

El Cambrer no sap on mirar. Ara ho fa en direcció a la porta del carrer, ara cap a l’Indesitjable. Finalment, pren una determinació.

CAMBRER: D’acord. Li dono la cervesa. Però que se’n vagi a la taula.
NOIA: No sé com t’ho faràs...
CAMBRER (tornant a encastar-se al vidre que el separa de l’Indesitjable): Està bé, ja et porto la beguda! Pots fumar tant com vulguis! Se me’n fot, a mi, si tens pressa per ‘palmar-la’! Però ves-te’n cap a la taula!

L’Indesitjable no s’immuta. El Noi, entretant, torna a la porta del carrer, d’on ja no es bellugarà més. Des d’allí, continua informant.

NOI: Has de fer alguna cosa, Max! S’han parat a xerrar, però no trigaran a arribar!
CAMBRER (amb un rostre cada cop més desencaixat): Que no em sents? Que et porto el mam, però te n’has d’anar a la taula! Aixeca el cul, collons!

Tot d’una, sempre amb el mateix gest ralentit, l’Indesitjable comença a aixecar-se. El Cambrer se’l mira, expectant. Quan ja és dret del tot, el fumador es tomba, tornant a quedar enfrontat a Max, sempre separats per la primera porta. A poc a poc, l’Indesitjable es treu la cigarreta de la boca. Amb un posat sobtadament solemne, observa el Cambrer fit a fit... i escup, enviant un considerable gargall al terra de l’‘espai neutral’. En Max resta del tot sorprès per aquell gest inesperat. El fumador, finalment, torna a dur-se la cigarreta als llavis, hi fa una profunda calada, i engega un quantiós núvol de nicotina directament al vidre de la porta... i a la cara del Cambrer. Aquest, de moment, continua sense reaccionar.

NOI: Que vénen!
CAMBRER (esclatant ja sense cap mena de control): Però tu què t’has pensat? Sí, a tu t’ho dic! A tu, porc fumador! Escòria humana! Hauríeu de ser morts! Tots! A la cadira elèctrica, us enviava jo! Us creieu que podeu empudegar-nos l’aire així, com si res, i que ens quedarem callats? Doncs no senyor! Conec gent, jo, saps? Puc saber on vius! Et buscarem! Et trobarem! Pagaràs el que estàs fent als nostres fills!
NOIA: Si tu no en tens, de fills...
CAMBRER (a la Noia): I a tu què et passa? A què ve defensar-lo d’aquesta manera? Et fa llàstima, només, o és que te’l vols tirar?
NOIA: Max...!
NOI: S’han aturat! Han sentit els crits i s’han aturat!
CAMBRER: Millor! Aquí no en volem, de degenerats! Aquí, només persones sanes! Aquí...!

El Cambrer, de sobte, es du una mà al pit, i el prem amb desesper. Prova de dir —o cridar— alguna cosa més, però no pot. En silenci, es doblega fins a caure de genolls. La Noia, ràpida, s’ajup per ajudar-lo, i ell s’hi recolza amb dificultat. No pot respirar, i no es treu la mà del pit. L’Indesitjable es manté immòbil. El Noi crida, nerviós.

NOI: Ja arriben! Ja arriben!

(Ara, l’Indesitjable s’ajup fins a quedar a l’alçada del Cambrer, sempre darrera el vidre. Tranquil·lament, introdueix un cop més la seva llefiscosa mà dins el seu llardós abric, i en treu el paquet de cigarretes. Amb un gest inesperadament amable, i de manera que no deixa dubtes, n’ofereix una al Cambrer, que el mira terroritzat, mentre la Noia no sap com reaccionar. El Noi, des del seu lloc, torna a cridar, ara com si li anés la vida.)

NOI: Ja són aquí!

Es fa el fosc. FI.

EL FLAUTISTA ESTÀ TRIST

Aquesta setmana ha mort el dramaturg Jordi Teixidor. Tot i que mai no hi vaig tenir una relació gaire estreta, va ser professor meu a l’Institut del Teatre i havíem compartit alguna aventura política quan jo vivia a Barcelona. Recordo, per exemple, la seva molt elaborada proposta d’una Llei del Teatre, que malauradament no va tenir adequada resposta de les administracions. Sap especialment greu perquè només tenia 71 anys, i perquè significa la desaparició d’un altre referent de la generació del teatre independent català dels anys 70. I a mi em retorna inevitablement el record d’en Jaume Melendres, gran amic seu desaparegut l’any 2009 quan només en tenia 68. Justament l’últim cop que vaig veure en Jordi va ser l’any passat, durant l’homenatge a en Jaume. Com també em recorda –un record aquest molt més llunyà- el seu germà Ramon, que ens deixava l’any 1999 estroncant d’aquesta manera una carrera d’autèntic outsider dels escenaris.

Tot i no formar part de l’star system, sense ells i altres com ells el teatre català no existiria com el coneixem ara. En Jordi, sense anar més lluny, i tot i que sé que caic en el tòpic, que és injusta aquesta referència quan es tracta d’algú que ha escrit tantes obres, moltes d’elles de qualitat indiscutible, serà recordat sempre com l’autor d’El retaule del flautista, un esdeveniment sociològic de l’època franquista que va esdevenir un crit de llibertat per a milers i milers d’espectadors.

Avui tindrà lloc la cerimònia del seu adéu. Ho sento, Jordi, però no podré ser-hi. Valgui aquest escrit per acomiadar-me. Ah, per cert... records a en Jaume.

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (II)

Amb unes hores de retard, però aquí va la continuació:

------------------------------------------------------------------------------------------------

(El Noi i la Noia tornen a la taula. El Cambrer, amb posat resignat, s’encamina a l’espai problemàtic del local. Quan és a mig camí sembla recordar alguna cosa, i torna on és la parella.)

CAMBRER: D’això... he d’obrir les portes.
NOI: Què?
CAMBRER: Que he d’obrir les portes... (assenyalant l’altre espai amb un gest del cap:) les d’allà...
NOI: I...?
CAMBRER: Funcionen amb un comandament a distància... diuen que ahir va fallar.
NOI: Mira que bé... i si avui hi torna?
CAMBRER: Quedaran obertes mentre jo sigui a dins.
NOIA: I la incomunicació? No és obligatòria?
CAMBRER: Sí, però el panell d’emergència és darrera la barra, i si jo no hi sóc...
NOI: I l’amo?
CAMBRER: No surt de la rebotiga, quan se n’ha d’atendre un...
NOI: Però això és il·legal...
CAMBRER: I què vols que hi faci, si els té pànic?
NOIA: Vols que ho faci jo? M’expliques quins botons he de tocar, i...
NOI: Però què dius tu, ara? Val més que no ens hi emboliquem...
CAMBRER (a la Noia): Té raó. Si ha de passar alguna cosa, és millor que sigui per culpa de la direcció del local.
NOIA: Sí, però som nosaltres els qui podem rebre!
CAMBRER: Ell és un de sol, i us asseguro que no en tinc ni per començar, amb un merdós com aquest. A més, porto el xiulet d’alarma a la butxaca. Si el faig sonar, l’amo no té més remei que venir. (Ara, observa la jove parella amb un somriure amarat de tendresa.) I, sobretot... per res del món no deixaria que fessin mal als meus amics.

(La parella observa el Cambrer amb emoció.)

NOI: Gràcies, Max. Ets un gran tipus.
NOIA: Ànims, Max. Endavant! Nosaltres som aquí...

(El Cambrer els retorna un inconcret agraïment de circumstàncies, observa l’inquietant personatge de l’altra banda del local, empassa saliva i s’hi encamina amb un pas que vol ser segur però s’endevina neguitós. Arriba davant de la primera porta de l’‘altre’ espai. Quan és davant d’ella s’atura i allarga la mà amb evident intenció d’obrir. Para el moviment en sec. Acaba d’adonar-se d’alguna cosa. Renega en veu baixa, i refà enèsimament el camí envers la barra del bar. En recull, del darrera, una mena de comandament a distància amb el que torna davant de la porta. Pitja un dels botons del comandament. La porta s’obre. El Cambrer en creua el llindar, i s’atura a l’‘espai neutral’, on espera que la porta es torni a tancar. Deixa passar una estona exageradament llarga abans de pitjar el segon botó. Es tomba a mirar la parella, que l’observa contenint la respiració. Finalment, s’omple de valor i prem de nou el comandament. La segona porta s’obre, i en Max s’introdueix ràpid a l’inquietant espai on l’espera aquell personatge que, tot i la sensació aclaparadora de l’indret, ni tan sols s’ha tret l’abric. Amb la segona porta tancant-se darrera seu, el Cambrer resta encara uns instants arrambat al vidre. Per fi, avança indecís vers la taula on seu el de l’abric. Amb veu nerviosa, li canta la ‘carta’ que el local li ofereix.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(El ‘client’, en una reacció que fa que Max el consideri encara més Indesitjable, remuga de manera inintel·ligible. El Cambrer, cada cop més nerviós, repeteix la crispada cantarella.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(Finalment, l’Indesitjable aixeca prou la veu com per ser entès pel Cambrer.)

INDESITJABLE: Aigua mineral...
CAMBRER (descol·locat): Què?
INDESITJABLE: Jo volia aigua mineral...
CAMBRER: Ah, no. Això sí que no. No estic disposat a aguantar-ho. No tinc més remei que atendre’t, ja ho saps. Però això no et dóna dret a fer-te el graciós. (Pausa.) Alcohol, ja ho saps.
INDESITJABLE: Era per provar...

(El Cambrer resta immòbil, observant l’Indesitjable. Després d’una altra pausa, continua amb evident mala bava.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut. I de pressa, que no tinc tot el dia!
INDESITJABLE: Tant li fa, no m’ho penso prendre.
CAMBRER: T’aviso: no juguis amb mi, que no tinc gaire corretja.
INDESITJABLE: A beure, no m’hi pots obligar.
CAMBRER: Però has de demanar.
INDESITJABLE: D’acord... la beguda més cara.
CAMBRER: Totes van al mateix preu. Suposo que això també ho deus saber.

(Tot d’una l’Indesitjable resta mut, obviant la presència del Cambrer. Aquest espera encara durant uns instants, però finalment es decideix.)

CAMBRER: Està bé, jo trio. No aconseguiràs que em faci mala sang...

(El Cambrer retrocedeix fins les portes d’accés a aquell indret, on reprodueix, en sentit contrari, els passos que ha fet abans per introduir-s’hi. Quan ja es troba al que hem anomenat l’‘espai amable’ del bar, des d’on la Noia i el Noi no s’han perdut, tot comentant-les en veu baixa, ni una de les anteriors incidències, es tomba instintivament a temps per veure com l’Indesitjable furga parsimoniós per l’interior d’una de les butxaques del seu llardós abric. Immediatament, el Cambrer es llança cap a les dues portes de l’altre espai en una cursa desesperada. A la mateixa velocitat, refà els moviments necessaris per fer funcionar el comandament i les portes, i arriba a la taula on seu l’Indesitjable just a temps d’agafar-lo pel braç abans no pugui treure el que sigui del fons de la seva butxaca.)

CAMBRER: Què fots?

(L’Indesitjable alça la mirada, tot observant les faccions desencaixades del Cambrer, que panteixa de manera ostensible. No treu la mà de la butxaca mentre, tranquil, li respon.)

INDESITJABLE: A tu què et sembla?
CAMBRER: No pots! No, no pots!
INDESITJABLE: Però si ara mateix em portaràs la beguda...
CAMBRER: N’has vist per algun lloc, quan has entrat al bar?

(L’Indesitjable inicia un intent de desempallegar-se de la presa a què el sotmet el Cambrer, però sense esforçar-s’hi gaire. Encara no pot, per tant, treure la mà de la butxaca. El Cambrer el continua increpant. Des de l’altra banda del bar, la Noia s’aixeca, preocupada. El Noi li estira la roba per tal que torni a seure, en un significatiu “No t’hi fiquis!”)

CAMBRER: Digues! N’has vist, eh? N’has vist algun?
INDESITJABLE: Si no en podeu vendre, com vols que n’hagi vist?
CAMBRER (fora de si, sacseja l’Indesitjable mentre el continua atacant): No en ‘volem’ vendre! Ho entens? No ‘volem!’ Per què dius “si no en podeu vendre”? Per què ho dius? Que et quedi clar que encara que poguéssim no ho faríem! Perquè això és porqueria! Com tu! Com tots vosaltres! Tots sou porqueria! I si us admetem aquí és perquè ens hi obliguen, per res més! T’ha quedat clar, malparit?

(La Noia, que no ha fet cas dels consells de la seva parella, ha avançat fins la primera de les dues portes que la separen del Cambrer i l’Indesitjable, i ha assistit preocupada a l’escridassada que el seu amic ha fet a l’altre. Ara, prova debades d’obrir sacsejant la porta. L’Indesitjable, que se n’adona, la mira per damunt de l’espatlla del Cambrer, cosa que fa que aquest, al seu torn, es giri a mirar enrere. Quan ho fa, i en veure la seva amiga tan a prop d’allí, li dedica tot de gestos compulsius perquè se n’allunyi. L’Indesitjable aprofita l’ocasió per desfer-se del Cambrer i aquest, quan s’ha assegurat que la Noia torna al seu lloc, s’encara un altre cop amb el ‘client’, fent un esforç per asserenar-se.)

CAMBRER: Ho veus, què has aconseguit? Molestes els meus clients! I ells són aquí perquè volen!
INDESITJABLE: Jo també...
CAMBRER: Tu has vingut perquè no et queden més collons, perquè no tens enlloc més on deixar-te caure!
INDESITJABLE: Et penses que m’agrada gaire?
CAMBRER: Doncs si no t’agrada, ja saps on és la porta.
INDESITJABLE: A mi m’obliguen a venir, i a tu t’obliguen a atendre’m.
CAMBRER: Què vols dir amb això? Que em foti?
INDESITJABLE: No, vull dir que no en traiem res, de barallar-nos.

(El Cambrer, que no s’esperava un comentari com aquest, observa l’Indesitjable momentàniament sorprès. Finalment, i amb desgana, deixa anar les darreres frases abans de tornar a sortir del recinte.)

CAMBRER: Aleshores, fes el fotut favor de no tocar-me els pebrots. Si saps que t’has d’esperar a que et portin la beguda, doncs t’esperes i llestos. Està clar?

(L’Indesitjable aguanta la mirada del Cambrer, però no respon. Finalment, en Max abandona el recinte, capficat. Tan capficat que oblida tancar la segona porta, que resta només ajustada, cosa que sí que fa amb la primera. En el seu camí vers la barra, passa a l’alçada de la taula on seuen el Noi i la Noia. Aquesta el crida.)

NOIA: Max!
(El Cambrer, capficat, continua avançant cap a la barra. Ella insisteix.)
Pst! Max!
(A la fi, el Cambrer sent com el criden. Es dirigeix a la taula de la parella. Un cop allí, els mira però no diu res.)
Ho he sentit tot.

CAMBRER: Ja m’ho penso... li vaig dir a l’amo que a més de blindades, les portes haurien de ser insonoritzades. És el que recomanen a l’annex al reglament que ens han enviat. (Observant en direcció a la rebotiga, per si algú el sentís.) Però com que aquest ‘paio’ és un garrepa, doncs ja ho veieu... els nostres clients en paguen les conseqüències.
NOI: Ho diu al reglament i no n’ha fet cas?
CAMBRER: No, al reglament no. A l’annex al reglament. La pressió fiscal que hem d’aguantar és molt forta, i suposo que l’Administració no ens ha volgut collar massa... ho deixen a la voluntat dels propietaris dels locals...

(Silenci. A poc a poc, el Cambrer enceta, sense ganes, una rialla.)

NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: Que semblo burro, passa. “No ens ha volgut collar massa”, dic... No ens han volgut collar massa i ens obliguen a tenir aquí un... un d’això, ja m’enteneu...
NOIA: A algú li havia de tocar...
CAMBRER: No veig per què. Ningú no ens pot obligar a una cosa així...
NOIA: Però Max... aquesta és una postura insolidària. Què passaria si tots els locals s’hi neguessin? Això és com el poble que li toca tenir una presó... ningú no en vol mai cap, però a algun lloc els han de dur, no?
CAMBRER: No ho pots comparar, això és molt diferent...
NOIA: No, no ho és. Es tracta d’un segment de població amb el que s’ha de fer alguna cosa, com passa amb els reclusos.
CAMBRER: Que els tanquin a la presó, doncs!
NOIA: Però si no cal... tu mateix has dit que cada cop en queden menys...
CAMBRER: Més a favor meu! Facilitant-los llocs per trobar-se, el que fan és perpetuar-los. Ens ho va dir el psicòleg que va venir a fer-nos el curset per poder aguantar tota aquesta merda...
NOI: L’Administració us va enviar un psicòleg que criticava les decisions de l’Administració?
NOIA: Vaig llegir que el col·legi de psicòlegs hi ha estat en contra des del primer moment. Van ser uns dels que van encapçalar l’intent de desobediència civil...
CAMBRER: Sí. Per ells hauria estat millor deixar-los “morir d’inanició”, per dir-ho d’alguna manera... però ningú no els va escoltar... i ja veieu com ens trobem ara.
NOI (a la Noia): Bé... nosaltres, aquí, ja no podem fer-hi res... i aquest element és del tot inofensiu. En Max l’ha ben sacsejat, abans, i no...
NOIA: Ets un covard.
NOI: Què?
NOIA: Un amic et demana un cop de mà, i et falta temps per sortir corrent...
NOI: Que a tu t’agradi ficar-te en embolics no vol dir que...
CAMBRER: No, si us plau! L’últim que voldria és que us discutíssiu per culpa meva. Vaig a portar-li la seva refotuda cervesa, i després, si voleu, fem una partideta al dòmino.

.

(El Cambrer torna a encaminar-se cap a la barra. La Noia, entretant, deixa anar la mirada cap on seu, escarxofat, l’Indesitjable.)

NOIA: Sabeu...? Em fa llàstima.
NOI: Només em faltava sentir aquesta...
CAMBRER (aturant-se, parla a la Noia sense mirar-la): Això sí que no. No ho diguis ni en broma.
NOIA: Si no és broma. Ho dic de debò, em fa llàstima.
CAMBRER (tombant-se, ara sí, per parlar amb la Noia sense moure’s del punt on es troba): És el pitjor que pots fer, sentir-ne llàstima.
NOIA: Per què? No hi ha res de dolent, en un sentiment positiu com aquest.
CAMBRER: És allò que us deia abans de l’empatia... per aquí es comença.
NOI (amb un mig somriure): No em vulguis fer sermons amb una parauleta que acabes d’aprendre. (Per l’Indesitjable:) Mireu-vos-el... no dic que m’hi senti identificada... només que em fa llàstima.
NOI: No saps què dius, són un perill públic!
NOIA: Anys enrere potser sí. Però en fa molt, d’allò. Ara, només fan llàstima.

(Finalment, el Cambrer ha desaparegut darrera la barra. El Noi, que observava l’Indesitjable, es va posant rígid a causa del que veu. Amb un fil de veu, respon al darrer comentari de la Noia.)

NOI: Ah, sí?... I què me’n dius d’això, doncs?

(La Noia es tomba a mirar en la mateixa direcció que el Noi, i té un sobresalt. L’Indesitjable ha abandonat el lloc on seia i, adreçant-se a la segona porta que el separa de la resta del bar —la que el Cambrer ha oblidat tancar— l’arrossega per tal d’obrir-la a força de braços. Tot, amb moviments lents i aparentment despreocupats.)

NOIA: On va? No ho pot fer, això!
CAMBRER (tornant precipitadament, cervesa en mà): Què passa?

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (I)

Aquest no és un blog literari, encara que de tant en tant s'hi parli de literatura. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Per provar, a veure què passa. Igual em quedo de cop sense visites... El cas és que l'any 2007 vaig quedar finalista d'un concurs de teatre breu que fan a Badalona, amb l'obra titulada La balada de l'indesitjable. Segurament no és el més reeixit que he escrit, però és curt, que sempre va bé. Està publicat, però també es pot descarregar per internet gràcies a la pròpia editorial, i per tant no entraré en cap mena de conflicte. He pensat dividir-ho en tres parts -per allò de mantenir l'interès- i penjar-les durant els propers tres dilluns, incloent-hi avui. Probablement entremig escriuré sobre alguna altra cosa, però així, si hi ha algú a qui li interessi (que està per veure), sabrà quan trobar el següent "fascicle". El tema que tracta l'obra, i que no desvetllaré perquè si no perdria tot l'interès, estava d'actualitat l'any 2007 però ara encara ho està molt més. Bé, jo ho deixo aquí. Ara, que parlin els personatges:


LA BALADA DE L’INDESITJABLE
Josep M. Diéguez
Accèssit del Premi de Teatre Breu
Inicia’t 2007


PERSONATGES
Noi
Cambrer (Max)
Noia
Indesitjable

(Som en un bar d’última generació, en la decoració i arquitectura del qual domina una asèpsia pròpia d’hospital. En una de les taules seu una parella jove —Noi i Noia— que degusta amb exquisidesa un cafè amb llet —ell— i un te amb llimona —ella. Si observem una mica més, comprovem que en un extrem del bar s’hi troben dues portes encarades, com les que hi ha a algunes entitats d’estalvi per facilitar als empleats l’observació dels hipotètics clients que volen accedir-hi i que resten, per uns instants, atrapats al petit ‘espai neutral’ que es forma entre ambdues portes. Aquest mecanisme separa clarament el sector ‘amable’ del bar d’una altra zona difícilment identificable a cau¬sa del seu ambient deixat i enrarit. Una taula solitària, sense clientela però on s’hi observen tres o quatre ampolles buides de begudes alcohòliques, és tot el que la casa posa a disposició dels agosarats que decideixen utilitzar aquell espai, recentment inaugurat. Quan s’obren els llums, un Cambrer més asèptic que el local s’atansa a la jove parella. El Noi se li adreça tot correcció.)

NOI: Bon dia, Max. Tot bé?
CAMBRER: Tot bé, com sempre. I vosaltres? Us falta alguna cosa? (A la Noia:) El te, al seu punt?
NOIA: Perfecte. Sou els millors.

(Després de quatre formulismes políticament correctes, el Cambrer resta estranyament callat.)

NOI: Et passa res, Max?
CAMBRER: A mi? Què m’hauria de passar?
NOIA: Ara, mentre venies, en parlàvem... “en Max fa mala cara”.
CAMBRER: Vosaltres, que us preocupeu massa per mi... tot va perfectament.
NOIA: Vols dir?
CAMBRER: I tant... què podria anar malament?
NOIA: Bé... ja ho saps...
CAMBRER (mirant els joves amb posat de fals desinterès): De debò. No sé on voleu anar a parar.
NOI (amb la dificultat de qui es refereix a alguna cosa de mal anomenar): El nou espai...
CAMBRER: Ah, això... val més que no en parlem.
NOI: Per què? Què passa?
CAMBRER (abaixant el to de veu): A l’amo no li fa cap gràcia.
NOIA: Que se’n parli?
CAMBRER: Que existeixi.
NOIA: Que no s’ha ofert voluntari? (El Cambrer torna a callar. Ella parla al Noi.)
Ja t’ho deia, que no podia ser. És això, oi Max? No sou voluntaris?
CAMBRER (amb esforç): No n’hi ha, de voluntaris.
NOI: Què vols dir?

(El Cambrer, a qui no li agrada el caire que està agafant la conversa, refà tot d’una el camí vers la barra.)

NOI: Ei, Max, on vas? (A la Noia:) I ara què li agafa, a aquest?

(S’obre la porta d’entrada al local, i fa la seva aparició un personatge inquietant. Sota unes robes brutes, grogoses, s’amaga el propietari d’uns cabells greixosos i una barba llarga i descuidada que no presagien res de bo. Observa l’indret des del darrera d’unes ulleres fosques de cul de got que ens impedeixen veu¬re les faccions que el pèl li deixa al descobert. Passats uns breus instants, comença a cami¬nar pel mig del recinte. El Cambrer, enèrgic, el crida des de darrera la barra.)

CAMBRER: Ei!
(L’home, les mans a la butxaca d’un llardós abric, continua caminant. El Cambrer insisteix:)
Ei, tu!
(Ara, l’interpel•lat s’atura. Amb parsimònia, gira la cara vers el Cambrer. A poc a poc, es treu una mà de la butxaca i s’assenyala a si mateix. La lentitud dels seus moviments ens permet observar uns dits encara més grogosos que la seva roba.)
Sí, tu! Per la paret!
(És evident que l’altre no comprèn el que li diuen. Resta immòbil.)
No pots caminar pel mig del bar. Arramba’t a la paret!
(La mà llefiscosa torna dins de l’abric. L’home observa l’entorn. Ho ha entès. Va fins la paret del recinte i camina sense desenganxar-se’n.)
Més de pressa!
(L’home no canvia el ritme dels seus passos.)
Més de pressa, o te’n vas! Ens reservem el dret d’admissió, aquí!

(L’home s’atura un instant. Es tomba a mirar el Cambrer, que l’observa desafiant. Finalment obeeix, i sense deixar d’arrossegar els peus es posa a caminar més de pressa. Arriba fins davant de la primera porta que separa els dos espais, i s’atura de nou. Espera. Des d’algun punt de darrera la barra, el Cambrer prem un botó, i la porta s’obre. L’home en creua el llindar. A un nou gest del Cambrer, la porta es tanca deixant-lo atra¬pat a l’‘espai neutral’. Una nova pitjada de botó, i s’obre la segona porta. Aquell altre espai, tan poc acollidor, és ara accessible i l’home s’hi endinsa. El Cambrer completa l’operació, i un cop tancada la segona por¬ta, el nouvingut s’atura per observar l’indret. D’entrada sembla no agradar-li, però aquesta és una sensació que dura només unbreu moment. Després de dedicar una nova i fugissera mirada al Cambrer, amb posat resignat, l’home seu a la taula.)

NOIA: Ho has vist?
NOI (en veu baixa): És clar que ho he vist! Calla, que et sentiran...
NOIA: Qui m’ha de sentir? (Silenci.) T’has fixat en en Max, pobre? Quina cara que fa...
NOI: Què fem, marxem?
NOIA: Potser sí... m’acabo el te i ens n’anem.
NOI (impacient, mentre ella assaboreix de nou el te): Vols acabar d’una vegada?
NOIA: Està bé, tranquil... prova a calmar-te, vols? De què et serveixen, les classes de ioga?
NOI: Allí no hem d’aguantar aquests espectacles... Ja estàs? Doncs som-hi!

(El Noi deixa unes monedes damunt la taula. S’alcen ambdós i comencen a caminar cap a la porta. El Cambrer, en veure-ho, corre vers ells.)

CAMBRER: No, si us plau!
NOIA: Què passa, Max?
CAMBRER: No marxeu!
NOI: Però... ja hem acabat... i tenim pressa...
CAMBRER: Avui?
NOI: Avui què?
CAMBRER: Avui teniu pressa?
NOI: Sí, és clar...
CAMBRER: Avui és dijous.
NOI: Ja ho sé...
CAMBRER: I els dijous mai no teniu pressa.
NOI: Però avui sí, Max. Hem de...
CAMBRER: Heu de?
NOI: Ens esperen... una reunió d’escala...
CAMBRER: Les teniu dimarts, les reunions d’escala.
NOI: Ho hem canviat. És que...
NOIA: Deixa-ho córrer, en Max fa temps que ens coneix.
NOI: Tinc tot el dret a marxar d’un bar quan vulgui.
CAMBRER: Som amics. No m’ho pots fer, això.
NOI: Sóc un client.
CAMBRER: “No tenim clients, tenim amics”.
NOI: Això és només un eslògan.
NOIA: Que tu els vas ajudar a trobar.
NOI: Treballo en publicitat. Què té d’estrany que ajudi uns... ? (Calla de sobte.)
CAMBRER: Uns... amics?
NOI (amb resignació): Està bé... què vols que fem?
CAMBRER: Torneu a la vostra taula.
NOI: No hi haurà perill, oi?
CAMBRER: Les portes tanquen hermèticament.
NOI: Aleshores, per què ens necessites?
CAMBRER: El vam inaugurar ahir, el nou espai.
NOI: Ja, ja ens ho han dit.
CAMBRER: Ahir era dimecres.
NOI: I?
NOIA: Dimecres, en Max no treballa.
NOI: No ho entenc.
CAMBRER: I dijous entro més tard.
NOI: Tot això ja ho sé, Max. Ha estat així des de...
NOIA: En Max no t’està explicant el seu horari.
NOI: Aleshores?
NOIA(a Max, referint-se amb gestos discrets al client que ocupa l’altre espai): És el primer que veus, oi?
NOI (observant el Cambrer, que tremola com una fulla): El primer?

(El Cambrer, amb dificultat, fa que sí amb el cap. Finalment, deixa anar una súplica.)

CAMBRER: No em deixeu sol... si us plau.
NOI (dubtant encara): I... i l’amo?
CAMBRER: Tu ho has dit. És l’amo. La feina bruta, per als treballadors.
NOI: I... hauràs d’anar-hi?
NOIA: A tu què et sembla? I és clar que hi ha d’anar!
NOI: No... no voldràs que t’acompanyi?
CAMBRER: Tant de bo... No. Està prohibit. Només es poden comunicar amb algú de la casa. I sempre amb el mateix, si no és per causa de força major.
NOIA: Això què vol dir? Que l’hauràs d’atendre sempre tu?
CAMBRER: I ara, només faltaria! Els ha d’atendre sempre el mateix, però només durant una jornada sencera. El que passa és que avui ens ha enxampat en canvi de torn, i ara hem d’improvisar... De fet, recomanen que vagis variant cada dia, per evitar problemes d’empatia.
NOI: Empaquè?
NOIA: Identificació.
NOI: No t’hi pots identificar mai, amb una persona així!
CAMBRER: No t’ho pensis... es veu que abans n’han vingut tres junts. Jo crec que s’encomana. Per això em fa tanta por...
NOIA: I ja els deixen entrar, tres?
CAMBRER: És el límit. Haurien d’obrir massa espais, si no.
NOI: Tants en són?
CAMBRER: No ho sé. Em sembla que no en queden gaires, però no ho vull saber. Hem tingut la desgràcia que el nostre local entrava dins del pla d’espais que han elaborat, i no tenim més remei que aguantar-nos. Però el que no poden fer és exigir-nos que, damunt, ens interessem pel tema.
NOIA: Però alguna cosa n’haureu de saber...
CAMBRER: El just per complir amb els mínims de seguretat exigits, i prou.
NOI: I ara què?
CAMBRER: Doncs ara hauré d’entrar allí i preguntar-li què collons vol.
NOI: I esteu obligats a atendre’ls?
CAMBRER: Des del moment que poden entrar...
NOI: No, vull dir si... si heu de... ja m’entens...
CAMBRER: Ah, vols dir si... No, de cap manera. No en veuràs, per aquí. Saben que això no ho hauria acceptat ningú.
NOIA: De fet, es va arribar a parlar d’un moviment de resistència passiva... l’altre dia, el diari portava un article que...
CAMBRER (interrompent-la): Xxxttt!
NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: No se’n pot parlar! Si et senten, tindràs problemes! Tots, en tindrem!
NOIA: Però si el diari...
CAMBRER: Deixa’l estar, el diari! A ells també els han prohibit que en continuessin parlant.
NOI: Com ho saps?
CAMBRER: Fa un parell de dies va venir el periodista que havia fet l’article, i ens ho va explicar. Bé, li va explicar a l’amo. Jo no en vull, de complicacions d’aquestes...
NOIA: No m’ho pensava, que la cosa hagués anat tan enllà... I ara?
CAMBRER: Ara vosaltres seureu a la vostra taula, i jo... jo faré el que he de fer.

.

Continuarà dilluns 14/03