LA BALADA DE L'INDESITJABLE (i III)

TERCER I DARRER LLIURAMENT. SI ALGÚ HO HA SEGUIT, ESPERO QUE A ALGÚ LI HAGI INTERESSAT.

.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

.

L’Indesitjable, un cop oberta la segona porta, ha accedit a l’‘espai neutral’. En Max se n’adona.

CAMBRER: Què és això?

El Cambrer corre vers la primera porta. Allí, l’Indesitjable està dret, impassible darrere el vidre. Els dos homes resten a tocar, només amb el cristall com a separació. El Cambrer respira ostensiblement. L’altre, amb les mans a la butxaca, deixa el seu alè marcat al vidre.

CAMBRER: Torna a la taula. (No hi ha resposta.) Que tornis a la taula!
NOI (amb veu alterada, també): Dóna-li la cervesa i acabem d’una vegada!
CAMBRER: No puc obrir si s’ha violat l’espai de seguretat! Ho diu el reglament!
NOI: De vegades, cal ser valent i prendre la iniciativa!

El Cambrer es tomba vers la parella donant l’esquena al vidre i, per tant, a l’Indesitjable. Es pren el temps necessari per tal de tranquil·litzar-se.

CAMBRER (suau, però enèrgic): No m’arriscaré a obrir aquesta porta i que pugui fer-vos algun mal. No m’ho perdonaria mai.
NOIA: A veure, a veure... no dramatitzem, tampoc. Bé que ha entrat per la porta del carrer, abans. Ha hagut de creuar tot el bar, per anar al seu lloc... i no ens ha fet res.

Mentre el Cambrer i la Noia parlen, l’Indesitjable també es tomba, restant ara “esquena amb esquena” amb en Max. A poc a poc, es recolza a la porta i es deixa caure fins a terra, on seu mantenint-se sempre enganxat al vidre.

.
CAMBRER: Sí, però ara es troba en un estat d’alteració evident. I jo sóc responsable de la seguretat dels meus clients.
NOIA: Vols dir que el que li passa no és una mena de... ?
CAMBRER: De què?
NOIA: De síndrome.
Noi: Síndrome? Síndrome de què?
NOIA: Fa estona que espera...
CAMBRER: Ell s’ho ha buscat.
NOIA: Així i tot, fa estona que espera. Jo no ho puc entendre, però segur que en té moltes ganes...
CAMBRER: Què vols dir, que té el ‘mono’? Si se’n torna al seu lloc, li portaré la seva cervesa i no li caldrà esperar més.
NOIA: No és la cervesa, el que vol.

L’Indesitjable comença a remenar a la mateixa butxaca d’abans.

CAMBRER: Ja, però no estan autoritzats a fer-ho abans que els serveixin la beguda.
NOI: I això per què?
CAMBRER: Diuen que el líquid en dilueix els efectes...
NOIA: L’alcohol en dilueix els efectes? Segur?
CAMBRER: Sí... a mi també m’estranya. Si voleu que us digui la veritat... (Observa que no l’escolti ningú a banda de la parella.) Em sembla que el que volen és... accelerar-los el final.
NOI: Vols dir que...?
CAMBRER: I tant! No acabaran igual, de totes maneres? Doncs com abans millor!
NOIA: No pots estar parlant de debò...
CAMBRER: Per què no? Si t’ho mires fredament, és el millor per a tothom. Inclosos ells, per molta llàstima que et facin. O justament per això...
NOIA (observant el Cambrer, que no sap què fer amb l’Indesitjable, insisteix): De tota manera, si no li haguessis impedit que ho fes quan ell volia...
CAMBRER: Això mateix! El primer dia que entra, i ja li permeto que se salti les normes! No ho veus que començaria a córrer la veu, i ja no ens els trauríem del damunt?
NOI (amb una barreja d’incredulitat i d’espant): Em sembla que no cal que discutiu més... el nostre amic tira pel dret.

La Noia i el Cambrer es giren a temps de veure com l’Indesitjable treu una cigarreta d’un paquet que acaba de rescatar del fons del seu abric, i se la du a la boca. Amb parsimònia, desa el paquet a la butxaca, d’on en treu un encenedor. N’activa la flama, i encén la cigarreta. El Cambrer reacciona, esverat.

CAMBRER: No ho facis! (A la Noia:) No ho pot fer, això! (Altre cop a l’Indesitjable:) Que no ho facis, et dic! (Colpeja el vidre amb la mà.) Vols parar, desgraciat? Que no ho veus, que em busques problemes? (Amb moviments ràpids, es treu un xiulet de la butxaca. El fa sonar repetidament. Mira cap a la barra.) I aquell cagat no sortirà, no... ! (Tornant a l’Indesitjable, colpejant de nou el vidre amb més insistència.) Que t’estiguis quiet, fill de puta! No pots fumar, ara, t’has d’esperar! Quan jo et doni la cervesa, no abans! I allí dins! Tancat! Tancat com una bèstia, que és el que ets!
(Pausa. L’Indesitjable sembla no sentir-lo.) Si no te’n vas no et serveixo! (A la parella:) Servir-lo, us imagineu? Servir un degenerat! No m’hi poden obligar!

El Noi sembla sentir alguna cosa i va cap a la porta del carrer. Mira enfora. La Noia, entretant, allarga una mà fins a tocar el braç de Max. Aquest reacciona violentament.

.

CAMBRER: Deixa’m estar!
NOIA: T’has de calmar, Max. T’agafarà alguna cosa...
CAMBRER (més exaltat encara): Ja em recolliran els de l’Administració. No ho fan amb aquests putos indesitjables, que no són més que una rèmora per a la societat? Què dic, una rèmora? Un perill, són! Un perill per als nostres fills! Si ells tenen dret a fer el que vulguin, jo també! (Fa sonar de nou el xiulet de manera estrident.)

NOI (tornant espantat cap a l’interior del bar): En vénen tres més...
CAMBRER: Què?
NOI: Que en vénen tres més... tan llefiscosos i grenyosos com aquest.
CAMBRER: No poden! El màxim permès són tres, i aquí ja en tenim un!
NOIA: No deuen saber-ho, que és aquí.
CAMBRER (intenta repetir amb el xiulet; esverat com està, però, no aconsegueix que soni; el rebot amb fúria contra el terra; es troba al límit de la histèria): I una merda! Es coneixen tots, aquests fumadors! Són una secta! Ho fan expressament per putejar-me, no sé per què els he de tractar amb tants miraments! Necessiten víctimes, i ara m’ha tocat a mi!
NOIA: Vols dir que no estàs desbarrant?
CAMBRER: No sé què vol dir, aquesta paraula! No em vinguis amb collonades, ara! (L’Indesitjable ha acabat la cigarreta, i n’encén una altra.) Ho veus? Ja hi torna!
NOIA: Dóna-li la cervesa, i s’haurà acabat.
CAMBRER: No! Primer, que apagui aquesta porqueria!

(El Noi ha tornat a mirar enfora, i ve a donar notícies.)

NOI: Són a la cantonada de sota, ja!

El Cambrer no sap on mirar. Ara ho fa en direcció a la porta del carrer, ara cap a l’Indesitjable. Finalment, pren una determinació.

CAMBRER: D’acord. Li dono la cervesa. Però que se’n vagi a la taula.
NOIA: No sé com t’ho faràs...
CAMBRER (tornant a encastar-se al vidre que el separa de l’Indesitjable): Està bé, ja et porto la beguda! Pots fumar tant com vulguis! Se me’n fot, a mi, si tens pressa per ‘palmar-la’! Però ves-te’n cap a la taula!

L’Indesitjable no s’immuta. El Noi, entretant, torna a la porta del carrer, d’on ja no es bellugarà més. Des d’allí, continua informant.

NOI: Has de fer alguna cosa, Max! S’han parat a xerrar, però no trigaran a arribar!
CAMBRER (amb un rostre cada cop més desencaixat): Que no em sents? Que et porto el mam, però te n’has d’anar a la taula! Aixeca el cul, collons!

Tot d’una, sempre amb el mateix gest ralentit, l’Indesitjable comença a aixecar-se. El Cambrer se’l mira, expectant. Quan ja és dret del tot, el fumador es tomba, tornant a quedar enfrontat a Max, sempre separats per la primera porta. A poc a poc, l’Indesitjable es treu la cigarreta de la boca. Amb un posat sobtadament solemne, observa el Cambrer fit a fit... i escup, enviant un considerable gargall al terra de l’‘espai neutral’. En Max resta del tot sorprès per aquell gest inesperat. El fumador, finalment, torna a dur-se la cigarreta als llavis, hi fa una profunda calada, i engega un quantiós núvol de nicotina directament al vidre de la porta... i a la cara del Cambrer. Aquest, de moment, continua sense reaccionar.

NOI: Que vénen!
CAMBRER (esclatant ja sense cap mena de control): Però tu què t’has pensat? Sí, a tu t’ho dic! A tu, porc fumador! Escòria humana! Hauríeu de ser morts! Tots! A la cadira elèctrica, us enviava jo! Us creieu que podeu empudegar-nos l’aire així, com si res, i que ens quedarem callats? Doncs no senyor! Conec gent, jo, saps? Puc saber on vius! Et buscarem! Et trobarem! Pagaràs el que estàs fent als nostres fills!
NOIA: Si tu no en tens, de fills...
CAMBRER (a la Noia): I a tu què et passa? A què ve defensar-lo d’aquesta manera? Et fa llàstima, només, o és que te’l vols tirar?
NOIA: Max...!
NOI: S’han aturat! Han sentit els crits i s’han aturat!
CAMBRER: Millor! Aquí no en volem, de degenerats! Aquí, només persones sanes! Aquí...!

El Cambrer, de sobte, es du una mà al pit, i el prem amb desesper. Prova de dir —o cridar— alguna cosa més, però no pot. En silenci, es doblega fins a caure de genolls. La Noia, ràpida, s’ajup per ajudar-lo, i ell s’hi recolza amb dificultat. No pot respirar, i no es treu la mà del pit. L’Indesitjable es manté immòbil. El Noi crida, nerviós.

NOI: Ja arriben! Ja arriben!

(Ara, l’Indesitjable s’ajup fins a quedar a l’alçada del Cambrer, sempre darrera el vidre. Tranquil·lament, introdueix un cop més la seva llefiscosa mà dins el seu llardós abric, i en treu el paquet de cigarretes. Amb un gest inesperadament amable, i de manera que no deixa dubtes, n’ofereix una al Cambrer, que el mira terroritzat, mentre la Noia no sap com reaccionar. El Noi, des del seu lloc, torna a cridar, ara com si li anés la vida.)

NOI: Ja són aquí!

Es fa el fosc. FI.