HEM OBLIDAT EL PAÍS VALENCIÀ (Joan Monleon com a símptoma)

Ahir comentava que dilluns va ser un dia dur. Vaig deixar per a avui la notícia més colpidora de totes, perquè crec que mereix capítol a part: la mort de Joan Monleon. No m’entretindré ara a repassar la seva trajectòria, perquè es troba fàcilment a internet. De tota manera, qui no recorda la mítica i corrosiva “horchatera valenciana” d’aquest faller empedreït, ànima del grup “Els Pavesos”?

Ha estat precisament amb un vell vinil dels Pavesos a les mans que m’ha vingut al cap una reflexió gairebé tan dura com la desaparició d’en Monleon: el deteriorament de l’imaginari col·lectiu català, del qual el país Valencià n’era una peça cabdal. Durant els 70 i bona part dels 80, si més no en l’àmbit cultural, era molt senzill conèixer què s’estava fent a València. Formava part de la nostra quotidianitat. Avui, per exemple, només sabem del grup “Al Tall” quan apareixen per aquí per presentar nou disc. Abans, en trobaves referències a la premsa diària sense haver d’esforçar-t’hi gaire.

No fa massa era a Ciutat de València parlant amb gent de teatre d’allí. La conclusió va ser unànime: s’han trencat els lligams. No els més profunds, que aquests difícilment moriran, però sí els més pràctics, i per tant més efectius. Fa un parell de dècades, potser ja camí de tres, uns i altres sabíem què es feia a casa d’ambdós. Els respectius governs havien teixit ponts de transvasament de la informació, i la cartellera valenciana formava part, si em permeteu l’expressió, de la “cartellera catalana global”. Avui, res de res. Des de València saben què s’està fent als grans equipaments barcelonins –TNC, Lliure, de vegades el Romea i poca cosa més- perquè se n’acostuma a fer ressò la premsa estatal generalista. De la resta de l’oferta del Principat no en tenen ni idea, o s’han d’espavilar pel seu compte per estar-ne al dia. Des de Catalunya és molt pitjor: desert informatiu total i absolut.

Hem oblidat el País Valencià, com havíem oblidat Joan Monleon. El recuperem avui a causa de la seva mort. Esperem que no passi el mateix amb el seu país, que hàgim d’esperar que mori per recuperar-ne la memòria.

DIGNITAT (O NO)

Ahir va ser un dia dur, perquè no per esperat fa menys mal: l’arxiu Centelles ja és a Salamanca. La lluita d’un home –jugant-s’hi fins i tot la vida- per evitar, entre d’altres coses, que els negatius de les seves fotografies fossin utilitzats per “depurar” lluitadors antifranquistes, ha estat miserablement escarnida. Avui no es depurarà ningú, evidentment, però l’”Archivo” ja té el seu trumfo per compensar l’”expolio”. Com que ja en vaig parlar en aquest altre post, no repetiré ara tot el que vaig dir. En tot cas, tinc molt clar que la dignitat de tota una vida es manté intacta. La que trontolla és la d’aquells que, ves per on, per fi s’han adonat del que tenien entre mans. Encara sort que no van llençar la famosa maleta fa anys, com sembla que van estar a punt de fer perquè no sabien on ficar-la...

I ahir, coincidint amb la notícia salmantina, ens arribaven veus pronosticant la sentència del Constitucional sobre l’Estatut per a la primera quinzena de gener. La veritat és que el tema m’avorreix cada cop més. Ho he dit moltes vegades: jo vaig votar que No a l’Estatut, i us asseguro que la batalla per la seva constitucionalitat em rellisca bastant. Però no puc oblidar una anècdota històrica: l’any 1986, a l’inici de la campanya pel referèndum de l’OTAN, hi havia sectors independentistes que no s’hi volien implicar amb l’argument que era un tema que afectava l’Estat espanyol, no els Països Catalans. Sortosament, van reflexionar, van arribar a la conclusió que les conseqüències de l’entrada o no a l’OTAN els afectarien directament, i es van afegir a la campanya pel No, que finalment va acabar triomfant, si més no a casa nostra. A què ve recordar aquesta batalleta, potser us preguntareu? Doncs ve a tomb en relació a l’editorial conjunt que els diaris catalans van fer sobre el tema del Constitucional, i que tantes adhesions ha generat. Amplis sectors independentistes han reaccionat argumentant que la via autonomista ja està morta i enterrada, i que la dignitat de Catalunya no es veurà afectada per disposar d’un Estatut més o menys retallat, sinó per no disposar de la plena independència nacional.

D’acord, però com dirien els avis, no es pot matar tot el que és gras. Les agressions espanyolistes són cada cop més habituals i cada cop menys dissimulades. I cal que els hi plantem cara d’una vegada, sense arronsar-nos com sempre acabem fent. I el que no es pot negar, el que la història s’entossudeix a demostrar i nosaltres ens entossudim a oblidar, és que quan hem anat tots a una no s’han mostrat tan valents. I ens agradi o no, el tema del Constitucional està tenint aquest gran mèrit: unir el país en una causa comuna. Ja ho sé que aquesta no és la nostra causa ideal, que ens agradaria sumar esforços per assolir fites més altes. Ja ho sé que tots plegats tenim encara molt present el moment en què varem dipositar el vot el passat dia 13. Però la lluita de guerrilles és llarga, i el desgast de l’enemic imprescindible. I si la unitat enfront del Constitucional els desgasta, cal que ho aprofitem. I si voleu, mireu-vos-ho d’aquesta altra manera: no estarem defensant l’Estatut, sinó qüestionant l’Estat espanyol atacant directament la seva base d’operacions. No deixem passar les oportunitats en nom de purismes estèrils, com va estar a punt de fer algú l’any 1986!

Il·lustro el post amb una fotografia d’una de les versions dels Pastorets amb més mala llet que recordo. Va ser ahir nit, al Teatre de Gràcia de Manlleu, coordinats pel Teatre Centre i amb el suport de Ventall i el Gall. Divertidíssims. Sense arribar a fer sang, però divertidíssims. El leit motiv era la reivindicació de la finalització de les obres del nou Teatre Centre, però no s’aturaven aquí. De fet, no es va salvar ningú: Millet, Montull, Vila d’Abadal, Pere Prat, Montilla, Chacón, Anglada, TOTS el partits polítics catalans, Al Qaeda... i tot, salpebrat amb unes versions de cançons -nadalenques i d'altres- per sucar-hi pa. La foto correspon a l’inici de l’espectacle. Feu un exercici mental a partir d'aquesta imatge: recupereu la música del Cant de la Senyera, i imagineu-la cantada per tota aquesta colla amb la lletra següent:

Si al damunt de ser cornuts
ara ens toca pagar el beure
ho direm tot sense embuts!

Doncs d’això anava l’espectacle. Digne? Digníssim! Afanyeu-vos, que avui repeteixen i hi cap poca gent...

REFLEXIÓ COL·LATERAL SOBRE EL "CAS HAIDAR"

No pretenc afegir arguments a favor de la lluita d’Aminatou Haidar. La meva antiga militància –durants uns quants anys – a l'Associació Catalana d'Amics del poble Sahrauí (ACAPS) em fa coincidir amb la immensa majoria de coses que s’han dit en aquest sentit. La meva reflexió va encaminada, sobretot, a certs sectors catalans que han defensat, amb ella, el dret a l’autodeterminació del seu poble.

Són els mateixos, per exemple, que ahir mateix es manifestaven eufòrics perquè la Ley de la Memoria Histórica havia aconseguit que es retirés l’àliga franquista del quarter de Capitanía General a Barcelona. Tota una llei per treure una gallina! Una llei que no és ni capaç de facilitar l’anul•lació dels judicis del President Companys i tots els altres assassinats per la repressió franquista, però que, això sí, permetrà la neteja de la façana en qüestió.

Però tornem al tema, que m’estic desviant. Aminatou va cometre l’horrible crim d’omplir una fitxa d’aeroport posant, allí on indica “nacionalitat”, les paraules "Sàhara Occidental". El mateix que hem fet, durant anys, alguns catalans i catalanes que a l’aeroport del Prat, per exemple, omplíem fitxers tot posant-hi “nacionalitat catalana”. Que ningú no s’esquinci els vestits, però. Sóc molt conscient que no són realitats comparables, sobretot pel fet que els sahrauís que defensen el seu dret a l’autodeterminació s’hi juguen la vida. A Europa, certes coses ja no hi poden passar. A Europa, hem hagut d’aguantar només l’esbroncada del poli de torn, mentre de la cua, plena de gent amb pressa per tornar a casa, hi sortien tota mena de comentaris crítics. El més suau, aquell de “deixa-ho córrer, que no hi ha res a fer”...

Però tornem als “catalans solidaris” amb el dret a l’autodeterminació de totes les nacions del món excepte la seva. A la nostra, aquest dret li va ser arrabassat el 1.714, fa ja 296 anys. A la dels sahrauís, el 1.977, fa “només” 32 anys. La pregunta, companys, és la següent: suposant –esperem que no- que la ONU seguís incomplint les seves pròpies resolucions i el referèndum d’autodeterminació del Sàhara no es dugués mai a terme; suposant que la mà de ferro del Marroc els seguís collant tan ben collats com fins ara; creieu avui, en ple 2.009, que l’any 2.273 (296 anys després de l’ocupació marroquina), la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), seguirà tenint dret a autodeterminar-se, a decidir per ella mateixa, a ser, si els seus habitants ho volen, una nació independent en el concert de totes les nacions del món?

Si la vostra resposta és NO, només puc dir-vos que em sorprèn molt aquesta manera “temporal” de valorar els drets. M’agradaria saber, segons vosaltres, a partir de quants anys s’ha de renunciar a un dret que t’han arrabassat. Si la resposta és SÍ, aleshores tornem a ser al cap del carrer: com és que fora de casa sempre és que sí, i dins de casa sempre és que no?

Des del meu suport total i absolut, sense ambigüitats, a la lluita d’Aminatou Haidar i el seu poble, la meva incomprensió envers la vostra renúncia a defensar també el vostre, de poble. Salut, companys.

HOMENATGE A TOTS ELS ERIC LARTEY

No en vaig parlar a l’anterior post perquè crec que mereix reflexió a banda, començant pel fet que no en tinc les dades generals, ni tan sols les osonenques, però sí les de Vic. El cas és que el passat dia 13 va anar a votar gairebé el 20% dels immigrants de la ciutat amb dret a vot. Una cinquena part! No sé què en pensareu, però jo ho trobo excepcional. Pel que té de significatiu i, en un sentit més literal, pel que té d’excepció. A Vic, on hem d’aguantar els representants “oficials” de la xenofòbia més dura, un nombre gens menyspreable de nouvinguts aposten no ja perquè el país vegi reconegut el seu dret a decidir, sinó directament perquè s’independitzi (perquè ningú no creurà que van votar que NO, oi?). Senyal que no devem estar fent les coses tan malament, senyors de la caverna.

Aprofundint una mica en el tema, val a dir que ha tingut un cert ressò mediàtic un comentari que vaig fer en una tertúlia televisiva, denunciant les males arts del cònsol del Marroc a l’hora d’intimidar els magrebins –jo parlava de Vic, però ho hauríem de fer extensiu com a mínim a Manlleu- perquè no anessin a votar. El cas Haidar els cremava a les mans, i no volien incomodar més del compte el govern espanyol. Ho sé de bona font, però en casos com aquest les fons, evidentment, no es diuen. Comentar només que em costa creure el baix percentatge de magrebins –amazigs especialment- que van anar a votar. Em costa creure que tanta gent activa com conec –a través, per exemple, del CNL- ni hagi fet el pas ni hagi empès els seus a fer-lo, si no és que hi ha darrere una causa de força major. Són coses a tenir en compte a l’hora de treballar prop d’aquest col·lectiu perquè, també ells, guanyin el seu particular dret a decidir.

En tot cas, des d’aquí, el meu modest homenatge al 20% de catalanes i catalans de la nova immigració que sí que van fer el pas. Acompanya aquest post una fotografia d’Adrià Costa (osona.com), on s’hi veu l’Eric Lartey fent la seva intervenció en un acte unitari que demanava, a Vic, el vot afirmatiu al referèndum. El meu reconeixement envers ell, i, personalitzats en ell, tots els Eric Lartey que es van mullar per nosaltres, que és el mateix que dir que es van mullar per ells. Gràcies, amics!

SOBRE EL 13D, PEL BROC GROS.

Com deia, el 13D ha generat un munt d’opinions, sovint inconnexes, impossibles de sistematitzar. Recorrent al tòpic, fins ara tot estava per fer. Des de diumenge 13, però, tot és possible. En un món on tot avança tan de pressa–i la política catalana no n’és aliena- es fa difícil predir què passarà a partir d’ara. Només podem aspirar –si més no és el que em passa a mi- a abocar pel broc gros, a raig, aquelles reflexions que hem estat capaços de concretar durant la darrera setmana. Les que segueixen no són únicament meves, ni de bon tros. Són fruit de les moltes converses mantingudes aquests dies amb gent diversa i de pensament sovint confrontat. És molt probable, a més, que no tinguin cap interès ni utilitat. I que siguin massa llargues, pel que demano disculpes ja des d'ara. Però és el que hi ha. Aquí van:

Els resultats a Osona: Espectaculars. El SÍ abassegador ja el prevèiem. La participació, no obstant, va ser brutal. Sense pal·liatius. Un 41,1% a Osona i un 42,5% a Vic amb el cens de la consulta. Més d’un 48% a Osona i un 49,8% a Vic amb el cens “tradicional”. Tenint en compte quin és el comportament de la població en qualsevol contesa electoral, és un èxit rodó. Es miri com es miri. Quanta gent més podria anar a votar en un referèndum “oficial”? Un 30%? Un 35%? Difícil, però no impossible. Imaginem que tots els votants nous optessin pel NO. Fins i tot així, la majoria absoluta del SÍ està garantida. La major part de la ciutadania osonenca vol un estat català independent. Es diu aviat, però no crec que ningú hagi valorat seriosament tot el que això significa. Ni aquí ni fora d’aquí.

Els resultats fora d’Osona: Molt millors del que molts pretenen. Aproximadament un 24% de participació si no hi comptem la nostra comarca, més d’un 27% si ho mirem de manera global. Més d’un 27%! Fins ara, l’únic partit parlamentari que du l’assoliment de la independència al seu programa no ha passat mai del 16% dels vots. Hi ha dues opcions: o l’independentisme augmenta, o hi ha votants de partits que no són Esquerra que també aposten per la independència. Què tal si ho deixem en la suma d’ambdues coses? Dos dels elements imprescindibles per assolir l’èxit: la transversalitat i l’increment de partidaris. Anem pel bon camí.

Les declaracions d’en López Tena: Tenia les seves raons per fer-les, no hi ha dubte. Osona no és una mena de reserva barretinaire sense equivalent enlloc més del territori. Un exemple? Berga, sense anar més lluny. Un 32,5% de participació. 10 punts menys que a Vic! Tindrà la seva explicació, però d’entrada sona estrany. Potser López Tena tenia raó. Però on no la tenia, de cap de les maneres, era en les formes i el moment. Si els destinataris de les seves declaracions haguessin estat només els qui ell va criticar, encara. La cosa quedaria en una polèmica entre organitzadors, i llestos. Però no era així. López Tena va oblidar que hi havia molta gent que no va participar en l’organització de la consulta, que va anar a votar, i que estava il·lusionadísima. No tenia cap dret a engegar-los aquell gerro d’aigua freda. Esperem que després de les converses que hi ha hagut entre totes les parts, tot plegat acaba reconduïntse.

El model López Tena: Aquí si que cal donar-li tota la raó. Jo vaig fer d’apoderat al Temple Romà, el col·legi electoral de Vic que va recollir un major nombre de votants. Un cop tancades les portes ens va arribar una caixa amb... 1.200 vots anticipats! Dono fe de la seriositat, de l’extrema escrupolositat amb la que van ser tractades aquestes dades, que algú ha pretès que podien generar dubtes. Varem estar treballant fins gairebé les dotze. No es va anar a la cacera del vot, sinó tot el contrari: tot allò que presentava dubtes era rebutjat. M’hauria agradat que els qui van optar per la crítica fàcil hi haguessin estat presents. Potser envermellirien de galtes i tot.

La ILP presentada al Parlament: Sabem el nom de les quatre persones que la van presentar, però he de reconèixer que a hores d’ara ja m’he perdut: ignoro qui li dóna suport. Només una consideració: quan es van presentar les mocions de suport als ajuntaments hom va anar amb peus de plom a l’hora de redactar-les, no fos cas que s’incorregués en alguna “il·legalitat” segons el marc legal vigent, i els de sempre tinguessin l’excusa per perseguir-les. Amb la ILP, però, aquestes precaucions s’han obviat del tot. S’ha presentat una cosa que se sap que no entra en absolut en l’esmentat marc legal, i que als partits polítics parlamentaris –com ja van fer fa poc- no els quedarà cap més remei que rebutjar-la d’entrada, sense ni tan sols admetre-la a tràmit. Els qui han presentat la ILP saben sobradament que durant aquesta legislatura s’aprovarà la llei que ha de regular les consultes populars, i que aquesta llei permetrà que el Parlament, ja des de la propera legislatura, consulti la ciutadania -a petició d’aquesta, dels ajuntaments o del propi Parlament- sobre qualsevol tema. Qualsevol. Inclòs el suport a la independència. Després vindrà el segon pas, que consistirà en què el govern de Madrid haurà d’acceptar que es faci la consulta. No ho acceptarien, és evident. Però aleshores entraríem en conflicte polític, que és del que es tracta. Presentant la ILP, s’impedeix que arribi el conflicte. Això sí, permet repartir gratuïtament carnets de botiflerisme...

La posició de CiU: “Acompanyar però no impulsar, diuen”. A qui volen enganyar? Sense els votants de CiU els números no surten, ni tan sols a Vic. O especialment a Vic, si voleu. Cal que CiU sigui conscient del que pensa un ampli percentatge dels seus votants sobre el tema que ens ocupa. Que en molts llocs van demanar directament el SÍ, home! I no s’hi val allò que diu en Mas, que val més no convocar un referèndum perquè el perdríem. Tan de bo féssim un referèndum oficial i vinculant sobre la independència i el perdéssim. Perquè voldria dir que el nostre dret a decidir està oficialment admès per part de tothom, inclòs l’estat espanyol. Al Quebec ja n’han perdut dos, i hi seguiran insistint...

La posició del PSC: Diuen que tot plegat no serveix per a res. Proven de ridiculitzar el referèndum tant com poden. Argumenten que es tracta d’una consulta sobre la independència organitzada per independentistes i votada per independentistes. Deixant de banda que tots coneixem algun votant socialista que va anar a votar el dia 13, no s’ho creuen ni ells, tot això que diuen. Perquè resulta que a l’hora de la veritat han entrat en el joc. Han legitimat el referèndum. Que per què? Doncs perquè han fet campanya activa. Una campanya amb tots els ets i uts: declaracions a la televisió, articles a la premsa... defensant l’abstenció. Al cap i a la fi, una opció com una altra. Tenien la possibilitat d’ignorar-ho, de fer veure que no passava res. No hi ha rebuig més evident que el silenci. Però han parlat. Han donat a la consulta la importància que tenia. Pensem que molts d’ells deuen formar part del 31% que a la pregunta del CEO sobre quina voldria que fos la relació de Catalunya amb Espanya, respon que la d’un “estat federal”, enfront del 20% que aposta directament per la independència. Un 31% que molt probablement es deu afegir a l’altre 20% quan la UOC pregunta directament si s’està o no a favor de la independència. Dit d’una altra manera: hi ha molts federalistes que davant de l’evidència que a l’altra banda –Madrid- no hi ha ningú que els escolti, davant d’una hipotètica pregunta oficial amb només dues respostes possibles (SÍ o NO), votarien que SÍ, com ja han fet, per exemple, molts votants d’ICV. O tornarien a abstenir-se, com ja ha dit que faria la consellera Tura. Són bones notícies...

La unitat: Hi ha qui ha volgut veure en aquestes consultes una aproximació entre les bases d’Esquerra i de CiU. La meva experiència –potser equivocada, ho admeto- em porta a creure que en indrets com Vic va ser superior la sintonia entre Esquerra i les CUP. En tot cas, hi va haver sintonia. Una sintonia que no ens pot fer oblidar, no obstant, que la independència no és una ideologia sinó un objectiu. D’independentistes n’hi ha de tots colors, i tots els SÍS comptaran a l‘hora de la veritat. Però seria absurd pretendre que des d’ara i fins que arribi aquell moment hem d’anar tots de bracet. Se’ns presenta un exercici de difícil equilibri: seguir fent cadascú el seu camí, però sabent destriar molt bé aquells moments en què caldrà tornar a fer front comú. De nosaltres depèn. De tots.

Reflexió final sobre la política, els polítics i la desafecció ciutadana: Totes les enquestes ho certifiquen: la gent se sent cada cop més lluny dels polítics. Un dels èxits del referèndum del dia 13 és que s’ha “venut” com una iniciativa de la societat civil, engegada i organitzada al marge dels polítics. La realitat, però, és que ja la mateixa comissió organitzadora del referèndum d’Arenys estava plena de polítics. I ara la història s’ha repetit: mentre costava omplir alguns actes organitzats per partits a favor del SÍ, centenars de voluntaris s’afegien a les comissions organitzadores... majoritàriament coordinades per polítics. En tot cas, sí que cal reconèixer una cosa: els partits se n’han mantingut al marge. No hi ha hagut consignes, tot i que probablement la temptació era gran. L’organització, en aquets sentit, ha estat independent. Però no ha estat apolítica, des del moment que la finalitat de tot plegat era indiscutiblement política. A més, cal recordar que no hi ha hagut cap nació moderna que hagi aconseguit la independència sense la intervenció decisiva –de vegades exclusiva- dels polítics. S’imposa, doncs, una doble reflexió: per part dels polítics, perquè descobreixin d’un cop què els està allunyant de la ciutadania i hi posin remei. Per part de la ciutadania, perquè actuïn de manera que la política torni a tenir el valor social que tenia no fa pas tant. Pressionant, no girant-se d’esquena.

Bé, i ara ja podem xerrar d’altres temes. Però això serà a partir de demà. Als qui heu arribat fins aquí, gràcies per la paciència.

CONFESSIÓ

Darrerament havia aconseguit una regularitat acceptable a l’hora de mantenir actualitzat el bloc, cosa que comportava, per exemple, que durant el mes de novembre hi hagués inclòs 10 comentaris. Aquest mes, en canvi, he d’admetre que tinc problemes: des del passat dia 9 que no escric res, i no és per falta de temps ni de ganes. Fa dies, per exemple, que vull parlar sobre la futura Llei del Cinema i els darrers esdeveniments que l’han envoltat. Tinc també altres temes que ja aniran sortint, però hi ha una qüestió que m’ha mantingut bloquejat fins ara: el 13D.

Resulta obvi que s’imposa una reflexió sobre la jornada de consultes sobiranistes, el que ha representat i el que representarà. Volia parlar-ne ja el 14 mateix, però fins ara no he sabut com posar-m’hi. A l’’apassionant experiència viscuda a Vic s’hi va afegir, més o menys inesperadament, el reguitzell de declaracions i contradeclaracions aparegudes des de la mateixa nit del 13, i tot plegat ha generat una sensació de desconcert que, almenys en el meu cas, m’ha impedit estructurar un post com m’hauria agradat poder-lo fer. Durant els darrers 10 dies, a més, he assistit a alguna reunió política i fins i tot a alguna tertúlia als mitjans de comunicació sobre el mateix tema. En totes elles hi he detectat un fet força evident: més enllà de la defensa de la necessitat de mantenir la unitat, no hi ha discursos excessivament estructurats. Si n’he tret alguna conclusió? Una, en tot cas: és bo que sigui així. Estem arribant a una situació nova. Fins ara hi havia una remor de fons –com al poema de Martí i Pol musicat pel grup “Coses”- que maldava per sortir. Ara, la remor s’ha fet més forta, més consistent, i comencem a visualitzar-ne l’origen: una societat que “surt de l’armari” nacionalment parlant. I com en tota cosa nova, ningú no sap exactament com es concretarà. Lluny, doncs, els discursos estructurats, programats, planificats. Tots els sentits alerta, això sí. Ja em perdonareu la grandiloqüència, però quan la història et crida has de ser-hi. Per a què? El temps ho dirà. O, més ben dit, nosaltres ho direm. Al cap i a la fi, d’això es tracta, no? De decidir per nosaltres mateixos...

Bé, ja està. Ja he buidat el pap. Per no fer excessivament llarg aquest post, l’aturo aquí. En seguiran d’altres, si puc avui mateix, on intentaré posar per escrit les moltes coses que em volten pel cap, començant, ara sí, pel propi 13D. Gràcies per la paciència!

SALVATGES!

Avui, com que qui més qui menys ha hagut de fer esforços per llevar-se després de quatre dies de festa, us proposo un joc per esvair preocupacions. Una mica fosc, en consonància amb la jornada. Una mena de joc de rol, com si diguéssim. Imagineu, per un moment, que sou un o una falangista (ja us he dit que era una mica fosc). Imagineu que heu demanat permís –que dur, he, haver de fer una cosa així- per manifestar-vos el dia 13 contra el referèndum per la independència. Imagineu-vos que us han dit que el 13 no, que el 12. Us ho heu imaginat? Doncs bé, ja teniu les regles del joc. Ara cal saber treure’n el màxim partit. Anem a pams.

Pas 1: On manifestar-nos?
No tenim gent per anar als 163 municipis que faran consulta, i n’hem de triar un que esdevingui tan simbòlic com sigui possible. A veure... què tal a Vic? Sí? Doncs ja tenim resolt el primer pas.

Pas 2: A quin punt exactament?
Es tracta que el focus d’atenció estigui centrat en nosaltres. Quin és l’indret més “visible” de Vic un dissabte pel matí...? Ja ho tinc! El mercat de la Plaça Major! És ple de gent que arriba de tot arreu, fins i tot de fora de Vic i comarca. Què, us sembla un bon lloc? Sí? Doncs hem resolt també el segon pas.

Pas 3: A quina hora?
Proposo que ho fem a mig matí. No hi fa tant fred com a primera hora, i és quan la gent surt a voltar. Aquí no hi ha discussió, em sembla. Fem-ho a dos quarts de dotze, i tots contents. 11,30, doncs? Perfecte. Ja tenim el tercer pas.

L’estratègia està completada. El joc de rol perfectament dibuixat sobre el taulell. L’ideal seria poder dur-lo a terme realment, com passa a les pel·lícules de jocs de rol. Sabeu què vull dir, no? Aquelles on un sonat imagina unes quantes salvatjades, i no se sap ben bé com, acaba duent-les a terme. Perquè seria una magnífica salvatjada, no? Una població on el sobiranisme hi és present en un elevat percentatge, rep una visita del feixisme més recalcitrant. A partir d’aquí, el risc i el perill estan assegurats. Us imagineu que un altre equip ens volgués respondre? I el que és més fantàstic: tot de gent inofensiva i confiada passejant per allí. Milers de potencials víctimes innocents! Gairebé em ve un orgasme imaginant-ho...

Com? Que es confirma? Que ho podem dur a la pràctica? Però qui ha estat el descere... perdó, el geni que ens ho ha autoritzat? Saura? Però aquest no era l’àrbitre? No se suposa que és imparcial? Bé, tant li fot. Moltes gràcies, amic Xoan. I fins dissabte!

.

INSTRUCCIONS DE DARRERA HORA DEL COORDINADOR DEL JOC:

.

PARTIDA SUSPESA. SE'NS HA TRENCAT EL TAULELL!! :

.

http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/10785/falange_enrere_aixoplugara_les_concentracions_contra_13-d_tot

A VOLTES AMB L'ARXIU CENTELLES

Demano disculpes per l'extensió d'aquest post, però tenia una irrefrenable necessitat de buidar el pap.

.

D’entrada, permeteu-me que deixi clars alguns punts. Sóc conscient que la fotografia és un art que genera uns productes que, com en molts altres casos –pintura, escultura, literatura, cinema, arts escèniques...- tenen un preu. I que en la fixació concreta d’aquest preu hi intervenen molts factors, entre ells –encara que no només- la qualitat del producte i el nom de l’artista. És evident que en el cas d’Agustí Centelles tant l’una com l’altre són del màxim nivell. En segon lloc, reconec també que ens movem en una economia de mercat, en la que tothom té dret, si troba un comprador, a vendre el seu producte al millor postor. Finalment, no puc negar l’existència d’una Llei de Propietat Intel·lectual que dóna, als hereus dels creadors, els drets que els dóna.

Dit això, però, crec que en el cas de l’Arxiu Centelles hi ha uns quants aspectes que no es poden obviar de cap de les maneres. Els primers són aquells que fan referència a la incoació, per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, d’un expedient d’inclusió de l’Arxiu en el Catàleg del Patrimoni Català en la categoria de col·lecció. Perdoneu la tirallonga, però és que hi ha qui parla per parlar i acaba per no dir les coses pel seu nom. L’esmentada incoació n’ha fet proliferar unes quantes, d’intervencions d’aquest tipus, i m’agradaria puntualitzar-les. Vegem-ho:

- No és cert que es tractés d’una maniobra desesperada per evitar la sortida de la col·lecció de Catalunya, maniobra que s’hauria fet tard i malament perquè en aquests moments l’Arxiu es troba ja a Madrid. S’obvia que les lleis estatals són de rang superior a les autonòmiques, i l’expedient no té cap efecte davant les maniobres del Ministerio de Cultura.
- No és cert que representés cap usurpació a la família, que ha seguit ostentant els drets de propietat intel·lectual i tot el que se’n deriva. L’únic que garanteix aquesta actuació és que la col·lecció no es disgregarà, i que la Generalitat podrà exercir el dret de retracte, del que parlarem ara mateix.
- L’argument que diu que els hereus han prioritzat la difusió artística abans que el negoci, ja que han renunciat, per exemple, a vendre l’Arxiu a la casa de subhastes Christie’s, que li posava un preu de sortida de 850.000€, és més que relatiu: el que garanteix justament el dret de retracte és que en cas de venda de la col·lecció a un particular, la Generalitat tindrà dret a fer la compra pagant-ne la mateixa quantitat. Per tant, la família només ha renunciat a allò que sap que no podia aconseguir.
- No és cert que el Departament de Cultura fes una oferta molt inferior als 700.000€ del Ministerio. Al total de la seva oferta, que d’entrada pujava 500.000€, calia afegir-li la cessió dels drets d’explotació pel període 2009-2015, que ara òbviament han perdut, i que haurien representat força més dels 200.000€ de diferència. A més, com ja hem dit, els hereus no s’han plantejat en cap moment forçar la Generalitat ha exercir el dret de retracte, cosa que els hauria representat, com ja hem vist, uns ingressos superiors als 500.000€.

Un cop analitzat l’expedient, arribem a allò que és realment important: un seguit de reflexions, que molts ens estem fent aquests dies, i que afegeixen a la història un caràcter de “greuge nacional”, no perquè a alguns ens agradi parlar de traïcions i coses per l’estil, sinó perquè van en contra de la mateixa voluntat del creador. Quina era aquesta voluntat i què representa violentar-la? Parlem-ne:

- En primer lloc, una valoració prèvia: Hi ha productes culturals que més enllà del valor que tenen “per se”, fins i tot més enllà del valor econòmic, n’adquireixen un altre d’afegit que supera en molt la pròpia realitat del creador i encara més la dels seus hereus. Per posar un exemple entenedor: algú seria capaç de defensar que “l’Estaca” pertany exclusivament a en Lluís Llach? Sense negar-li al cantant de Verges el seu valor com a compositor de la peça, i per tant la seva autoria intel·lectual, no és cert que aquesta ha esdevingut ja patrimoni de tot un país? Doncs amb les fotografies de Centelles, testimoni perenne d’un dels moments més durs pels que va passar Catalunya, la guerra del 1936-39, passa exactament el mateix.
- Agustí Centelles va fer mans i mànigues (aquí hi trobareu tots els enllaços d’utilitat per a aquest post), jugant-s’hi literalment la pell, per mantenir amagada, des del 1939 fins el 1976, una maleta plena de negatius, entre els que destacaven imatges de la guerra, i que es van anar incrementant durant la seva dura estada al camp de concentració de Brams i la seva posterior col·laboració amb la Resistència Francesa. Centelles no es va endur amb ell tots els negatius, només els que va considerar més significatius. En molts casos, aquests incloïen imatges de persones, i una de les seves obsessions va ser evitar-ne la confiscació, ja que sabia que si els protagonistes de les fotos eren reconeguts, la màquina de la depuració i l’extermini cauria sobre ells. Calia, sobretot, que aquells negatius no anessin a raure a l’indret on s’analitzaven els documents confiscats i des d’on s’articulava la repressió: l’”Archivo General de la Guerra Civil”, ubicat a Salamanca. Com tothom sap, la societat catalana en bloc ha dut a terme una lluita pacífica i intensa, liderada per la Comissió de la Dignitat, per tal de recuperar aquells papers tacats de sang. És a aquest arxiu, rebatejat com a “Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca” on els fills de Centelles estan enviant la col·lecció de son pare.
- Ja hem dit que Centelles no va salvar –segurament era impossible- tots els negatius. Sabeu on són, per tant, els menys compromesos, que no per això tenen menys qualitat? Efectivament: a l‘arxiu de Salamanca. Formen part dels paquets que han de retornar als legítims propietaris o als seus hereus. Per tant, si tot va com ha d’anar –que prou que s’està endarrerint- part de l’obra de Centelles sortirà finalment de Salamanca per retornar a la família. Què en farà, aquesta? Revendre-la a Salamanca? O, posats a fer, deixaran que se la quedin allí directament?

Sembla que darrerament la qualitat humana i política del conseller Tresserras, les seves intervencions sempre mesurades i gens agressives, l’estigui convertint en el blanc predilecte dels qui tenen problemes per explicar les pròpies actuacions –oi, senyor Bru de Sala-? Malgrat això, el to de les seves respostes no varia, evitant aquell aire baladrer al que ens tenen acostumats alguns polítics. Jo em quedo amb una de les seves intervencions mès encertades al llarg de la polèmica, la pregunta que va adreçar als fills del fotògraf: estan segurs que és això, el que hauria volgut el seu pare?

AVUI M'HAN AGREDIT

Dedicat amb complicitat a la gent de Vic, que entendrà la facècia.

Normalment, quan hom fa un escrit té molt present qui n’ha de ser el destinatari: si una xarxa social, si un bloc, si un mitjà de premsa escrita i/o digital... En el cas que m’ocupa, però, he de demanar disculpes: penso fer arribar aquestes lletres a tants llocs com pugui. Que ningú no cregui, doncs, que té una primícia entre les mans. És tan greu el que m’ha succeït que penso esbombar-ho als quatre vents: avui m’han agredit.

De debò, no és broma. Era negra nit –les 12 del migdia, aproximadament- i jo passejava per la Plaça Major de Vic, cantonada Parc dels Estudis. O era el pont del Bruguer? Bé, el cas és que d’entre les ombres ha sorgit un energumen que no parava de cridar. Des de fatxa a terrorista, m’ha dit de tot. No han trigat a acorralar-me en una cantonada –us ho he dit, oi, que eren una vintena?- i allí s’han posat les botes. És que anaven descalços, sabeu?, i es veu que tenien ganes de fotre’m coces. S’han posat les botes –m’he hagut d’esperar una estoneta a que acabessin- i aleshores han començat. Si us he de ser franc... quina cosa més poc formal! Vinga cops de peu i més cops de peu! Fins i tot m’he hagut de posar seriós: i els cops de puny, què? Un agredit que es preui ha de tenir de tot, no només coces. Per sort, han estat comprensius. Què m’haurien dit, a l’hospital, si no els hagués portat ni un trist trau al cap? I la premsa? La premsa, que està cridada a recollir les fotos de la meva cara ensangonada, què diria si apareixia només amb blaus a les cames? A més, una pallissa sense sang és com un arròs de conill sense conill, i la meva carrera com a futur Ecce Homo oficial de la ciutat restaria en entredit.

M’ha costat, ho he de confessar. Primer, unes quantes hores sense rentar-me per garantir que aquella taqueta vermella que em va sortir fa mesos –el sol, suposo- però que vista de lluny sembla de sang no se m’esborrés sobtadament. Després, haver d’aguantar les cares impertinents i desconfiades dels metges. Quina culpa en tinc, jo, si els cops se’m curen tan de pressa, i les marques no se’m veuen ni repassant-les amb rotring? Sort d’aquella ferideta al límit de l’ungla del dit petit de la mà esquerra, que m’ha servit per poder afegir una relació de danys a la denúncia. Per cert, uns altres que Déu n’hi do, els tals Mossos d’Esquadra. Què vol dir, que no esperen veure’m més per comissaria? Ells són allí per servir-me, vull dir per servir-nos, per protegir els pobres ciutadans dels atacs dels descerebrats de torn. I que no em busquin les pessigolles, perquè si no m’emprenyaré, i a mi no em coneixen quan m’emprenyo. O què passa, que un regidor té tot el dret del món a que el tustin, i jo me n’he de passar sense? Sí home, fins aquí podríem arribar...