Francament, no tinc cap ganes de parlar d'una retallada que obvia que caixes i bancs han rebut carretades de diners per incentivar el crèdit i l'únic que segueixen incentivant són els seus beneficis. Tampoc no em ve gens de gust parlar d'una altra retallada segura, la de l'Estatut. Més enllà de veure reforçat el "No" que vaig dipositar en el seu moment, el "ja s'ho faran" és el primer que em ve al cap quan toca parlar d'aquella ensarronada. I de què es parla, quan no hi ha ganes de parlar de res més? De futbol, vet-ho aquí. De futbol i del Barça, que és una manera com una altra de parlar de política.
En un post que vaig escriure fa un parell de mesos, expressava la meva preocupació com a soci pel fet de no trobar candidat a qui votar a les properes eleccions. Ja l'he esvait, aquella preocupació. Tinc candidat: Marc Ingla. No em faré pesat repetint el que ja deia el mes de març. Afegir-hi, en tot cas, que en aquest parell de mesos han passat coses -concretament, hi ha hagut declaracions- que m'han acabat de convèncer.
Una, Sandro Rosell expressant que ell "diu el mateix aquí que a Badajoz". Doncs malament, senyor Rosell, molt malament. El meu primer equip és el Barça. Després, per qüestions familiars i de principis, l'Atlètic de Bilbao. I pel que fa a la resta de lligues europees, la Juventus de Torí. No sabria dir per què, però la Juve, la "vecchia signora", sempre m'ha atret i fascinat. Però no m'imagino cap directiu d'aquell club pontificant que ell "diu el mateix a Barcelona que a Torino". Oi que no tindria ni cap ni peus? Oi que cada club té la seva pròpia idiosincràcia? Oi que hi ha clubs irlandesos unionistes i clubs irlandesos republicans, i no amagaran la seva manera de ser pel fet de tenir seguidors fronteres enllà? A mi m'agrada la Juve amb tot el paquet, amb tot el que l'acompanya. Encara que hi hagi coses que no les entengui gaire perquè no sóc piamontès i se m'escapen. A mi, ho sento molt, però dir el mateix del Barça a Badajoz que a Catalunya em sona a voler espanyolitzar el club. I no em sortiu dient que faig política, perquè parlar del Barça obviant el fet polític és no entendre res.
L'altra cosa que m'ha acabat de convèncer són les declaracions del candidat Jaume Ferrer acusant Marc Ingla de "no saber aguantar la pressió". Ho vaig dir el mes de març, i ho repeteixo avui utilitzant una expressió que no vaig emprar en aquell moment. Per si no ho havia deixat prou clar: el que van fer Laporta i els membres de la Junta que es van mantenir després de la moció de censura no va ser "aguantar la pressió". Va ser, ras i curt, una indignitat. No sé de quina altra manera es podria qualificar el fet que un 60% dels votants et diguin que no et volen i tu decideixis seguir. Digueu-ne democràcia, digueu-ne principis, digueu-ne, simplement, dignitat. O falta de dignitat.
És per això que votaré Marc Ingla. Perquè representa tot allò que tenia de bo aquella Junta, reforçat per un comportament que només diu coses en el seu favor. També és per això que he de reconèixer que m'hi sobra Alfons Godall, però ho compensen de tros un Ferran Soriano recuperat encara que no sigui per a la primera línea, i un lluitador de pedra picada com Albert Vicens. L'etapa més megalòmenament presidencialista de Laporta va començar justament quan van desaparèixer Ingla, Soriano i Vicens.
La lluita serà dura, perquè avui es porta molt el "bluf mediàtic" i d'això en Rosell en sap un munt, però a Can Barça també sabem per experiència de què va allò de vendre abans d'hora la pell de l'ós. De moment, diumenge aniré al camp a gaudir del triomf a la lliga. I l'endemà dilluns, aniré a donar la meva firma per la candidatura de Marc Ingla.
I guanyarem!
