Qui més qui menys, tothom admet que el PSC no havia dit ni fet mai el que està dient i fent en relació al tema del finançament. Aconseguir això ha estat un dels grans mèrits de l’aposta d’Esquerra pel Govern d’Entesa. De tota manera, caldrà veure si l’actitud socialista es confirma a l’hora de la veritat. A ningú no se li escapa que l’estreta relació PSOE-PSC converteix aquest últim en un dels punts febles de la hipotètica unitat dels partits catalanistes. L’altre és CiU i els seus plantejaments partidistes, que van tenir un dels moments culminants en el vergonyant pacte estatutari Mas-Zapatero. Doncs bé: sembla que ara ens ha sorgit un tercer punt feble: ICV.
Fa uns dies, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, ICV va posar en safata al PSC una excusa per trencar la unitat dels partits catalanistes. De fet, gairebé el va obligar a trencar-la, tot demanant la compareixença de Zapatero al Congrés. No hi estic en contra, evidentment, però un moviment d’aquest calat demanava segurament algun tipus de posada en comú prèvia amb els aliats. Però vaja, tant li fa: la cosa s’havia resolt positivament, i la pressió sobre el PSOE s’accentuava malgrat el PSC. El desgast que havia patit la unitat semblava compensat.
Ara s’ha descobert, però, que només ho semblava. Que l’agosarat moviment, dut a terme de manera perillosament unilateral, només obeïa a un calculat però raquític canvi de cromos: com a contrapartida a la no compareixença de Zapatero al Congrés, ICV ha aconseguit... legitimar l’incompliment del PSOE sobre el termini del 9 d’agost! Perquè ara, un cop pactat un termini nou, del vell ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina: es com si no hagués existit. No hi ha, per tant, incompliment. Afegim-hi, a més, que l’única cosa concreta que es deriva del “genial” pacte és que se li ha evitat un mal de cap al PSOE sense que ningú ens garanteixi això del nou termini. Perquè a veure, després de comprovar que el govern espanyol no té cap mania a l’hora d’incomplir una llei espanyola, que al capdavall això i no una altra cosa és l’Estatut... algú creu que els preocuparà gaire no complir un pacte amb aquells que, a l’hora de la veritat, sempre acaben callant i atorgant, com vàrem comprovar quan es van afegir mansament al pacte Mas-Zapatero de l’any 2006? O es que esperen que es posin a tremolar davant l'amenaça d'un sol diputat? Au, vinga...
