ESQUERRA SEGUEIX COMPLINT

Abans de seguir amb les disquisicions polítiques, cada vegada més complexes i, paradoxalment, cada cop més apressades degut a la velocitat de creuer dels esdeveniments, deixeu-me fer una petita aturada per comentar un fet que considero altament significatiu:

Dimecres passat, el conseller Tresserras, en una de les seves lúcides intervencions, va proposar el que ell anomena un “concert econòmic de la cultura”. El conseller va apostar, ras i curt, per calcular a principis de l'exercici la part pressupostària que correspon a Catalunya i administrar-la coherentment, ja que hi ha un pressupost del ministeri de Cultura que correspon a Catalunya.

El programa electoral de cultura d’Esquerra Republicana de Catalunya per a les eleccions espanyoles del 2008, elaborat per la Sectorial de Cultura, en un dels seus punts diu textualment el següent:

Distribuir el pressupost d’inversió del Ministeri de Cultura de manera proporcional al PIB de les comunitats autònomes. Aquesta distribució no haurà de tenir en cap cas caràcter finalista.

La via per la qual l’Estat es reserva competències en cultura, tot i ser exclusives de les comunitats autònomes, és l’article 149.2 de la Constitució espanyola. Per tant, també és la causa que l’administració estatal pugui participar en el finançament dels grans equipaments culturals. Això, a Catalunya es tradueix sovint en la fórmula diners a canvi de representació. El Ministeri té, per llei, l’obligació —generada també per l’esmentat article 149 de la Constitució— d’invertir en projectes culturals arreu de l’Estat. Al cap i a la fi, estem parlant del retorn en serveis dels impostos recaptats. No té cap sentit que aquest retorn, al qual l’Estat hi està obligat, hagi d’anar acompanyat de determinades quotes de representativitat.

Tant li fa si la proposta es du a terme calculant el PIB o la població, que em sembla que és el que va proposar Tresserras. La meva reflexió és una altra:

Ara, que ens diguin que no som un partit unit. Ara, que ens diguin que no complim el programa. Ara, que ens diguin que la feina de Govern no és seriosa i planificada. Ara, que ens diguin que no treballem al servei del país.

Salut, República i Independència, companyes i companys!

CRÒNIQUES D'UN TEMPS APASSIONANT II (Unitat?)

Sé que si algú llegeix això el primer que pensarà és que està escrit per defensar les tesis que ha sostingut Esquerra durant la darrera sessió plenària del Parlament de Catalunya. I tindrà raó, però només en part. Perquè no es tracta d’un tema de seguiment de consignes partidistes, sinó de convenciment personal. Quan divendres discutia amistosament amb algun company de feina, no en tenia ni idea de quina seria la resolució majoritària que s’acabaria adoptant al Parc de la Ciutadella, ni de què hi diria ERC. La satisfacció va ser veure després que havíem coincidit. Encara que a algú li agradaria seguir escampant la tesi que el partit, a nivell intern, és una olla de grills, la veritat és que no només a nivell d’estratègia, sinó també a nivell de criteris personals, la gran majoria coincidim en els nostres plantejaments.

Divendres, durant l’esmorzar, jo defensava la tesi que la “unitat” dels partits polítics catalans (obviant, està clar, PP i C’s), no era imprescindible. Com a resposta, se’m titllava de ser la prova vivent de l’allunyament dels polítics envers la ciutadania. Se m’argumentava que la gent, sortint el dia 10 al carrer, havia reclamant dels partits una resposta unitària davant de Madrid, i que si no érem capaços de donar-la faríem el més gran dels ridículs. Jo responia –ara que està tan de moda l’expressió- que el mínim comú denominador de la resposta unitària ja s’havia donat: la dignitat de Catalunya havia estat ultratjada, i la societat catalana –societat civil i societat política juntes- havia reaccionat, sortint al carrer per deixar clar que ja n’estava farta. Això, per més que des de la Meseta polítics i tertulians provin d’emmascarar-ho de mil maneres diferents, és una realitat inqüestionable: estem molt emprenyats, i mai més res no serà igual. I quan de 7 milions i escaig en surt al carrer 1 i escaig, no cal ser cap brillant matemàtic per deduir que es tracta d’un sentiment generalitzat. En aquest sentit, doncs, la unitat ha quedat ben palesa des del primer moment.

Ara bé: a partir d’aquí, cal construir la comèdia de voler fer creure que la societat catalana és monolítica i que tots i totes pensem igual? Estem d’acord, dèiem, en que mai més res no serà igual, en que hauran de passar coses noves. Ara bé, cal que aquestes coses noves siguin les mateixes per a tothom? No és la societat catalana diversa i plural? Jo, durant la mani, vaig sentir majoritàriament els crits que vaig sentir, i això em pot induir a pensar que la majoria es decanta cap a camins pels quals, fa anys, només hi transitàvem uns quants. Però això no vol dir de cap de les maneres que no hi hagi catalanes i catalans que no pensin diferent. Que no creguin encara en el famós “encaix”, per exemple. Gent per a qui la sentència del TC ha estat com una puntada de peus als dallonsis, però que no es troben encara a l’estadi de l’”Adéu, Espanya”, i als qui encara haurem de provar de convèncer. Sincerament, calia forçar una resolució que ens aglutinés a uns i altres? Diuen que dijous passat alguns polítics tenien la sensació que eren a un pas de “fer el ridícul” si no aconseguien una postura “unitària”. Calia?, torno a preguntar...

Som a quatre dies de les eleccions. A quatre dies de que la gent posi a cadascú al seu lloc. A quatre dies de que la ciutadania expressi amb claredat què pensa de les propostes de cada partit per omplir el “mai més res no serà igual”. Perquè és d’això que es tracta, que cadascú digui com pensa encarar aquest moment històric. El que és evident és que aquí, a casa nostra, la història s’ha accelerat i exigeix respostes polítiques a l’alçada dels esdeveniments. És d’això, del que va –o hauria d’anar- ara la política catalana. No podem dir que mai més res no serà igual i respondre amb les fórmules de sempre. És d’això, del que anava –o hauria d’haver anat- la sessió parlamentària de divendres.

Perquè a veure... algú creu que votar un preàmbul que diu el que diu i no diu el que no diu ens porta gaire més enllà? Si el que es volia era refermar que la immensa majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana –és a dir, la immensa majoria de la ciutadania catalana- segueix considerant, segurament ara més que mai, que Catalunya és una nació, no es podia haver posat això per escrit i llestos? S’havia de votar un preàmbul de fireta, que entre d’altres coses ens recorda que formem par de l’Estat Espanyol? Evidentment, després d’haver-hi insistit tant tots plegats - començant pels mitjans de comunicació- al final sí que s’hauria fet el ridícul si no hi hagués hagut una resolució conjunta. Per això va acabar esdevenint inevitable que tots els partits antisentència hi donessin suport. Tampoc es tractava de desmarcar-se’n i donar la impressió que el tacticisme està per sobre de tot... però hi insisteixo: si la sentència s’hagués produït fa dos anys, per exemple, sí que hauria estat del tot imprescindible buscar la manera de respondre-hi tots a una, per tal de fixar quina havia de ser la nova etapa de la política catalana. Però tornat de l’estiu ens cridaran a les urnes, i serà aleshores quan decidirem quina volem que sigui aquesta nova etapa.

Malgrat tot, divendres, a banda de l’immobilisme dels de sempre, ja es podia començar a endevinar per on aniran els tres, què proposarà cadascú com a nou full de ruta. Esquerra va presentar una resolució a favor d’encetar el camí vers la independència; el PSC i ICV/EUiA van parlar de federalisme i de recuperar l’Estatut perdut per la via legislativa; CiU... CiU va dir que “ara no toca parlar d’independència” i es va abstenir en la votació de la resolució d’Esquerra. Tothom va començar a parlar, i caldrà que des d’ara ho facin sense embuts, posant les cartes sobre la taula.

La disjuntiva –en això hi coincideix pràcticament tothom- és clara: o encaix o independència. D’això anirà el tercer lliurament d’aquestes apressades reflexions...

CRÒNIQUES D'UN TEMPS APASSIONANT I (Com el 77?)

L’onze de setembre del 1977, jo tenia 19 anys. Tot i moure’m en entorns polititzats –començant per casa- no havia anat encara a cap manifestació pròpiament dita. Havia tingut alguna “trobada” amb els grisos (com en dèiem aleshores de la Policia Naciona)l, sobretot durant l’assistència a recitals de la Nova Cançó, als que era assidu, i encara recordo un cop que em va tocar córrer de valent... dins del recinte del F.C. Barcelona, després d’un Barça–Madrid de basquet. Però mani, el que se’n diu mani amb tots els ets i uts, cap ni una. A casa, de la banda republicana de la família, encara era massa present la por de la postguerra i s’esforçaven “perquè no ens fiquéssim en embolics”.Tinc la vaga impressió d’haver viscut una de les mítiques manis del febrer del 1976 a distància, dins del cotxe del meu pare, però suposo que es un muntatge de la meva ment. Si no, no hi trobo cap explicació lògica. En cotxe enmig del merder... un dia li ho preguntaré, a veure si se’n recorda...

Sigui com sigui, el cas és que l’onze de setembre del 1977 jo era al passeig de Gràcia, enarborant una mena d’estendard que m’havia fabricat jo mateix amb un pal i una senyera. Després d’haver format part, durant el matí i amb alguns amics, de les desenes de milers de silenciosos visitants del vell Fossar de les Moreres, arribada la tarda varem baixar a peu des de la Sagrada Família, amb tots els de casa i una ara més nodrida colla d’amics. Pel camí, cridàvem allò de “Veïns, collons, baixeu dels balcons!”, adreçat a la molta gent que observava el riu humà des d’una posició privilegiada.

Diuen que la manifestació de dissabte passat es va assemblar força a la d’aquell dia. A nivell “material”, dono fe que si. Exceptuant la primera concentració del “No a la guerra”, a la que no vaig poder assistir per raons de feina i per tant no en puc parlar, no havia tornat a viure mai més una mani que s’”escampés” per tot l’Eixample Barceloní. I us asseguro que en matèria de manis vaig recuperar ràpidament el temps perdut, de manera que si ara fos capaç –cosa inviable- de comptar a quantes he anat, hi hauria qui no es creuria un numero que deu arribar sobradament a les 3 xifres. Però hi insisteixo: mai, en cap cas, havia tornat a veure la gent escampant-se com una taca d’oli als voltants del majestuós passeig de Gràcia. El 77, de tornada al barri per fer un frankfurt al bar d’un amic, recordo que fora del recinte hi havia grupets amb senyeres a la mà, com volent allargar fins el final aquella sensació abans desconeguda que envaïa tothom. Dissabte passat va tornar a ser així: pujàvem, baixàvem, vivíem la manifestació des de diferents angles i diverses posicions. Algú entrava a comprar un gelat a una botiga, s’hi estava 10 minutets, tornava a sortir i recuperava el seu lloc entre la gernació. Anaves a buscar el metro perquè et portés fins el tren que t’havia de tornar a casa, i trobaves arreu aquells grupets que, com el 77, es resistien a plegar. Era una “mani total”, una concentració que havia pres tot el centre de Barcelona, no nomes el Passeig de Gràcia. En aquest sentit, doncs, sí: la manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser com la de l’11 de setembre del 1977.

Això, a nivell material. A nivell “espiritual”, o sentimental, o com en vulgueu dir, almenys pel que fa a mi no han tingut res a veure l’una amb l’altra. El 77 tot era nou. Potser semblarà que explico batalletes més escoltades que viscudes, que per la meva edat ja no m’hauria d’haver tocat viure coses com aquelles, però us asseguro que jo havia cantat el “Cara al sol” abans d’entrar a classe, que de mes grandet m’havien aturat pel carrer exigint-me que parlés “la lengua del imperio”, i que quatre anys mes tard del que estic explicant, el 1981, vaig descobrir astorat mentre feia la mili que el meu nom constava en una llista negra de l’exèrcit espanyol, tot i no haver militat encara en cap partit polític. Explico tot això perquè s’entengui més fàcilment que aquell 11 de setembre se’ns obria el cel, o l’infern, o l’univers, o què sé jo el que se’ns obria, però el cas és que érem conscients d’estar sortint de la gàbia, i per això aquella sensació de viure un moment únic i irrepetible, extraordinari, que feia que l’emoció ens envaís de cap a peus i ens resistíssim a tornar cap a casa. Suposo que el frankfurt també deuria ser el mateix, ganes d’allargar l’emoció fins a l’infinit.

Desconec si la gent que es va manifestar per primer cop el passat dissabte tenia aquesta mateixa sensació. Jo, us asseguro que no. Jo estava mes aviat de mala llet, i em va semblar detectar que no era l’únic ni de bon tros. Aquests dies s’està parlant molt de la Unitat. Així, en majúscula, suposo que es més aviat difícil –tirant a impossible- aconseguir-la. I tampoc no sé si cal que ens hi capfiquem gaire. Ho escric abans de saber com acabarà la sessió d’avui divendres al Parlament de Catalunya (si us sembla, en parlem al proper post). Però una unitat en minúscula (i no ho dic despectivament), una unitat de mínim comú denominador, aquesta sí que hi era. El 10 de juliol era el dia de la unitat del “Prou!”. Dissabte varem sortir al carrer per dir que ja n’estem farts. I a partir d’aquí, cadascú sabrà què espera i desitja, quina solució proposa. El 77, el que esperàvem era ben clar: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Em sembla que fins i tot els independentistes admetíem que assolir aquella tríada representaria un gran salt endavant. Després, el salt va quedar en saltiró. Després, els nostres representants legals, aquells –d’”aquelles” pràcticament no n’hi havia- que havíem triat perquè ens representessin, es van arronsar i el que podia haver esdevingut ruptura es va quedar, via Constitució Espanyola i Estatut de Sau, en una reformeta d’estar per casa. Una reformeta les conseqüències de la qual encara estem pagant, i que hi ha qui encara ara, després de més de 30 anys, considera excessiva. Oi, senyors del TC?

Aquest es l’element que marcarà, crec, les semblances o diferències reals –no les romàntiques- entre el 1977 i el 2010. Si els càrrecs electes catalans es tornen a arronsar, haurem retrocedit fins el 1977. En canvi, si van escoltar la gent que dissabte passat va sortir al carrer, i fan d’una punyetera vegada un pas endavant, no nomes estarem afrontant el present, sinó treballant pel futur, sense que això sigui un cop més una simple i buida frase retòric

ACATAR O ATACAR

Em trobo a mig escriure un seguit de reflexions generades a partir de la manifestació de dissabte passat, però vaig curt de temps i m’estan sortint un pel llargues. Tant, que abans de penjar-les al blog –per “capítols”, suposo- m’ha atropellat el tren de les famoses IP i ILP. Se que no diré res de nou, però no me’n puc estar d’opinar. De manera planera així es com ho veig:

1 Abans que sortís la sentencia del TC, i basant-se en la Llei de Consultes Populars, la Mesa del Parlament admet a tràmit, amb els vots favorables d’ICV/EUiA, ERC i CiU, una IP sobre la independència presentada per Uriel Bertran i López Tena. El PSC i el PP reaccionen enviant la IP al Consell de Garanties Estatutàries.

2 El TC treu la seva famosa sentència. Quatre partits catalans –ICV/EUiA, ERC, PSC i CIU- hi reaccionen en contra, amb mes o menys matisos. Només un d’aquests partits, Esquerra, que ja havia votat NO en el referèndum d’aprovació de l’Estatut, es pronuncia de manera inequívoca sobre un punt concret: el capteniment que cal mantenir a partir d’ara. I el seu pronunciament és clar: ERC NO ACATARÀ LA SENTÈNCIA. A la mani del dia 10, els adhesius amb el literal “Jo no acato” i l’anagrama d’Esquerra rivalitzen amb les mans de l’”Adéu Espanya”, també amb l’anagrama d’Esquerra.

3 El Consell de Garanties Estatutàries, un cop ja ha sortit la sentència del TC, emet un dictamen que, resumit, diu que el Parlament no te competències que li permetin tramitar la IP sobre la Independència.

4 En saber l’opinió del Consell, ICV/EUiA i CiU es fan enrere. Sorprenentment, el que havia estat admès a tràmit ja no ho està. Traducció de tot plegat: ICV/EUiA i CiU acaten la sentencia del TC (el PSC ja sabem què havia fet). Esquerra, no. Esquerra, com ha dit que farà amb totes les altres lleis susceptibles de ser “tocades” després de la sentència, es manté ferma en la defensa de la llei de Consultes. Efectivament, Esquerra no acata.

5 Convençuts que l’Estat tombarà la Llei de Consultes, Uriel Bertran i López Tena presenten el seu “pla B”: una ILP amb la mateixa finalitat. Traducció: acaten a priori la sentència del TC, tant a priori que la donen per morta i enterrada sense el més mínim intent de defensar-la. Em pregunto, a més, per què creuen que el suport legislatiu que hauria de sorgir de la ILP tindria mes èxit que una llei ja referendada pel Parlament. He llegit les argumentacions de López Tena, i no hi he sabut trobar la resposta.

6 Resum:

a. Esquerra vota a favor de la IP perquè ha decidit no acatar la sentència del TC.
b. Esquerra vota en contra de la ILP perquè fer el contrari equivaldria a acatar la sentència del TC.
c. Esquerra impugna la decisió de la Mesa pel que fa al bloqueig de la IP. ICV/EUiA i CiU tenen una segona oportunitat.

HO DIRÉ ABANS QUE GUANYIN: VULL QUE PERDIN.

Si fóssim un país independent i la selecció catalana no hagués arribat a la semifinal del mundial, és molt probable que jo, ahir, hagués anat a favor de la selecció espanyola. Pel mateix motiu que vaig anar a favor d'Holanda els anys 1974 i 1978: perquè m'agrada el bon futbol. Fins i tot en el supòsit que no fóssim independents però tinguéssim selecció pròpia -i aquesta no hagués arribat, evidentment, a semifinals- em posaríeu en un compromís si hagués de suposar a favor de qui aniria, perquè una situacìó així voldria dir que la nostra relació amb els veïns seria força més cordial del que és ara.

Però el cas és que ni som independents ni tenim selecció. I no en tenim a causa del rebuig frontal -i molt actiu- d'una entitat privada i un organisme públic: la Federación Española de Fútbol i el Consejo Superior de Deportes. I com que resulta que ells sí que en tenen, de selecció, és del tot humà que jo vulgui que perdi. Sempre i en tot lloc. Així de senzill. Així de clar.

Que ningú no hi vegi cap mena d'odi ni d'obsessió. Els espanyols tenen tot el dret a ser espanyols, només faltaria. I els catalans que se senten alhora espanyols també tenen tot el dret a fer-ho. No ens ficarem ara amb els sentiments de la gent, que són personals i intransferibles. I és justament en nom d'aquesta llibertat que reclamo el dret a desitjar fervorosament que Espanya perdi la final del mundial.

Sóc conscient que el més probable és que guanyin. Si admetem -i no sembla que hi hagi gaires dubtes- que en aquest moment el Barça és el millor equip de futbol del món, és evident que una selecció amb set blaugranes de titulars -i quins set!- té molts números per triomfar. Tant se me'n dóna. Tant se me'n dóna, fins i tot, que siguin del Barça. En aquests moments, vesteixen una samarreta que representa tots aquells que ens impedeixen tenir selecció pròpia. No diré que representen tots aquells que ens impedeixen ser independents, perquè els primers que ens ho impedim som nosaltres, però sí que representen aquells que ens posen obstacles constants a l'hora de decidir per nosaltres mateixos. Per això vull que perdin. encara que sigui difícil. I per això sortiré al carrer a celebrar-ho, si passa. Seria una magnífica continuació de la mani del dia 10.

Ah, i a més, no em negareu que el futbol està en deute amb Holanda, oi? Doncs ara té una magnífica ocasió per passar comptes...

SOMNIEM

Crec que amb la imatge i el text està tot dit. Jo no hi penso afegir res més. Fins dissabte!


SOMNIEM

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim, millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i
senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels
ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no
s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els
somnis, somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art
d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho
esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i
senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels
ordinadors d’interessos; per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa

LLUÍS LLACH