NO ELS FEM EL JOC, SI US PLAU!

Grups al facebook cridant a contraatacar, llistes que corren amunt i avall amb els cinemes que tancaran dilluns i als quals se'ns crida a no tornar-hi mai més... l’anunci de vaga d’exhibidors contra la nova Llei de Cinema està produint les lògiques i previsibles reaccions. Previsibles segur, però... lògiques?

Mirem-nos-ho fredament. Com es que fan vaga en dilluns, quan a banda de ser el dia de menor assistència de públic, fora de Barcelona i alguna ciutat com Vic ja n’hi ha molts, de cinemes tancats? Com és que no trien un dissabte al vespre o un diumenge a la tarda, si volen que la seva veu se senti de debò? Com és que aquell altre invent de les 53 sales que van deixar entrar gratuïtament a veure cinema en català un dissabte determinat per demostra que no hi ha via demanda, no va tenir el més mínim ressò? Molt senzill: perquè saben que no tenen res a pelar. Es tracta de picar l’ullet a les “majors”, de dir-los que estan amb elles. Més enllà d’això, res de res. Paper mullat. Fer el numeret pel sol fet de fer-lo.

Per què els hauríem de boicotejar?. Si el pitjor boicot per aquesta colla arribarà quan hagin de complir la Llei! I la compliran, podem estar-ne segurs. Ens amenacen que les “majors” no enviaran pel·lícules a Catalunya. Hi ha algú que s’ho cregui? Que no hem sentit a parlar mai del concepte “compte de resultats”? Doncs ja som al cap del carrer...

A mi també m’emprenya –tot i que no em sorprèn- l’actitud dels cinemes de Vic. I pot ser que d’entrada deixi d’anar-hi. Com pot ser que dilluns, per poc que trobi un forat, vagi a un dels cines que no tancaran. Però us ben asseguro que el dia que la Llei entri en vigor, no m’autoflagel·laré anant a veure cinema en català a Granollers o alguna altra població propera, amb totes les incomoditat que això em comportaria. Aniré al Vigatà, o al Nou, o als Sucre, i entraré per la porta amb un somriure d’orella a orella. Un somriure de satisfacció, perquè hi trobaré el que busco. Tant me fa el que pensi el monopolista propietari, de debò.

Heu sentit que algú del Govern, que algú dels grups parlamentaris que donen suport al Govern, hagi insinuat la més mínima marxa enrere? Oi que no? Oi que estan ben tranquils? Doncs nosaltres, igual. No ens volen donar cinema en la nostra llengua, però ho hauran de fer igualment. Voleu una més gran victòria?

CiU: SOBIRANISME PER A SOBIRANISTES (i prou)

Això, suposant que sigui cert. Suposant que una força política que pretén esmenar la llei del cinema “perquè hi ha un excés d’imposició” pugui ser considerada realment com a sobiranista. Però vaja, diguem que sí, que són, alhora, “gent d’ordre” i sobiranistes. En aquest cas, però, haurem d’admetre que a més de sobiranistes són excloents. No en el sentit tradicional, aquell que podríem resumir en la màxima “excloc pertànyer a cap altra nació que a la meva”. No. El sobiranisme de CiU és excloent en el sentit que només adreça el missatge als convençuts, a aquells que ja són sobiranistes. Es tracta de viure en una bombolla, de seguir amb aquella tan pujoliana identificació del partit amb el país. De considerar que tot aquell que no és sobiranista d’origen no pot formar part d’un projecte col·lectiu de futur. De partir el país per la meitat, vaja. En última instància, d’arribar a la situació del País Basc, on cada cop sembla més remota la possibilitat d’estructurar ”un sol poble”

Darrerament han sovintejat les declaracions de dirigents de CiU posant en qüestió l’independentisme d’Esquerra. Si ho fóssim realment, diuen, no hauríem fet ni els dos tripartits ni, especialment, Montilla President. Jo, si us he de ser franc, començo a estar-ne una mica cansat, d’explicar sempre el mateix. Però tant li fa, la política ja ho té, això. Som-hi, doncs, un cop més:

- Fer Montilla President és la manera més clara de visualitzar la igualtat d’oportunitats entre catalans autòctons i arribats de fora.
- Fer Montilla President és la manera més clara de visualitzar que aquest país té voluntat real d’esdevenir un sol país, sense trencaments per raons d’origen ni ideologies.
- Fer Montilla President és la manera més efectiva d’aconseguir que el votant del PSC d’origen espanyol senti la política catalana com una cosa pròpia.
- Fer Montilla President és la manera més efectiva d’aconseguir que el partit polític PSC avanci en la seva diferenciació del PSOE. Mai, ni en els temps de Raimon Obiols, els dirigents socialistes catalans no havien dit les coses que ha dit Montilla.
- Fer Montilla President és una gran manera d’avançar en la desafecció envers Espanya. L’avís de Montilla que “hi ha perill real de desafecció” ha fet, en aquet sentit, molta més feina que totes les proclames independentistes juntes.
- Fer Montilla President és la millor manera per –en paraules de Joan Puigcercós- “cosir el PSC al país”. En aquest cas, l’hàbit sí que fa al monjo.
- Fer Montilla President és la millor manera d’assegurar que un hipotètic PSC a l’oposició no pugui fer marxa enrere i tornar a anteriors posicions marcadament espanyolistes.
- Fer Montilla President és la millor manera d’evitar un possible trencament de la societat catalana. Perquè la independència només arribarà de la mà d’una majoria social. I en aquest cas, cal garantir que els seguidors de Montilla, com a mínim, no s’hi mostraran en contra.
- Fer Montilla President és, també, una manera com una altra de visualitzar que no hi ha una alternativa sobiranista majoritària que, a més, interpreti el País com un tot, no només com la seva barraqueta (encara que l’anomenin “casa gran”).

Amics convergents em diuen que “ho pagarem car”, i que començarem a pagar a les eleccions catalanes del 2.010. És possible, no sóc futuròleg i tot i que estic convençut dels bons resultats d’Esquerra, és innegable que unes eleccions sempre comporten un cert grau d’incertesa. Però fins i tot en el cas que els meus amics tinguin raó, no em puc estar de recordar-los la màxima que un altre bon amic, en Pau Comes, esgrimeix sempre que pot: la regla de les tres “P”.

Primer és el País. Després, el Partit. I per acabar, i només llavors, els interessos -de la mena que siguin- de les Persones que l'integrem. Sé que a alguns els sonarà romàntic, i a d’altres potser fals. Però és que jo, sabeu?, encara crec en la Política. Així, en majúscules. I el que ningú no em podrà negar és que les tesis d'Esquerra, les tesis que Esquerra ha posat enmig del debat polític, estan avançant de manera considerable. Que ho segueixin fent o no de la mà d'Esquerra dependrà, en gran part, de nosaltres mateixos, els militants, i de la capacitat que tinguem per explicar coses que crec que són prou òbvies...

LA FASTIGOSA DEMAGÒGIA DELS ANÒNIMS

A l’apunt anterior em queixava dels qui s’han dedicat a atiar el foc de l’olla del padró municipal de Vic. Ja vaig deixar clar què en pensava de la mesura, però és evident que més enllà d’això hi ha hagut comportaments intencionats (malintencionats, diria), que han buscat, ras i curt, treure’n profit. I que no els ha importat ni tan sols que els ciutadans i ciutadanes de Vic fóssim titllats poc menys que de (paraules textuals meves) “Nazis que cremen gent pels carrers”. En posava alguns exemples.

Avui, l’aquelarre segueix. Segueixo entenent les intervencions d’entitats i ong´s directament afectades; no entenc de cap de les maneres les intervencions d’alguns suposats polítics que quan sembla que la polèmica s’acosta al seu final, s’adonen que encara no n’han tret res i corren, com aus rapinyaires, a veure què pesquen abans que tot plegat s’acabi.

L’últim exemple el tenim en un pretès comunicat d’uns pretesos militants de la secció local d’Esquerra de Vic, en el que s’ataca tant el Grup Nunicipal com la resta de la Secció Local. No us vull avorrir amb llargues dissertacions com les del darrer apunt. Em limitaré, per tant, a deixar caure algunes preguntes adreçades als no-signants:

- Parleu de “condemna a emmalaltir” i d’”analfabetisme”. Sabeu que la realitat de l’Europa occidental en la que vivim impedeix del tot que es puguin arribar a produir fets límits com aquests, encara que algú no consti en un padró. Heu sentit a parlar mai del concepte “demagògia fastigosa”?

- Utilitzeu els mitjans de comunicació per, directament, escmapar merda. No m’estranya, perquè en els últims mesos Esquerra ja ha hagut de patir situacions semblants. De tota manera, i encara que la pregunta sigui retòrica, no puc deixar de fer-vos-la. Coneixeu els mecanismes interns de discussió democràtica que existeixen en el nostre partit?

- Dieu que recolzeu la postura de la Direcció Nacional. Està molt bé, però... com és que mai abans no li havíeu expressat aquest suport en res? Només veig fantasmes, o es tracta d'un suport més que sospitós?

- I per acabar: el dia 29 tenim Assemblea a la Secció Local d’Esquerra de Vic. Unes quantes preguntes relacionades amb aquest fet. Té alguna cosa a veure el vostre comunicat amb l’Assemblea? No us estareu plantejant presentar candidatures de darrera hora, tant a l’Executiva de la Secció Local com a la candidatura a la llista de les municipals? No haureu fet ja els vostres números, i veureu clar que no teniu la més mínima possibilitat de guanyar? No serà per això que esteu intentant escampar una imatge de divisió interna que us permeti fer pactes de darrera hora?

Ah, sí, un últim detall... ja sé que el més normal seria que ara rebés tot d’insults anònims al bloc. Per una simple qüestió de principis: acabo de moderar-ne els comentaris, i només publicaré aquells que arribin amb nom i cognom. Diguin el que diguin, això sí...

PADRÓ DE VIC: PARLEM-NE

Algú m’ha comentat que se li feia estrany que no m’hagués posicionat encara, per cap dels mitjans habituals, en la polèmica sobre el padró municipal de Vic. M’insinuava, aquest algú, que això era degut al fet que “els meus” –Esquerra de Vic- hi estaven directament implicats, i que no els volia atacar. Responc, des d’aquí, el mateix que li vaig dir de viva veu.

Té raó pel que fa al primer comentari. De fet, a mi mateix se m’ha fet estrany. Ben poques vegades m’he trobat que em costava prendre posició en un tema –la immigració- que he treballat i que crec conèixer. He d’admetre, però, que primer em vaig sentir desconcertat –les notícies que anaven apareixent modificaven constantment la situació, i fins i tot costava saber de què s’estava parlant- i després m’he sentit fastiguejat per tot el circ mediàtic que s’ha muntat, i que no em venia gens de gust contribuir a engrandir. No té raó pel que fa al segon comentari; els qui em coneixen una mica saben que no acostumo a actuar segons aquests paràmetres. De tota manera, avui, quan sembla que ja tothom ha dit el que havia de dir –reconec, per tant, que jugo amb avantatge- crec que ja sé del cert què en penso. I com que segueixo sense voler engreixar el circ mediàtic, he decidit parlar-ne mitjançant el bloc. Perquè a un bloc hi entra qui vol. Un article en un diari “analògic”, posem per cas, te’l trobes si us plau per força un cop has pagat els diners corresponents. Disculpeu, això sí, l’extensió, però és el que deia: vosaltres hi heu entrat...

Comencem per on crec que s’ha de començar, perquè no hi hagin equívocs: no m’agrada la decisió de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic. Més ben dit: hi estic en contra. Que quedi clar, però, que estic tant o més en contra de l’actuació dels voltors de torn, d’aquells que han aprofitant l’avinentesa per sucar-hi pa sense cap mena de decència.

L’antropòleg català Manel Delgado acostuma a referir-se al “dret a la indiferència” tot contraposant-lo al “dret a la diferència”. Diu, per exemple, que el primer factor d’exclusió és el que obliga certes persones a fer el que els ciutadans amb plens drets es negarien a fer: passar-se tota l’estona donant explicacions. Jo, de viva veu, li he sentit una altra argumentació. Deia el professor Delgado que si trobava algú malferit pel carrer s’ajupiria a recollir-lo perquè estava malferit, no perquè tingués la cara blanca, negra o groga. “Se me’n refot d’on sigui”, deia amb contundència. “L’ajudo perquè està ferit, no perquè és o no immigrant”.

Aquesta hauria de ser, crec, la funció d’un hipotètic major control del Padró: evitar coses estranyes per part de qui sigui Qui no coneix una família autòctona resident a qualsevol població de la comarca però empadronada a Vic per tal de poder-hi dur els fills a escola? Sovint es tracta d’una qüestió molt comprensible: vivien a Vic; el fill va començar a anar a un col·legi determinat; després, buscant una millor qualitat de vida, se’n van anar a viure fora; per no trencar la dinàmica acadèmica de l’infant no van canviar l’empadronament; i no ho faran fins que el noi o la noia no hagi de canviar d’escola per qüestions d’edat. És lícit? Sí. És legal? No. Canviarà aquesta realitat la proposta de l’Ajuntament? No. I davant de la il·legalitat, l’Administració ha de ser indiferent: o tots o ningú. Els pisos pastera, diuen? En aquest punt, com en molts d’altres, remenar el Padró és poc més que fer foc d’encenalls. Algú creu que prohibint que un nouvingut s’empadroni evitarà que vagi a fer-ho al poble del costat... i segueixi vivint a Vic, entaforat al mateix habitatge amb 12 o 13 persones més? Siguem seriosos...

La nova regulació del padró de Vic és, ras i curt, un error polític més que considerable. I dic error perquè parteixo d’una altra premissa bàsica: no és una proposta racista i molt menys xenòfoba. Conec alguns dels qui la defensen –especialment, com és lògic, els regidors d’Esquerra- i no hi ha res més allunyat de la realitat que tractar-los de racistes. Per això és un error. Perquè va en contra de la immensa feinada que ha anat fent i encara fa l’Ajuntament de cara a la integració dels nouvinguts. I no parlo només dels “governs Codina”, que van ser exemple amb l’aplicació del “Model Vic” (o “Model Manlleu”, abans que es queixi algú), sinó de l’actual Consistori, que via Pla de Barris, per exemple, ha encarat de ple un tema delicat com el del barri del Remei, cosa que no s’havia fet mai abans. Em sap molt de greu el que està passant, de debò. El desembre de 2008, amb motiu del 5è aniversari dels Pastorets de les parelles lingüístiques de Vic, la dreta espanyola més retrògada ens va acusar de pràctiques feixistes mitjançant la imposició lingüística, Aquí, en canvi, tothom celebrava l’experiència. Doncs bé: puc assegurar que el suport que l’equip de govern de l’ajuntament de Vic ha donat sempre al projecte és total i absolut. Ja, ja sé que em direu que “només” són uns pastorets, però no deixen de ser un botó de mostra de les moltes coses que s’estan fent, i que s’estan fent bé. Calia espatllar-ho amb una mesura –anunciada a bombo i platerets- que no ha fet més que tapar totes aquelles altres? Per què aquest error?

Tota societat constitueix un ecosistema determinat, regit per pautes sovint ancestrals, que es modifiquen lentament amb el pas del temps. Quan l’ecosistema, per la raó que sigui, es veu abocat a canvis bruscos i sobtats, li costa recuperar l’equilibri. És el que ha passat a Vic amb el fet migratori, amb un altíssim increment de persones nouvingudes en un termini considerablement breu. I l’ecosistema ha trontollat. No podia ser de cap altra manera. No és culpa de ningú, ni dels qui arriben ni dels qui els reben, però és evident que cal fer-hi alguna cosa. Qui pot fer-ho? L’Administració, evidentment. Però la que pot fer-ho. La que té les competències, que no és ni la local ni l’autonòmica. Sí que les hi concedia, a nivell autonòmic, l’Estatut del 30 de setembre, però ens el van tombar...

La proposta de l’equip de govern seria racista, seria xenòfoba, si el seu capteniment anterior també ho hagués estat. Però els fets, com dic, demostren el contrari. Es tracta, per tant –hi insistiré tant com calgui- d’un error. Un error que ha atrapat els seus autors, que en tenen difícil sortida. Esperem que la instància que sigui emeti el dictamen que calgui i puguem girar full. Deia que conec els regidors d’Esquerra de Vic i el seu treball prop de les persones nouvingudes. Em consta, per exemple, l’excel·lent relació d’en Joan López amb els col·lectius immigrants. És lògic que ara aquests col·lectius pugui tenir la sensació que se’ls persegueix. Que perilli la feina tan ben feta. Crec que tot plegat pot ser reconduïble, però també hauria estat evitable. I és aquí on torna a sorgir la pregunta: per què?

El propi Alcalde ho ha admès: cal fer front al “fenomen Anglada”. Diu que es tracta simplement de complir la llei. Si algú vol regular alguna cosa a nivell administratiu, ho fa i llestos. No cal tant rebombori. Us imagineu una roda de premsa per anunciar que es multarà qui se salti els semàfors en vermell? Quan a una mesura com aquesta se l’anuncia com se l’ha anunciat, és que es busca un efecte determinat més enllà del compliment de la llei. “La gent que ha votat l’Anglada també deu tenir la seva part de raó”, ens diu l’Alcalde. Ja som, doncs, al cap del carrer: s’actua així per aturar el creixement d’aquest feixista i la seva colla. Error. Error, perquè a l’Anglada no se’l combat combatent-lo, sinó resolent allò que li dóna vots. Reconduint l’ecosistema. Parlant. Treballant tos plegats, l’Administració i la societat civil, que engloba col·lectius diversos d’immigrants i autòctons. Parlant i treballant per avançar colze a colze envers la nova societat que hem de construir. Perquè suposo que no hi haurà ningú tan ingenu com per imaginar que es tracta d’empeltar sense més la gent que arriba en una societat que és com és, i llestos. Les migracions, si tenen una evolució lògica, sense entrebancs excessius, donen sempre com a resultat una cosa nova, un ecosistema modificat, en el que uns i altres hi han fet i hi faran les seves aportacions. La base serà, com és lògic, la societat d’acollida. Però la societat que arriba també hi aportarà novetats, en podem estar segurs. Aquest discurs no serà mai admès per un grup feixista, racista i xenòfob com la PxC. És per això que és inútil provar de parar-los els peus amb mesures com la proposada. S’oblida un factor fonamental: l’Anglada sempre serà molt més bèstia, sempre podrà anar molt més enllà. Ara, a més, hem de sentir que si l’Ajuntament ha actuat així ha estat gràcies a ell. Conseqüències de l’error...

He parlat, en començar l’apunt, dels voltors que s’aprofiten de la situació. Entenc i respecto els posicionaments dels col·lectius que treballen prop dels immigrants, com ara “Veus diverses”. És lògic que responguin així, tot i que estic convençut que tot plegat és reconduïble, i que es reconduirà. Fins i tot entenc les declaracions d’alguns sindicalistes –no tots, perquè també hi ha molta “política”-. Em fan fàstic, però, les maniobres d’alguns polítics de casa nostra. Arribats a aquest punt, vagi per endavant el meu reconeixement al capteniment que ha mantingut la CUP de Vic, tant a nivell municipal com dels mitjans de comunicació. Han estat enormement ponderats. Han atacat amb duresa la mesura, això sí, però també han reconegut el que dèiem abans: l’ecosistema ha patit una sotragada massa forta i cal que tots plegat ens posem les piles per buscar solucions, perquè tot flueixi de la millor manera, perquè aquest poble segueixi essent un sol poble. La pròpia Laia Jurado, en un article d’ahir divendres, admetia –tot i criticar-lo durament- que l’equip de govern “no és racista”. (Justament ara mateix, mentre escrivia això, m'acabo d'assabentar que el Secretariat Nacional de la CUP també busca "sucar-hi pa". Esperem que les CUP de Vic siguin més intel·ligents. Com deia, fins ara, han demostrat ser-ho). Malauradament, n’hi ha d’altres dels qui no es pot dir el mateix.

Alguns diuen que hi tinc una fixació. El propi portaveu del seu grup municipal a l’ajuntament de Vic va parlar, si mal no recordo, de la meva “fe del convers”, com si fos un exfumador lluitant contra el tabac. No vaig pensar a recordar-li que jo vaig arribar a ICV via NE, no via PSUC, posem per cas. Perquè és d’ICV que parlo, com ja he fet altres vegades en aquest mateix bloc. Tinc un amic que diu que tenen un problema: que abans, per aconseguir la revolució, eren capaços de vendre’s la mare, i que ara, quan ja fa temps que s’han adonat que la revolució és inviable, el seu perill rau en el fet que els ha quedat el tic de vendre’s la mare. El cas és que l’”afer Vic” els ha obert el cel pel que fa a la seva estratègia de progressisme immaculat, d’”esquerres de debò”, i, com diu el següent enllaç, han desembarcat amb tota l’artilleria pesada. A mi això em fa un carro de gràcia. Si ja de per si cal vigilar quan es pretén donar lliçons, cal vigilar encara més quan aquestes se’t poden girar en contra. Recordeu Terrassa, sense anar més lluny? Recordeu el conflicte del barri de Ca n’Anglada? (maleïda, també, la coincidència del nom). El merder va esclatar poc dies després de les municipals d’aquell any, guanyades, amb majoria absoluta, pel PSC. És obvi, per tant, que la problemàtica es va anar gestant, com a mínim, durant el mandat de l’anterior equip de govern (1995-99), constituït pel PSC i per... ICV! Hem de creure, doncs, que són millors les seves polítiques sobre immigració?

Per què en parlo tant, d’ICV? Perquè han fet d’altaveu de la relliscada de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic fins a un nivell que va molt més enllà de posicionaments polítics com el de la CUP. Perquè han fet de reclam de la caverna mediàtica. Perquè han contribuït a que Vic aparegui, a ulls de tot l’Estat –i segurament també a nivell internacional- com una població farcida poc menys que de Nazis que cremen gent pels carrers (per què no heu desautoritzat Cayo Lara?). Perquè han ajudat a que els fatxes espanyols juguin al fàcil i demagògic paral·lelisme de “població més independentista = població més feixista”. Moltes gràcies! És evident que l’equip de govern us ha donat l’excusa, però vosaltres l’heu amplificat fins a límits insospitats. I encara que sé que la proximitat en el temps ha estat pura coincidència, no em negareu que us ha anat d’allò més bé per distreure l’atenció de focs i llamps que us estaven fent massa mal...

El proper 29 de gener la Secció Local d’Esquerra Republicana de Vic celebra Assemblea. En ella, entre d’altres resolucions, es triarà la persona que haurà d’encapçalar la llista per a les eleccions municipals del 2011. L’actual regidor de l’ajuntament de Vic Joan López ja ha anunciat que presentarà la seva candidatura. Ja sé que el que pugui fer jo té poca importància, però anuncio des d’aquí que penso votar per ell, tant si és l’únic que es presenta com si hi ha alguna sorpresa de darrera hora. De fet, ja li he donat, i del tot convençut, la meva signatura perquè es pugui presentar (li cal l’aval del 20% de la militància). Ja he dit que conec en Joan, i sé de la gran feina que està fent des de l’Ajuntament. Especialment pel que fa al tema de la immigració. Confio en ell, com sé que hi seguiran confiant els propis immigrants un cop s’hagin tranquil·litzat les aigües. Accidents, en política, sempre n’hi ha. Ara cal refer-se i mirar endavant. Veurem com reacciona cada partit, tot i que els darrers posicionaments de la direcció de CiU em fan, ho de reconèixer, massa angúnia...

Per cert, el de la fotografia que il·lustra aquest apunt sóc jo, vestit amb robes magrebines. No és cap disfressa de carnestoltes. Me les va regalar l’Abdelkader Aakil, un amic vigatà originari de Nador, que me les va fer portar directament des d’allí. Crec en l’Abdelkader i la seva voluntat d’esdevenir un vigatà com els altres, que per a mi ja ho és. Crec en tothom qui treballa amb aquest objectiu. No crec, ni de bon tros, en el fatxes ni en els aprofitats.

UN PRIMER PAS CONTRA EL FATALISME CATALÀ

Deia a l'apunt immediatament anterior que aquest seria l'any de la Llei del Cinema. S'està demostrant que és així. Avui -tècnicament ja ahir- el Govern de la Generalitat ha aprovat la Llei, que ara haurà de fer camí pels passadissos del Parlament per acabar essent aprovada al seu hemicicle. Ha costat, no ho negarem. Ha costat, i el redactat que arribarà a la Ciutadella n'és una prova: s'hi han introduït -més aviat s'hi han afegit- dos canvis.

Un en millora directament el contingut, ja que determina que les pel·lícules en versió DVD comptin també amb la versió catalana. Avui, quan es consumeix cada cop més cinema fora de les sales tradicionals, aquest és un punt essencial.

El segon canvi és el que deixa entreveure les dificultats de les converses prèvies amb determinats estaments: fins ara, l'avantprojecte de Llei deia que quan arribessin més de 16 còpies d'una pel·lícula, el 50% havien de ser en versió catalana. Aquí hi havia un perill: les majors s'hi han mostrat en contra des del primer moment, i podien tenir la temptació d'esquivar la Llei enviant-ne només 15, de còpies. Jo sempre ho he dubtat, perquè aniria directament contra el seu propi negoci, però és cert que podrien tenir la temptació d'iniciar un pols amb el Govern, encara que fos temporalment. Doncs bé: el redactat que hem conegut avui introdueix una excepció en aquest punt: caldrà respectar el 50% quan hi hagi més de 16 còpies... excepte en el cas de les pel·lícules americanes, on s'aplicarà el percentatge sigui quin sigui el nombre de pel·lícules. Els grans passos només es poden fer d'una manera: amb decisió. Amb tanta decisió com convingui. I amb valentia. I amb contundència, si cal.

A banda d'aquells que diuen que la Llei va en contra dels gustos del 80% de la població catalana (quina feinada que hauran tingut per preguntar a tothom!), avui mateix ja sentia per ràdio els clàssics comentaris dels qui -tot i estar-hi a favor- es mostren clarament escèptics, i que podríem resumir en un de sol: "com que no s'aplicarà..." És el fatalisme català, aquell que ens fa creure que som el poble escollit pel destí... per fer-hi caure totes les desgràcies. Doncs sabeu què us dic? Que no. Que ara s'està comprovant que només era qüestió de posar-s'hi. Que el fatalisme es supera pencant. I que quan es tenen les coses clares, s'acostuma a reeixir.

Per acabar, deixeu-me recollir un petit fragment d'un document que ja he penjat en alguna xarxa social. Per allò de tenir les coses clares. Són quatre ratlles de nul·la qualitat literària però d'un contingut que s'ha demostrat ple d'això, de contingut, extretes del Programa de Cultura que Esquerra Republicana de Catalunya va portar a les eleccions catalanes del 2006. Diuen així:

Consolidar una indústria del cinema i l'audiovisual arrelada al país per tal de potenciar la creació artística i la producció cultural, i que garanteixi l'accés de la ciutadania al consum cultural per al seu coneixement, ús i gaudi: CREAREM UNA LLEI CATALANA DE CINEMA.

Ara només cal -com també he dit ja avui- que el Parlament compleixi el seu paper. Majoria més que folgada n'hi ha, així d'entrada. El que dèiem: el 2010, l'any de la Llei del Cinema. Ara cal que tothom estigui a l'alçada.

2010, L'ANY DE LA LLEI DEL CINEMA

Nosaltres volem créixer amb el cinema en català però creiem que la demanda que diu que hi ha la conselleria no existeix. Aquesta és una de les poques conclusions que algú ha tret de la jornada del divendres 12 de desembre, en la que 53 sales de cinema de Catalunya van projectar gratuïtament pel·lícules en català. Es tractava d'una actuació ideada pel "Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya", amb la que creien poder demostrar el que diu la frase que encapçala aquest post, que a Catalunya no hi ha demanda de cinema en català. La maniobra és evident: si passant del 3% actual d'oferta en català al 8% (el percentatge que resulta d'incorporar-hi les 53 sales) la demanda no s'incrementa en el mateix sentit, si no hi ha "bufetades" per entrar, quedarà molt clar que la suposada demanda no existeix.

Per sort, el públic no va caure a la trampa, o no els va seguir el joc, per dir-ho finament. D'un 3% a un 8%? Que us en rieu o què? I per què a aquelles 53 sales? Perquè segons vosaltres estan situades en zona "catalanoparlant"? És a dir: ens esteu organitzant en "guetos cinematogràfics"? Doncs ja us ho fareu. I efectivament, ja s'ho van fer. S'ho van fer amb tant poc convenciment que no he estat capaç de trobar una valoració oficial del Gremi. De fet, pel que m'ha arribat de gent que sí que va anar aquell dissabte al cinema, hi havia sales on si no deies res a taquilla et cobraven l'entrada. Per a mi que ho van fer més d'esma que per cap altra cosa. Per complir l'expedient, perquè no fos dit que no es queixaven. I sabeu per què? Doncs perquè saben que la llei s'aprovarà. I que s'aplicarà.

L'any 2010, per tant, serà el de l'aprovació i inici de l'aplicació de la Llei del Cinema. Una llei que, malgrat el que alguns volen fer creure, no és una "llei lingüística". S'hi parla de llengua, sí, però també de moltes altres coses. De foment de la indústria, principalment. I de potenciació del cinema fet a Catalunya -tot, sigui en la llengua que sigui- . I d'un major interès envers el cinema europeu. Fins i tot, pel que fa a la llengua, crec que ni de quotes no hauríem de parlar. Des de quan és "aplicar quotes" garantir que tothom podrà veure cinema en la llengua oficial que vulgui? Quotes? Sis us plau... i pel que fa a allò de la demanda, permeteu-me només una pregunta: Recordeu quan es deia que no hi havia demanda per llegir premsa en català? Doncs resulta que l'edició en català de "El Periódico" representa un 40% del tiratge global de l'empresa. I perquè no en fan més, qui sap si per por a que el percentatge es capgirés definitivament. I això que no hi havia demanda... La demanda, en definitiva, ha arribat quan ha arribat l'oferta. I exactament igual passarà amb el cinema.

Sí, l'any 2010 serà l'any de la Llei del Cinema. Caldrà cremar etapes, perquè les converses han estat llargues i la legislació s'esgota. Però amb bona voluntat tot és possible. El Govern ja ha expressat la seva, i ningú no s'imagina que l'oposició -la que compta, CiU- digui que no. Encara que ells, en el seu moment, no se n'haguessin sortit. El país està per sobre de tot. O no?

L'any 2010 serà el de la Llei del Cinema, entre d'altres coses perquè no té la mateixa força un Decret llei -l'últm intent es va fer per aquesta via- que una llei amb tots els ets i uts. Fins i tot els de les majors ja han dit que ells sempre compleixen les lleis dels països on són presents. A contracor, si voleu, però les compleixen. I tampoc no em crec allò de portaran poques còpies, i així quedaran exempts del compliment de les quotes, que només és obligat a partir d'un nombre determinat de còpies. I el negoci? Algú creu de debò que renunciaran al negoci?

L'any 2010 serà l'any de la Llei del Cinema perquè la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya està decidida a tirar-la endavant. Perquè el Govern en bloc la recolza. I perquè el país -parli en la llengua que parli- també la recolzarà. És un simple qüestió de sentit comú...