ADÉU A BLOGGER

A finals del passat mes de març, amb premeditació i traïdoria, Blogger va reconvertir els seus blogs amb domini .cat en blogs .es. Així, sense dir ni ase ni bèstia. Cap problema: he fotut el camp de Blogger. Des del dia 28 de març em trobareu a

http://www.josepmdieguez.wordpress.com/

PER UNA "CIUTAT DEL TOREIG" OSONENCA

El passat 02/03/2012 el bisetmanari El 9 Nou, a la seva edició d'Osona i el Ripollès, em publicava, a la secció d'Opinió (pàg. 23), un article que porta el mateix títol que aquesta blocada. De fet, el que faig aquí és reproduir-lo. Diu així:

Per una Ciutat del Toreig osonenca

No, no faig broma. Ni m’he begut l’enteniment. Simplement, vull aportar el meu granet de sorra en la lluita contra la crisi. I ho faig plantejant un projecte perfectament viable. A veure: no hi ha, en tota la comarca, un espai més o menys pla que abasti entre 150 i 250 hectàrees? Oi que sí? Fins i tot no aniria malament que hi hagués una mica de muntanyeta, per allò de les activitats complementàries... Bé, cadascú que visualitzi la zona que vulgui, que per això no ens discutirem. Ja ho teniu? Doncs ara plantifiqueu-hi unes quantes places de toros. Sí, sí, de toros. Però no unes qualsevols, eh... places de toros famoses, històriques, importants. Espanyoles, com las Ventas de Madrid i la Maestranza de Sevilla; franceses, com les Arenes de Beziers; mexicanes, com la Monumental de México DF i Aguas calientes de Ciudad Juárez; fins i tot alguna del País Basc o dels PP.CC., com Vista alegre de Bilbao o la Plaça de toros de València; i alguna altra que els experts poguessin proposar. Perquè no parlo d’un exercici teòric sinó de copiar-les, de reproduir-les a casa nostra pedra a pedra, totxo a totxo. Una immensa esplanada curulla d’estructures multicolor, farcides de rodons edificis plens de finestres ovalades, de minarets, d’espais privilegiats per veure toros a sol i a ombra. Perquè d’això es tractaria, de veure toros. Toros lidiats pels més destres toreros actuals, arribats expressament de França, de Portugal, d’Espanya, dels països capdavanters en la matèria.

Ja, ja sé que el toreig està prohibit per la legislació catalana. No hi fa res. Demanem alguna exempció legal i, això sí, ho retoquem una miqueta. No matem les bèsties, per exemple. I si molt convé, ni les “abanderillem”. Al cap i a la fi, el previsible públic, molt probablement turistes arribats a casa nostra gràcies als creuers que omplen el port de Barcelona, tampoc no serà expert en el noble art de la corrida. I si molt convé, hi afegim una certa dosi de comèdia: unes estratègiques gotes de ketchup, i llestos. El que compta és omplir els espais entre plaça i plaça de restaurants que serveixin cua de toro, de botigues de souvenirs que estampin el teu nom en un cartell al costat del d’il·lustres matadors, de corrals amb vaquetes on els més menuts puguin, novament gràcies als ulls grossos de l’administració, fer les primeres passes en l’ús de la muleta... fins i tot, si ens movem amb la suficient habilitat, podem signar un acord amb el Museu Picasso de Barcelona i reservar, a la nostra nova ciutat, un espai privilegiat per a algunes de les peces de la Tauromàquia del genial pintor.

Què dieu, que és forassenyat? I per què? Si la gent del Baix Llobregat té dret a gaudir, al costat de casa, d’un bé de Déu de casinos, sales d’espectacles, restaurants, fins i tot una delegació del Cirque du Soleil, a Osona no tenim per què ser menys, i reivindiquem sense embuts la nostra “Ciutat del toreig”. Ningú no ens pot torpedinar la creació de 150000 llocs de treball directes i no sé quant d’indirectes, encara que per fer-ho ens hàgim de saltar la llei antitabac –algú s’imagina els toros sense puros?-, la llei antitaurina –ja hem dit que els nostres serien uns toros de pega-, els POUM d’una pila de municipis –Osona ja ho té, això, que alguns pobles estan massa junts-, i totes les normatives agràries i industrials que calgui que ens saltem. L’únic que no caldria és tocar la llei d’estrangeria. Si la colla de l’Eurovegas pretenen portar de fora del país una pila de treballadors amb contractes escombraria i fer-los pencar en un règim de semiexplotació –o d’explotació pura i dura-, aquí no ens cal. Nosaltres ja els tenim a casa, i després d’acusar-los de tots els mals, després de convertir-los en falsa i demagògica excusa electoral, ja no vindria d’aquí...

I si us plau, estalvieu-vos les crítiques a aquest article, que us veig a venir. No hi ha res, absolutament res del que pugueu dir, que resisteixi mínimament l’argument definitiu: estem tan fotuts, tan enxampats per la crisi, que qualsevol cosa que ens empesquem serà benvinguda. Encara que vagi contra la línia de flotació de tot allò pel que fa tant de temps que estem treballant. Encara que ataqui el nostre model de societat i el turisme que aquesta reclama. Encara que no tingui res a veure amb la nostra cultura. Perdó, he dit cultura? Quina ximpleria, en què estaria pensant?

EM FAIG GRAN (i Tàpies en té la culpa)

De petits, a casa teníem molt clara la "programació" dels caps de setmana: durant els mesos que hi havia cicle de teatre infantil i juvenil de Cavall Fort, cada 15 dies tocava anar al Teatre Romea. La resta de dies eren variats, però hi havia una altra activitat que sovintejava: l'assistència a exposicions, tant si tenien lloc en museus, fundacions, locals habilitats o l'espai que fos que acollís, principlament, pintura i escultura. Allí vaig conèixer i em vaig familiaritzar amb la terna Picasso-Miró-Tàpies. No faré veure que sóc un expert crític d'art -vist amb perspectiva és evident que el Romea va guanyar la partida a les "expos"- però no puc negar que tot plegat m'ha deixat petja. Que els tres artistes anomenats em van interessar aleshores i no han deixat d'interessar-me mai -no sé quant de temps vaig passar amb el meu fill davant del Gernika l'últim cop que vaig ser a Madrid-. I que, d'entre tots tres, n'hi ha un a qui per força he de considerar necessàriament proper: Antoni Tàpies.

Com deia, no sóc cap expert en pintura ni escultura, i a aquesta excusa m'agafo per no entrar a dissertar sobre la seva obra, sempre tan polèmica. Quan m'he interessat per una obra de teatre, tot i els mil arguments que hagi elaborat per justificar aquell interès, sempre n'hi ha hagut un que ha sobresortit per sobre dels altres: aquella obra "m'agradava". Sí, crec que és així de simple: qualsevol manifestació cultural, com qualsevol altra cosa, o agrada o no agrada. Respecto, i fins i tot diria que entenc, que hi hagi gent, força gent, a qui no agradi Tàpies. A mi sí. Ara podria dir -dic- que sento molt propera la seva "organicitat", i intentar, a partir d'aquí, explicar-ho, però per sobre de tot, hi insisteixo, m'agrada.

La pintura xinesa i japonesa ens sembla molt lliure per la manera com està feta, però té molt pocs temes que es repeteixin contínuament. En la meva obra hi ha algunes similituds amb les cal·ligrafies xineses i japoneses, però no crec que es puguin posar de costat una pintura meva i una d'oriental i trobar-hi gaires semblances. Només en la mesura que el contingut no és independent de la forma, poc o molt algunes formes orientals m'han influït.

Desconeixia aquestes declaracions de Tàpies, que el diari Ara publicava el passat dimarts. I he de dir que em van resultar especialment gratificants. Des de la seva mort, els experts han repetit amb insistència determinada valoració sobre la seva obra, vinculant-la de manera inequívoca amb l'espiritualitat de la cultura oriental. Per això, en llegir que el propi Tàpies qüestionava aquest "orientalisme", o si més no el relativitzava, m'he sentit reconfortat. No negaré la opinió dels crítics, ans el contrari. Però hi ha una frase, a l'anterior comentari de l'autor, que trobo especialment significativa: quan diu allò de "només en la mesura que el contingut no és independent de la forma..." Perquè això és el que em passava a mi: només apropant-me molt als quadres, només llegint les frases amb les que Tàpies les esquitxava, podia intuir-hi el tan ponderat "orientalisme". Pel que fa a la resta, el que m'arribava, el que m'arriba de la seva obra, allò que més m'interessa, allò que em fa sentir-lo tan proper, és el seu caràcter "orgànic". La seva quotidianitat duta a l'extrem. El seu posar en valor el món real que ens acompanya cada dia. El seu convertir en protagonistes la fusta, la terra, els objectes, el traç, Una "organicitat" que en el meu cas -ja em disculparà qui cregui que pixo massa fora de test- em porta a agermanar-lo amb expressions artístiques directament teatrals. Amb l'obra de Bertolt Brecht, per exemple. Una obra que, fins on jo recordo, quan ha estat duta a l'escena de manera més reeixida és quan s'ha envoltat de les textures amb les que també treballava Tàpies. Així d'entrada, em ve a la memòria la Mare Coratge de Lluís Pasqual i Rosa M. Sardà, per exemple.

Però vaja, ara tot això és secundari. Si més no, mentre la mort de Tàpies sigui tan recent. Perquè aquests dies les sensacions que m'envaiexen són unes altres. Puc seguir admirant-ne l'obra, com dijous passat a la seva Fundació, on vaig tornar a topar amb l'humor -sì, l'humor- que també hi trobem de tant en tant, com ara a l'enorme quadre, gairebé mural, titotal Llibre, on s'hi llegeix, entre d'altres expressions, una que diu Ex libris, i una altra que diu... Super libris! Però més enllà de l'obra, o més ben dit intrínsicament lligat a l'obra, hi ha un fet inqüestionable: jo he crescut amb Tàpies. Les exposicions, els llibres de la llibreria del meu pare, fins i tot aquella antiquíssima portada de Cavall Fort dominada pels seus ulls penetrants... m'adono que tot plegat forma part del paquet que conforma la meva infantesa, però també la meva adolescència, la meva edat adulta... Tàpìes forma part, en una paraula, del meu imaginari.

És per això que ara, avui, no puc evitar aquesta sensació. Una sensació que no havia sentit abans. Una sensació condicionada pel fet innegable de la mort d'una persona. Una sensació que, com que sortosament la persona en qüestió era un artista, i per tant la seva obra perdurarà, confio que despareixerà aviat. Una sensació, però, que ara com ara no puc negar: als meus 53 anys, i per primer cop, sento que em faig gran. La desaparicio d'Antoni Tàpies en té la culpa.

A la foto, l'escultura "Homenatge a Picasso". Una de les obres més polèmiques de Tàpies, i una de les que més m'agraden.

#CONTESCURTS



Això de dur el twitter a la butxaca és molt llaminer. Se t'acuden, encara que sembli estrany, mil i una maneres de fer-lo servir. Darrerament n'he trobat una que té un punt de repte: imaginar, mentre vaig caminant pel carrer, o dalt del bus, o en qualsevol altre moment que no pugui considerar-se "estona de treball", allò que s'anomena un "conte curt". L'única condició és aquesta: no tenir massa temps per pensar, ni un paper per escriure-hi res, ni cap del condicionants que et faciliten habitualment l'enfrontament amb el "full en blanc". Només el mòbil i cinc minutets, a tot estirar, per empescar-te una curta narració. Molt curta, vaja, perquè també hi poso el "hasthag" #contescurts, de manera que els 140 caràcters de rigor queden reduïts a 129.

Fins ara n'he fet 6 (he de dir que tampoc no m'hi dedico massa, m'ha de venir especialment de gust). Estic convençut que no són res de l'altre món, però els he volgut recollir abans que es volatilitzin per la xarxa, cosa que ja ha començat a passar (gairebé he trigat més a recuperar-los del que vaig trigar a escriure'ls). Si algú s'entreté a comptar els caràcters -tenin present que al twitter els accents formen un sol caràcter amb la lletra que senyalitzen- veurà que en algun cas n'hi surten més de 140. Això és degut a que en escriure'ls em vaig veure obligat a suprimir els espais abans dels signes de puntuació, i ara els he recuperat perquè quedés una mica més ben presentat.

Bé doncs, aquí van. No estan en el mateix ordre que els vaig escriure. De fet, no segueixen cap ordre planificat. Simplement els he anat copiant conforme els anava recuperant. Fet i fet, tots 6 han estat escrits, si fa o no fa, en el termini d'un mes.

Com ja he dit, no són res de l'altre món. No obstant, em faria gràcia que algú em digués què en pensa...

1 Era l'últim de l'ofici. Va encarregar una obra a mida on hi moria fins i tot l'apuntador, i se'n va anar per la porta gran.
.

2 "Fi". Clica 'Guardar'. Ja té l'editor neguitós, va començar el 2010 i acaba el 2012. Clica 'suprimeix'. La creació ja ho té, això.
.

3 Avancen a inusual velocitat. Arriben al final. El tren ni s'atura ni frena. Ningú no tira de l'alarma. Escassedat d'emocions.
.

4 L'havien incinerat, però escampar cendres per les pizzes de la trattoria... l'avi s'hauria de conformar amb un bany a la Fontana.
.

5 Cada any la zona blava dels camells, i enguany, a més, aquest paio cridant "Primer els de casa!" És dur, l'ofici de Rei Mag... 
.

6 "Si te'n vas no vendré". "La crisi immobiliària és greu, però la de les emocions encara més". I el fantasma, vençut, va marxar.