LA BLOCADA MÉS CURTA QUE HE FET MAI.

IMATGE DOMÈSTICA DE MOURINHO DE PETIT AMB SON PARE.

ESQUERRA O ERC?

Intentaré ser concís: d'entrada, se me'n refot quin sigui el logo que el partit acabi adoptant després del Congrés de l'1 d'octubre. No sóc cap expert en imatge, i per tant deixo el tema en mans dels professionals. Només vull fer tres comentaris:

.

- Algunes de les coses que he llegit aquests dies a la premsa no coincideixen en absolut amb el que se'm va explicar a mi, com a militant, quan l'any 2006 se'ns va informar del canvi de logo; sobretot, allò de la "patrimonialització de l'espai ideològic de l'esquerra catalana". Tot i que aquest sí que era un objectiu ideològic (fallit, és cert), no intervenia en el canvi d'imatge, que estava fonamentat sobretot -a banda del tema dels PP.CC.- en dues potes: d'una banda, una operació de màrqueting, de modernitat tipogràfica; de l'altra, una intenció de "normalitzar" visualment el que ja ho estava socialment: si la gent, quan parlava de nosaltres, es referia a "Esquerra"- ha estat així des de molt abans del 2006, no ens enganyem- ho traslladàvem al logo i llestos. Un dels fets que reforça aquest plantejament és que la persona directament responsable del canvi, l'aleshores Secretari Nacional d'Imatge i Comunicació, i per tant, segons aquestes argumentacions, l'ideòleg màxim de la "maniobra esquerranosa", es deia -es diu- Uriel Bertran. Sense comentaris.

.

- Esquerra (o ERC, com vulgueu) té una debilitat que l'afecta de manera superior a cap altre partit català. I per partida doble: d'una banda, tothom es veu amb ànims d'exigir (no d'opinar, que seria el normal) què hem de dir, què hem de fer, què hem de pensar. I de l'altra, el partit és excessivament permeable a aquesta influència exterior. Està bé saber què vol la societat; el que ja no és tan normal és que gent que no és militant, que no ho serà mai, i que ni tan sols ens vota ni ens votarà mai, acabi decidint el que hem de fer. I ara, com que des de fora s'ha dit i repetit tant que hem abandonat els nostres ideals republicans i nacionals, cal canviar de logo. Tremolo només de pensar què passarà el dia que un corrent ampli d'opinió digui que la militància d'Esquerra Republicana de Catalunya és covarda perquè no gosa saltar des del capdamunt de les torres de Puig i Cadafalch per demostrar el seu independentisme...

.

- I per acabar, una cosa que no he entès mai: com és que ningú no diu res de CDC i UDC, que fa dècades que amaguen les seves sigles sota el logo de CiU? Perquè a banda d'algun Consell Nacional esporàdic, només recordo haver-ne vist les sigles completes quan es parla del "Cas Palau" o del "Cas Turisme", per exemple. Què passa, que ja no són ni demòcrates ni nacionalistes?

.

Siguem seriosos, si us plau...

20N: BREU APUNT SOBRE UNA DATA MALEÏDA

Maleïda? Beneïda!, potser dirà algú. És el dia que ens vàrem alliberar del dictador, el dia que tantes llars catalanes van obrir aquella ampolla de xampany (encara no en dèiem cava) que gairebé es floria a la nevera.

D'acord. Però si només fos això, no seria el 20N. Seria el 20N del 1975, un dia del que, com ha dit algú,ja han passat ja 36 anys, temps suficient com perquè la data no signifiqui res de res, més enllà d'un puntet semiperdut en la història. No, si el 20N és el 20N és perquè encara està vigent. O és que algú creu que l'11 de setembre (perdoneu la comparació, però estic buscant, per explicar-me, un exemple "nostre", situat a l'extrem oposat de l'arc) és només el record d'una batalla? No, ni de bon tros; fins i tot és probable que una part de la gent que es manifesta l'11 desconegui els detalls exactes del que va succeir aquell dia del segle XVIII a Barcelona.

Doncs amb el 20N passa igual: no es commemora -qui ho fa- la mort de Franco.La fi del cagaelàstics, com "anònimament" ho va titular Pere Quart, ha esdevingut només l'excusa. El contingut és molt més salvatge: estem parlant de la data emprada pel franquisme per exaltar els seus ideals criminals. És cert que la cosa va més enllà, que la tipologia d'assistents a la jornada commemorativa/reivindicativa mostra la presència de molts joves nascuts després del 75, però és innegable que Franco, com Hitler per a molts neonazis alemanys, segueix essent el seu "far inspirador".

Doncs bé: aquesta és la data que ha triat el govern espanyol per dur a terme les eleccions espanyoles avançades a enguany. I ho sento, ja ho he dit però ho repeteixo: no em val que hagin passat 36 anys; no em val que la història, diuen, ja ho hagi superat; no em valen suposades normalitats democràtiques. Mentre els seguidors de l'assassí de tantes catalanes i catalans, del monstre que va destrossar tantes famílies, del psicòpata que va sumir en la foscor tanta gent que no sap ni tan sols on reposen els seus morts, del torturador de tanta gent que encara viu entre nosaltres i a qui tan poc s'ha reconegut, mentre aquestes bèsties hipotèticament generadores de noves bèsties -recordem Noruega- segueixin alçant el 20N com a bandera, obligar-nos a dur a terme un fet essencial en democràcia com són unes eleccions en un dia com aquest, és, ras i curt, un insult sense precedents a la memòria dels nostres avis, que tant van lluitar justament perquè, entre d'altres coses, poguéssim votar en llibertat.

Anirem a votar, el 20N. Quin remei ens queda! Però ho farem a disgust, tan a disgust com observem, cada 20N, una pila de vells amb bigoti i ulleres negres alçant el braç, la mà estesa cara al sol, en companyia d'un grapat de joves d'estètica inconfusible, que el primer que farien, si poguessin, és suspendre tot tipus de contesa electoral democràtica. I després, anirien a per nosaltres.

"La fecha es una fecha más, al menos para mi", ha dit Zapatero. Fins i tot en l'hipotètic cas que fos veritat, que no es tractés d'anar preparant, un cop més, el vot de la por -si no ens voteu tornaran els del 20N-, hem de dir-li, a ell i a tots els inconscients com ell, que per a nosaltres no ho és pas, una data més. I que anem afegint rengles a la llista dels greuges...