"EL PROFE" SEGUEIX LA SEVA SINGLADURA

Demà dimarts, la companyia osonenca "Teatre eSseLa" comença un seguit d'actuacions al Teatre Gaudí Barcelona (TGB). Durant quatre setmanes, cada dimarts i dimecres, la sala del carrer St. Antoni M. Claret 120 de Barcelona programarà l'obra de Jean-Pierre Dopagne, dirigida per Pep Tines i interpretada per Pep Simon. Si podeu, no us la perdeu. Val la pena!

FOTO: Pep Simon en un moment de l'obra.

PREMI DE TEATRE JUVENIL CIUTAT DE TORRENT

Com sempre, adjunto la informació amb retard. El que passa és que com que en aquest cas torna a afectar-me exclusivament a mi...

SALUT, COMPANYS!

Alguna cosa es mou, per fi. Sempre he defensat que la independència, la plena sobirania, l'exercici del dret a l'autodeterminació, el dret a decidir... només seran possibles quan al conjunt de les forces catalanes hi hagi una majoria favorable o, si més no, no-desfavorable. I sempre he mantingut que hi havia independentistes -molts més dels que la gent es pensa- a d'altres partits, i concretament a ICV. Penso, per exemple, en tres dels històrics fundadors del PSAN: Jordi Altarriba, Josep M. López i Llaví i Joan Armet. Mai no he deixat de confiar en ells, tot i la situació no massa fàcil en la que estic segur que es troben a l'hora de defensar determinats posicionaments, i tot i el temps passat sense que decidissin fer cap moviment mínimament planificat. O almenys això és el que semblava vist des de fora. Ara, les coses són diferents. Amb uns quants dies de retard -pràctica malauradament massa habitual en aquest bloc- em vull fer ressò de l'aparició d'un manifest, "Per unes polítiques sobiranistes a ICV", impulsat per en Jordi Altarriba i en Josep M. López i Llaví, i recolzat entre molts d'altres per en Joan Armet, que indica que han passat a l'acció, de la qual cosa me'n congratulo. No està el país com per renunciar a determinats capitals humans...

És cert que el document no pot evitar emprar certes ambigüitats, fins i tot petites contradiccions provocades pel fet de no voler oblidar la dinàmica de partits (hi ha formacions que es declaren obertament independentistes i n'hi ha que no), però crec que el benefici final compensa sobradament aquells detalls. Com també és cert que no tots els signants són "indepes", ni de bon tros, però sí que són clarament sobiranistes, a banda de ser, en molts casos, noms "de pes". En aquest sentit, i vist el nombre i nom de les adhesions posteriors, diria que l'èxit ha sorprès la pròpia empresa.

Per tot això, des de la solidaritat política però també des de la més profunda amistat personal... Salut, companys!

FOTO: Josep M. López i Llaví, un dels impulsosrs del manifest.

POLÍTICA I CULTURA

Decididament, això del bloc és més dur del que em pensava. Tot el mes de setembre sense actualitzar-lo! Pel camí m'han quedat coses interessants, com un manifest d'historiadores i historiadors impulsat, entre d'altres, per l'amic Enric Pujol i que vol revitalitzar, dins del sector, l'esperit de l'antiga Galeusca (no d'invents posteriors que no van més enllà de simples imitacions), i una estada a Madrid sobre la que espero estendre'm quan disposi de més temps. D'avui, però, no passa: he de parlar d'un parell de qüestions que m'afecten personalment, i suposo que els blocs (també) estan per a això.

Primera: ahir vaig ser a Vilafranca de Bonany, a Mallorca, per assitir a la presentació de dos llibres. Un és meu, i reuneix dues obres de teatre infantil. L'acte es va dur a terme en el decurs de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil que hi té lloc cada any. Sempre he considerat l'anomenat "teatre familiar" com a un component més de l'art escènic, que com a tal ha de ser tractat amb el mateix respecte i consideració que quan parlem de teatre "per a grans". En aquest sentit, la feina que fan a Vilafranca és impressionant. Pel que fa a l'edíció del llibre, ha anat a càrrec de "El gall editor", dins de la col·lecció que elaboren conjuntament amb el Teatre principal de Palma. A tots ells, moltes gràcies.

L'altre tema és de caire polític: dimecres passat, 8 d'octubre, vaig ser ratificat com a president de la Comissió Sectorial de Cultura d'Esquerra. L'Assemblea de la Sectorial va recolzar també la llista que vaig proposar per a responsabilitzar-se de les diferents vocalies i grups de treball que composen l'Executiva. En ambdós casos, el percentatge de vots favorables va ser del 75%. Només em resta donar les gràcies a l'equip sortint, a l'entrant, a la Secretària Nacional de Cultura i a l'Executiva Nacional que han confiat en nosaltres, i, sobretot, a la militància adherida a la Sectorial. Tot i que encara falta un darrer pas, l'aprovació per part del Consell Nacional, el seu és, sense cap mena de dubtes, el suport més important. Habilito l'enllaç amb la pàgina de la Sectorial, però encara no hi trobareu la llista actualitzada de l'Executiva, a l'espera de l'últim pas que us esmentava. Si ja estigués al dia, i en el cas que en coneguéssiu tots els noms, podríeu detectar un fet que considero cabdal: en forma part gent de totes les tendències, sectors o famílies del partit, com us plagui més anomenar-los. I ho fa de manera natural, no forçada. Simplement, som un equip de persones que s'entenen treballant plegades. Com hauria de ser sempre, si em permeteu el comentari.

I per avui, ja n'hi ha prou. Espero no trigar tot un altre mes a tornar-hi.

FOTO: Amb en Sergi Xirinacs, autor de "Ignició" (per si no es nota, jo sóc el de la copa de cava)

JA HI TORNEM A SER! (sobre el pacte ICV-PSOE)

Qui més qui menys, tothom admet que el PSC no havia dit ni fet mai el que està dient i fent en relació al tema del finançament. Aconseguir això ha estat un dels grans mèrits de l’aposta d’Esquerra pel Govern d’Entesa. De tota manera, caldrà veure si l’actitud socialista es confirma a l’hora de la veritat. A ningú no se li escapa que l’estreta relació PSOE-PSC converteix aquest últim en un dels punts febles de la hipotètica unitat dels partits catalanistes. L’altre és CiU i els seus plantejaments partidistes, que van tenir un dels moments culminants en el vergonyant pacte estatutari Mas-Zapatero. Doncs bé: sembla que ara ens ha sorgit un tercer punt feble: ICV.

Fa uns dies, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, ICV va posar en safata al PSC una excusa per trencar la unitat dels partits catalanistes. De fet, gairebé el va obligar a trencar-la, tot demanant la compareixença de Zapatero al Congrés. No hi estic en contra, evidentment, però un moviment d’aquest calat demanava segurament algun tipus de posada en comú prèvia amb els aliats. Però vaja, tant li fa: la cosa s’havia resolt positivament, i la pressió sobre el PSOE s’accentuava malgrat el PSC. El desgast que havia patit la unitat semblava compensat.

Ara s’ha descobert, però, que només ho semblava. Que l’agosarat moviment, dut a terme de manera perillosament unilateral, només obeïa a un calculat però raquític canvi de cromos: com a contrapartida a la no compareixença de Zapatero al Congrés, ICV ha aconseguit... legitimar l’incompliment del PSOE sobre el termini del 9 d’agost! Perquè ara, un cop pactat un termini nou, del vell ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina: es com si no hagués existit. No hi ha, per tant, incompliment. Afegim-hi, a més, que l’única cosa concreta que es deriva del “genial” pacte és que se li ha evitat un mal de cap al PSOE sense que ningú ens garanteixi això del nou termini. Perquè a veure, després de comprovar que el govern espanyol no té cap mania a l’hora d’incomplir una llei espanyola, que al capdavall això i no una altra cosa és l’Estatut... algú creu que els preocuparà gaire no complir un pacte amb aquells que, a l’hora de la veritat, sempre acaben callant i atorgant, com vàrem comprovar quan es van afegir mansament al pacte Mas-Zapatero de l’any 2006? O es que esperen que es posin a tremolar davant l'amenaça d'un sol diputat? Au, vinga...

AVERGONYIT

Sí, estic avergonyit. I molt. Resulta que a l'últim post que vaig penjar -i que podeu veure aquí a sota mateix- hi parlava d'"aquest dissabte", convençut que la referència no es prestaria a confusió. Que el bloc s'actualitzaria tan continuadament que no calia ni que li posés data al dia en qüestió. Ara, en canvi, d'això ja en fa tres setmanes, i qualsevol que ho llegeixi pot pensar-se que em refereixo al segon dissabte d'agost. Un desastre!

Un desastre agreujat pel fet que, des de fa uns quants minuts, començo a sentir-me pressionat. Resulta que hi ha, sobretot, un culpable que jo hagi obert aquest bloc: el bon amic Quico Sallés, o, com diria en Joan Ballana, "l'home del canguro". Ell em va burxar fins aconseguir que fes el pas, i ara és ell qui l'ha fet. Molt més pressionat que no pas jo, mogut pel que ell mateix en diu "pressió popular", acaba d'estrenar bloc. I ja sé què vindrà a partir d'ara: a les seves habituals queixes perquè no actualitzo prou, s'hi afegiran els "jo hi escric cada setmana" (o cada dia, ves a saber), "has vist el meu últim post?", i altres galindaines per l'estil. Resumint: que només tinc dues alternatives, o posar-me les piles o posar-me taps a les orelles. Gràcies, Quico! Eternament agraït.

DISSABTE, "EL PROFE" A MONTESQUIU

Si això, en lloc d’un post, fos, per exemple, un article periodístic, quedaria lleig. No és manera de fer-se autopropaganda, diria la gent. I això que la meva intervenció a l’espectacle titulat El profe, que Teatre eSseLa estrena aquest dissabte al MAV de Montesquiu, s’ha limitat a traduir-ne el text. El pes de l’obra recau sobre dos monstres de l’escena: en Pep Tines, que en signa la direcció, i en Pep Simon, que n’interpreta l’únic personatge. Sense oblidar l’autor, un Jean-Pierre Dopagne de moda a Bèlgica i que gaudeix d’un ampli reconeixement internacional.

Ahir vaig assistir a un assaig amb públic. Vaig xalar d’allò més. Goso recomanar-vos que, si podeu, us acosteu aquest dissabte al castell de Montesquiu. No en sortireu defraudats.

PARTENÓ

Farà gairebé 15 anys –el 94, crec recordar- vaig participar en una iniciativa ideada per l’activista cultural Vicenç Altaió, que qüestionava sense embuts la continuació de les obres de la Sagrada Família. Ara, ell mateix és un dels signants del manifest “Gaudí en alerta roja”, que insisteix en el tema a més de presentar tot un seguit d’altres reclamacions relacionades amb diverses obres de l’arquitecte reusenc. No m’hi estendré, perquè les paraules de l’escrit, que subscric totalment, són prou explícites per si soles. Permeteu-me, només, una pregunta: estaríeu d’acord en refer el Partenó per tal de deixar-lo tal i com era quan es va construir? Val a dir que tenim tota la informació necessària per fer-ho. En coneixem el detall amb pels i senyals. De fet, i tenint en compte els mètodes de treball de Gaudí, que implicaven canvis constants, és possible que tinguem més informació sobre el Partenó de l’Acròpolis que no pas sobre el modern Partenó català. No obstant, fa mal només de pensar en plantar enmig de la roca atenenca el que semblaria una mona de Pàsqua. Som conscients del que volem fer amb la Sagrada Família?

FOTOS: La Sagrada Família i El Partenó. Destins diferents?

ISEGORIA

Un altre invent atenenc. En aquest cas, es tracta de la igualtat en el dret a parlar a l’àgora. I què és l’’Àgora”?: L’espai públic, l’indret on els ciutadans que tenen drets posen en comú la problemàtica de la ciutat i prenen decisions. Tots els ciutadans amb drets. Un procés clarament assembleari. Com els congressos d’Esquerra, vaja.

Ho he dit ja en algun acte de partit, i no em fa res repetir-ho: la teoria de l’assemblearisme és ideal. Tan ideal que no s’arriba a concretar mai en tota la seva extensió. Un partit en procés de creixement com el nostre, si vol seguir essent assembleari, s’ha de replantejar certes coses. I la logística no és la menys important. Quan siguem 30.000 militants -que els serem- on redimonis celebrarem els congressos? Una gran festa democràtica com aquesta no pot veure’s limitada per qüestions tan prosaiques com la tria de l’indret de celebració, que facilita l’assistència d’una part de la militància tant com complica la d’una altra part. Només hi ha una manera de superar aquestes i altres limitacions: tendir, tant com es pugui, al sufragi universal real. Assemblearisme, però de debò.

Tothom ha elogiat la primera part del procés congressual d’Esquerra, aquella en la que vàrem escollir president i secretari general. Es va afinar tant en l’organització que el sufragi universal es va veure no només respectat sinó potenciat com mai. Per què no ho apliquem, doncs, al procés sencer? Enmig de l’esclat de les noves tecnologies, que està clar que encara han d’anar a més, res no ens impedeix de celebrar un congrés assembleari descentralitzat. S’ha demostrat que la gent participa si se li posen les coses fàcils. Si ho pot fer des del costat de casa, per exemple. Així doncs, i preservant la litúrgia de la seu central del congrés, des de la que es presentarien els informes, es comunicarien els resultats de les votacions, es donaria acollida a la premsa...etc, res no ens impedeix pensar en una “macrovídeoconferència” estesa per tot el territori dels PP.CC., en la que tothom pogués intervenir en línia des de la seva seu comarcal. El dia 7 de juny vàrem ser objecte d’admiració i/o enveja. Podem seguir marcant camí. Hi pensem?

FOTO: Reconstrucció de l'Àgora d'Atenes el segle V a.d.c.

ISONOMIA

És, com en tants altres casos, un invent de l’antiga Atenes. “Isonomia” significa “llei igual”. Ras i curt, la mateixa llei per a tothom. Però qui és aquest tothom? En el cas atenenc ho eren els ciutadans de la “polis”, excloent-ne, això sí, les dones, els esclaus, els estrangers... i en el nostre cas? Qui és el subjecte del dret? El recent “Manifiesto por la lengua común” (habilito l’enllaç amb el convenciment que fer-ho no el publicita sinó que crea anticossos) es basa en la premissa que són les persones les qui tenen drets lingüístics, no els territoris. I qui diu lingüístics diu tota mena de drets.

Dit així, pot semblar d’entrada que tinguin raó. És com si diguéssim que un domicili gaudeix del dret a no ser violat, quan en realitat qui té dret a la inviolabilitat del seu domicili és la persona o persones que hi viuen. Ara bé, aquest mateix exemple, tan evident, també deixa clara una altra cosa: hi ha determinats drets que no poden ser concretats sense delimitar el territori on són d’aplicació. Així, diem que un país no pot ser agredit, encara que sabem que les víctimes de la hipotètica agressió serien, fonamentalment, els seus habitants.

Tota l’arquitectura dels drets nacionals a nivell planetari s’ha elaborat seguint aquesta metodologia, és a dir, garantint a les persones uns drets determinats dins d’una àrea determinada. I això és el que nega el “Manifiesto”. És aquí on rau la trampa: accepten determinats drets només per a determinats territoris, en una clara conculcació de les més elementals lleis de la ”isonomia”. I se’ls veu el llautó: negant l’aplicació dels drets lingüístics dels catalanoparlants en un territori concret, el que fan és negar l’existència mateixa d’aquest territori. No ens enganyem. No busquen només limitar l’ús del català. Ens estan dient que la nostra nació no existeix com a tal. Feia temps que no es descaraven tant.

FOTO: Turó del Pnyx, prop de l'Acròpolis, on es va reunir durant molt de temps l'Assemblea del Poble Atenenc. Es pot dir que es tracta del primer parlament democràtic de la història de la humanitat.

VACANCES

Suposo que els quatre despistats que hauran xafardejat aquest bloc –encara no tinc comptador de visites, però me les imagino- hauran pensat que me n’he cansat molt aviat. Un sol missatge, i encara gràcies! La realitat és que aquest any m’he agafat molt aviat la primera tongada de vacances, i abans de marxar volia deixar-lo enllestit. És ara, per tant, quan toca actualitzar-lo. I per fer-ho, les vacances poden ser una excusa tan bona o tan dolenta com qualsevol altra. Sobretot quan has estat al que en podríem dir el bressol de la civilització. De la nostra, s’entén.Feia 25 anys de la meva primera visita a l’Acròpolis d’Atenes, i crec que aquest cop encara m’ha impressionat més. Sobretot, perquè hi arribava acompanyat del record d’alguns temes de moda a Catalunya quan me’n vaig anar, i més de moda encara quan hi he tornat. A continuació, un resum d’aquestes reflexions.

FOTO: La roca de l’Acròpolis. Delfos era el melic de la civilització mediterrània. Aquest turó en va ser el cor i el cervell.

QUATRE RIUS DE SANG

D’entrada, demano disculpes per l'excessiva llargària d’aquest post. Sé que no és el que s’estila, però es tracta del primer escrit, de la presentació, i espero que se m’admetrà l’excepció. Feia mesos que em voltava pel cap la idea del bloc. El que passa és que una cosa és tenir la idea i una altra posar-s’hi. És per això que vaig utilitzar un recurs molt amanit però que acostuma a funcionar: marcar-me un termini, una data més enllà de la qual no podia anar. I com que de fet només buscava una excusa, qualsevol esdeveniment em servia. Vaig agafar el primer que em va passar pel cap. I ja que els darrers mesos, de manera gairebé obsessiva, el dia que ens passava pel cap a tots plegats era el 14 de juny, que havia d’acollir el Congrés d’Esquerra, aquest va ser el meu termini. I així ho he fet, més o menys. Uns quants dies més tard, però pocs. Com a conseqüència, i de manera gairebé obligada, aquest bloc havia de començar parlant d’aquell congrés. Se n’han dit ja moltes coses, i per tant no entraré a realitzar-ne les disseccions habituals. Només unes pinzellades.

Diumenge 15, mentre em refeia de les més de 12 hores que tots plegats vàrem passar tancats a l’edifici del Fòrum, vaig seguir per televisió el recital que va oferir en Raimon dins dels actes de commemoració del retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Per cert, i ja que hi som posats... obrim un parèntesi: quan vas pel món i visites castells poc o molt museografiats, t’hi acostumen a parlar de la seva història. La pacífica i la violenta. I si han estat escenari de guerres –quin castell no ho ha estat?- te n’expliquen les circumstàncies. No se’ls passa pel cap, per exemple, amagar-ne o foragitar-ne els canons. La història és la història, i representa un greu error pervertir-la. Encara que sigui en benefici d’un idíl·lic i bucòlic “centre per la pau”. Tanquem parèntesi.

Escoltava, doncs, en Raimon. I vaig tenir la satisfacció de sentir-li cantar, cosa que no fa gairebé mai, la meva cançó preferida d’entre totes les seves. Reacciono com tothom davant d’"Al vent" o "Diguem no", però sento alguna cosa molt especial al ritme dels acords de "Quatre rius de sang". Aquesta vegada, però, la cançó em va fer anar més enllà, i per uns instants vaig ser transportat de nou a l’inhòspit espai del Fòrum. Sobretot en sentir allò de “corral ple de baralles entre els que es diuen germans”. No cal que m’hi estengui més, oi?. Immediatament, però, em vaig adonar que m’estava deixant portar pels "mass media", pel bombardeig constant de pretesa informació sobre el tema que hem patit les últimes setmanes, gairebé mesos.

No podia ser. Encara que aparentment així ho semblés, volia creure que no ens vàrem barallar tant, el dia 14. Ho volia creure i he acabat creient-ho. Creient que finalment anirem tots a una. Que no hem dilapidat en poques hores el gran èxit d’un procés electoral modèlic com el que va culminar el dia 7. Creient que quan en Joan Carretero o l’Uriel Bertran es neguen a entrar a l’Executiva no ho fan pensant en l’exercici constant d’una oposició interna, sinó en la millor manera de col·laborar de manera constructiva. Creient que cognoms com Carandell, Paluzie o López Bofill –malgrat les teatralitzacions excessives de l’altre dia- seran decisius en la història immediata d’Esquerra. Creient que el famós SMS no passarà d’un episodi més de les trifulgues del partit a la ciutat de Barcelona, que tard o d’hora s’hauran de superar. Creient que no ens podem permetre, de cap de les maneres, el luxe de perdre l'enorme capital humà que representen gent com la Marina Llansana o en Xavier Vendrell. Obvio, perquè em queda molt lluny, el que fa referència a la seva feina com a portaveu, però puc assegurar a qui em vulgui escoltar que, pel que fa a l’àmbit cultural, la Marina Llansana ha dut a terme una feina excepcional, i així li ho reconeix tothom en el sector. Com igual d’excepcional ha estat la labor d’un Xavier Vendrell que ha aconseguit, amb la seva dedicació, que aquest partit hagi crescut tant –i tan bé- com perquè avui, pocs anys després d’una crisi monumental, una militància de milers de persones pugui decidir, per sufragi universal, coses tan importants com els noms que el Congrés incorpora a la propera Executiva.

Reconec que vaig tenir un moment de defalliment, sentint en Raimon. Que vaig arribar a creure’m allò del corral i, sobretot, allò de les baralles entre germans. Per sort, va ser només un moment. Si el dubte s’hagués mantingut, possiblement ja ni hauria obert el bloc. Un bloc, ja em sabreu disculpar, una mica ortopèdic encara (fotografies poc treballades, encarcarament, cap enllaç...), però la prioritat era engegar. A veure si aconsegueixo que millori, encara que sigui a poc a poc.
Per acabar, deixeu-me recuperar les darreres paraules d’en Raimon a la meva cançó preferida: “i els quatre rius de sang, cada vegada més grans”. A veure si és veritat...

FOTO: Litografia de Josep Grau-Garriga pintada l'any 1974 per contribuir al finançament del PSAN. Aquesta, la 28/200 de la sèrie, me la va regalar en Josep M. López i Llaví, a casa del qual es va fundar l'històric partit.