Dit així, pot semblar d’entrada que tinguin raó. És com si diguéssim que un domicili gaudeix del dret a no ser violat, quan en realitat qui té dret a la inviolabilitat del seu domicili és la persona o persones que hi viuen. Ara bé, aquest mateix exemple, tan evident, també deixa clara una altra cosa: hi ha determinats drets que no poden ser concretats sense delimitar el territori on són d’aplicació. Així, diem que un país no pot ser agredit, encara que sabem que les víctimes de la hipotètica agressió serien, fonamentalment, els seus habitants.
Tota l’arquitectura dels drets nacionals a nivell planetari s’ha elaborat seguint aquesta metodologia, és a dir, garantint a les persones uns drets determinats dins d’una àrea determinada. I això és el que nega el “Manifiesto”. És aquí on rau la trampa: accepten determinats drets només per a determinats territoris, en una clara conculcació de les més elementals lleis de la ”isonomia”. I se’ls veu el llautó: negant l’aplicació dels drets lingüístics dels catalanoparlants en un territori concret, el que fan és negar l’existència mateixa d’aquest territori. No ens enganyem. No busquen només limitar l’ús del català. Ens estan dient que la nostra nació no existeix com a tal. Feia temps que no es descaraven tant.
FOTO: Turó del Pnyx, prop de l'Acròpolis, on es va reunir durant molt de temps l'Assemblea del Poble Atenenc. Es pot dir que es tracta del primer parlament democràtic de la història de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada