dilluns, 29 de novembre del 2010

SÓC MILITANT D'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA



Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós. Segurament, més avui que ahir. Els mals moments cohesionen, sobretot si estàs convençut que el camí que t’hi ha portat és el que tu vas triar sense dubtar-ne. Perquè una cosa és la derrota i una altra que a causa de la derrota reneguem del que hem aconseguit fins ara.

És evident que caldrà reflexionar. És evident que en democràcia la raó la té la ciutadania, i que la ciutadania ha parlat de manera molt clara. Caldrà, doncs, reflexionar. Intentar esbrinar les causes d’un càstig més que evident. “Com pot ser que encara no les vegin?”, deu estar pensant més d’un en llegir aquestes ratlles. No sé si no les veiem, o si no les veurem. El temps ho dirà. El que sí que sé és que seria un error, ara que van mal dades, renegar del discurs justament perquè van mal dades. Caldrà refer l’estratègia, evidentment. Modificar-la tant com calgui. Però ni totes les modificacions tàctiques o estratègiques no poden canviar el fons, la mateixa raó de ser, l’existència d’un partit polític que, no ho oblidem, és només una eina de transformació social. I la transformació social que persegueix Esquerra (ho sento, no seré tan simple de creure que tots els problemes s’acabaran si tornem a escriure ERC) està molt clara: s’ubica dins dels postulats de l’independentisme d’esquerres: alliberament social i alliberament nacional fusionats en una mateixa idea. Si busquéssim altres coses ja ens hauríem mogut cap a altres bandes: uns haurien fitxat pel nacionalisme de dretes, uns altres per l’esquerra sucursalista, i d’altres, com ja ha passat, per l’independentisme conservador. Perquè l’experiència ens diu que quan algú es defineix com “ni de dretes ni d’esquerres”, cosa metafísicament impossible (poseu-me un sol cas d’un sol independentista desideologitzat de debò), el que vol dir realment és que no és d’esquerres. I és evident que en som una bona colla que no hem fet res de tot això: seguim i seguirem militant a Esquerra Republicana de Catalunya.

Malgrat tot, hi insisteixo, cal reflexionar. I treure conclusions. Seria d’imbècils no fer-ho. Però encara seria de més imbècils tornar a caure en l’error de sempre, en aquella cíclica actitud de certa militància d’Esquerra consistent a organitzar enrenou intern –baralles, vaja- a la mínima ocasió que en troba l’excusa. Vull creure que tal cosa ja no és possible, perquè els qui mostraven tendència a jugar a aquest joc ja no són entre nosaltres. Però convé que hi pensem, no fos cas que tornéssim a caure en una temptació que ens ha sortit massa cara.

Per a nosaltres, ahir no va ser una bona nit i avui no és un bon dia, òbviament. De fet, seguint amb la reflexió personal, he de dir que avui em fan mal les tres “P”.

Em fa al el País, no perquè confongui Esquerra amb el País i cregui que la nostra davallada li és perjudicial, sinó perquè ningú no pot negar que han pujat les opcions espanyolistes i han baixat les independentistes. Cert que CiU ha recollit, sens dubte, vot independentista, però amb això no n’hi ha prou: cal que respongui mínimament a les expectatives que aquest vot ha dipositat en ella. I que, com va assegurar Mas que faria, salvi tot allò que ha representat passos endavant durant les dues anteriors legislatures. L’engrescador “efecte Llei del Cinema” se’ns pot tornar en contra, si no. I no està garantit que això no passi.

Em fa mal el Partit, perquè ha quedat tocat i ens esperen temps complicats. De tota manera, la reacció que vaig veure ahir i la que he vist avui em fan sentir optimista. Cal canviar coses, evidentment, però entre elles no hi són els objectius. I aquests passen per refermar la nostra confiança en Joan Puigcercós i Boixassa, President escollit en un procés congressual assembleari complicat, però immaculadament democràtic. Refermar-la en ell i el seu equip, començant pel Secretari general Joan Ridao i seguint per tota la gent que ha format, forma o formarà part d’aquest equip. Si ens creiem de debò que l’estratègia emprada fins ara ha estat majoritàriament assumida pel conjunt de la militància, fer el contrari equivaldria a anar en contra de nosaltres mateixos. Perquè som totes i tots nosaltres els qui hem dut el Partit fins on es troba ara.

Finalment, i tot i que es diu sovint que en política és el menys important, em fan mal les persones. La gent que encara ara, després de les hores passades, no s’ha refet de la sotragada. Especialment les companyes i companys, sovint amigues i amics, que han acabat no entrant a un Parlament on ja han demostrat que poden fer-hi una gran feina, o en el que teníem molt clar que podrien fer-la per primer cop. A elles i ells, especialment, una forta abraçada.

I ara, amunt i crits. Avui comença l’enèsima renaixença d’Esquerra, el partit de Macià i Companys, el partit que ha caigut mil vegades i se n’ha alçat mil més, el partit que ha normalitzat i fet avançar la idea de la Independència com mai ningú no havia somiat abans, el partit que des de l’any 1931 ha protagonitzat els avenços més destacats en la política catalana, el partit que aposta pels PP.CC., el partit que encara és, i que ningú no ho oblidi, la primera força parlamentària de l’independentisme català i l’única força parlamentària de l’independentisme català d’esquerres.

El partit, en definitiva, que el proper mes de maig, com sempre ha fet, lliurarà un altre episodi de la batalla per la llibertat en el marc de les eleccions municipals, en les que, un cop més, tothom serà imprescindible.

Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós.

divendres, 26 de novembre del 2010

LES 12 CAMPANYADES (reflexions just abans d'encetar un nou cicle) i V


I finalment, les 12 campanyades juntes! Veureu que conforme ens acostàvem al "dia D" els textos s'han anat allargant (no massa, no us espanteu). M'hauria agradat que totes fossin breus com les primeres, però suposo que era inevitable. Ens retrobem dilluns!

1a CAMPANYADA:

Fa uns dies, Laporta va titllar el Conseller Tresserras d’inútil i poca vergonya. Puigcercós va evitar entrar-hi en confrontació dient que ell no insulta altres independentistes. No cal que ho faci. Algú que titlla de poca vergonya el millor Conseller de Cultura de l’època contemporània no necessita que l’insultin. S’insulta ell sol.

2a CAMPANYADA:

L’any 1998, el Govern de Jordi Pujol va redactar un decret per implantar una quota del 25% de cinema en català. Les Majors s’hi van oposar, i el Govern va retirar el decret. Ara, el senyor Mas ens diu que aplicarà la Llei del Cinema “en diàleg amb el sector”. Si tenim en compte que el 70% del taquillatge del sector correspon a les Majors... algú endevina en què consistirà, aquest “diàleg”?

3a CAMPANYADA:

Quina és l’obsessió de PP i Ciutadans en aquesta campanya? Sobre quin perill adverteixen sense parar als seus eslògans electorals? Temen que Esquerra forci el nou Govern de la Generalitat a convocar un Referèndum per la Independència. Els polítics espanyols sempre han tingut molt clar quin és el seu enemic real...

4a CAMPANYADA:

Montilla diu que ells no són “ni independentistes ni de dretes”. Mas diu que aquestes eleccions no són una pugna “entre independentistes i catalanistes”. Tots dos se senten obligats a parlar de la independència com un dels temes centrals de la campanya. Gràcies a qui? De quins independentistes diríeu que parlen, Mas i Montilla? L’únic cara a cara lògic hauria estat el d’ells i la resta d’autonomistes per una banda, i Esquerra Republicana de Catalunya per l’altra.

5a CAMPANYADA:

La setmana passada, representants de la Junta de Andalucía ens parlaven de “el millón de andaluces que viven en Cataluña”. Quantes generacions calen per ser considerat català? És el mateix que fan els partits catalans que acusen Esquerra d’haver governat amb un andalús, espanyol, xarnego... S’estan posant al mateix nivell que la Junta, i li fan costat en la seva intenció de partir per la meitat el poble català.

6a CAMPANYADA:

Tot indica que Ciutadans repetirà presència al Parlament. És lògic. Són els representants de l’esquerra espanyolista més recalcitrant, aquella que no ha acceptat que el PSC pactés amb independentistes. És el mateix que passa amb Rcat i SI, que no van acceptar que Esquerra pactés amb els socialistes. Només hi ha una diferència: el votant independentista no es deixa endur per falsos radicalismes, com el votant de Ciutadans.

7a CAMPANYADA

Llei del Cinema: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Lei d'Acollida: impugnats per la "Defensora del Pueblo" en funcions al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Codi de Consum: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Llei d'Educació: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Les tres primeres normatives van sortir de conselleries responsabilitat d'Esquerra. Els articles impugnats de la LEC són els que Esquerra va posar com a condició per aprovar-la. Algú hauria de dir a les forces espanyolistes que no perdin el temps, que la gent d'Esquerra són una colla de traïdors que s'han venut el país i que han espanyolitzat la política catalana. Això de les lleis ho deuen haver fet per dissimular, només...

8a CAMPANYADA:

Un bon dia, el senyor Àngel Colom va decidir entrar a militar a CiU. Abans, però, havia de liquidar els comptes pendents del PI. Diu que per fer-ho, “algú” el va adreçar a Fèlix Millet. Qualsevol persona amb dos dits de front endevinaria de seguida d’on ha sortit aquest “algú”. I el senyor Mas encara diu que tot és un atac electoralista. Ens pren per ximples, potser?

9a CAMPANYADA

Jordi Pujol va voler conèixer el País poble a poble. Joan Puigcercós ha volgut conèixer el País poble a poble. Per a Pujol, però, el País era allò que un alcalde seu va anomenar "la Catalunya catalana". A canvi d'aquell tracte estret, la "Catalunya catalana" votava Jordi Pujol. Per a Puigcercós, el País és això, el País. Tot. L'urbà i el rural, el metropolità i el de les planes i muntanyes.

Està per veure si el País votarà Joan Puigcercós. En tot cas, però, ell ja ha votat pel País. Durant els últims anys, tots els ajuntaments catalans han aparegut definitivament al mapa del Govern. Perquè un país no és País si no és sencer. Perquè no ens podem permetre el luxe de partir-lo pel mig. Perquè admetre una "Catalunya catalana" vol dir que n'hi ha una altra que no ho és, i aquest seria el principi de la nostra fi.

10a CAMPANYADA:

La política també té els seus poltergeist. Qui li havia de dir al PSC, per exemple, que durant 7 anys patiria un procés de transformació identitària tan brutal que el portaria a assumir postulats històrics del sobiranisme, a parlar de desafecció al cor de l’Imperi espanyol, i a desobeir les anteriorment indiscutibles ordres messetàries?

Com a bon poltergeist, però, també té el seu exorcisme: Corbacho, ZP, Felipe, autocars de Saragossa per omplir el St. Jordi, tot s’ha conjurat pel ritual involucionista. Obliden, però, un detall: les pel·lis de por sempre tenen segones parts, i no acostumen a ser gaire bones..

11a CAMPANYADA:

Esquerra no ha ofert cap pacte de govern a CiU. Només li ha dit que fins i tot restant a l’oposició està disposada a acompanyar-la a Madrid a reclamar-hi el Concert Econòmic. En el sobreentès, això sí, que si Madrid diu “no” el següent pas serà la convocatòria d’un Referèndum per la Independència. És tan descabellada, la proposta.? Es tracta, ras i curt, de posar el País davant de tot.

CiU encara no ha respost, i no és d’estranyar: tampoc no ha respost si està disposada a pactar amb el PP. Bé, sí, ha dit que no ho farà si pot pactar amb el PSC. I amb el PSC post-10J no hi haurà ni Referèndum ni Concert. I després diuen que és Esquerra, qui busca les poltrones...

12a i ÚLTIMA CAMPANYADA :

Hem fet bondat durant tota la campanya. No perquè siguem mesells de mena, sinó perquè, ai las!, érem prou innocents com per creure que un independentista no pot atacar un altre independentista. Que en campanya electoral cal apostar per l'interès polític, defugint personalismes. Però quan resulta que els personalismes dels altres espatllen l'interès polític de la majoria (d'independentistes), cal deixar de fer el mec i dir les coses pel seu nom.

Jo, personalment, vaig considerar positiu des del primer moment que us presentéssiu. Si l'independentisme és transversal, n'hi ha d'haver a dreta i esquerra, i el de l'esquerra ja està ocupat. Trobava bé que féssiu la competència als independentistes -que n'hi ha- de CiU. Però després he descobert que resulta que tant Rcat com SI us creieu les enquestes. Si més no, quan aquestes parlen d'Esquerra. Feu elucubracions sobre la patacada que ens clavarem, posant com a prova justament això, les enquestes. I ara ja no penso igual.

No penso igual, perquè com vosaltres em fixo en els enquestes. No en els resultats exactes, però sí en les tendències que marquen. I una cosa està molt clara: Rcat no surt, i si SI surt, com a molt pot aspirar a esdevenir l'apèndix folclòric -per allò del líder mediàtic tipus Belén Estéban- de CiU. A passar de competidors a completadors. I tot plegat, què voleu que us digui, em recorda força al Robert aquell de les cabres: l'independentisme puja, i les diputades i diputats independentistes baixen. No els d'Esquerra, sinó els independentistes en general. Vau tocar els pebrots mentre éreu al partit; us vareu escindir; ens heu estat insultant sense pietat, obviant la feina feta: i tot perquè les vostres aspiracions personals no es veien prou satisfetes. I què n'heu tret? Posar pals a les rodes d'un projecte que avança amb pas ferm.

I dic avança, i no avançava, perquè... sabeu una cosa? Estic convençut que la gent és més intel·ligent del que suposeu vosaltres, i sap que a l'hora de la veritat, quan calgui que algú es mulli de debò, es pot trobar que n'hi hagi que s'estiguin abaixant els pantalons a qualsevol aeroport. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

No. L'independentisme seriós, el que no falla mai, és el d'Esquerra Republicana de Catalunya. I Catalunya ho sap. I abans que em critiqueu la grandiloqüència, penseu en qui han estat els primers a presentar-se com a salvadors del país. Salvadors de pa sucat amb oli, val a dir.

Salut i Independència!

dilluns, 15 de novembre del 2010

RECULL DE CAMPANYA 1






D'entrada vull deixar clara la meva admiració envers els blocaires polítics, siguin de l'adscripció que siguin, que es veuen amb cor de redactar un dietari, una crònica o alguna cosa per l'estil sobre el que van fent en campanya, i que a més se'n surten. Jo no podria. M'ho vaig plantejar, però he de reconèixer que ni tan sols ho he intentat. Si no se m'hagués espatllat el portàtil i li hagués pogut treure el suc als viatges en tren o bus, potser m'hi hauria posat. En les actuals circumstàncies és impossible. Em falten hores.
.
Al que no renuncio és a anar fent un recull de tant en tant, que a això encara hi arribo. Suposo que amb un parell o tres ho ventilaré. Anem pel primer, doncs. Si encara esteu llegint, podeu resseguir les fotografies de baix a dalt. Comencem.
.
Primera fotografia: Dimarts 09/11/2010. Acte de precampanya. Amb en Daniel Solé i en David Agustí, de la Sectorial de Cultura, acompanyem l'Ernest Benach en la seva visita a la SGAE, a la seu de Barcelona. Allí, el nostre candidat -i President del Parlament de Catalunya- deixa clars els dos principis que com a partit sempre hem defensat: els autors tenen dret a veure compensada econòmicament la seva feina, però mai a partir d'un sistema indiscriminat com el del cànon digital. Posició complicada, no dogmàtica, però en la que creiem fermament.
.
Segona fotografia: Divendres 12/11/2010. Inici de campanya. La gent d'Esquerra-Osona després d'enganxar el primer i successius cartells a la plaça Major de Vic. Encarem la campanya amb ànims i energia. Amb valentia i il·lusió. Tenim un magnífic candidat, en Josep M. Freixanet, i un gran cap de campanya, en Jordi Casals. I sobretot, tenim gent. Som colla. De fet, el nostre grup era el més nombrós de la nit electoral. Això comença bé.
.
Tercera fotografia: Dissabte 13/11/2010. Festival "Memorimage", a Reus. Jornada professional entorn de "La conservació del llegat audiovisual". Taula rodona amb experts de les diverses administracions, i col·loqui amb el públic. A la fila zero -on em va tocar- presència de representants de les sectorials de cultura dels partits polítics. Vaig defensar-hi la necessitat d'un ens, coordinació, directriu o com se'n vulgui dir que uniformitzi tant la tècnica com les modalitats d'accés a la informació. Les noves tecnologies ofereixen molts avantatges, però també generen molts dubtes. Sabem més sobre la conservació dels pergamins egipcis que dels nous suports que no paren d'aparèixer.
.
Quarta fotografia: Dilluns 15/11/2010. A les portes de Cinesa Diagonal, a Barcelona, fent costat -juntament amb molta gent del Govern i del sector- al nsotre candidat a la Presidència de la Generalitat, Joan Puigcercós, en un acte de reivindicació i defensa de la Llei del Cinema. El dia abans, però, hi havia hagut les declaracions del candidat sobre el greuge comparatiu Catalunya/Madrid/Andalusia, i a banda de la seva intervenció inicial i de la presentació que en va fer Isona Passola, productora de l'exitosa "pa negre", ningú no va parlar de cinema, i encara menys els periodistes. Vaig tenir la sensació d'haver assistit en directe a un dels moments cabdals de la campanya. I vaig confirmar un cop més el que ja sabia: tenim un candidat molt valent!
.
Cinquena fotografia: Dimarts 16/11/2010. Esmorzar/debat Primera Plana, organitzat per "El Periódico". la continuació del debat econòmic sobre el greuge. Les hores anteriors, varem poder veure com fins i tot alguns dels que les havien criticat amb més vehemència -oi, senyor Mas?- afluixaven obligats per la realitat: hi ha un atac frontal a la línia de flotació de l'economia catalana, i els números ho demostren. I per cert, què vol dir que cal "demanar perdó al milió d'andalusos que viuen a Catalunya?" Quan de temps els hem de seguir considerant immigrants? No siguem ridículs, si us plau.
.
Continuarà...

dimecres, 3 de novembre del 2010

DUES IDEOLOGIES I UN SOL MECANISME



Avui oblidaré per uns instants les reflexions que he fet en altres escrits sobre els interessos que poden haver-hi en l'aparició de determinades forces polítiques noves en l'àmbit de l'independentisme, tant per part d'alguns dels seus dirigents com de tercers partits als quals pot beneficiar aquesta aparició. Avui em centraré en el mecanisme que ha mogut tant alguns altres d'aquells dirigents -els de "bona fe", en podríem dir-com el segment de la població (més o menys ampli, que això ja es veurà) que ha decidit votar-los. Per fer-ho, però, utilitzaré abans l'exemple d'un partit ja existent i força allunyat de l'independentisme: Ciutadans. De seguida veureu per què. Fem una mica d'història recent?
.
1. Novembre del 2006: Ciutadans obté 3 escons a les eleccions al Parlament de Catalunya. Els ocupen els diputats Albert Rivera, José Domingo i Antonio Robles.
2. Maig del 2009: José Domingo abandona Ciutadans, però segueix com a diputat al mateix grup al que pertanyia, el Mixt, tot i que des d'aquell moment anirà "per lliure".
3. Setembre del 2009: Antonio Robles, que també havia deixat el partit el mes de maig, retorna l'acta de diputat i abandona el Parlament. Es presenta com a cap de llista del partit de Rosa Díez (UPyD) a les eleccions d'enguany. Serà substituït per Carmen de Rivera.
.
Resumint, que Ciutadans ha saltat pels aires durant aquesta legislatura. Els “intel·lectuals” que hi havia darrere del projecte se n’han anat allunyant, i els membres del grup parlamentari, per motius que ara a nosaltres no ens interessen, han acabat barallats tots amb tots. Si hi afegim que el seu capteniment a la cambra ha esdevingut radicalment monotemàtic –només els ha interessat el tema de la llengua- el més lògic seria pensar que el seu electorat, o bona part d’ell, se n’haurà acabat cansant i els abocarà a la desaparició. Fins i tot considerant que els qui els van votar buscaven exactament això, el conflicte lingüístic, és evident que un partit que demostra tan poca seriositat no és recomanable per aconseguir cap objectiu, sigui quin sigui. Doncs bé, resulta que malgrat tot això, les enquestes indiquen que no només no desapareixeran, com molts havíem arribat a creure, sinó que ni tan sols no baixaran i fins i tot és possible que obtinguin algun escó més. Per què? N'aventuro una explicació.
.
No podem caure en l’error fàcil de dir: ciutadans = intolerants lingüístics = fatxes = extrema dreta. No, les coses no són tan senzilles. Un repàs a les votacions que han tingut lloc al Parlament ens demostra que quan no troben la manera de ficar-hi la qüestió lingüística per enmig, Ciutadans té tendència a votar favorablement les lleis que representen alguna millora social. El mateix Robles va marxar del partit en desacord amb un pacte electoral per a les europees amb la formació Libertas, clarament de dretes, i Domingo és un ex militant del Partit dels Treballadors. Ells dos, com molta de la gent que els va votar, són uns genuïns integrants de les files del que podríem anomenar "Esquerra espanyola tradicional". Una esquerra tirant a dogmàtica i amb un clar enquadrament espanyolista, que a Catalunya, durant molts anys, s'ha vist representada -i ben representada- pel PSC.
.
Els últims 7 anys, però, les coses han canviat. Com ja he dit en alguna altra ocasió, les polítiques del Govern de la Generalitat durant les dues darreres legislatures han tingut un caire marcadament sobiranista, sobretot pel que fa a la construcció d'un corpus legislatiu que canvia des de la base l'estructura de l'Administració catalana i la posa en la via de l'Estat propi. I el sector més espanyolista del votant del PSC no ho ha paït. Directament, s'han sentit traïts. I molts d'ells s'han refugiat -i seguiran fent-ho- en Ciutadans. Si només els mogués la qüestió lingüística no els calia anar a buscar el partit de Rivera. Amb el PP, que en aquest tema pensa exactament igual, en tenien mes que suficient. Però és que ells són gent d'esquerres. Fonamentalment, doncs, és l'esquerra espanyola dolguda i desenganyada, l'esquerra espanyola nacionalista, l'esquerra espanyola més essencialista, aquella que converteix el seu espanyolisme en ideologia, la que ha encimbellat Ciutadans. I això no hi ha Corbacho que ho arregli.
.
A Esquerra Republicana de Catalunya li ha passat exactament el mateix, tot i que òbviament en una altra direcció. Hi ha una esquerra independentista essencialista, una esquerra que ha convertit l'independentisme en ideologia, que es mou per paràmetres estrictament identitataris (nacionalistes) i que no ha paït el pacte amb el PSC. Especialment el pacte amb en Montilla. Tant li fa que la política que s'hagi dut a terme no sigui espanyolista sinó tot el contrari. Tant li fa les lleis que s'hagin pogut aprovar. Tant li fa que els objectius de l'independentisme s'hagin obert pas en la societat catalana com mai abans, tot i comptar amb poc més del 14% del suport electoral. Un nacionalisme esdevingut ideologia no acceptarà mai, perquè el seu ADN no ho suporta, que es pacti amb un espanyol d'Iznájar. S'ha governat amb el suport d'una colla de xarnegos espanyols, i això l'independentisme essencialista no ho admet sota cap concepte. De la mateixa manera que l'espanyolisme essencialista, esdevingut també ideologia, no pot acceptar de cap de les maneres que els que considera "seus" facin política de la mà dels independenstistes.
.
Dues ideologies diferents, mogudes pel mateix mecanisme. En un cas, va provocar ja fa 4 anys l'aparició de Ciutadans. En l'altre, acaba de provocar l'aparició de Reagrupament i Solidaritat, que són a Esquerra el mateix que Ciutadans és al PSC.