Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós. Segurament, més avui que ahir. Els mals moments cohesionen, sobretot si estàs convençut que el camí que t’hi ha portat és el que tu vas triar sense dubtar-ne. Perquè una cosa és la derrota i una altra que a causa de la derrota reneguem del que hem aconseguit fins ara.
És evident que caldrà reflexionar. És evident que en democràcia la raó la té la ciutadania, i que la ciutadania ha parlat de manera molt clara. Caldrà, doncs, reflexionar. Intentar esbrinar les causes d’un càstig més que evident. “Com pot ser que encara no les vegin?”, deu estar pensant més d’un en llegir aquestes ratlles. No sé si no les veiem, o si no les veurem. El temps ho dirà. El que sí que sé és que seria un error, ara que van mal dades, renegar del discurs justament perquè van mal dades. Caldrà refer l’estratègia, evidentment. Modificar-la tant com calgui. Però ni totes les modificacions tàctiques o estratègiques no poden canviar el fons, la mateixa raó de ser, l’existència d’un partit polític que, no ho oblidem, és només una eina de transformació social. I la transformació social que persegueix Esquerra (ho sento, no seré tan simple de creure que tots els problemes s’acabaran si tornem a escriure ERC) està molt clara: s’ubica dins dels postulats de l’independentisme d’esquerres: alliberament social i alliberament nacional fusionats en una mateixa idea. Si busquéssim altres coses ja ens hauríem mogut cap a altres bandes: uns haurien fitxat pel nacionalisme de dretes, uns altres per l’esquerra sucursalista, i d’altres, com ja ha passat, per l’independentisme conservador. Perquè l’experiència ens diu que quan algú es defineix com “ni de dretes ni d’esquerres”, cosa metafísicament impossible (poseu-me un sol cas d’un sol independentista desideologitzat de debò), el que vol dir realment és que no és d’esquerres. I és evident que en som una bona colla que no hem fet res de tot això: seguim i seguirem militant a Esquerra Republicana de Catalunya.
Malgrat tot, hi insisteixo, cal reflexionar. I treure conclusions. Seria d’imbècils no fer-ho. Però encara seria de més imbècils tornar a caure en l’error de sempre, en aquella cíclica actitud de certa militància d’Esquerra consistent a organitzar enrenou intern –baralles, vaja- a la mínima ocasió que en troba l’excusa. Vull creure que tal cosa ja no és possible, perquè els qui mostraven tendència a jugar a aquest joc ja no són entre nosaltres. Però convé que hi pensem, no fos cas que tornéssim a caure en una temptació que ens ha sortit massa cara.
Per a nosaltres, ahir no va ser una bona nit i avui no és un bon dia, òbviament. De fet, seguint amb la reflexió personal, he de dir que avui em fan mal les tres “P”.
Em fa al el País, no perquè confongui Esquerra amb el País i cregui que la nostra davallada li és perjudicial, sinó perquè ningú no pot negar que han pujat les opcions espanyolistes i han baixat les independentistes. Cert que CiU ha recollit, sens dubte, vot independentista, però amb això no n’hi ha prou: cal que respongui mínimament a les expectatives que aquest vot ha dipositat en ella. I que, com va assegurar Mas que faria, salvi tot allò que ha representat passos endavant durant les dues anteriors legislatures. L’engrescador “efecte Llei del Cinema” se’ns pot tornar en contra, si no. I no està garantit que això no passi.
Em fa mal el Partit, perquè ha quedat tocat i ens esperen temps complicats. De tota manera, la reacció que vaig veure ahir i la que he vist avui em fan sentir optimista. Cal canviar coses, evidentment, però entre elles no hi són els objectius. I aquests passen per refermar la nostra confiança en Joan Puigcercós i Boixassa, President escollit en un procés congressual assembleari complicat, però immaculadament democràtic. Refermar-la en ell i el seu equip, començant pel Secretari general Joan Ridao i seguint per tota la gent que ha format, forma o formarà part d’aquest equip. Si ens creiem de debò que l’estratègia emprada fins ara ha estat majoritàriament assumida pel conjunt de la militància, fer el contrari equivaldria a anar en contra de nosaltres mateixos. Perquè som totes i tots nosaltres els qui hem dut el Partit fins on es troba ara.
Finalment, i tot i que es diu sovint que en política és el menys important, em fan mal les persones. La gent que encara ara, després de les hores passades, no s’ha refet de la sotragada. Especialment les companyes i companys, sovint amigues i amics, que han acabat no entrant a un Parlament on ja han demostrat que poden fer-hi una gran feina, o en el que teníem molt clar que podrien fer-la per primer cop. A elles i ells, especialment, una forta abraçada.
I ara, amunt i crits. Avui comença l’enèsima renaixença d’Esquerra, el partit de Macià i Companys, el partit que ha caigut mil vegades i se n’ha alçat mil més, el partit que ha normalitzat i fet avançar la idea de la Independència com mai ningú no havia somiat abans, el partit que des de l’any 1931 ha protagonitzat els avenços més destacats en la política catalana, el partit que aposta pels PP.CC., el partit que encara és, i que ningú no ho oblidi, la primera força parlamentària de l’independentisme català i l’única força parlamentària de l’independentisme català d’esquerres.
El partit, en definitiva, que el proper mes de maig, com sempre ha fet, lliurarà un altre episodi de la batalla per la llibertat en el marc de les eleccions municipals, en les que, un cop més, tothom serà imprescindible.
Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós.
