De petits, a casa teníem molt clara la "programació" dels caps de setmana: durant els mesos que hi havia cicle de teatre infantil i juvenil de Cavall Fort, cada 15 dies tocava anar al Teatre Romea. La resta de dies eren variats, però hi havia una altra activitat que sovintejava: l'assistència a exposicions, tant si tenien lloc en museus, fundacions, locals habilitats o l'espai que fos que acollís, principlament, pintura i escultura. Allí vaig conèixer i em vaig familiaritzar amb la terna Picasso-Miró-Tàpies. No faré veure que sóc un expert crític d'art -vist amb perspectiva és evident que el Romea va guanyar la partida a les "expos"- però no puc negar que tot plegat m'ha deixat petja. Que els tres artistes anomenats em van interessar aleshores i no han deixat d'interessar-me mai -no sé quant de temps vaig passar amb el meu fill davant del Gernika l'últim cop que vaig ser a Madrid-. I que, d'entre tots tres, n'hi ha un a qui per força he de considerar necessàriament proper: Antoni Tàpies.
Com deia, no sóc cap expert en pintura ni escultura, i a aquesta excusa m'agafo per no entrar a dissertar sobre la seva obra, sempre tan polèmica. Quan m'he interessat per una obra de teatre, tot i els mil arguments que hagi elaborat per justificar aquell interès, sempre n'hi ha hagut un que ha sobresortit per sobre dels altres: aquella obra "m'agradava". Sí, crec que és així de simple: qualsevol manifestació cultural, com qualsevol altra cosa, o agrada o no agrada. Respecto, i fins i tot diria que entenc, que hi hagi gent, força gent, a qui no agradi Tàpies. A mi sí. Ara podria dir -dic- que sento molt propera la seva "organicitat", i intentar, a partir d'aquí, explicar-ho, però per sobre de tot, hi insisteixo, m'agrada.
La pintura xinesa i japonesa ens sembla molt lliure per la manera com està feta, però té molt pocs temes que es repeteixin contínuament. En la meva obra hi ha algunes similituds amb les cal·ligrafies xineses i japoneses, però no crec que es puguin posar de costat una pintura meva i una d'oriental i trobar-hi gaires semblances. Només en la mesura que el contingut no és independent de la forma, poc o molt algunes formes orientals m'han influït.
Desconeixia aquestes declaracions de Tàpies, que el diari Ara publicava el passat dimarts. I he de dir que em van resultar especialment gratificants. Des de la seva mort, els experts han repetit amb insistència determinada valoració sobre la seva obra, vinculant-la de manera inequívoca amb l'espiritualitat de la cultura oriental. Per això, en llegir que el propi Tàpies qüestionava aquest "orientalisme", o si més no el relativitzava, m'he sentit reconfortat. No negaré la opinió dels crítics, ans el contrari. Però hi ha una frase, a l'anterior comentari de l'autor, que trobo especialment significativa: quan diu allò de "només en la mesura que el contingut no és independent de la forma..." Perquè això és el que em passava a mi: només apropant-me molt als quadres, només llegint les frases amb les que Tàpies les esquitxava, podia intuir-hi el tan ponderat "orientalisme". Pel que fa a la resta, el que m'arribava, el que m'arriba de la seva obra, allò que més m'interessa, allò que em fa sentir-lo tan proper, és el seu caràcter "orgànic". La seva quotidianitat duta a l'extrem. El seu posar en valor el món real que ens acompanya cada dia. El seu convertir en protagonistes la fusta, la terra, els objectes, el traç, Una "organicitat" que en el meu cas -ja em disculparà qui cregui que pixo massa fora de test- em porta a agermanar-lo amb expressions artístiques directament teatrals. Amb l'obra de Bertolt Brecht, per exemple. Una obra que, fins on jo recordo, quan ha estat duta a l'escena de manera més reeixida és quan s'ha envoltat de les textures amb les que també treballava Tàpies. Així d'entrada, em ve a la memòria la Mare Coratge de Lluís Pasqual i Rosa M. Sardà, per exemple.
Però vaja, ara tot això és secundari. Si més no, mentre la mort de Tàpies sigui tan recent. Perquè aquests dies les sensacions que m'envaiexen són unes altres. Puc seguir admirant-ne l'obra, com dijous passat a la seva Fundació, on vaig tornar a topar amb l'humor -sì, l'humor- que també hi trobem de tant en tant, com ara a l'enorme quadre, gairebé mural, titotal Llibre, on s'hi llegeix, entre d'altres expressions, una que diu Ex libris, i una altra que diu... Super libris! Però més enllà de l'obra, o més ben dit intrínsicament lligat a l'obra, hi ha un fet inqüestionable: jo he crescut amb Tàpies. Les exposicions, els llibres de la llibreria del meu pare, fins i tot aquella antiquíssima portada de Cavall Fort dominada pels seus ulls penetrants... m'adono que tot plegat forma part del paquet que conforma la meva infantesa, però també la meva adolescència, la meva edat adulta... Tàpìes forma part, en una paraula, del meu imaginari.
És per això que ara, avui, no puc evitar aquesta sensació. Una sensació que no havia sentit abans. Una sensació condicionada pel fet innegable de la mort d'una persona. Una sensació que, com que sortosament la persona en qüestió era un artista, i per tant la seva obra perdurarà, confio que despareixerà aviat. Una sensació, però, que ara com ara no puc negar: als meus 53 anys, i per primer cop, sento que em faig gran. La desaparicio d'Antoni Tàpies en té la culpa.
A la foto, l'escultura "Homenatge a Picasso". Una de les obres més polèmiques de Tàpies, i una de les que més m'agraden.
