EL DIA DE LA LLIBERTAT

Demà hi ha la segona tongada de consultes sobre la independència. Seguir-la des d'una de les poblacions que va formar part de la primera tongada es fa una mica difícil, i de vegades tens la sensació, de lluny estant, que la cosa s'ha refredat un pel. Estic convençut que és una percepció equivocada, que potser el que passa és que creiem que nosaltres ja hem fet la feina i no col·laborem com ho hauríem de fer.

Des d'aquí, doncs, i encara que una mica tard, el meu granet de sorra: durant la campanya del 13 D a Vic, i en el decurs d'un acte conjunt de diverses forces polítiques a favor del SÍ, es va llegir un poema que transcric a continuació. És de Josep M. de Sagarra, i data de l'any 1931. Ja l'he fet servir en alguna altra ocasió, posant-hi aquesta explicació prèvia (canviant la data):

Oblidem per uns instants l’autoria del poema, nascut de la ploma d’un autor amb massa foscos a la seva “biografia nacional”. No cal ni tan sols que intentem esbrinar el motiu que el va dur a escriure’l. Quedem-nos només amb un fet inqüestionable: més enllà del llenguatge emprat, propi de les primeres dècades del segle XX, la peça sembla escrita pensant en el referèndum de diumenge. Us la transcric, amb la gens dissimulada esperança que us ajudi –ens ajudi- a carregar les piles. Feliç 28F!

I aquí va el poema:

EL DIA DE LA LLIBERTAT

Només hi ha un dia entre els dies que roden
que és tot nervi, pel cor i pel cant
i pot fer allò que altres dies no poden,
i avui és aquest dia tan gran.

Se sent passar el neguiteig d’una espera,
per si és precís el cridar i el dir: Prou!
Tots en el pit duem plecs de bandera...
Avui som més que una vida que es mou.

Sentim la pell tremolar esgarrinxada
amb gelosia de temps i d’espai.
Sentim la mar més de blau de mirada
i les muntanyes més nostres que mai.

Què li darem a la pàtria ferida
en aquest dia tan ple de destí?
No vol coets inflamats de mentida,
tampoc espera ni sang ni botxí.

Ni vol rialles voltant una taula
que per la joia no és tot prou madur...
Sols us demana una sola paraula
però no vol que deserti ningú.

Que si algú encara té als ulls una bena,
que qualsevol que es llevés fent el sord,
durà una marca pintada a l’esquena
amb quatre lletres que diguin que és bord.

Doncs penseu que la gràcia de viure
no tindrà mai un instant com aquest,
com quan direu: Vull la pàtria ben lliure
perquè ningú pot privar-li aquest dret.

La carn, avui, té puresa de lliri,
cap dels que formen pot ser maleït!
Avui el poble ha tastat el deliri
d’ésser tot ell voluntat i esperit.

Tu, Catalunya, daurada captiva,
no et quedi gens de vergonya en el front,
mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,
davant de totes les terres del món.

Que vagi molt bé. La lluita continua!

UNA ADAPTACIÓ MODÈLICA AL TNC

Hi ha moltes maneres d'adaptar un text no teatral per convertir-lo en obra de teatre. En principi, i com que no hi ha res escrit, podríem dir que tot està permès, que allò que coneixem per "dramatúrgia" no té normes putades, i menys quan es refereix a un material no originari de les arts escèniques. N'he vist unes quantes, d'adaptacions, i crec que les podríem dividir en tres grans grups:

.

1. A l'adaptador no li agrada l'original: en aquest cas, el material original és només una simple excusa, una manera com una altra de trobar un tema del que parlar. El respecte per l'obra original, aquí, no apareix per enlloc. Si l'autor o els seus hereus són vius, només tenen dues opcions: o s'ho empassen en pro dels ingressos i/o la popularitat, o no donen el seu consentiment a l'adaptació.

.

2. A l'daptador li agrada l'original, però el seu objectiu no s'acaba en ell: pot ser fins i tot que l'admiri, l'original. Que li suggereixi coses. Moltes. Tantes, que li vulgui fer dir allò que no diu. Habitualment, en aquests casos, l'admiració i fins i tot el respecte que l'adaptador pot sentir envers l'original acaben sucumbint al seu interès per parlar del que realment vol parlar. Malauradament, l'original torna a esdevenir una excusa.

.

3. A l'adaptador li interessa, fonamentalment, l'original: aquí no teoritzaré, faré servir un exemple. Aneu a veure -si podeu, gairebé no queden entrades- l'adaptació de la novel·la "La casa sota la sorra", de Joquim Carbó, que Egos Teatre (els de "Rudigore") presenten al TNC. No és la novel·la en sentit literal, ni de bon tros. Però la novel·la és present de punta a punta de l'espectacle. La novel·la i més coses de l'obra d'en Carbó, començant pel maldestre Felip Marlot. Però és que fins i tot hi és present en Madorell, l'il·lustrador de la versió en còmic de Cavall Fort! Egos Teatre fa tantes voltes de rosca amb "La casa sota la sorra" quen en vaig perdre el compte, però en cap moment et preguntes què estan fent. Ja han començat a sortir les crítiques als mitjans de comunicació, i a elles us remeto si voleu saber-ne més detalls. La "deconstrucció" és brutal, però l'admiració per l'original no desapareix mai. Més ben dit, el potencia.

.

Una de les obligacions del TNC com a teatre públic és, sens dubte, l'estructuració d'un corpus del teatre català, incloent-hi els clàssics contemporanis. "La casa sota la sorra" n'és un magnífic exemple. Des d'aquí, l'enhorabona a tothom qui ho ha fet possible.

CINEMA I DEBAT AL CENTRO ANDALUZ

Ahir dimecres vaig prendre part en una taula rodona sobre la Llei del Cinema que va tenir lloc a St. Cugat del Vallès. Moderada per l'Ignasi Millet, santcugatenc de pro i company de la Sectorial de Cultura d'Esquerra, hi van intervenir també -i sobretot- la diputada M. Mercè Roca i el director de cinema Ventura Pons. Abans del debat varem tenir la sort de gaudir un cop més de la seva pel·lícula "El perquè de tot plegat", basada en el recull de Quim Monzó.

Podria dir-ne moltes coses, de l'acte, des de l'hospitalitat de la gent d'Esquerra de St. Cugat fins a les afinades intervencions del públic, passant per l'èxit d'assistència que representen 60 persones un dimecres al vespre. És clar que el tema interessa... i il·lusiona. Em quedo, però, amb un detall "col·lateral" que em sembla molt significatiu: la Conselleria de Cultura disposa de prospeccions que denoten que l'opinió pública és majoritàriament partidària de la Llei. I dic "opinió pública", no "opinió pública catalanoparlant". La ciutadania de Catalunya és favorable a la llibertat d'elecció de la llengua en la que cadascú vulgui gaudir del fet cinematogràfic.

No és cap bluf. Ahir ho vaig poder constatar. Sabeu on es va dur a terme, l'acte? Ni més ni menys que al "Centro Popular Andaluz". Com deia aquell, no cal afegir-hi res més...

I PER QUÈ NO PLEGA, SENYOR CONSELLER?

No vull entrar a analitzar ara la feina del Govern en el que va de legislatura, a la que s’hi pot sumar la dels tres anys anteriors. N’he parlat en més d’una ocasió, i qui em fa la immensa deferència de llegir-me ja ho ha anat seguint. Tampoc no pretenc ficar-me en els assumptes interns d’un altre partit, tot i que no em puc estar de manifestar la meva sorpresa perquè el que sembla un posicionament dels sector més catalanista del PSC aparegui barrejat amb insinuacions de sociovergència.

No, aquest breu apunt no va ni d’una cosa ni de l’altra. Vull, simplement, constatar una evidència estructurada en tres obvietats:

1 El senyor Ernest Maragall forma part, en qualitat de Conseller, de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.

2 El senyor Ernest Maragall, tot i reconèixer la bona feina feta, ha deixat escrit que “el Govern de Montilla fa temps que va renunciar a encarnar un projecte integral de país”.

3 En qualsevol país del món, encara que no fos del tot normal, com el nostre, però que sí que aspirés a la normalitat, un membre del govern que pensés una cosa així –i que optes per fer-ho públic- sabria molt bé què ha de fer, quin ha de ser el seu proper pas.

Vistes les evidències, i a tall de conclusió –personal, però crec que lògica- només em resta repetir la pregunta del títol:

I PER QUÈ NO PLEGA, SENYOR CONSELLER?

LA LLEI ELECTORAL, NO (VI)

Parlava a l'anterior post de la Llei Electoral, i ja deia que era la que estava més complicada, ja que requeria el suport de dues terceres parts del Parlament. Avui se n'han trencat definitivament les negociacions. Ja sé que semblaré partidista -i no ho nego, què caram!- però la meva conclusió és molt simple: en aquest país, quan per avançar cal un acord entre els dos partits majoritaris, CiU i PSC, no s'avança. Sobretot, com és el cas, quan intueixen que l'acord els pot perjudicar d'alguna manera. És allò que hem comentat altres vegades, la "regla de les tres p": primer el país, dessprés el partit, només al final els interessos personals. Em sembla que avui, i pel que fa a una llei que esdevé imprescindible, aquest ordre s'ha trencat. No passa res. Seguirem depenent "provisionalment" de la llei electoral espanyola, que ens limita des de l'any 1980. L'enhorabona.

LLEI ELECTORAL? (V)

Aquesta diria que no està prevista, que encara no es donen les condicions. Però és que fa 30 anys que no es donen! 30 anys sense llei electoral! Això no passa en cap país civilitzat del món. No obstant, i gràcies als bons oficis del Conseller Ausàs, comencen a bufar nous aires. El nou Estatut diu que per aprovar la sempre pendent Llei Electoral de Catalunya caldran els dos terços del Parlament. Dit amb altres paraules: caldrà que PSC i CiU es posin d’acord. Sembla que acosten posicions, tot i els seus interessos electorals confrontats. Si arriba l’entesa, serà un altre gran èxit d’Esquerra.

Ho sento. Ja sé que als apunts anteriors he apel·lat constantment a l’interès general del país, però no em puc estar de constatar una realitat:

1: Llei de Consultes Populars per via de referèndum de Catalunya: Departament de Governació, Conseller Ausàs, Esquerra Republicana de Catalunya.

2: Llei del Cinema de Catalunya: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Conseller Tresserras, Esquerra Republicana de Catalunya.

3: Llei de l’Organització Veguerial de Catalunya: Departament de Governació, Conseller Ausàs, Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquestes tres són les segures. Podríem afegir-hi la quarta, la Llei Electoral de Catalunya, i la conclusió seria la mateixa. Canvi estructural en profunditat. Sense comentaris...

VEGUERIES (IV)

La de les vegueries és la Llei que genera més dubtes pel que fa als terminis d’aprovació. Si no arriba a temps, serà per poc. Però d’entrada ja està redactada, ja existeix. Sabem que després tindrà un camí complicat, costerut, que Espanya no s’asseurà a contemplar plàcidament com li esborrem d’un sol cop les seves “cuatro provincias”. Però la porta ja s’ha obert.

Sincerament: d’una banda, entenc els localismes. Sóc de Vic, i no em resulta gens fàcil parlar d’una capital de vegueria de nom Manresa. Però també sincerament: em rebenten els localismes. Em rebenten quan van en contra de l’evolució del país. Ens estem espolsant una estructura imperialista imposada fa més de cent anys pel govern espanyol, i hi ha qui ens surt amb excuses ridícules, absurdes, increïbles, com que ara no és el moment “perquè hi ha crisi”. Em podeu dir que tenen a veure les pomes amb els raviolis? Estem aplicant un canvi en profunditat a l’estructura política d’aquest país, un canvi que ens desvincula una mica més d’aquells que ens manen “por derecho de conquista”, i recorrerem a aquella ridiculesa dels “problemes reals” de la gent?

Arribarem o no a temps d’aprovar-la, però ja la tenim aquí. O s’aprova ara o l’entoma el nou Govern. El món és dels valents. Ho som realment, nosaltres? O només som una colla de mesells?

CINEMA (III)

Ahir, el Parlament de Catalunya va desestimar les esmenes a la totalitat que PP i Ciutadans havien presentat contra la Llei del Cinema, i aquesta fou admesa a tràmit, cosa que li permetrà ser aprovada abans que finalitzi la legislatura. Us asseguro que va representar una gran satisfacció ser present a la sessió, i sentir el Conseller Tresserras i la diputada M. Mercè Roca fent una defensa ajustada i assenyada d’una de les lleis que ha de visualitzar més clarament els canvis socials introduïts en aquest final de legislatura. Però si he de destacar alguna cosa de les intervencions que vaig sentir ahir, és aquesta frase: “Aquesta no és una llei del Departament del Conseller Tresserras. És una llei del Govern del President Montilla”. Així de clar, així de contundent es mostrava el diputat del PSC Josep M. Balcells.

L’any 1998, CiU retirava un decret llei pensat per assolir el 25% de quota de cinema en català, entre les reticències –a banda de la ja sabuda de les majors- del propi PSC. Entenc que ha de doldre que el que tu no has aconseguit ho assoleixin uns altres, i a sobre doblant el percentatge. Però no m’hi penso aturar gens, en aquest punt. Han passat 10 anys, la situació ha canviat, i a ningú no li ha de fer vergonya defensar, ara, posicions diferents i més avançades. Seria un error que ens entretinguéssim a burxar la ferida de CiU, que ho va intentar i no se’n va sortir. Seria un error que presumíssim en excés d’haver fet canviar el posicionament del PSC. No diem que som un sol país, un sol poble? Doncs a veure si ens ho creiem. La Llei del Cinema ha de sortir del Parlament tan enfortida com sigui possible, i per això cal la suma de tothom. De moment, els socis de Govern ja han pactat que no l’esmenaran. La cosa va de debò.

Ahir, Ciutadans i PP acusaven Esquerra d’”obsessió lingüística”. La Llei té més de 50 articles, i a banda del famós article 18 –el de les quotes- només hi ha una referència a la llengua a l’article 1. La resta està destinada a parlar de diversos tipus de fons de suport, a parlar de la potenciació del cinema fet a Catalunya –tot-, a bastir estratègies per ajudar el sector a superar la crisi. Ciutadans i PP, en canvi, només parlen d’obsessió lingüística. Qui són, els obsessionats? Ah, i no patiu pel tema de les majors. A banda del que ja hem comentat alguna vegada –no aniran en contra del seu propi compte de resultats- hi ha lleis internacionals de defensa de la competitivitat que penalitzen una empresa que deixa de subministrar un producte a una àrea geogràfica determinada per tal d’esquivar-ne les lleis. Per molta gesticulació que facin –i la faran fins el final- saben, i ho admeten en privat, que l’hauran de complir. Efectivament, ahir va ser un gran dia.

CONSULTES POPULARS (II)

Deia a l’anterior apunt que la de Consultes Populars és la llei més avançada pel que fa a la seva tramitació. Ja ha superat el període d’esmenes, ha estat votada favorablement pel Ple del Parlament, i nomes ha de superar el tràmit del Consell de Garanties. Segons l’oposició –la que compta, la de CiU-, la Llei té un problema: el Parlament no podrà convocar referèndums sense la preceptiva autorització de Madrid. És cert.

Però això és així no perquè ho digui la nova Llei catalana, sinó perquè ho diu la legislació espanyola. En altres paraules: no som independents. I doncs, què esperàvem? No és una Llei pensada per proclamar la independència. És, això sí, una Llei que, arribat el moment, i si els partits catalans tenen la valentia suficient, pot generar un pols polític decisiu entre els governs català i espanyol. Perquè fins ara el Parlament Català, legislació en mà, no podia ni admetre a tràmit iniciatives encaminades a dur a terme consultes populars. No en tenia competències. Ara les tindrà. Ara podrà convocar consultes, fins i tot la tan anhelada consulta independentista. Després, Madrid hi dirà la seva. I dirà que no, evidentment, amb la qual cosa el pols polític estarà servit.

Quan arribi el moment, quan una majoria política n’estigui convençuda, Catalunya podrà plantar cara. Podrà presentar una proposta democràtica, i si els antidemòcrates no l’admeten seran ells qui hauran de donar explicacions davant l’opinió pública europea. Francament, no entenc els escarafalls de CiU, que defensa una curiosa alternativa que passa per un registre de consultes gestionat per l’IDESCAT, cosa tan rebuscada com legalment inútil. O és que els fa por haver d’admetre en públic que, arribat el moment, això del pols polític amb Madrid els fa més nosa que altra cosa? O és que els tremolen les cames davant l’anunci d’Esquerra, que ja ha dit que posarà com a condició per a possibles pactes postelectorals justament la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència?

LLEIS PER A UN CANVI ESTRUCTURAL (I)

Al Parlament de Catalunya, i pel que fa a la feina legislativa, és a dir, a l’elaboració i entrada en vigor de lleis, l’any que acabem d’encetar i que clourà l’actual legislatura es presenta apassionant. Dues lleis fonamentals entraran en vigor, una tercera si no hi entra restarà a punt perquè l’hemicicle resultant de les properes eleccions l’entomi i i se la faci seva, i és molt probable que es comencin a posar els fonaments d’una quarta. Se’n fan moltes, de lleis, al Parlament. Importants, de ben segur, per a segments concrets de la societat. De les que vull parlar, però, són de les que es consideren d’”interès general”. Perquè aquestes tres -potser quatre- ho són. Parlo, en llenguatge col·loquial, de la Llei del Cinema, la de Consultes Populars, la de les vegueries... i potser de la llei Electoral. Quatre lleis que depenen dels departaments on Esquerra hi té la responsabilitat final. Casualitat? En absolut.

Hi ha qui diu que es tracta d’una simple estratègia electoral. Que ara que s’apropen eleccions, volem apuntar-nos trumfos susceptibles de ser rendibilitzats a les urnes. Com vulguin. No pots obligar ningú a creure allò que no vol, o a no creure el que vol creure. I si així son feliços, millor per a ells. Però cal estar informat, per parlar, i aleshores t’adones que les coses no són tan fàcils. Un exemple: la Llei del Cinema, que és la que he seguit –i encara segueixo- de més a prop, us asseguro que no estat gens fàcil. De fet, recordo reunions obertes a molta gent, per parlar del tema... durant la legislatura 2003-2006! Després ha calgut redactar un document de bases sobre el que començar a treballar mentre, paral·lelament, es mantenien trobades amb tots els sectors implicats: distribuïdors, exhibidors, actors, directors, partits del Govern, partits de l’oposició... i així hem arribat on som ara, a l’inici dels tràmits per a la seva aprovació per via d’urgència al Parlament de Catalunya. Escoltant tothom i intentar consensuar amb tothom, encara que hi hagi qui mantingui el contrari. Però arriba un moment que les coses s’han d’anar concretant, malgrat els qui només volen posar pals a les rodes.

L’Administració és una màquina terriblement lenta –caldria trobar la manera d’accelerar terminis sense reduir garanties- i si vols fer les coses ben fetes passen coses com aquesta: 3 o 4 lleis fonamentals es concreten a finals de legislatura. Però es concreten. Són lleis que estan cridades a canviar estructuralment aquest país. Ens ho mirarem, amb una mica més de detall, als següents apunts del bloc. Un per llei.

JA TOCAVA!

Ja tocava, sí. I no ha estat fàcil. He llegit, aquests dies, moltes referències al "últims dos anys", però la història venia de més enllà, de força més enllà. No es tracta ara de remoure res. Tothom té la seva responsabilitat en el que va passar. I fixeu-vos que dic "responsabilitat", no "culpa". En casos com aquest és impossible parlar de culpabilitats, perquè qui més qui menys s'ha fet la seva idea sobre el que va passar, i mentalment ja fa molt que cadascú va repartir culpes. La gràcia, el gran encert del que es va esdevenir a l'assemblea d'Esquerra-Vic de divendres passat, és que tothom -bé, gairebé tothom- va ser capaç de fer un pas endavant malgrat totes les "motxilles" que carregàvem. Jo, la meva, la vaig deixar a la sortida i suposo que ja ha passat a millor vida, com estic segur que ha succeït amb tota la resta d'embalums que feia tant de temps que carregàvem...

.

Ara, encara que soni a tòpic, toca pencar. En unes condicions molt millors de les que hi havia fins ara, per un fet elemental: la gent torna a tenir il·lusió. I trempera, si em permeteu l'expressió massa "de gènere". Només em resta felicitar totes aquelles persones que ho han fet possible, i reiterar el meu convenciment que "ara sí". Ja tocava!

.

foto: LA NOVA EXCUTIVA, ACABADA DE SORTIR DEL "FONT" (fotografia d'osona.com)