Ahir, el Parlament de Catalunya va desestimar les esmenes a la totalitat que PP i Ciutadans havien presentat contra la Llei del Cinema, i aquesta fou admesa a tràmit, cosa que li permetrà ser aprovada abans que finalitzi la legislatura. Us asseguro que va representar una gran satisfacció ser present a la sessió, i sentir el Conseller Tresserras i la diputada M. Mercè Roca fent una defensa ajustada i assenyada d’una de les lleis que ha de visualitzar més clarament els canvis socials introduïts en aquest final de legislatura. Però si he de destacar alguna cosa de les intervencions que vaig sentir ahir, és aquesta frase: “Aquesta no és una llei del Departament del Conseller Tresserras. És una llei del Govern del President Montilla”. Així de clar, així de contundent es mostrava el diputat del PSC Josep M. Balcells.
L’any 1998, CiU retirava un decret llei pensat per assolir el 25% de quota de cinema en català, entre les reticències –a banda de la ja sabuda de les majors- del propi PSC. Entenc que ha de doldre que el que tu no has aconseguit ho assoleixin uns altres, i a sobre doblant el percentatge. Però no m’hi penso aturar gens, en aquest punt. Han passat 10 anys, la situació ha canviat, i a ningú no li ha de fer vergonya defensar, ara, posicions diferents i més avançades. Seria un error que ens entretinguéssim a burxar la ferida de CiU, que ho va intentar i no se’n va sortir. Seria un error que presumíssim en excés d’haver fet canviar el posicionament del PSC. No diem que som un sol país, un sol poble? Doncs a veure si ens ho creiem. La Llei del Cinema ha de sortir del Parlament tan enfortida com sigui possible, i per això cal la suma de tothom. De moment, els socis de Govern ja han pactat que no l’esmenaran. La cosa va de debò.
Ahir, Ciutadans i PP acusaven Esquerra d’”obsessió lingüística”. La Llei té més de 50 articles, i a banda del famós article 18 –el de les quotes- només hi ha una referència a la llengua a l’article 1. La resta està destinada a parlar de diversos tipus de fons de suport, a parlar de la potenciació del cinema fet a Catalunya –tot-, a bastir estratègies per ajudar el sector a superar la crisi. Ciutadans i PP, en canvi, només parlen d’obsessió lingüística. Qui són, els obsessionats? Ah, i no patiu pel tema de les majors. A banda del que ja hem comentat alguna vegada –no aniran en contra del seu propi compte de resultats- hi ha lleis internacionals de defensa de la competitivitat que penalitzen una empresa que deixa de subministrar un producte a una àrea geogràfica determinada per tal d’esquivar-ne les lleis. Per molta gesticulació que facin –i la faran fins el final- saben, i ho admeten en privat, que l’hauran de complir. Efectivament, ahir va ser un gran dia.
L’any 1998, CiU retirava un decret llei pensat per assolir el 25% de quota de cinema en català, entre les reticències –a banda de la ja sabuda de les majors- del propi PSC. Entenc que ha de doldre que el que tu no has aconseguit ho assoleixin uns altres, i a sobre doblant el percentatge. Però no m’hi penso aturar gens, en aquest punt. Han passat 10 anys, la situació ha canviat, i a ningú no li ha de fer vergonya defensar, ara, posicions diferents i més avançades. Seria un error que ens entretinguéssim a burxar la ferida de CiU, que ho va intentar i no se’n va sortir. Seria un error que presumíssim en excés d’haver fet canviar el posicionament del PSC. No diem que som un sol país, un sol poble? Doncs a veure si ens ho creiem. La Llei del Cinema ha de sortir del Parlament tan enfortida com sigui possible, i per això cal la suma de tothom. De moment, els socis de Govern ja han pactat que no l’esmenaran. La cosa va de debò.
Ahir, Ciutadans i PP acusaven Esquerra d’”obsessió lingüística”. La Llei té més de 50 articles, i a banda del famós article 18 –el de les quotes- només hi ha una referència a la llengua a l’article 1. La resta està destinada a parlar de diversos tipus de fons de suport, a parlar de la potenciació del cinema fet a Catalunya –tot-, a bastir estratègies per ajudar el sector a superar la crisi. Ciutadans i PP, en canvi, només parlen d’obsessió lingüística. Qui són, els obsessionats? Ah, i no patiu pel tema de les majors. A banda del que ja hem comentat alguna vegada –no aniran en contra del seu propi compte de resultats- hi ha lleis internacionals de defensa de la competitivitat que penalitzen una empresa que deixa de subministrar un producte a una àrea geogràfica determinada per tal d’esquivar-ne les lleis. Per molta gesticulació que facin –i la faran fins el final- saben, i ho admeten en privat, que l’hauran de complir. Efectivament, ahir va ser un gran dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada