dijous, 11 de febrer del 2010

CONSULTES POPULARS (II)


Deia a l’anterior apunt que la de Consultes Populars és la llei més avançada pel que fa a la seva tramitació. Ja ha superat el període d’esmenes, ha estat votada favorablement pel Ple del Parlament, i nomes ha de superar el tràmit del Consell de Garanties. Segons l’oposició –la que compta, la de CiU-, la Llei té un problema: el Parlament no podrà convocar referèndums sense la preceptiva autorització de Madrid. És cert.

Però això és així no perquè ho digui la nova Llei catalana, sinó perquè ho diu la legislació espanyola. En altres paraules: no som independents. I doncs, què esperàvem? No és una Llei pensada per proclamar la independència. És, això sí, una Llei que, arribat el moment, i si els partits catalans tenen la valentia suficient, pot generar un pols polític decisiu entre els governs català i espanyol. Perquè fins ara el Parlament Català, legislació en mà, no podia ni admetre a tràmit iniciatives encaminades a dur a terme consultes populars. No en tenia competències. Ara les tindrà. Ara podrà convocar consultes, fins i tot la tan anhelada consulta independentista. Després, Madrid hi dirà la seva. I dirà que no, evidentment, amb la qual cosa el pols polític estarà servit.

Quan arribi el moment, quan una majoria política n’estigui convençuda, Catalunya podrà plantar cara. Podrà presentar una proposta democràtica, i si els antidemòcrates no l’admeten seran ells qui hauran de donar explicacions davant l’opinió pública europea. Francament, no entenc els escarafalls de CiU, que defensa una curiosa alternativa que passa per un registre de consultes gestionat per l’IDESCAT, cosa tan rebuscada com legalment inútil. O és que els fa por haver d’admetre en públic que, arribat el moment, això del pols polític amb Madrid els fa més nosa que altra cosa? O és que els tremolen les cames davant l’anunci d’Esquerra, que ja ha dit que posarà com a condició per a possibles pactes postelectorals justament la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència?