DISSABTE, "EL PROFE" A MONTESQUIU

Si això, en lloc d’un post, fos, per exemple, un article periodístic, quedaria lleig. No és manera de fer-se autopropaganda, diria la gent. I això que la meva intervenció a l’espectacle titulat El profe, que Teatre eSseLa estrena aquest dissabte al MAV de Montesquiu, s’ha limitat a traduir-ne el text. El pes de l’obra recau sobre dos monstres de l’escena: en Pep Tines, que en signa la direcció, i en Pep Simon, que n’interpreta l’únic personatge. Sense oblidar l’autor, un Jean-Pierre Dopagne de moda a Bèlgica i que gaudeix d’un ampli reconeixement internacional.

Ahir vaig assistir a un assaig amb públic. Vaig xalar d’allò més. Goso recomanar-vos que, si podeu, us acosteu aquest dissabte al castell de Montesquiu. No en sortireu defraudats.

PARTENÓ

Farà gairebé 15 anys –el 94, crec recordar- vaig participar en una iniciativa ideada per l’activista cultural Vicenç Altaió, que qüestionava sense embuts la continuació de les obres de la Sagrada Família. Ara, ell mateix és un dels signants del manifest “Gaudí en alerta roja”, que insisteix en el tema a més de presentar tot un seguit d’altres reclamacions relacionades amb diverses obres de l’arquitecte reusenc. No m’hi estendré, perquè les paraules de l’escrit, que subscric totalment, són prou explícites per si soles. Permeteu-me, només, una pregunta: estaríeu d’acord en refer el Partenó per tal de deixar-lo tal i com era quan es va construir? Val a dir que tenim tota la informació necessària per fer-ho. En coneixem el detall amb pels i senyals. De fet, i tenint en compte els mètodes de treball de Gaudí, que implicaven canvis constants, és possible que tinguem més informació sobre el Partenó de l’Acròpolis que no pas sobre el modern Partenó català. No obstant, fa mal només de pensar en plantar enmig de la roca atenenca el que semblaria una mona de Pàsqua. Som conscients del que volem fer amb la Sagrada Família?

FOTOS: La Sagrada Família i El Partenó. Destins diferents?

ISEGORIA

Un altre invent atenenc. En aquest cas, es tracta de la igualtat en el dret a parlar a l’àgora. I què és l’’Àgora”?: L’espai públic, l’indret on els ciutadans que tenen drets posen en comú la problemàtica de la ciutat i prenen decisions. Tots els ciutadans amb drets. Un procés clarament assembleari. Com els congressos d’Esquerra, vaja.

Ho he dit ja en algun acte de partit, i no em fa res repetir-ho: la teoria de l’assemblearisme és ideal. Tan ideal que no s’arriba a concretar mai en tota la seva extensió. Un partit en procés de creixement com el nostre, si vol seguir essent assembleari, s’ha de replantejar certes coses. I la logística no és la menys important. Quan siguem 30.000 militants -que els serem- on redimonis celebrarem els congressos? Una gran festa democràtica com aquesta no pot veure’s limitada per qüestions tan prosaiques com la tria de l’indret de celebració, que facilita l’assistència d’una part de la militància tant com complica la d’una altra part. Només hi ha una manera de superar aquestes i altres limitacions: tendir, tant com es pugui, al sufragi universal real. Assemblearisme, però de debò.

Tothom ha elogiat la primera part del procés congressual d’Esquerra, aquella en la que vàrem escollir president i secretari general. Es va afinar tant en l’organització que el sufragi universal es va veure no només respectat sinó potenciat com mai. Per què no ho apliquem, doncs, al procés sencer? Enmig de l’esclat de les noves tecnologies, que està clar que encara han d’anar a més, res no ens impedeix de celebrar un congrés assembleari descentralitzat. S’ha demostrat que la gent participa si se li posen les coses fàcils. Si ho pot fer des del costat de casa, per exemple. Així doncs, i preservant la litúrgia de la seu central del congrés, des de la que es presentarien els informes, es comunicarien els resultats de les votacions, es donaria acollida a la premsa...etc, res no ens impedeix pensar en una “macrovídeoconferència” estesa per tot el territori dels PP.CC., en la que tothom pogués intervenir en línia des de la seva seu comarcal. El dia 7 de juny vàrem ser objecte d’admiració i/o enveja. Podem seguir marcant camí. Hi pensem?

FOTO: Reconstrucció de l'Àgora d'Atenes el segle V a.d.c.

ISONOMIA

És, com en tants altres casos, un invent de l’antiga Atenes. “Isonomia” significa “llei igual”. Ras i curt, la mateixa llei per a tothom. Però qui és aquest tothom? En el cas atenenc ho eren els ciutadans de la “polis”, excloent-ne, això sí, les dones, els esclaus, els estrangers... i en el nostre cas? Qui és el subjecte del dret? El recent “Manifiesto por la lengua común” (habilito l’enllaç amb el convenciment que fer-ho no el publicita sinó que crea anticossos) es basa en la premissa que són les persones les qui tenen drets lingüístics, no els territoris. I qui diu lingüístics diu tota mena de drets.

Dit així, pot semblar d’entrada que tinguin raó. És com si diguéssim que un domicili gaudeix del dret a no ser violat, quan en realitat qui té dret a la inviolabilitat del seu domicili és la persona o persones que hi viuen. Ara bé, aquest mateix exemple, tan evident, també deixa clara una altra cosa: hi ha determinats drets que no poden ser concretats sense delimitar el territori on són d’aplicació. Així, diem que un país no pot ser agredit, encara que sabem que les víctimes de la hipotètica agressió serien, fonamentalment, els seus habitants.

Tota l’arquitectura dels drets nacionals a nivell planetari s’ha elaborat seguint aquesta metodologia, és a dir, garantint a les persones uns drets determinats dins d’una àrea determinada. I això és el que nega el “Manifiesto”. És aquí on rau la trampa: accepten determinats drets només per a determinats territoris, en una clara conculcació de les més elementals lleis de la ”isonomia”. I se’ls veu el llautó: negant l’aplicació dels drets lingüístics dels catalanoparlants en un territori concret, el que fan és negar l’existència mateixa d’aquest territori. No ens enganyem. No busquen només limitar l’ús del català. Ens estan dient que la nostra nació no existeix com a tal. Feia temps que no es descaraven tant.

FOTO: Turó del Pnyx, prop de l'Acròpolis, on es va reunir durant molt de temps l'Assemblea del Poble Atenenc. Es pot dir que es tracta del primer parlament democràtic de la història de la humanitat.

VACANCES

Suposo que els quatre despistats que hauran xafardejat aquest bloc –encara no tinc comptador de visites, però me les imagino- hauran pensat que me n’he cansat molt aviat. Un sol missatge, i encara gràcies! La realitat és que aquest any m’he agafat molt aviat la primera tongada de vacances, i abans de marxar volia deixar-lo enllestit. És ara, per tant, quan toca actualitzar-lo. I per fer-ho, les vacances poden ser una excusa tan bona o tan dolenta com qualsevol altra. Sobretot quan has estat al que en podríem dir el bressol de la civilització. De la nostra, s’entén.Feia 25 anys de la meva primera visita a l’Acròpolis d’Atenes, i crec que aquest cop encara m’ha impressionat més. Sobretot, perquè hi arribava acompanyat del record d’alguns temes de moda a Catalunya quan me’n vaig anar, i més de moda encara quan hi he tornat. A continuació, un resum d’aquestes reflexions.

FOTO: La roca de l’Acròpolis. Delfos era el melic de la civilització mediterrània. Aquest turó en va ser el cor i el cervell.