ATENCIÓ A LES FALSEDATS MANIPULADORES DEL GREMI D'EMPRESARIS DE CINEMA

Acabo de rebre un correu electrònic amb el títol que he posat al post. Com que no se m'acut què més afegir-hi, us el transcric literalment (destaco en negreta el més interessant).

.

Amigues i amics. El Gremi d'Empresaris de Cinema continua intentant pressionar els diputats i diputades al Parlament de Catalunya per tal que no aprovin l'article 18 de la Llei del Cinema a Catalunya, ara a mans del Parlament. És l'article que asseguraria, en un termini de 5 anys, que el 50% de les còpies de les pel·lícules que s'estrenessin a Catalunya fossin doblades o subtitulades en català.A partir d'avui, 70 o 80 sales del Gremi projectaran un spot contra aquesta Llei, un cop més amb arguments catastrofistes sense cap mena de fonament, absolutament falsos i contestables; només que ells tenen molts més mitjans que nosaltres.

.

La seva actitud és inequívocament feixista. La nostra força en canvi és la raó, però l'hem de fer valdre. Si aneu a un dels cinemes que projectin aquest espot, xiuleu-lo i protesteu: si heu pagat la vostra entrada no és per haver-vos d'empassar un pamflet per perpetuar la marginació de la llengua catalana al cinema. Si el català no el defensem nosaltres, quí ho farà?

.

a la foto, el senyor President del Gremi

EL BERNABEU, L'ESTADI QUE NO SERÀ

No, no us confongueu.

.

Aquest no és un post escrit amb la intenció de furgar a la ferida, de lamentar-se d'allò que hem tingut tan a prop i finalment no podrem gaudir. És un escrit amb tota una altra intenció. Sé que probablement sonarà a ressentiment, a frustració. Sé que potser li donaré la raó a aquell ximple d'entrenador que parlava d'obsessions. I sé, sobretot, que perquè les coses funcionin cal que fem la nostra sense pensar en el que facin els adversaris. Però això és la teoria, i avui la teoria tant me fa. Simplement, vull fer un pronòstic:

.

Tal i com han anat les coses durant els últims anys, m'hi jugo un pèsol, que diria en Puyal, que el Real Madrid trigarà moltíssim a tornar a oferir l'estadi com a seu d'una final de la Champions. Ells també ho han tingut massa a prop, i encara els dura la taquicàrdia.

.

No és que em vulgui consolar amb coses que poc tenen a veure amb el que ha passat. No em cal, a més. Sé, perquè la història així ho ha demostrat, que l'any vinent, a la Champions, tornarem a arribar molt lluny. És per això, perquè la història també ho ha demostrat, que sé que trigarem a tornar a tenir l'oportunitat de jugar una final al Bernabeu. No perquè no hi hàgim d'arribar, a la final, sinó perquè ells no s'hi tornaran a arriscar. Han patit massa. I què voleu? Diguin el que diguin, per a mi això també és una satisfacció.

.

En tornem a parlar d'aquí a 10 anys?

EL DIA DE LA LLIBERTAT, CAPÍTOL 4

Potser em faig pesat, però vaig decidir que abans de cada tongada de consultes penjaria el mateix poema. Tot i que sigui d'algú amb una currículum nacional tan boirós com en Josep M. de Sagarra, sembla un text escrit a mida, un fotimer de dècades enrere, per a un dia com el de demà. Que tingueu una gran jornada!

EL DIA DE LA LLIBERTAT

Només hi ha un dia entre els dies que roden
que és tot nervi, pel cor i pel cant
i pot fer allò que altres dies no poden,
i avui és aquest dia tan gran.

Se sent passar el neguiteig d’una espera,
per si és precís el cridar i el dir: Prou!
Tots en el pit duem plecs de bandera...
Avui som més que una vida que es mou.

Sentim la pell tremolar esgarrinxada
amb gelosia de temps i d’espai.
Sentim la mar més de blau de mirada
i les muntanyes més nostres que mai.

Què li darem a la pàtria ferida
en aquest dia tan ple de destí?
No vol coets inflamats de mentida,
tampoc espera ni sang ni botxí.

Ni vol rialles voltant una taula
que per la joia no és tot prou madur...
Sols us demana una sola paraula
però no vol que deserti ningú.

Que si algú encara té als ulls una bena,
que qualsevol que es llevés fent el sord,
durà una marca pintada a l’esquena
amb quatre lletres que diguin que és bord.

Doncs penseu que la gràcia de viure
no tindrà mai un instant com aquest,
com quan direu: Vull la pàtria ben lliure
perquè ningú pot privar-li aquest dret.

La carn, avui, té puresa de lliri,
cap dels que formen pot ser maleït!
Avui el poble ha tastat el deliri
d’ésser tot ell voluntat i esperit.

Tu, Catalunya, daurada captiva,
no et quedi gens de vergonya en el front,
mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,
davant de totes les terres del món.

PROU DE TC!

Ahir, en el breu espai de 4 minuts, el president Montilla va passar de dir una veritat com un temple a deixar caure una inexactitud com una casa de pagès. Primer, la veritat:

.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya porta en vigor 1.346 dies (...) i en contra del que deien els que l’han impugnat, no ha trencat Espanya.

.

Naturalment! Com podia "trencar Espanya" una coseta esquifida com aquella? Una prova més que els qui varem votar que "No" a aquest Estatut no anàvem desencaminats. Ja ho sé, que l'objectiu no era "trencar Espanya". Ni tan sols amb l'Estatut del 30 de setembre, no ho era. Un estatut d'auonomia, per definició, no trencarà mai res. Però si el seu contingut és prou agosarat, pot representar un veritable trampolí cap a cotes més altes de sobirania. Amb l'actual, com bé diu el president Montilla -encara que estic segur que no és això el que volia dir- han passat 1.346 dies i el més calent és a l'aigüera.

.

Passem a la inexactitud. No en dic mentida, perquè no ho és. Es tracta més aviat d'una qüestió conceptual:

.
El TC hauria de reflexionar sobre si, amb la seva composició actual, està en condicions de treballar amb la normalitat i la serenor que la seva alta funció reclama.

.

Treballar "amb normalitat"? Considera el President que és "normal" que un tribunal (sigui de 10 persones o de les que siguin) tingui facultats per modificar una llei aprovada en referèndum pel conjunt de la ciutadania de Catalunya? Fins i tot els qui varem votar "No" a aquest esquifidet Estatut tenim molt clar que la sobirania resideix en el poble, i que un cop el poble s'ha pronunciat no hi ha tribunals que valguin.

.

Ahir tots els partits politics van dir-hi la seva. Al capdavall, però, la majoria acabaven opinant sobre el que hauria de fer el TC a partir d'ara: que si esperar-se fins després de les eleccions, que si dimitir en bloc, que si renovar els membres fora de mandat, que si no fer cas a "pressions" i seguir a la seva però donant-se pressa, que si...

.

Només un partit, mitjançant el seu President, va gosar dir que ja ha passat l'hora dels TC,s. Que si per a un alt tribunal espanyol fins i tot aquella misèria pactada a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria és una misèria excessiva, és clar que aquí no hi fotem res.

.

Ja n'hi ha prou de Constitucional! I ja n'hi ha prou de passar-se pels dallonsis la nostra pròpia existència nacional. Cal un pas endavant, però de debò. No un pas que, 1.346 dies després, ens deixi on érem mentre alguns encara pretenen que retrocedim. Sort que, entretant, n'hi ha que aconsegueixen aprovar lleis (Cinema, Consultes Populars, Vegueries...) que van molt més enllà de l'Estatut, li agradi o no al Tribunal Constitucional Espanyol...

ALCALDADA

No ho dic jo, ho diu l'Alcalde.

Resulta que un eurodiputat d'un partit polític català fa una curiosa pregunta a la Comissió Europea, en la que després d'uns raonaments certament envitricollats, acaba preguntant textualment: Pot un estat membre de la Unió Europea determinar que les administracions locals del seu àmbit territorial no tinguin en compte el pincipi de legalitat? Dit d'una altra manera: Em pot dir que no, si us plau?

Òbviament, la Comissió Europea diu que "No" -que "No" a no se sap ben bé què- i amb aquest "No" a la mà el partit polític en qüestió decideix que l'Ajuntament on ostenta l'Alcaldia però on també comparteix Govern amb dos socis més, procedirà a "notificar" a la Delegació del Govern les dades d'aquelles persones que s'hauran empadronat sense els documents que l'Ajuntament considera preceptius.

Ja a la roda de premsa de l'Ajuntament -abans el partit polític n'ha fet una de pròpia- els seus socis de Govern declaren que "cal complir la llei". Res més. I res menys. Després, en la tranquil·litat de les converses amb periodistes, en la distància curta, deixen ben clar, del dret i del revés, que no estan d'acord amb l'esmentada "notificació" que vol dur a terme el partit de l'Alcalde.

Parèntesi: si jo em trobo en una situació de vida o mort, amb un incendi ferotge darrera meu i un mar infinit davant, com que sé nedar triaré el mar tot i ser conscient que si no arribo a terra acabaré ofegant-me. Estic "triant", però no en llibertat. Traducció: si jo, un "sense papers", sé que si m'empadrono ho "notificaran" a la Delegació del Govern, evidentment no m'empadronaré. Hauré triat, però forçat. No m'estaran "denunciant", no m'estaran "delatant", però com si ho fessin.

Però tornem a la cronologia dels fets. Ens trobàvem en el moment que els socis comuniquen al partit de l'Alcalde que rebutgen aplicar la hipotètica nova actuació. Ja sabíem que com que, dret a llei, es tracta d'una actuació de tipus administratiu, no cal que passi pel Ple municipal. La novetat, però, arriba ara: segons l'Alcalde, i així ho fa saber en una nota que fa pública l'Alcaldia, la decisió li correspon exclusivament a ell. Es tracta, de fet, d'una nota que sembla anar destinada més als socis de Govern que a la pròpia ciutadania. A casa meva -i crec que a totes les cases- això té un nom: ALCALDADA.

Ni ara, ni quan la primera polèmica entorn del Padró de Vic, no vull caure en el tremedisme. És clar que el padró és la porta d'entrada als drets personals més elementals, però perquè aquests drets fossin realment conculcats caldria que tots els ajuntaments catalans actuessin igual. Si a Vic no m'hi volen ja m'empadronaré a Manlleu o Calldetenes, encara que segueixi vivint a Vic. La preocupació ve per una altra banda.

La hipotètica regulació administrativa d'un poc significatiu percentatge de "sense papers"... esdevé tan imprescindible com per arriscar la convivència i la cohesió social de la ciutadania vigatana? No veiem, o no volem veure, que el tipus de notícies que tornen a sortir aquests dies a la premsa només poden generar -de fet ja ho estan fent- dues percepcions perillosíssimes?

D'una banda, el col·lectiu nouvingut, tot ell, fins i tot el "regularitzat", se sent espiat, controlat, perseguit. De l'altra, el col·lectiu autòcton acaba veient amb molts recels el col·lectiu de nouvinguts, convertint-los virtualment en una colla de "perillosos indocumentats". La cohesió social a la picota. Hi insisteixo: paga la pena?

Som molts els qui creiem que no. L'Alcalde -recordeu la nota- creu que sí. ALCALDADA.

ELS MEUS LLIBRES

Tot i fer servir habitualment les "eines TIC", val a dir que mai m'he entretingut a veure com els hi puc treure tot el suc. Sé, per exemple, que el bloc ofereix moltes més possibilitats que la d'escriure-hi i prou, però mai no trobo el temps necessari per posar-m'hi. No obstant, avui -ahir, ja- he fet un pas -petitíssim- en aquest sentit. Sé que m'hi podia haver lluit força més, però pel que buscava ja ha fet el fet: he recopilat les portades de tots els llibres que tinc publicats, n'he fet una petita ressenya i els he "enganxat" al marge dret del bloc. Un ràpid resum seria aquest:

.

13 llibres, que inclouen: 9 obres de teatre per a adults, 1 obra de teatre per a joves, 2 obres de teatre per a infants, 1 assaig i 1 conte.

.

11 editorials diferents, repartides territorialment de la següent manera: 2 a Barcelona, 2 a València, 1 a Salt, 1 a El Prat de Llobregat, 1 a Vic, 1 a Valls, 1 a Tarragona, 1 a Amposta i 1 a Ciutat de Mallorca.

.

Tinc, a més, unes altres dues obres de teatre per a adults que han estat premiades però que no sé si mai seran publicades. Vaig començar a escriure "seriosament" a finals del 2000, i ara, 10 anys mes tard, em venia de gust fer recompte. De què m'ha servit? No ho sé. Potser per constatar que sembla que tiro més aviat cap el sud, no? O potser és, simplement, allò de prendre aire per seguir avançant...