WWW.EL9NOU.CAT

Avui he encarat el dia amb la sana intenció d'escriure un post de benvinguda a la versió digital del bisetmanari "El 9 Nou". Quan m'hi he posat, però, ho he aturat de cop. Corria perill de rebre acusacions d'"autobombo"... Resulta que al web -per cert, molt reeixit- hi ha un apartat anomenat "Espai obert", que pot incloure referències a blogs comarcals, i ves per on... hi sortia el meu! Inaugurar una cosa així fa basarda, us ho ben juro, però unes quantes hores més tard he aconseguit superar la sensació de bloqueig, i aquí teniu el post. No és gens original, ja ho sé, avui hauran rebut i encara rebran un fotimer de felicitacions, però que voleu que us digui... a mi, és que la gent del 9 em cau força bé. I després d'això d'avui, ja us ho podeu imaginar. Així doncs, Comajoan, Espuny i companyia: moltes felicitats i molta sort! Us la mereixeu...

ADÉU, ICV

Fa ja 15 anys que no comparteixo camí amb vosaltres, però el sentiment no havia estat mai de rebuig absolut... fins ara. Encara hi tinc amics, entre vosaltres. Alguns, ho seguiran essent tota la vida. Són gent que porten amb orgull el seu historial polític, que passa, per exemple, per fites com la fundació del PSAN. Però són sentiments individuals. A nivell col·lectiu -i ho sento, perquè puntualment m'havia arribat a sentir indirectament orgullós d'alguna de les vostres actituds- només puc parlar, com us deia en començar, de rebuig. Total i absolut. Són un seguit de petites coses, coronades aquests dies per la vostra actitud davant de les consultes "estil Arenys". Ja ho sé, que ICV, en tant que formació, no és independentista. Com CiU. El que passa és que, quan jo us tractava, teníeu una diferència fonamental amb els convergents: admetíeu totes les posicions. Teníeu, és cert, militants intransigents -com en té tothom- però les tesis oficials del partit eren clares: ser d'esquerres representava respectar la lluita per tots els drets, individuals i col·lectius. Inclòs, no cal dir-ho, el dret a l'autodeterminació. Avui, als ajuntaments, us esforceu a fer-nos creure que el seguiu defensant, aquell dret, i tot seguit voteu en contra de les mocions. Avui, el vostre encara màxim dirigent, en lloc de defensar el dret de les persones a expressar-se democràticament en llibertat, en lloc de facilitar que es pugui debatre democràticament sobre opcions del tot legítimes (com tantes altres que defenseu en el vostre ideari), ens acusa de batasunos, tot fent insinuacions més pròpies del PP. Arriba a dir fins i tot que a Madrid es posen contents, quan tothom sap que el tema Arenys els ha sentat com una puntada allí on tothom sap.

No, ICV. Ja no us puc creure. Ja no us podem creure. Quan algú defensa l'exercici d'un dret per a totes les nacions del món excepte la seva, que s'ho faci mirar. No us estem reclamant només que ens deixeu expressar la nostra voluntat d'independència, el nostre desig de llibertat. Us reclamem que deixeu que tot un país s'expressi. Encara que sigui per dir que no. En això consisteix la democràcia, veritat? Si més no, és el que dèieu abans, quan només us calia parlar... Adéu, ICV.

HABITACIÓ MOLT VENTILADA

No hi poso la imatge real, perquè m’ha fet cosa fotografiar-lo: tothom té dret a la seva intimitat, encara que en aquest cas l’exposés als quatre vents. De tota manera, la visió no diferia gaire de la que il·lustra el post: un matalàs de matrimoni. Hi falta, això sí, la persona que hi jeia. Una persona que, a poc a poc, s’incorpora, es desentumeix, i resta assegut –és un home- al matalàs, contemplant els voltants. Són les 7,55 del matí d’avui dimecres, i els voltants són ni més ni menys que la Rambla de Barcelona. Baixant a mà esquerra, uns metres més avall del cafè de l’Òpera. Un home que no encaixaria amb la imatge típica del captaire, ha decidit estendre un matalàs enmig del carrer més famós de la ciutat i –suposo- hi ha dormit (vestit, això sí) fins gairebé les 8 del matí. Em resisteixo a fer-ne cap valoració, no vull caure en un exercici de fàcil demagògia. Deixo constància, això sí, de la meva més absoluta sorpresa.

AIXÒ NO ÉS FUTBOL

Ja sabem que el futbol ho omple tot, tant que d'un partit se'n poden fer mil i una interpretacions molt més enllà del fet esportiu. Aquesta característica, però, no és exclusiva de l'anomenat -si més no a casa nostra- "esport rei". Sense anar més lluny, aquest cap de setmana n'hem tingut i tindrem un parell de bons exemples: d'entrada, l'europeu de bàsquet. Final, Espanya-Sèrbia. Interpretació més enllà de l'esport? Molt senzill: la gran festa de l'imperialisme més tronat. Dos dels estats més intransigents pel que fa a les identitats nacionals -pensem en Kosova- tindran la seva festa particular. Que lluny que ens queda, oi? Segur que parlem d'Europa?

Segon exemple, l'hoquei. El Vic arrabassa el primer títol de la temporada, la supercopa d'Espanya, al Barça i en el seu propi feu. Dos equips que encarnen indiscutiblement -amb totes les diferències que es vulguin- la representació del fet català, disputant-se un trofeu que si aquella identitat fos plena no els caldria jugar mai. Podríem dir-ne, per contraposició a l'exemple anterior, la festa de l'antiimperialisme. Algú em dirà que tot plegat ho faig entrar amb calçador, però què voleu que us digui, aquests sí que els sento a prop. Això sí que passa a Europa. A la del futur, si més no. Perquè l'altra Europa representa la del passat. Un passat que, tard o d'hora, ens acabarem espolsant.

QUÈ VOL DIR CiU QUAN PARLA D'"ACOMPANYAR"? (l'exemple de Vic)

Dilluns 14 de setembre. Declaracions d'Artur Mas a Catalunya Ràdio, recollides aquí per Europa Press en relació amb la consulta de diumenge 13 a Arenys de Munt: Cada grup decidirà si se li dóna suport o no, però com a criteri meu i de la federació de CiU, nosaltres acompanyarem aquests processos.

Poques vegades he sentit una frase tan ambígua com aquesta. Provem a desxifrar-la? D'entrada, hi veig tres possibles significats. Potser n'hi ha més, però aquestes semblen les opcions més clares, partint sempre del sobreentès que parlem de poblacions amb entitats disposades a organitzar-hi una consulta de l'estil de la d'Arenys:

Primera: un cop la societat civil s’ha posat en marxa, CiU l’”acompanya” recolzant la corresponent moció a l’Ajuntament, i col·laborant en la logística d’organització de la consulta.

Segona: CiU no es mulla a nivell consistorial. Deixa que siguin uns altres qui recolzin la moció, i a partir d’aquell moment s’implica a nivell ciutadà, “acompanyant” a nivell logístic l’organització de la consulta.

Tercera: CiU es mostra contrària a presentar cap moció a l’Ajuntament. De tota manera, si la consulta s’organitza des de la societat civil sense suport municipal, els seus membres “acompanyen” la seva logística a títol individual.

Com es traduiria a nivell pràctic cadascuna de les opcions? Agafem, per analitzar-ho, un cas concret i prou conegut: la ciutat de Vic. Aquests serien els tres possibles escenaris, corresponent a les tres opcions anteriors:

Primer: una o més entitats –a Vic segurament moltes- posen fil a l’agulla de la consulta. CiU recolza a l’Ajuntament la “moció Arenys”. Donada l’aritmètica del consistori, la moció guanya per majoria absoluta. La resta, ja la sabem. Passa, però, que a Vic ja s’ha votat una moció per l’estil, i s’ha perdut justament perquè CiU, PSC i PxC hi ha votat en contra. Si arribat el moment de la veritat CiU hi votés a favor, voldria dir que l’Alcalde era sincer quan deia que no es tractava d’un tema urgent, i que se’n podia tornar a parlar quan la consulta fos una realitat.

Segon: tot i que les entitats acorden la consulta, CiU s’hi mostra refractària a l’Ajuntament, on per tant es perd. A Vic no seria gens estrany, perquè ja ha passat una vegada. No obstant, la consulta segueix endavant i CiU, més o menys descaradament, s’implica en l’organització. Segurament no pot fer-ho en tant que força política que hi ha votat en contra o s’ha abstingut, perquè les “forces del Sí” li ho retraurien públicament. Així doncs, ho fa a través de la seva militància, a títol individual.

Tercer: més o menys com el segon, però sense el pas previ per l’Ajuntament. Això es podria donar en municipis on CiU fos l’única força municipal. A Vic és gairebé impossible, perquè tot fa preveure que les mateixes forces que ja hi han votat un cop a favor s’assegurarien que la moció arribés al consistori.

Conclusions: si una cosa ha quedat clara en el procés d’Arenys de Munt és que aquest guanya molts enters si s’hi implica l’Ajuntament. Sobretot, pel que té de confrontació amb l’Estat. I que ningú no s’esveri per l’ús de la paraula “confrontació”. Quan un territori es vol independitzar, és evident que està confrontant la seva voluntat amb la legalitat vigent, en aquest cas la de l’Estat espanyol. És justament això el que va esverar els unionistes en el cas d’Arenys: no podien argumentar que era cosa de quatre eixelebrats perquè tenien el suport dels seus representants legals, democràticament escollits.

Segons el que acabem de dir, a Vic només podem acceptar com a òptima la primera de les opcions presentades. Farem veure que la votació anterior no va existir, i acollirem amb entusiasme el suport de Vila d’Abadal i els seus. No només a nivell local, sinó fins i tot a nivell nacional, seria un cop d’efecte considerable.

La segona opció, malauradament, és la que té més números: CiU –Vila d’Abadal ho deixa clar sempre que pot- tornarà a votar-hi en contra, juntament amb PSC i PxC. La resta, tant a nivell polític com de la societat civil, tirarem endavant. La consulta serà un èxit, i ells quedaran retratats.

La tercera opció seria la pitjor: el resultat equivaldria al de la segona, però entremig hauríem detectat que l’Ajuntament és ple de covards, que quan Vila d’Abadal diu “No” es desinflen sense remei. Seria la solució més còmoda per a molts, però també la menys compromesa. Esperem que ningú no caigui en la temptació.

I per sobre de tot, confiem en la bona gent de CiU –i per què no, segurament també en alguns del PSC- que fent cas omís de les actuacions de baixa volada dels seus dirigents, aquell dia ja no tan llunyà s’aproparan a les urnes per dipositar-hi un explícit i orgullós “SÍ”, que situarà novament Vic a l’alçada dels moments més brillants de la seva història. Treballem-hi!

MOLTES GRÀCIES ALS 61 DEMÒCRATES QUE HEU VOTAT “NO”

Moltes gràcies, perquè el vostre vot legitima encara més l’exercici de democràcia dels habitants d’Arenys.

Moltes gràcies, perquè ens heu mostrat el camí del progrés: l’expressió lliure de la voluntat popular.

Moltes gràcies, perquè no us heu deixat influir pels estirabots espanyolistes dels qui us volien muts.

Moltes gràcies per recordar-nos que som un poble viu, amb diversitat d’opinions.

Moltes gràcies per la vostra dignitat. Heu donat una lliçó a gent com en Jordi Hereu, que neguen l’evidència i pretenen dir què és o no és notícia. Ara resulta que també hi ha intrusisme en la professió periodística!

Moltes gràcies, sobretot, perquè sé que quan assolim la independència acceptareu la decisió de la majoria. Per això sou, simplement, demòcrates.

FOTO: CUES PER VOTAR A ARENYS DE MUNT

QUE TREMOLI L'ENEMIC!

Breu crònica d'una jornada intensa:

LA VIGÍLIA: PRESENTACIÓ DE LA TEMPORADA DEL TNC

Pinta bé: propostes engrecadores, grans títols internacionals, aposta per recuperar autors catalans oblidats. Especial esment al musical "La casa sota la sorra", adaptació de la mítica novel·la de Joaquim Carbó, a qui ja era hora que li arribés un reconeixement així. Apassionant l'aposta per la nova fornada del T6 i la seva companyia estable. Els discursos, be: correcció institucional en Romà Cuyàs, passió per la feina en Sergi Belbel, i una cosa que ja sabíem però que no està de més recordar: tenim un Conseller que no ens el mereixem.

OFRENA FLORAL A CASANOVA

Acte clàssic: clàssica trobada a l'Arc de Triomf; clàssica passejada fins l'estàtua; clàssica ofrena; clàssica xiulada; clàssica resposta: crits nostres d'"Independència, independència!"

ANADA AL FOSSAR:

M'hi arribo amb en Frank Capdet, magnífic actor teatral i company a la Sectorial de Cultura. No hi coincidim amb cap ofrena. Simplement, uns instants de silenci respectuós. Per a mi, sense el Fossar no hi ha Diada.

ACTE INSTITUCIONAL AL PARC DE LA CIUTADELLA

Sempre he estat propalestí. Vaig estar a punt d'escriure un monòleg amb els mails enviats des d'allí per una cooperant catalana, que finalment va preferir que restessin en l'àmbit privat. Detesto tots els bombardejos i em fan especial fàstic els indiscriminats. No em va agradar gens el to paternalista de les declaracions de Noa ("deixeu que Israel us alliberi del càncer de Hamas"). Però d'aquí a atribuir-li coses que no va dir, d'aquí a no criticar l'estil sovint criminal de Hamas (com Israel, ja ho sé), d'aquí a oblidar que l'OAP, que és qui ha comptat històricament amb el suport català, està enfrontada a mort amb Hamas, d'aquí a ignorar les connexions d'aquests últims amb Al-Qaeda, hi ha tot un món. Noa, ahir, va estar impecable en tots els sentits. No es pot dir el mateix dels qui van intentar rebentar l'acte, sense mostrar cap respecte, per exemple, a uns músics àrabs compromesos amb la pau i que havien preparat a consciència la intervenció conjunta amb la cantant israeliana. Vaig veure com Joan Herrera corria amunt i avall amb cara d'esverat. Vaig sentir a la ràdio com Dolors Camats insistia a dir que ells "només portaven un pin". Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I doncs, què esperàveu? Enceneu un llumí i us estranya que hi hagi foc? L'heu vessada, nois.

Per la resta, un acte perfecte amb especial referència al poeta Joan Margarit, simplement genial.

ACTES REVINDICATIUS

Dinar organitzat per Esquerra-Barcelona, tan ple com sempre. Retrobament amb companyes i companys que feia temps que no veia. Contundència en la defensa de la feina de govern en els discursos dels dirigents d'Esquerra i JERC de Barcelona a l'hora del cafè.

Hora i mitja esperant que la manifestació es posi a caminar. Discursos previs de les delegacions convidades (bascos, gallecs, aragonesos). Un mateix anhel de llibertat.

Discursos finals dels màxims dirigents d'Esquerra i JERC. Hi veig un Puigcercós deixat anar, un punt més sentimental que de costum. Per comentaris posteriors, ha toca la fibra de la gent. Última cerveseta a Barcelona, i cap a casa.

Us confessaré una cosa: en alguns moments puntuals de la jornada he sentit una certa sensació de "déjà vu". És allò de "ja ha passat un altre any?" Sabem que la lluita per l'alliberament és llarga, que cal evitar els defalliments, i en aquest sentit l'Onze representa sempre una injecció de vitamines, però som humans i costa, tot plegat.

Sort que enguany hi ha dobre ració vitamínica. I és que...

DEMÀ, CAP A ARENYS DE MUNT!

FOTO PRESA DES DEL BELL MIG DE LA MANI, JUST DARRERE LA PANCARTA D'ESQUERRA.

ALCALDE VILA D'ABADAL: S'AMAGA O SE'N FOT?

De vegades emprenya encertar-la. Ahir, quan -per raó dels tràfecs de la tornada a la feina- encara no havia repassat les últimes informacions de la política vigatana, i per tant no sabia el resultat de la darrera Junta de Portaveus municipals, vaig escriure un post de suport a un hipotètic referèndum "estil Arenys" a Vic. Hi deia, entre d'altres coses, que "m'agradaria veure" si la moció de suport repetia els mateixos recolzaments polítics que a la població del Maresme. Justa la fusta. Com ja va avançar l'alcalde a la reunió de la Junta, al ple municipal d'avui CiU ha votat en contra d'una "Moció d’urgència presentada per la CUP per expressar la solidaritat amb l’Ajuntament d’Arenys de Munt i donar suport a una consulta sobre el dret d’autoderminació a Vic".

Arguments del senyor alcalde? El primer, que "a Vic hem de parlar de temes de Vic”. De manera general, puc estar-hi d'acord. Però cal estar a l'alçada de la Història (així, en majúscules), i la Història de vegades obliga a actuar excepcionalment. Amagar-se darrere l'excusa d'un principi genèric i inamovible no és res més que això: amagar-se i excusar-se.

Segon argument del senyor alcalde: "el moviment de la CUP respon a qüestions purament tàctiques". Se me'n refot, senyor alcalde. Jo no sóc de la CUP, no voto la CUP, i tant se me'n dóna del seu hipotètic tacticisme. Vic té l'oportunitat d'esdevenir un factor actiu en el desacomplexament nacional que comença a Arenys de Munt, i no li podem acceptar que es parapeti darrere l'argument de les batalletes polítiques de poca volada.

Tercer argument del senyor alcalde: "estem en un moment de pau i convivència que no cal trencar". M'ho pot explicar, senyor alcalde? Des de quan la diferència de criteris sobre la qüestió nacional pot trencar la convivència? Quina poca confiança que demostra en la gent de la ciutat que administra, senyor alcalde!

Quart i definitiu argument del senyor alcalde de Vic: "existeixen moltes maneres de buscar la sobirania del nostre país”. Totalment d'acord, senyor alcalde. I aquesta és una d'elles. Alguna cosa em diu que s'ha precipitat, senyor alcalde. Vostè, com qualsevol polític, es deu a la ciutadania que el vota. De moment, la moció té el suport de CUP, ERC i ICV. Però això no ha fet més que començar. Ara arriba el torn de les entitats, de la societat civil. I vol que li digui una cosa, senyor alcalde Vila d'Abadal? Arribarà el moment que l'onada ciutadana serà tan gran que només li deixarà dues opcions, a vostè i al grup municipal que presideix: o s'hi enfilen, o els engoleix.

Ah, per cert... com que veig que darrerament volta molt pel país durant els caps de setmana, li proposo una passejada pel proper diumenge: faci una volta per Arenys de Munt. Potser fins i tot ho troba interessant...

A la bestreta, senyor alcalde.

ARENYS: S'ACOSTA L'HORA

La Secció Local d'Esquerra Republicana de Catalunya a Vic acaba de fer públic un comunicat que recull, fonamentalment, dos punts: màxim suport a la consulta popular organitzada a Arenys de Munt el proper diumenge 13/09/2009, i la voluntat d'unir esforços a Vic per tal que aconseguim fer-hi la nostra pròpia consulta. No cal dir que m'hi adhereixo entusiastament. Crec, a més, que Vic recull un parell de característiques que hi juguen del tot a favor, i que són:

1: L'existència de nombroses entitats de tota mena constituïdes i gestionades des de la societat civil. A hores d'ara, Arenys ja ha deixat molt clar que l'estratègia passa perquè sigui des d'aquest àmbit des d'on s'organitzi la consulta, per tal de no facilitar la feina als advocats de l'Estat.

2: L'existència d'una majoria de representants municipals que, si més no en teoria, recolzarien la consulta. Si fem cas dels suports rebuts per la moció d'Arenys, així hauria de ser. M'agradarà veure, però, si TOTHOM (i entenc per tothom "els mateixos que a Arenys") s'hi apunta.

A títol personal, només hi veig una petita ombra, en tot plegat. Minúscula, podria dir algú. Potser sí. Però no deixa de fer-me por que si centralitzem la reivindicació en "Catalunya" exclusivament, diluïm encara més la idea de "Països Catalans". Però no em feu cas, segurament sóc massa perepunyetes. De moment, el que toca és ser diumenge a Arenys, si pot ser físicament, i si no recolzant-los amb la nostra veu. Aquesta gent s'ho mereix. I el país també.

OSONA.COM, PREMI NACIONAL DE COMUNICACIÓ

Esgotant una setmaneta de vacances poc més que inesperada, m'assabento oficialment de la notícia ("ràdio macuto" és tota una altra cosa): OSONA.COM, PREMI NACIONAL DE COMUNICACIÓ en l'apartat de Comunicació de Proximitat. Aquests són instants, com deia, manllevats a les vacances, i no em puc estendre més. Simplement, MOLTÍSSIMES FELICITATS. En nom propi, com ja ha fet molta gent, i en nom de la Sectorial Nacional de Cultura d'Esquerra Republicana de Catalunya. Us ho mereixeu de tros. Estic segur que el premi serà un al·licient per fer-ho encara més bé. Endavant, i l'enhorabona un cop més!