QUE TREMOLI L'ENEMIC!

Breu crònica d'una jornada intensa:

LA VIGÍLIA: PRESENTACIÓ DE LA TEMPORADA DEL TNC

Pinta bé: propostes engrecadores, grans títols internacionals, aposta per recuperar autors catalans oblidats. Especial esment al musical "La casa sota la sorra", adaptació de la mítica novel·la de Joaquim Carbó, a qui ja era hora que li arribés un reconeixement així. Apassionant l'aposta per la nova fornada del T6 i la seva companyia estable. Els discursos, be: correcció institucional en Romà Cuyàs, passió per la feina en Sergi Belbel, i una cosa que ja sabíem però que no està de més recordar: tenim un Conseller que no ens el mereixem.

OFRENA FLORAL A CASANOVA

Acte clàssic: clàssica trobada a l'Arc de Triomf; clàssica passejada fins l'estàtua; clàssica ofrena; clàssica xiulada; clàssica resposta: crits nostres d'"Independència, independència!"

ANADA AL FOSSAR:

M'hi arribo amb en Frank Capdet, magnífic actor teatral i company a la Sectorial de Cultura. No hi coincidim amb cap ofrena. Simplement, uns instants de silenci respectuós. Per a mi, sense el Fossar no hi ha Diada.

ACTE INSTITUCIONAL AL PARC DE LA CIUTADELLA

Sempre he estat propalestí. Vaig estar a punt d'escriure un monòleg amb els mails enviats des d'allí per una cooperant catalana, que finalment va preferir que restessin en l'àmbit privat. Detesto tots els bombardejos i em fan especial fàstic els indiscriminats. No em va agradar gens el to paternalista de les declaracions de Noa ("deixeu que Israel us alliberi del càncer de Hamas"). Però d'aquí a atribuir-li coses que no va dir, d'aquí a no criticar l'estil sovint criminal de Hamas (com Israel, ja ho sé), d'aquí a oblidar que l'OAP, que és qui ha comptat històricament amb el suport català, està enfrontada a mort amb Hamas, d'aquí a ignorar les connexions d'aquests últims amb Al-Qaeda, hi ha tot un món. Noa, ahir, va estar impecable en tots els sentits. No es pot dir el mateix dels qui van intentar rebentar l'acte, sense mostrar cap respecte, per exemple, a uns músics àrabs compromesos amb la pau i que havien preparat a consciència la intervenció conjunta amb la cantant israeliana. Vaig veure com Joan Herrera corria amunt i avall amb cara d'esverat. Vaig sentir a la ràdio com Dolors Camats insistia a dir que ells "només portaven un pin". Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I doncs, què esperàveu? Enceneu un llumí i us estranya que hi hagi foc? L'heu vessada, nois.

Per la resta, un acte perfecte amb especial referència al poeta Joan Margarit, simplement genial.

ACTES REVINDICATIUS

Dinar organitzat per Esquerra-Barcelona, tan ple com sempre. Retrobament amb companyes i companys que feia temps que no veia. Contundència en la defensa de la feina de govern en els discursos dels dirigents d'Esquerra i JERC de Barcelona a l'hora del cafè.

Hora i mitja esperant que la manifestació es posi a caminar. Discursos previs de les delegacions convidades (bascos, gallecs, aragonesos). Un mateix anhel de llibertat.

Discursos finals dels màxims dirigents d'Esquerra i JERC. Hi veig un Puigcercós deixat anar, un punt més sentimental que de costum. Per comentaris posteriors, ha toca la fibra de la gent. Última cerveseta a Barcelona, i cap a casa.

Us confessaré una cosa: en alguns moments puntuals de la jornada he sentit una certa sensació de "déjà vu". És allò de "ja ha passat un altre any?" Sabem que la lluita per l'alliberament és llarga, que cal evitar els defalliments, i en aquest sentit l'Onze representa sempre una injecció de vitamines, però som humans i costa, tot plegat.

Sort que enguany hi ha dobre ració vitamínica. I és que...

DEMÀ, CAP A ARENYS DE MUNT!

FOTO PRESA DES DEL BELL MIG DE LA MANI, JUST DARRERE LA PANCARTA D'ESQUERRA.