Passats uns dies, i en un foradet entre les moltes ocupacions que paradoxalment se m’han acumulat en aquestes jornades de festa, entro al blog per parlar-ne: dimecres passat vaig ser a València, per veure en directe la final de copa (sí, aquella que després es va trencar) entre el Barça i el Madrid. Ho resumiré en dos tipus de comentaris: esportius i dels altres.
Els esportius els ventilaré de pressa, perquè això no vol ser una crítica futbolística, tot i que hi ha coses evidents. La primera, que si abans de començar la temporada em diuen que guanyarem lliga i champions, però que a canvi el Madrid ha de guanyar la copa, signo a ulls clucs. La copa, encara que ens feia molta il•lusió guanyar-la, és el torneig petit. I se l’ha endut l’equip petit, jugant un futbol d’equip petit. Petit i violent. Tan violent que dubto que a Europa trobi tanta magnanimitat arbitral. Unim-hi a això que veig molt i molt difícil que el Madrid ens pugui guanyar a doble partit i jugant la tornada a casa, i entendreu per què em sorprèn tant el pessimisme generalitzat que sembla haver-se instal•lat entre la culerada. En aquest sentit, suposo que els comentaris d’en Guardiola a la seva darrera roda de premsa, penjant el cartell de favorit al rival, eren una manera de treure pressió als seus, però no em van agradar. Sembla que, de cop i volta, dubtem de nosaltres mateixos. I no hi veig el motiu.
I anem ara pels “altres comentaris”. Perquè quan es parla de comentaris no esportius entorn d’un Barça–Madrid, és evident que estem parlat de política. Per això fa tant mal que el Madrid ens hagi guanyat un torneig, encara que sigui petit. No és pel torneig, sinó perquè són “ells”. El Madrid. Un club que, no ho oblidem, també és “més que un club”. També representa el que representa. I el que representa emprenya. Fa ràbia. Però sabeu què? Doncs que en aquest sentit vaig sortir de Mestalla més que satisfet. Paral•lelament a la crescuda del sentiment independentista a Catalunya, ha crescut el sentiment espanyolista entorn dels Barça–Madrid, que s’han polititzat definitivament. Ja no són aquell reducte en el que ens refugiàvem per alleugerir la nostra sensació de catalans frustrats per pertànyer a Espanya. Dimecres, nosaltres –pràcticament tota la grada blaugrana- cridàvem “Independència” i ells –pràcticament tota la grada merengue- cantaven el “Viva España”. Sense manies. Sense dissimular. Allí hi estàvem fent política. Fins i tot els tertulians fatxes del “Punto pelota” tenien problemes per justificar la presència de banderes espanyoles al bàndol madridista: “¿Pero esto qué quiere decir, que Barcelona no está representada por la bandera española?” Ah, i un altre detall, encara: l’himne i la xiulada. Evidentment, el van posar per rebentar els timpans de la gent. Evidentment, vam xiular. Jo, girat d’esquena des de dins de la xiulada, era incapaç de calibrar si aquesta s’havia sentit o no. Després, m’han confirmat que per televisió l’esbroncada es va sentir d’allò més. La curiositat era saber què farien ells, perquè era evident que l’himne el que se’n diu cantar-lo no el cantarien. No té lletra... Doncs sabeu què? Que es van passar tota l’estona que va durar cridant, sense cap mena de mania, “¡España. España!” Anem bé. Anem bé, i el Barça hi ajuda. Encara que ens hagi fet tant de mal haver perdut.
I ja que parlem de política, deixeu-me fer una referència a la bèstia negra del barcelonisme durant els últims anys, el portuguès Mourinho. A la roda de premsa anterior a la final, i preguntat justament per la política que envolta aquests partits, va respondre que ell no es fica en aquestes qüestions, que ell pertany a un país petitet, modest, però on tots els seus habitants se senten molt orgullosos de ser portuguesos. Aquest home no sap ni un borrall d’història. Algú li hauria de recordar que el seu petit país va aconseguir la independència definitiva mitjançant el tractat de Lisboa, entre d’altres coses perquè Espanya va haver de dividir esforços entre la Guerra de Restauració portuguesa i la Guerra dels Segadors catalana, al final de la qual, per cert, Catalunya va perdre part del seu territori a causa del tractat dels Pirineus. Però parlar-li a Mourinho de solidaritat seria una radical pèrdua de temps.
Ah, i per acabar... Mestalla. Mai no havia vist un camp tan lleig vist des de fora, i tan encisador vist des de dins. Magnífica metàfora de la visió que tenim del País Valencià del Principat estant. I qui em vulgui entendre ja m’entén.
I ara, a per la Champions. I a per la independència.
