ATEMPTAR CONTRA L'ATEMPTAT

Publicat a l'edició d'Osona i el Ripollès del diari El 9 Nou, divendres 08/04/2011.

Atemptar contra l’atemptat

El documental ETA a la ciutat dels sants ha generat un seguit de polèmiques d’obligada anàlisi. Podem començar pel comunicat de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, on s’acusa l’excalcalde Pere Girbau de dir que ETA no ha d’actuar a Catalunya “perquè aquí som nacionalistes com ells”. Ras i curt: l’ACVOT fa trampa. Girbau no dóna més importància a la vida de ciutadans catalans que a la de “càntabres, extremenys o castellano-lleonesos”, com diu la nota de l’associació. El que fa és atacar justament la línia de flotació etarra, tot desmuntant-li els suposats arguments alliberadors, que cauen pel seu propi pes quan actuen en territori d’un país que lluita pel mateix que ells diuen que lluiten. D’aquesta manera, l’exalcalde mostra les profundes contradiccions d’una gent que utilitza uns mètodes que la ciutat de Vic va rebutjar des del primer instant. Fins i tot el propi Girbau, en un altre moment del documental, no pot amagar que els sentiments de ràbia i dolor generats per l’atemptat van fer que molts, començant per ell, s’alegressin de la sort que van córrer, el dia següent, Monteagudo i Erezuma. En tot cas, el que queda clar és que l’ACVOT ha seleccionat del documental el que ha volgut, fent dir als protagonistes allò que mai no han dit, però que a ells els va magníficament bé per a les seves maniobres.

Decididament, no assistiré al suposat homenatge a les víctimes que l’ACVOT protagonitzarà a Vic el proper 29 de maig. Seria el mateix que atemptar contra l’atemptat, contra l’allau de solidaritat i generositat humana que va provocar a la ciutat. M’adhereixo a la postura que va mantenir durant molts anys l’exalcalde Jacint Codina, a qui em sorprèn que l’actual alcalde no defensi de manera pública com sí que fa amb l’exalcalde Girbau.

Arribats a aquest punt, permeteu-me una digressió: l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, l’any 1997, va reunir unes característiques que convertien el fet, condemnable en si mateix, en quelcom especialment execrable des del punt de vista moral. Pràcticament tothom va mostrar el seu rebuig envers l’acció d’ETA, però vull recordar el cas del cantautor Raimon, que tot i haver-se expressat sense embuts, va veure com en el decurs d’un acte d’homenatge el públic, en una mostra d’espanyolisme descarnat, l’escridassava per cantar en català. Codina ho va dir ben clar: no podia ser que aquell espanyolisme s’introduís a Vic amb l’excusa de l’atemptat. Com vol fer ara la gent de l’ACVOT. Com han fet sovint determinades –no totes- associacions de víctimes del terrorisme, que semblen voler utilitzar els morts en benefici de formacions o postures polítiques molt concretes. Si fa o no fa el mateix que està passant amb la no legalització de Sortu. Hi ha qui ha arribat fa temps a la conclusió que el manteniment d’una situació que només porta al drama i la desesperació, li fa guanyar vots. Molts vots. I amb les coses de menjar no s’hi juga...

Parlem, per acabar, d’una altra polèmica absurda: al documental, determinades intervencions semblaven vincular les reaccions post-atemptat amb el fet que s’hagués produït als barris del sud de la ciutat. L’argument no té ni cap ni peus. L’atemptat va ser contra la caserna de la Guàrdia Civil, i tot hauria anat de la mateixa manera encara que hagués estat ubicada a la Rambla del Passeig, al Sucre o a la Serra-de-Senferm. Tothom sap que la resposta de Jordi Pujol a la pregunta de si les reaccions haurien estat diferents si la massacre s’hagués produït enmig de la plaça Major –“Vull creure que no”- és conceptualment perfecta. Però en el fons tothom sap també que les diferències existeixen. I que no tenen res a veure amb víctimes de primera i de segona categoria. Simplement, l’espai públic té unes connotacions irrepetibles en qualsevol altre cas. Algú és capaç d’assegurar, per exemple, que l’any 1991, en un hipotètic i sortosament mai produït atemptat a plaça un matí de dissabte, alguna de les presumibles víctimes no podria ser un guàrdia civil fora de servei que hagués anat a mercat? Ells també eren –alguns encara ho són- habitants de la ciutat. I la ciutat és una sola.

Si creiem realment en un Vic cohesionat, convindria que ens replantegéssim algunes coses. Entre elles, que potser ja hem callat massa. Que comentaris com els que han sorgit a causa del documental, o determinats escrits de determinats periodistes europeus titllant-nos de racistes i xenòfobs, mereixen una resposta clara i contundent. Una resposta que estic segur que uniria en una sola veu els vigatans de tota la vida i els nous vigatans, vinguin d’on vinguin i visquin al barri que visquin. I sabeu què? Que si organitzéssim una concentració amb aquesta intenció, segurament hi trobaríem també algun ex guàrdia civil jubilat, que s’ha quedat a viure a la ciutat demostrant així com se l’estima. Perquè som independentistes i hem lluitat per tenir la nostra pròpia policia, però per sobre de tot som persones. I les persones mereixen respecte