S'apropa la clau de volta de les consultes sobre la independència. Hagin anat com hagin anat les anteriors, és evident que el ressò mediàtic, fins i tot a nivell internacional, que tindran no ja els resultats sinó el sol fet d'haver dut a terme l'acte a la capital del País, esdevé una nova oportunitat de donar a conèixer arreu amb èxit les nostres aspiracions nacionals. Estic convençut que la ciutat on vaig néixer i viure una pila d'anys, i on encara hi tinc tanta família i amics ,estarà a l'alçada de les circumstàncies. De fet, tota la fase prèvia -el vot anticipat i les activitats paral·leles que s'han desenvolupat- ha estat revestida d'una simptomatologia més que positiva. I les notícies segueixen essent engrescadores: molta gent d'arreu de la Nació farà cap a la capital per donar-hi un cop de mà. De Vic, per exemple, en conec una bona colla. Des d'aquest modest blog, i a manera de granet de sorra, reproduiré per darrera vegada -abans de la votació "oficial" i definitiva- el poema i la corresponent introducció que he "penjat" coincidint amb cadascuna de les tongades de consultes anteriors. Que no pateixi ningú, que no és meu. És de Josep M. de Sagarra, i està datat l'any 1931.
Oblidem per uns instants l’autoria del poema, nascut de la ploma d’un autor amb massa foscos a la seva “biografia nacional”. No cal ni tan sols que intentem esbrinar el motiu que el va dur a escriure’l. Quedem-nos només amb un fet inqüestionable: més enllà del llenguatge emprat, propi de les primeres dècades del segle XX, la peça sembla escrita pensant en el referèndum de diumenge. Us la transcric, amb la gens dissimulada esperança que us ajudi –ens ajudi- a carregar les piles. Feliç 10A!
I aquí va el poema:
EL DIA DE LA LLIBERTAT
Només hi ha un dia entre els dies que roden
que és tot nervi, pel cor i pel cant
i pot fer allò que altres dies no poden,
i avui és aquest dia tan gran.
Se sent passar el neguiteig d’una espera,
per si és precís el cridar i el dir: Prou!
Tots en el pit duem plecs de bandera...
Avui som més que una vida que es mou.
Sentim la pell tremolar esgarrinxada
amb gelosia de temps i d’espai.
Sentim la mar més de blau de mirada
i les muntanyes més nostres que mai.
Què li darem a la pàtria ferida
en aquest dia tan ple de destí?
No vol coets inflamats de mentida,
tampoc espera ni sang ni botxí.
Ni vol rialles voltant una taula
que per la joia no és tot prou madur...
Sols us demana una sola paraula
però no vol que deserti ningú.
Que si algú encara té als ulls una bena,
que qualsevol que es llevés fent el sord,
durà una marca pintada a l’esquena
amb quatre lletres que diguin que és bord.
Doncs penseu que la gràcia de viure
no tindrà mai un instant com aquest,
com quan direu: Vull la pàtria ben lliure
perquè ningú pot privar-li aquest dret.
La carn, avui, té puresa de lliri,
cap dels que formen pot ser maleït!
Avui el poble ha tastat el deliri
d’ésser tot ell voluntat i esperit.
Tu, Catalunya, daurada captiva,
no et quedi gens de vergonya en el front,
mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,
davant de totes les terres del món.
Que vagi molt bé. la lluita continua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada