SAGALÉS I LA VAGA

Finalment, el preacord que s'havia arribat el migdia del 28 d'octubre entre Patronal i els enllaços síndicals, no ha estat ratificat per l'assamblea que s'ha cel.lebrat posteriorment.

Així, faltes d’ortografia i sintaxi incloses, comença la nota que apareix a la pàgina web de l’empresa Sagalés. Porta data del 28 d’octubre, però us puc assegurar que ahir, dia 28, a quarts d’onze de la nit, aquesta nota no hi era. En el seu lloc n’hi apareixia una altra, penjada des del migdia, que feia saber als usuaris que la vaga del transport públic interurbà convocada per CCOO i UGT per els dies 29 i 30 d’octubre havia estat desconvocada. Sagalés també es va dedicar a retirar els comunicats de vaga que els sindicats havien penjat a les parades.

Desconec les interioritats d’aquesta vaga, fins i tot les causes que l’han provocada. Per tant, no és d’això del que vull parlar. Escric aquest post com a usuari, mogut per la indignació davant l’actuació d’aquesta empresa. A quina hora va ser, l’esmentada assemblea? Hi va haver realment desconvocatòria? Com és que fins aquest matí no hem conegut el contingut del decret del Departament de Treball que regulava els serveis mínims... i que porta data del dia 27? Una cosa és que surti avui al DOGC, una altra que no s’informi l’usuari amb la necessària antelació.

Ja m’ho penso, que tot plegat forma part de l’estira i arronsa entre patronal i sindicats, però hi ha una diferència entre l’actuació d’uns i altres. Mentre els treballadors s’han acollit a una possibilitat legal, perfectament regulada per la normativa vigent, la patronal –en aquest cas l’empresa Sagalés- ha utilitzat una eina fraudulenta com és la d’amagar informació als seus clients. Sabeu què? Que llegint les paraules inicials de la nota de l’empresa, amb les que obro aquest post, el que ha passat no m’estranya gens. Fixeu-vos-hi bé: utilitzen l’expressió enllaços sindicals, pròpia del franquisme i substituïda, en democràcia, per delegats sindicals. Ai, ai, ai...

PERÒ QUI ES VA ABSTENIR?

Sempre em sorprenc quan descobreixo algú que em llegeix, i més quan no t’ho esperes d’aquella persona. Avui mateix, un d’aquests lectors inesperats em fa una reflexió sobre el post que vaig penjar ahir. M’acusa de poc més que d’ingenuïtat per dir que l’abstenció del referèndum de l’Estatut de Sau era “majoritàriament militant”. El seu argument és clar: ja li hauria agradat al PSAN que seguissin la seva consigna un 40% dels votants. Molt diferents haurien estat les coses, si aquesta fos la realitat...

D’acord. Potser em vaig excedir en el comentari. Sóc conscient que aquell no era, ni de bon tros, el percentatge definidor de l’independentisme del moment. És més: dins d’aquell 40% llarg hi havia, sens dubte, el sector de població que durant dècades –fins que Esquerra va posar el PSC al Govern de la Generalitat- es quedava a casa quan la votació estava relacionada amb l’autogovern. Repassem, sinó, la participació històrica a les eleccions al Parlament de Catalunya: l’any 1980 –el del primer Parlament restaurat- només va anar a votar el 61,44% de l’electorat.

Segur que el meu amable lector deu estar pensant, a hores d’ara, que em contradic. Com puc dir que avui hi ha més sectors de la població interessats en l’autogovern de Catalunya si a les eleccions de l’any 2006 la participació va ser encara més baixa que la del 1980, exactament del 56,77%?

Justa la fusta. Ja som al cap del carrer. L’abstenció del 1980 incloïa un alt percentatge de militants que restaven a casa amb una intencionalitat clarament política. Avui, els qui es queden a casa ho fan, segur, per diversos motius, però difícilment empesos per la militància política. A veure si en l’any que resta per a les properes eleccions catalanes aconseguim, com a mínim, que qui no vagi a votar ho faci de manera plenament conscient, no només perquè fa dia de platja...

QUAN L'ABSTENCIÓ ERA MILITANT

El dia 25/10/1979 jo tenia 21 anys. Feia poc més de 7 mesos que els havia fet. La gent que aleshores en tenia 18 podia votar, com ara. Jo, quan en tenia 18, no hauria pogut fer-ho ni que hagués volgut i n'hagués tingut ocasió. El canvi d'edat per ser considerat "major" també feia poc que s'havia produït. Comptat i debatut, doncs, el referèndum convocat per ratificar o no l'Estatut de Sau era la meva primera ocasió per exercir un dels drets democràtics més fonamentals. Em vaig abstenir.

En aquella època, la política formava part de la vida quotidiana, sobretot si vivies en el si d'una família conscienciada i t'envoltaves d'amistats igualment "militants". El nivell de participació de cadascú depenia de moltes variables, entre elles la mateixa por, encara tan present a totes les cases, i que feia que els pares, per exemple, exercissin sobre tu un control benintencionat que sovint et limitava els moviments. En aquell ambient, doncs, poder sortir al carrer a votar per primer cop, i fer-ho per aprovar el que havia de ser la llei fonamental del nostre autogovern, havia de representar, en teoria, un dels moments més importants en la curta vida d'un jove de 21 anys. I em vaig abstenir.

Un any abans, en el si de l'autoanomenat "Ateneu popular de la Sedeta", i com a part de la lluita per aconseguir que el que avui és una escola i un centre cívic a cavall dels barris de la Sagrada Família i el Guinardó de Barcelona no esdevingués una estesa de blocs de pisos a major glòria del negoci d'una caixa d'estalvis, vaig dirigir un espectacle teatral titulat "Embolica que fa fort". Escrita pels propis integrants del grup que el va estrenar, l'obra, amb l'excusa d'una revisió en clau d'humor de l'anomenat "Compromís de Casp", carregava contra els polítics de l'"establishment" d'aleshores. Eren temps de manifestacions, en els que es cridava invariablement allò de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Jo també ho cridava, evidentment. Llibertat, amnistia... i Estatut d'Autonomia. Però em vaig abstenir.

La Constitució Espanyola ja havia deixat molt clar per on anirien les coses. Article 2: indissoluble unitat de la nació espanyola; article 3: el castellà, única llengua amb la obligació de ser coneguda; article 8: l'exèrcit, garant de la unitat territorial; article 145: prohibició de la federació de comunitats autònomes (pensada directament per als PPCC)... Amb aquests precedents ens arribava un Estatut redactat exclusivament per les forces "autonomistes", inclosa una ERC a qui encara faltava molt per parlar d'independència. L'independentisme d'aleshores -fonamentalment el PSAN- va propugnar l'abstenció. En un moment d'altíssima efervescència política, la participació va ser d'un 59,6% del cens. Jo vaig formar part de 40,4% restant. No me n'he penedit mai.

Enguany fa també 25 anys que milito en formacions polítiques. 10 a l'ENE -la continuació de NE que va acabar a ICV- i 15 a la ja independentista Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest temps, he tingut l'oportunitat de votar en un altre referèndum estatutari. En aquesta ocasió, sí que vaig posar la papereta a l'urna: un "No" com una casa de pagès.

Avui fa 30 anys d'aquell primer referèndum, i les coses no han canviat tant. Fins i tot l'abstenció s'ha estabilitzat en els guarismes d'aquell lunyà 25 d'octubre del 79. La diferència, però, és que si bé aquella abstenció era majoritàriament militant (o això he volgut creure sempre, ja que aleshores la gent tenia ganes de votar), la d'ara és, simplement, preocupant. O alarmant. Espero que no ens calgui tornar a votar estatutets esquifits que no fan altra cosa que incrementar el desencís.

Ningú no diria que han passat 30 anys...

FOTO: ELS REDACTORS DE L'ESTATUT DEL 79 REUNITS AL PARADOR DE SAU. JO, ALESHORES, ESTIUEJAVA A VILANOVA DE SAU.

LA OBLIGACIÓ DELS POLÍTICS

Tothom coneix el tòpic: que si tots els polítics són iguals, que si només busquen la poltrona, que si prescindeixen de la ideologia a les primeres de canvi... deixant de banda que segurament hi ha de tot, com a tot arreu, és evident que costa combatre el tòpic. La política, encara que sovint està prenyada de proclames solemnes, té molt d'administració d'escala de veïns, de gestió del dia a dia. Tenir objectius finalistes potents no està renyit amb treballar per fer la vida si no més fàcil, sí més digerible per al conjunt de la ciutadania. I aquesta és una feina que es veu poc. Els acords, els convenis, els projectes que tot just s'inicien, sovint no surten als diaris. I no és fàcil, en aquest context, fer veure a algú que els polítics no són, en la major part dels casos, com diu el tòpic. Però és que quan les circumstàncies permeten visualitzar la realitat, apareix el segon tòpic:

.

És la seva obligació. A mi em paguen per treballar, i a ells també. I molt bé, per cert.

.

Deixant de banda el tema del sou, que dóna per a un altre post i sobre el que només comentaré, així d'entrada, que qualsevol agenda de qualsevol conseller demostra que fan uns horaris inhumans que no acceptaria cap sindicat, i que el bon sou dels polítics és també una garantia de l'accés de les classes populars a la política, vull entrar de ple en el tema de la obligació: estic totalment d'acord amb la frase anterior. Evidentment, la feina diària d'un polític no s'ha d'aplaudir, com al treballador d'una fàbrica no l'aplaudeix ningú durant la seva jornada laboral. És més, cal exigir-li que la realitzi a un nivell tan proper a l'excel·lència com pugui. El problema, com deia abans, és que la major part del temps no tenim manera humana de comprovar aquesta excel·lència. Hi ha excepcions, però. De tant en tant, als polítics se'ls presenta la ocasió de demostrar-nos que treballen, i que treballen bé.

.

Aquests dies en tenim un bon exemple: l'avantprojecte de la Llei del cinema de Catalunya. Un avantprojecte que, un cop aprovat pel Govern, cosa que passarà en els propers dies, entrarà al Parlament per a la seva tramitació i aprovació. El conseller Tresserras i el seu equip demostren públicament que fan la seva feina. Ja, ja sé que és la seva obligació, que per a això cobren, i no pas poc. Però és que ja fa 34 anys que Franco és mort i, com diu la imatge que il·lustra aquest post, només el 3% de les pel·lícules que s'exhibeixen a Catalunya estan disponibles en català. Compareu-ho amb qualsevol altra manifestació cultural, i veureu encara més clara la cruesa de la situació. Doncs bé: la nova Llei aspira a convertir aquest 3%, en un termini de 4 anys, en un 50%. No caldria dir res més. Afegir-hi, en tot cas, la creació -també establerta a la Llei- d'una Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, especialitzada en cinema europeu, inclòs el català.

.

No és una llei de quotes. És una llei integral de cinema, i tracta tota la seva casuística. Ja tindrem ocasió d'anar-ne parlant -aquest blog en farà un seguiment detallat-, però no puc acabar sense recordar una cosa a tota aquella gent que ja ha posat el crit al cel: us imagineu que la policia municipal es dediqués a fer pedagogia entre els xofers que se saltessin els semàfors en vermell, sense imposar-los cap multa? Dit d'una altra manera: una llei sense règim sancionador és com un arròs de conill sense conill.

.

La obligació d'un polític és treballar, molt i bé. La dels seus crítics, evitar la demagògia. Són les regles del joc, i cal complir-les. De vegades, em sento orgullós dels nostres polítics.

PREMIS NACIONALS DE COMUNICACIÓ 2009

Ahir al vespre va tenir lloc al Palau de la Generalitat el lliurament dels Premis nacionals de Comunicació 2009. Una setmana i mitja després d’haver fet el mateix amb els Premis Nacionals de Cultura 2009, sobta la gran diferència protocol·lària existent entre un i altre acte. No pel nivell de les personalitats assistents –tant autoritats com públic- sinó pel ressò mediàtic que s’ha buscat en ambdós casos. I el motiu no és que els de Cultura els lliuri el CoNCA, perquè quan encara ho feia el Departament la situació era la mateixa. I dic que sobta perquè si en iniciar-se l’actual legislatura hom va voler –encertadament, crec- vincular Cultura i Mitjans, no s’acaben d’entendre aquestes diferències posteriors.

En tot cas, si aquesta reclamació fos recollida per algú, el que sí que demanaria és que es mantingués un dels pocs detalls en els que l’acte de Mitjans supera el de Cultura: les intervencions de les persones i entitats guardonades. Perquè si els 40 segons de què van gaudir a Lleida els guardonats de Cultura donaven per tant poc que tothom acabava fent els clàssics agraïments a família, amics i companys de feina, a Palau, en canvi, la gent es va poder esplaiar. I així, anant a allò que més ens interessa a la comarca, vàrem tenir la gran satisfacció d’escoltar la gent d’osona.com, en el moment de recollir el seu premi en la modalitat de “proximitat”, dient coses d’autèntic contingut. Vàrem escoltar com en Jordi Font parlava d’estratègia, que en el cas d’aquest diari digital és sinònim de parlar de país; i encara deuen ressonar entre aquelles parets les paraules d’en Miquel Macià recordant el mestre Barnils –tota una declaració de principis- i parlant-nos de les seves (les d’en Miquel) dues grans devocions: textualment, “el periodisme i Catalunya”. En acabar l’acte, vaig ser testimoni d’una de les primeres felicitacions rebudes pels amics d’osona.com: la de Ràdio Puig-Reig, el director de la qual, Josep Genescà, va rebre l’any passat el mateix guardó. Poques hores abans de l’aniversari de l’afusellament del president Companys, el país es busca i es fa costat.

Ahir al vespre ho vàrem celebrar informalment a Barcelona mateix. La celebració més formal va tenir lloc a Vic fa unes setmanes. A partir d’ara, toca tornar a pencar. Com sempre. En aquest sentit, podem estar tranquils. En Macià i la seva colla són sinònim de feina. I molt ben feta, per cert.

FOTO: osona.com

LLEI DE LA MEMÒRIA: TENÍEM RAÓ!

"Evidentement no és el mateix el reconeixement que la nul·litat".

"La Llei de Memòria Històrica no permet la nul·litat del judici malgrat la petició del Govern de la Generalitat".

Traduïdes, dues de les perles que ha deixat anar la vicepresidenta espanyola De la Vega. Qui ningú s'escandalitzi, si us plau. Aquesta dona té tota la raó. És de fet, el que sempre hem dit des d'Esquerra. És el mateix que argumentava el grup que va treballar colze a colze amb el diputat Joan Tardà, i que incloïa experts de la Sectorial de Cultura. És el que han clamat als quatre vents les associacions de víctimes del franquisme. El nyap de llei que el govern espanyol es va treure de la màniga, i que alguns membres del govern català-oi, senyor Saura?- pretenen fer passar per molt més del que és, no permet la nul·litat dels judicis franquistes, ja que els declara "il·legítims", però no "il·legals". M'encantaria equivocar-me i haver-me d'empassar aquestes paraules, però em temo que no serà així, que els jutges dictaminaran ni més ni mensy que el que diu la senyora De la Vega. Per molt que s'esgargamellin alguns que no van fer la feina quan tocava, la realitat és la que és. No ens cal que ningú "repari l'honor" del nostre president assassinat, ja que no l'ha perdut mai. Però sí que exigim que la llei restitueixi la seva memòria, així com la dels milers de represaliats pel franquisme. Ara com ara, però, el més calent és a l'aigüera. Moltes gràcies per no res!

DETINGUTS... PER REUNIR-SE!

Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usabiaga i com a mínim tres persones més, han estat detinguts aquesta tarda a la seu del sindicat LAB a Donosti., que ara mateix està essent escorcollada. L'acusació, intentar recompondre la direcció d'un partit polític, Batasuna en aquest cas. A banda d'aquest fet, ja de per si demencial, tothom sap que Díez Usabiaga i Arnaldo Otegi representen el sector més dialogant de l'esquerra abertzale.

I després ens sorprenem que els irriti una simple consulta popular!

DE 10 EN 10, 570

Quan escrius alguna cosa -sobretot en un bloc- si no és una qüestió de teràpia personal el que busques és que et llegeixi quanta més gent millor. El passat mes de juny escrivia un post en el que em mostrava sorprès d'haver arribat, en els poc menys de 2 mesos que feia que utilitzava un comptador, a les 500 visites. Després, el comptador se'm va espatllar, i el passat 10 d'agost n'hi vaig posar un de nou. Avui som a 10 d'octubre. Quan he obert l'ordinador el comptador marcava exactament 1140. És a dir, 570 visites per mes. Abans no tenia facebook, ara sí, i l'utilitzo per publicitar-hi les entrades al bloc. Segurament això deu tenir a veure amb l'increment, però el cas és que estic desconcertat. És evident que aquells 250 per mes que em sorprenien el juny no eren, ni de bon tros, el número considerable que em semblava a mi, però he de confessar que tampoc no tinc ni idea del que poden representar els 570: considerable, poc, molt poc, ínfim? En tot cas, si una cosa tinc clara és que mentre hi hagi una sola persona que hi entri -i que no sigui jo, òbviament- seguiré barallant-me amb el post. I sobretot, com ja deia el mes de juny... moltes gràcies!

CONSELL DE CIUTAT DE VIC

I per acabar d'arrodonir la jornada d'ahir, la torna: l'Ajuntament de Vic aprova la constitució del Consell de Ciutat, on hi ha representants d'entitats i persones a títol individual, i que és, segons el Reglament que el regula, el màxim òrgan de consulta i participació, amb el desig de crear dinàmiques i processos de reflexió, coordinació i consens, que portin a innovar i a fer més permeables les diverses aportacions de la ciutadania en la construcció de la Ciutat, tant en la vessant humana com estructural i funcional.

Consulta, participació, aportacions de la ciutadania... diu que el Consell de Ciutat ha d'entomar temes d'actualitat, debatre'ls i fer aportacions al respecte. Pregunta: la consulta popular per la independència, com va dir algú ahir mateix en la constitució de "Vic decideix", no podria esdevenir un dels primers temes en ser-hi valorat?

Ah, per cert... jo en formo part, del nou organisme. Moltes gràcies a tota la gent que ha pensat en mi. Procurarem estar a l'alçada, que no serà fàcil...

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 2: "VIC DECIDEIX" ES POSA EN MARXA

Quan d'aquí a un temps recordem com va anar de bé la jornada de la consulta popular a Vic, la conversa començarà sempre amb una data: 07.10.2009. Fa menys de dues hores que s'ha acabat la reunió de constitució de la xarxa "Vic decideix", que ha de coordinar tot el procés. A la mesa, el portaveu d'"Osona decideix", Jeroni Vinyet; el coordinador de "Vic decideix", Lluís Casellas -aviat triarem també portaveu-; i Alfons López Tena, un dels cervells pensants a nivell nacional.

Dues conclusions, per no estendre'm massa. En primer lloc, els objectius mínims: un 50% de participació i un 55% de vots afirmatius. I per què aquestes xifres? Molt senzill: són les condicions que va posar la UE a Montenegro per esdevenir independent. Si volem tenir ressò internacional, aquest és un gran argument. En segon lloc, i degut a un seguit de circumstàncies que farien massa llarg el post, una certesa, segons López Tena: arreu del territori, el punt on es considera que es compta, a hores d'ara, amb les millors condicions per fer-hi la consulta és... Osona i, evidentment, Vic.

Fins ara, tot ha estat teoria. A partir d'ara, el país mirarà cap aquí. No el podem defraudar.

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 1: MOCIÓ APROVADA

Aquest és un dels posts més curts que hauré escrit mai, perquè la importància del que s’ha votat avui resideix en el que passarà a partir d’ara. Si la consulta per la independència esdevé un èxit a Vic, que ho serà, haurem fet un salt qualitatiu del que se’n beneficiarà tot el país.

Felicitats, electes municipals! Heu estat a l’alçada (la majoria). Felicitats, ciutadanes i ciutadans! Ha arribat la vostra hora.

PREMIS NACIONALS DE CULTURA 2009

Ahir, 3 d'octubre, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va lliurar els Premis Nacionals de Cultura 2009, esdeveniment que enguany ha passat a formar part de les responsabilitats del nou organisme. L'acte va tenir lloc a l'Auditori Enric Granados de Lleida. Resumint, va ser un èxit. Com que els mitjans ja se'n faran el degut ressò, em limitaré a comentar tres aspectes que no seran, segur, els que més sovintejaran a les cròniques.

1.- La diversitat de persones, trajectòries i ideologies premiades:

Mentre les i els guardonats desfilaven per l'escenari, no podia evitar -suposo que com tothom- un major o menor grau d'empatia envers cadascun d'ells, la seva obra i el que representaven, tant a nivell humà com ideològic. Aquesta és justament una de les característiques més positives de tot plegat: no som una cultura monolítica, no som una societat planificada. La nostra diversitat és la nostra força.

2.- La pròpia denominació del guardó:

Es tracta dels "Premis Nacionals de Cultura", no dels "Premis de Cultura a Catalunya". Això permet que passin coses com la concessió, enguany, del "Premi Nacional a la difusió social de la llengua catalana" a Octavi Serret i la seva llibreria de Vall de Roures, a la comarca del Matarranya. És una via encara poc explotada, aquesta de la nació en el seu conjunt, però res no ens impedeix aprofundir-hi.

3.- L'organització:

No sortiran a les notícies, però són el cor de la festa. El nucli dur de l'acte. Com ja hem dit, el CoNCA s'ha responsabilitzat dels Premis i tot el que comporta la seva logística, des de la tria del jurat fins a l'acte final. Conselleres i consellers de l'organisme van lliurar físicament els premis. Cal que ens anem familiaritzant amb la feina del CoNCA, que ens el creguem, i per això és positiu que el visualitzem. Però hi ha un detall que no arribarà mai a l'opinió pública: allò que se'n diu "entre caixes". L'esplèndid grup de gent, sorgit de l'equip tècnic del CoNCA, que sota la coordinació de la Montse Majench treballa durant mesos per arribar al moment culminant, durant el qual segueixen controlant tots els detalls perquè la resta de mortals puguem gaudir d'actes com el d'ahir. Elles i ells també posen el seu granet de sorra, que en aquest cas és gairebé una duna, per la potenciació de la nostra cultura. Moltes gràcies!

FOTO: DETALL DEL VESTÍBUL DE L'AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA ABANS DE COMENÇAR L'ACTE