QUE TINGUEU UN GRAN 2011!

En dies com avui, un no sap què dir sense caure en el tòpic. Deixem, doncs, que ho digui un dels grans: des d'Osona, i acompanyat de les paraules -desencisades, realistes, optimistes potser? d'un poeta osonenc... MOLT BON ANY PER A TOTHOM!

Ara que l'any s'acaba

Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.

Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

Miquel Martí i Pol

HAURIEN DE PASSAR COSES, PERÒ...

Avui és un d'aquells dies en els que m'hauria agradat tenir una idea brillant. Pots escriure més o menys bé, però només en comptades ocasions trobes aquell punt de partida, aquell ritme, aquella ocurrència que fa que el teu escrit cridi l'atenció més enllà de l'interès habitual (si n'hi ha). Constato ja d'entrada que si mai ho he aconseguit, avui no n'és el dia. Avui, quan el nomenament del 129è President de la Generalitat es barreja amb les sentències i possible jurisprudència posterior del Tribunal Suprem en relació a la immersió lingüística, només em veig amb cor d'escriure un enfilall més o menys afortunat de llocs comuns.

.

Però és que és d'això que es tracta. Jo formo part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").

.

I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència: Avui, més que mai, un sol poble!

.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat. Jo no sé si seure la señora Sánchez Camacho al bell mig de l'hemicicle, si pactar el compromís de no fer segons quines modificacions legislatives sense pactar amb el PSC (com abans hi va haver un compromís amb el PP de no reformar l'Estatut), si negar-se a pactar el Reglament de la llei del Cinema o a designar una comissió de seguiment de la reivindicació del Concert Econòmic, són símptomes esperançadors en aquets sentit. D'entrada, no m'ho semblen gens.
.

Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. I no s'aturarà aquí. Avui, per exemple, ha estat el torn de la llei de Consultes populars. Deixant de banda el fet que Esquerra no ho deuria fer tan malament quan l'Estat s'esforça tant i tant en destruir l'edifici que va aixecar des del Govern (qui va blindar la immersió en l'educacio, si no?), s'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?

EL MEU LLIBRE NÚM. 14

Ja, ja ho sé, el 14 és un número com qualsevol altre. Però el cas és que estic content. Dijous passat, a l'espai Betúlia de Badalona, es va presentar un llibre que recull 3 obres de teatre breu. Es tracta de la guanyadora del "III Premi de Teatre Breu Inicia't", que ha correspost a Ivan Vallejo per la seva peça Món animal, i les dues finalistes. Una d'elles L'últim faroner, és meva. L'altra, Caront, correspon a Bernat Muñoz.

.

Hi col·lecciono accèssits, jo, a Badalona. A la primera edició del Premi també hi vaig quedar finalista, com a aquesta. Enguany, el Jurat ha explicat que la primera part del que vaig escriure era "rodona", però que després es precipitava excessivament. És probable que tinguin raó. En tot cas, hi insisteixo, estic content. Al cap i a la fi, és el llibre que fa 14 d'entre els que recullen obres meves, ja sigui en solitari (9 llibres), o compartint espai amb treballs d'altres autors (5 llibres, que inclouen un assaig i un conte). Fins i tot, posats a buscar-hi algun extra, puc dir que he superat el número 13, cosa que hi haurà qui ho consideraria reconfortant. Jo, com que diuen que ser supersticiós porta mala sort, no en faig massa cabal.

.

En fi, que publicar, i més en el cas del teatre, on és especialment complicat, sempre satisfà. Sigui un llibre, 13 o 14. Estic content.

SÓC MILITANT D'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós. Segurament, més avui que ahir. Els mals moments cohesionen, sobretot si estàs convençut que el camí que t’hi ha portat és el que tu vas triar sense dubtar-ne. Perquè una cosa és la derrota i una altra que a causa de la derrota reneguem del que hem aconseguit fins ara.

És evident que caldrà reflexionar. És evident que en democràcia la raó la té la ciutadania, i que la ciutadania ha parlat de manera molt clara. Caldrà, doncs, reflexionar. Intentar esbrinar les causes d’un càstig més que evident. “Com pot ser que encara no les vegin?”, deu estar pensant més d’un en llegir aquestes ratlles. No sé si no les veiem, o si no les veurem. El temps ho dirà. El que sí que sé és que seria un error, ara que van mal dades, renegar del discurs justament perquè van mal dades. Caldrà refer l’estratègia, evidentment. Modificar-la tant com calgui. Però ni totes les modificacions tàctiques o estratègiques no poden canviar el fons, la mateixa raó de ser, l’existència d’un partit polític que, no ho oblidem, és només una eina de transformació social. I la transformació social que persegueix Esquerra (ho sento, no seré tan simple de creure que tots els problemes s’acabaran si tornem a escriure ERC) està molt clara: s’ubica dins dels postulats de l’independentisme d’esquerres: alliberament social i alliberament nacional fusionats en una mateixa idea. Si busquéssim altres coses ja ens hauríem mogut cap a altres bandes: uns haurien fitxat pel nacionalisme de dretes, uns altres per l’esquerra sucursalista, i d’altres, com ja ha passat, per l’independentisme conservador. Perquè l’experiència ens diu que quan algú es defineix com “ni de dretes ni d’esquerres”, cosa metafísicament impossible (poseu-me un sol cas d’un sol independentista desideologitzat de debò), el que vol dir realment és que no és d’esquerres. I és evident que en som una bona colla que no hem fet res de tot això: seguim i seguirem militant a Esquerra Republicana de Catalunya.

Malgrat tot, hi insisteixo, cal reflexionar. I treure conclusions. Seria d’imbècils no fer-ho. Però encara seria de més imbècils tornar a caure en l’error de sempre, en aquella cíclica actitud de certa militància d’Esquerra consistent a organitzar enrenou intern –baralles, vaja- a la mínima ocasió que en troba l’excusa. Vull creure que tal cosa ja no és possible, perquè els qui mostraven tendència a jugar a aquest joc ja no són entre nosaltres. Però convé que hi pensem, no fos cas que tornéssim a caure en una temptació que ens ha sortit massa cara.

Per a nosaltres, ahir no va ser una bona nit i avui no és un bon dia, òbviament. De fet, seguint amb la reflexió personal, he de dir que avui em fan mal les tres “P”.

Em fa al el País, no perquè confongui Esquerra amb el País i cregui que la nostra davallada li és perjudicial, sinó perquè ningú no pot negar que han pujat les opcions espanyolistes i han baixat les independentistes. Cert que CiU ha recollit, sens dubte, vot independentista, però amb això no n’hi ha prou: cal que respongui mínimament a les expectatives que aquest vot ha dipositat en ella. I que, com va assegurar Mas que faria, salvi tot allò que ha representat passos endavant durant les dues anteriors legislatures. L’engrescador “efecte Llei del Cinema” se’ns pot tornar en contra, si no. I no està garantit que això no passi.

Em fa mal el Partit, perquè ha quedat tocat i ens esperen temps complicats. De tota manera, la reacció que vaig veure ahir i la que he vist avui em fan sentir optimista. Cal canviar coses, evidentment, però entre elles no hi són els objectius. I aquests passen per refermar la nostra confiança en Joan Puigcercós i Boixassa, President escollit en un procés congressual assembleari complicat, però immaculadament democràtic. Refermar-la en ell i el seu equip, començant pel Secretari general Joan Ridao i seguint per tota la gent que ha format, forma o formarà part d’aquest equip. Si ens creiem de debò que l’estratègia emprada fins ara ha estat majoritàriament assumida pel conjunt de la militància, fer el contrari equivaldria a anar en contra de nosaltres mateixos. Perquè som totes i tots nosaltres els qui hem dut el Partit fins on es troba ara.

Finalment, i tot i que es diu sovint que en política és el menys important, em fan mal les persones. La gent que encara ara, després de les hores passades, no s’ha refet de la sotragada. Especialment les companyes i companys, sovint amigues i amics, que han acabat no entrant a un Parlament on ja han demostrat que poden fer-hi una gran feina, o en el que teníem molt clar que podrien fer-la per primer cop. A elles i ells, especialment, una forta abraçada.

I ara, amunt i crits. Avui comença l’enèsima renaixença d’Esquerra, el partit de Macià i Companys, el partit que ha caigut mil vegades i se n’ha alçat mil més, el partit que ha normalitzat i fet avançar la idea de la Independència com mai ningú no havia somiat abans, el partit que des de l’any 1931 ha protagonitzat els avenços més destacats en la política catalana, el partit que aposta pels PP.CC., el partit que encara és, i que ningú no ho oblidi, la primera força parlamentària de l’independentisme català i l’única força parlamentària de l’independentisme català d’esquerres.

El partit, en definitiva, que el proper mes de maig, com sempre ha fet, lliurarà un altre episodi de la batalla per la llibertat en el marc de les eleccions municipals, en les que, un cop més, tothom serà imprescindible.

Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós.

LES 12 CAMPANYADES (reflexions just abans d'encetar un nou cicle) i V

I finalment, les 12 campanyades juntes! Veureu que conforme ens acostàvem al "dia D" els textos s'han anat allargant (no massa, no us espanteu). M'hauria agradat que totes fossin breus com les primeres, però suposo que era inevitable. Ens retrobem dilluns!

1a CAMPANYADA:

Fa uns dies, Laporta va titllar el Conseller Tresserras d’inútil i poca vergonya. Puigcercós va evitar entrar-hi en confrontació dient que ell no insulta altres independentistes. No cal que ho faci. Algú que titlla de poca vergonya el millor Conseller de Cultura de l’època contemporània no necessita que l’insultin. S’insulta ell sol.

2a CAMPANYADA:

L’any 1998, el Govern de Jordi Pujol va redactar un decret per implantar una quota del 25% de cinema en català. Les Majors s’hi van oposar, i el Govern va retirar el decret. Ara, el senyor Mas ens diu que aplicarà la Llei del Cinema “en diàleg amb el sector”. Si tenim en compte que el 70% del taquillatge del sector correspon a les Majors... algú endevina en què consistirà, aquest “diàleg”?

3a CAMPANYADA:

Quina és l’obsessió de PP i Ciutadans en aquesta campanya? Sobre quin perill adverteixen sense parar als seus eslògans electorals? Temen que Esquerra forci el nou Govern de la Generalitat a convocar un Referèndum per la Independència. Els polítics espanyols sempre han tingut molt clar quin és el seu enemic real...

4a CAMPANYADA:

Montilla diu que ells no són “ni independentistes ni de dretes”. Mas diu que aquestes eleccions no són una pugna “entre independentistes i catalanistes”. Tots dos se senten obligats a parlar de la independència com un dels temes centrals de la campanya. Gràcies a qui? De quins independentistes diríeu que parlen, Mas i Montilla? L’únic cara a cara lògic hauria estat el d’ells i la resta d’autonomistes per una banda, i Esquerra Republicana de Catalunya per l’altra.

5a CAMPANYADA:

La setmana passada, representants de la Junta de Andalucía ens parlaven de “el millón de andaluces que viven en Cataluña”. Quantes generacions calen per ser considerat català? És el mateix que fan els partits catalans que acusen Esquerra d’haver governat amb un andalús, espanyol, xarnego... S’estan posant al mateix nivell que la Junta, i li fan costat en la seva intenció de partir per la meitat el poble català.

6a CAMPANYADA:

Tot indica que Ciutadans repetirà presència al Parlament. És lògic. Són els representants de l’esquerra espanyolista més recalcitrant, aquella que no ha acceptat que el PSC pactés amb independentistes. És el mateix que passa amb Rcat i SI, que no van acceptar que Esquerra pactés amb els socialistes. Només hi ha una diferència: el votant independentista no es deixa endur per falsos radicalismes, com el votant de Ciutadans.

7a CAMPANYADA

Llei del Cinema: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Lei d'Acollida: impugnats per la "Defensora del Pueblo" en funcions al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Codi de Consum: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Llei d'Educació: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Les tres primeres normatives van sortir de conselleries responsabilitat d'Esquerra. Els articles impugnats de la LEC són els que Esquerra va posar com a condició per aprovar-la. Algú hauria de dir a les forces espanyolistes que no perdin el temps, que la gent d'Esquerra són una colla de traïdors que s'han venut el país i que han espanyolitzat la política catalana. Això de les lleis ho deuen haver fet per dissimular, només...

8a CAMPANYADA:

Un bon dia, el senyor Àngel Colom va decidir entrar a militar a CiU. Abans, però, havia de liquidar els comptes pendents del PI. Diu que per fer-ho, “algú” el va adreçar a Fèlix Millet. Qualsevol persona amb dos dits de front endevinaria de seguida d’on ha sortit aquest “algú”. I el senyor Mas encara diu que tot és un atac electoralista. Ens pren per ximples, potser?

9a CAMPANYADA

Jordi Pujol va voler conèixer el País poble a poble. Joan Puigcercós ha volgut conèixer el País poble a poble. Per a Pujol, però, el País era allò que un alcalde seu va anomenar "la Catalunya catalana". A canvi d'aquell tracte estret, la "Catalunya catalana" votava Jordi Pujol. Per a Puigcercós, el País és això, el País. Tot. L'urbà i el rural, el metropolità i el de les planes i muntanyes.

Està per veure si el País votarà Joan Puigcercós. En tot cas, però, ell ja ha votat pel País. Durant els últims anys, tots els ajuntaments catalans han aparegut definitivament al mapa del Govern. Perquè un país no és País si no és sencer. Perquè no ens podem permetre el luxe de partir-lo pel mig. Perquè admetre una "Catalunya catalana" vol dir que n'hi ha una altra que no ho és, i aquest seria el principi de la nostra fi.

10a CAMPANYADA:

La política també té els seus poltergeist. Qui li havia de dir al PSC, per exemple, que durant 7 anys patiria un procés de transformació identitària tan brutal que el portaria a assumir postulats històrics del sobiranisme, a parlar de desafecció al cor de l’Imperi espanyol, i a desobeir les anteriorment indiscutibles ordres messetàries?

Com a bon poltergeist, però, també té el seu exorcisme: Corbacho, ZP, Felipe, autocars de Saragossa per omplir el St. Jordi, tot s’ha conjurat pel ritual involucionista. Obliden, però, un detall: les pel·lis de por sempre tenen segones parts, i no acostumen a ser gaire bones..

11a CAMPANYADA:

Esquerra no ha ofert cap pacte de govern a CiU. Només li ha dit que fins i tot restant a l’oposició està disposada a acompanyar-la a Madrid a reclamar-hi el Concert Econòmic. En el sobreentès, això sí, que si Madrid diu “no” el següent pas serà la convocatòria d’un Referèndum per la Independència. És tan descabellada, la proposta.? Es tracta, ras i curt, de posar el País davant de tot.

CiU encara no ha respost, i no és d’estranyar: tampoc no ha respost si està disposada a pactar amb el PP. Bé, sí, ha dit que no ho farà si pot pactar amb el PSC. I amb el PSC post-10J no hi haurà ni Referèndum ni Concert. I després diuen que és Esquerra, qui busca les poltrones...

12a i ÚLTIMA CAMPANYADA :

Hem fet bondat durant tota la campanya. No perquè siguem mesells de mena, sinó perquè, ai las!, érem prou innocents com per creure que un independentista no pot atacar un altre independentista. Que en campanya electoral cal apostar per l'interès polític, defugint personalismes. Però quan resulta que els personalismes dels altres espatllen l'interès polític de la majoria (d'independentistes), cal deixar de fer el mec i dir les coses pel seu nom.

Jo, personalment, vaig considerar positiu des del primer moment que us presentéssiu. Si l'independentisme és transversal, n'hi ha d'haver a dreta i esquerra, i el de l'esquerra ja està ocupat. Trobava bé que féssiu la competència als independentistes -que n'hi ha- de CiU. Però després he descobert que resulta que tant Rcat com SI us creieu les enquestes. Si més no, quan aquestes parlen d'Esquerra. Feu elucubracions sobre la patacada que ens clavarem, posant com a prova justament això, les enquestes. I ara ja no penso igual.

No penso igual, perquè com vosaltres em fixo en els enquestes. No en els resultats exactes, però sí en les tendències que marquen. I una cosa està molt clara: Rcat no surt, i si SI surt, com a molt pot aspirar a esdevenir l'apèndix folclòric -per allò del líder mediàtic tipus Belén Estéban- de CiU. A passar de competidors a completadors. I tot plegat, què voleu que us digui, em recorda força al Robert aquell de les cabres: l'independentisme puja, i les diputades i diputats independentistes baixen. No els d'Esquerra, sinó els independentistes en general. Vau tocar els pebrots mentre éreu al partit; us vareu escindir; ens heu estat insultant sense pietat, obviant la feina feta: i tot perquè les vostres aspiracions personals no es veien prou satisfetes. I què n'heu tret? Posar pals a les rodes d'un projecte que avança amb pas ferm.

I dic avança, i no avançava, perquè... sabeu una cosa? Estic convençut que la gent és més intel·ligent del que suposeu vosaltres, i sap que a l'hora de la veritat, quan calgui que algú es mulli de debò, es pot trobar que n'hi hagi que s'estiguin abaixant els pantalons a qualsevol aeroport. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

No. L'independentisme seriós, el que no falla mai, és el d'Esquerra Republicana de Catalunya. I Catalunya ho sap. I abans que em critiqueu la grandiloqüència, penseu en qui han estat els primers a presentar-se com a salvadors del país. Salvadors de pa sucat amb oli, val a dir.

Salut i Independència!

RECULL DE CAMPANYA 1

D'entrada vull deixar clara la meva admiració envers els blocaires polítics, siguin de l'adscripció que siguin, que es veuen amb cor de redactar un dietari, una crònica o alguna cosa per l'estil sobre el que van fent en campanya, i que a més se'n surten. Jo no podria. M'ho vaig plantejar, però he de reconèixer que ni tan sols ho he intentat. Si no se m'hagués espatllat el portàtil i li hagués pogut treure el suc als viatges en tren o bus, potser m'hi hauria posat. En les actuals circumstàncies és impossible. Em falten hores.

.

Al que no renuncio és a anar fent un recull de tant en tant, que a això encara hi arribo. Suposo que amb un parell o tres ho ventilaré. Anem pel primer, doncs. Si encara esteu llegint, podeu resseguir les fotografies de baix a dalt. Comencem.

.

Primera fotografia: Dimarts 09/11/2010. Acte de precampanya. Amb en Daniel Solé i en David Agustí, de la Sectorial de Cultura, acompanyem l'Ernest Benach en la seva visita a la SGAE, a la seu de Barcelona. Allí, el nostre candidat -i President del Parlament de Catalunya- deixa clars els dos principis que com a partit sempre hem defensat: els autors tenen dret a veure compensada econòmicament la seva feina, però mai a partir d'un sistema indiscriminat com el del cànon digital. Posició complicada, no dogmàtica, però en la que creiem fermament.

.

Segona fotografia: Divendres 12/11/2010. Inici de campanya. La gent d'Esquerra-Osona després d'enganxar el primer i successius cartells a la plaça Major de Vic. Encarem la campanya amb ànims i energia. Amb valentia i il·lusió. Tenim un magnífic candidat, en Josep M. Freixanet, i un gran cap de campanya, en Jordi Casals. I sobretot, tenim gent. Som colla. De fet, el nostre grup era el més nombrós de la nit electoral. Això comença bé.

.

Tercera fotografia: Dissabte 13/11/2010. Festival "Memorimage", a Reus. Jornada professional entorn de "La conservació del llegat audiovisual". Taula rodona amb experts de les diverses administracions, i col·loqui amb el públic. A la fila zero -on em va tocar- presència de representants de les sectorials de cultura dels partits polítics. Vaig defensar-hi la necessitat d'un ens, coordinació, directriu o com se'n vulgui dir que uniformitzi tant la tècnica com les modalitats d'accés a la informació. Les noves tecnologies ofereixen molts avantatges, però també generen molts dubtes. Sabem més sobre la conservació dels pergamins egipcis que dels nous suports que no paren d'aparèixer.

.

Quarta fotografia: Dilluns 15/11/2010. A les portes de Cinesa Diagonal, a Barcelona, fent costat -juntament amb molta gent del Govern i del sector- al nsotre candidat a la Presidència de la Generalitat, Joan Puigcercós, en un acte de reivindicació i defensa de la Llei del Cinema. El dia abans, però, hi havia hagut les declaracions del candidat sobre el greuge comparatiu Catalunya/Madrid/Andalusia, i a banda de la seva intervenció inicial i de la presentació que en va fer Isona Passola, productora de l'exitosa "pa negre", ningú no va parlar de cinema, i encara menys els periodistes. Vaig tenir la sensació d'haver assistit en directe a un dels moments cabdals de la campanya. I vaig confirmar un cop més el que ja sabia: tenim un candidat molt valent!

.

Cinquena fotografia: Dimarts 16/11/2010. Esmorzar/debat Primera Plana, organitzat per "El Periódico". la continuació del debat econòmic sobre el greuge. Les hores anteriors, varem poder veure com fins i tot alguns dels que les havien criticat amb més vehemència -oi, senyor Mas?- afluixaven obligats per la realitat: hi ha un atac frontal a la línia de flotació de l'economia catalana, i els números ho demostren. I per cert, què vol dir que cal "demanar perdó al milió d'andalusos que viuen a Catalunya?" Quan de temps els hem de seguir considerant immigrants? No siguem ridículs, si us plau.

.

Continuarà...

DUES IDEOLOGIES I UN SOL MECANISME

Avui oblidaré per uns instants les reflexions que he fet en altres escrits sobre els interessos que poden haver-hi en l'aparició de determinades forces polítiques noves en l'àmbit de l'independentisme, tant per part d'alguns dels seus dirigents com de tercers partits als quals pot beneficiar aquesta aparició. Avui em centraré en el mecanisme que ha mogut tant alguns altres d'aquells dirigents -els de "bona fe", en podríem dir-com el segment de la població (més o menys ampli, que això ja es veurà) que ha decidit votar-los. Per fer-ho, però, utilitzaré abans l'exemple d'un partit ja existent i força allunyat de l'independentisme: Ciutadans. De seguida veureu per què. Fem una mica d'història recent?

.

1. Novembre del 2006: Ciutadans obté 3 escons a les eleccions al Parlament de Catalunya. Els ocupen els diputats Albert Rivera, José Domingo i Antonio Robles.

2. Maig del 2009: José Domingo abandona Ciutadans, però segueix com a diputat al mateix grup al que pertanyia, el Mixt, tot i que des d'aquell moment anirà "per lliure".

3. Setembre del 2009: Antonio Robles, que també havia deixat el partit el mes de maig, retorna l'acta de diputat i abandona el Parlament. Es presenta com a cap de llista del partit de Rosa Díez (UPyD) a les eleccions d'enguany. Serà substituït per Carmen de Rivera.

.
Resumint, que Ciutadans ha saltat pels aires durant aquesta legislatura. Els “intel·lectuals” que hi havia darrere del projecte se n’han anat allunyant, i els membres del grup parlamentari, per motius que ara a nosaltres no ens interessen, han acabat barallats tots amb tots. Si hi afegim que el seu capteniment a la cambra ha esdevingut radicalment monotemàtic –només els ha interessat el tema de la llengua- el més lògic seria pensar que el seu electorat, o bona part d’ell, se n’haurà acabat cansant i els abocarà a la desaparició. Fins i tot considerant que els qui els van votar buscaven exactament això, el conflicte lingüístic, és evident que un partit que demostra tan poca seriositat no és recomanable per aconseguir cap objectiu, sigui quin sigui. Doncs bé, resulta que malgrat tot això, les enquestes indiquen que no només no desapareixeran, com molts havíem arribat a creure, sinó que ni tan sols no baixaran i fins i tot és possible que obtinguin algun escó més. Per què? N'aventuro una explicació.

.
No podem caure en l’error fàcil de dir: ciutadans = intolerants lingüístics = fatxes = extrema dreta. No, les coses no són tan senzilles. Un repàs a les votacions que han tingut lloc al Parlament ens demostra que quan no troben la manera de ficar-hi la qüestió lingüística per enmig, Ciutadans té tendència a votar favorablement les lleis que representen alguna millora social. El mateix Robles va marxar del partit en desacord amb un pacte electoral per a les europees amb la formació Libertas, clarament de dretes, i Domingo és un ex militant del Partit dels Treballadors. Ells dos, com molta de la gent que els va votar, són uns genuïns integrants de les files del que podríem anomenar "Esquerra espanyola tradicional". Una esquerra tirant a dogmàtica i amb un clar enquadrament espanyolista, que a Catalunya, durant molts anys, s'ha vist representada -i ben representada- pel PSC.

.

Els últims 7 anys, però, les coses han canviat. Com ja he dit en alguna altra ocasió, les polítiques del Govern de la Generalitat durant les dues darreres legislatures han tingut un caire marcadament sobiranista, sobretot pel que fa a la construcció d'un corpus legislatiu que canvia des de la base l'estructura de l'Administració catalana i la posa en la via de l'Estat propi. I el sector més espanyolista del votant del PSC no ho ha paït. Directament, s'han sentit traïts. I molts d'ells s'han refugiat -i seguiran fent-ho- en Ciutadans. Si només els mogués la qüestió lingüística no els calia anar a buscar el partit de Rivera. Amb el PP, que en aquest tema pensa exactament igual, en tenien mes que suficient. Però és que ells són gent d'esquerres. Fonamentalment, doncs, és l'esquerra espanyola dolguda i desenganyada, l'esquerra espanyola nacionalista, l'esquerra espanyola més essencialista, aquella que converteix el seu espanyolisme en ideologia, la que ha encimbellat Ciutadans. I això no hi ha Corbacho que ho arregli.

.

A Esquerra Republicana de Catalunya li ha passat exactament el mateix, tot i que òbviament en una altra direcció. Hi ha una esquerra independentista essencialista, una esquerra que ha convertit l'independentisme en ideologia, que es mou per paràmetres estrictament identitataris (nacionalistes) i que no ha paït el pacte amb el PSC. Especialment el pacte amb en Montilla. Tant li fa que la política que s'hagi dut a terme no sigui espanyolista sinó tot el contrari. Tant li fa les lleis que s'hagin pogut aprovar. Tant li fa que els objectius de l'independentisme s'hagin obert pas en la societat catalana com mai abans, tot i comptar amb poc més del 14% del suport electoral. Un nacionalisme esdevingut ideologia no acceptarà mai, perquè el seu ADN no ho suporta, que es pacti amb un espanyol d'Iznájar. S'ha governat amb el suport d'una colla de xarnegos espanyols, i això l'independentisme essencialista no ho admet sota cap concepte. De la mateixa manera que l'espanyolisme essencialista, esdevingut també ideologia, no pot acceptar de cap de les maneres que els que considera "seus" facin política de la mà dels independenstistes.

.

Dues ideologies diferents, mogudes pel mateix mecanisme. En un cas, va provocar ja fa 4 anys l'aparició de Ciutadans. En l'altre, acaba de provocar l'aparició de Reagrupament i Solidaritat, que són a Esquerra el mateix que Ciutadans és al PSC.

JA EL TENIM AQUÍ!

Us passo l'enllaç al vídeo del Lipdub per la Independència. Crec que no calen comentaris.

http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8&feature=player_embedded

LIPDUB, RÈCORD, INDEPENDÈNCIA

Com podeu imaginar, tenia moltes ganes de parlar sobre l'esdeveniment de diumenge passat, l'exitosa gravació del Lipdub per la independència que va tenir lloc a la ciutat de Vic, i en la qual es va aconseguir el rècord mundial de participació en un esdeveniment d'aquest tipus. El que passa és que en aquests 3 dies i escaig que han passat, a la gent de l'organització ens han demanat opinions, declaracions i articles diversos. Jo n'he fet un per al diari Osona comarca que crec que reflecteix prou bé el que hauria escrit al bloc. I ara no els faré competència deslleial... per tant, us adjunto l'enllaç a l'esmentat article.

.

Una cosa sí que hi afegiré des d'aquí: l'agraïment, en nom de l'organització, a aquelles i aquells que ho van fer possible: els mitjans de comunicació -especialment els osonencs- que se n'han fet ressò ininterropunt durant uns quants mesos; les persones que han facilitat el seu nom i la seva imatge per als vídeos promocionals; les entitats i empreses que l'han esponsoritzat; el centenar llarg de persones voluntàries que van esmerçar una pila d'hores d'un dia de festa perquè tot anés com havia d'anar; i, molt especialment, les 5771 goles que van vibrar fins a l'afonia tot clamant "Independència!" Criatures, joves, grans, parelles, grups d'amics, famílies senceres, entitats de cultura popular... ells i ells van ser, de fet, els veritables protagonistes de l'acte. Elles i ells, el poble, que un cop més ha fet sentir la seva veu. L'enhorabona a tothom!

.

Enllaç a Osona comarca:

.

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/lipdubindependents/

PER FI ARRIBA EL LIPDUB!

En teníem ganes. Moltes. Ja ho sabem que tothom en fa, de lipdubs. Que si abans semblava que no existies si no sorties per la tele, ara sembla que no existeixes si no fas un lipdub. Van començar les universitats i s'hi ha afegit tothom: escoles, empreses, poblacions senceres. Sabem també que no serà el primer que es fa en defensa de la causa independentista, ni tan sols el primer a utilitzar com a cançó La flama dels valencians "Obrint pas". Sí que hi ha, no obstant, una cosa en la que aquest lipdub sí que serà el primer, un detall que el diferencia de tot el que s'ha fet fins ara.

.

Fins ara, com dèiem, els lipdubs portaven signatura: que si el de l'universitat d'allà, que si el del poble de més enllà, que si el de la televisió X... tots molt lloables, tots molt respectables. I amb propietari. Participar en un lipdub a la teva escola, posem per cas, era una magnífica manera de fer conèixer aquesta escola fonamentalment a la xarxa, i des d'allí promocionar-la. Al capdavall, una manera com un altra -divertida, això sí- de vetllar pels interessos concrets d'un col·lectiu que, per ampli que fos, sempre venia limitat per la seva pròpia naturalesa. Ara, això varia. Ara es fa un pas endavant en la història dels lipdubs.

.

Perquè el lipdub per la independència que tindrà lloc demà passat diumenge dia 24 d'octubre, a les 4 de la tarda, a la plaça Major de Vic, no porta signatura. Si més no, en el sentit tradicional. És el primer lipdub que quan preguntes "Qui el fa?" no té una resposta fàcil. Darrere no hi ha una entitat "clàssica", fàcilment identificable. Ni tan sols l'organització no disposa d'un nom -registrat o no- amb el que anomenar-la. EL lipdub del dia 24 l'organitza la gent, i hi prendrà part la gent. Dit d'una altra manera, i ja em sabreu disculpar la grandiloqüència: el lipdub per la independència que es gravarà diumenge a Vic serà un lipdub nacional, de país. Catalunya, els PP.CC., aquest és alhora l'organitzador i el destinatari. No hi està convocat només l'alumnat de l'universitat o l'escola, els habitants del poble, els treballadors de l'empresa. Hi està convocada la nació sencera.

.

Que us sona excessiu? Doncs com en diríeu d'un esdeveniment que aplega ja, a hores, d'ara, una llarga tirallonga d'entitats de cultura popular d'arreu del territori? Que ha rebut adhesions tant de persones conegudes que han penjat el seu crit de suport al bloc del lipdub com de milers de ciutadanes i ciutadans anònims que s'hi han adherit mitjançant les xarxes socials?

.

Com diu la cançó, dissabte tots plegats "avançarem amb la gent". Perquè nosaltres som la gent. Vinguem d'on vinguem i pensem com pensem, ens uneix l'anhel de llibertat del nostre poble (i a més, com qui no vol la cosa, aconseguirem un rècord mundial). Us ho perdreu? Manllevant les paraules de Vicent Andrés Estellés que servèixen de pòrtic a la cançó:

.

"No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

IMPRESSIONS D'UN COMPROMISSARI

Sí, sóc compromissari de Barça. Em va tocar en el darrer sorteig sobre el tema, realitzat el passat mes de juny. Dissabte, per tant, vaig ser a l'Assembea. Vaig començar a "retransmetre-la" via twitter i facebook, però el wi-fi que havia muntat el Barça va començar a fer el burro -almenys a mi- i em vaig quedar sense facebook (tot i que vaig poder seguir enviant "piulades"). Avui, per tant, m'hi estendré una miqueta més.

Deixeu-me dir d'entrada que vaig votar que "SÍ" a la qüestió social de responsabilitat, és a dir, a enviar l'anterior Junta als tribunals. Sé que hi haurà qui pensarà que ho vaig fer per qüestions polítiques, per entorpir la figura de Laporta i el projecte de Solidaritat. Puc assegurar que no. Almenys, de manera conscient. Quan faig política faig política, i quan faig altres coses faig altres coses. Només una de les meves obres de teatre, per exemple, tracta temes polítics, i a més des del punt de vista històric. No vull condicionar la llibertat creativa amb limitacions prèvies, de la mateixa manera que quan em moc en l'àmbit del Barça, tot i reconèixer la indiscutible càrrega política del "més que un club", intento deixar de banda les qüestions més concretes, és a dir, més partidistes. Per tant, vaig votar que "Sí" en tant que soci compromissari i prou.

Dues persones em van defraudar força, ahir. Una, present a l'Assemblea. L'altra, absent. Ambdues, presidents del Barça. Un, l'actual. L'altre, l'anterior. Sandro Rosell i Joan Laporta. Joan Laporta i Sandro Rosell.

Comencem per l'actual. Ahir vaig sentir en Puyal dient que els moments immediatament anteriors a la votació, quan va exposar de manera aparentment equitativa els arguments a favor del "Sí" i a favor del "No", quan va demanar tres minuts de silenci per reflexionar sobre el que anàvem a fer, fins i tot quan va votar en blanc, varen ser els moments més brillants de Sandro Rosell com a president del Barça. En discrepo obertament.

Tota l’assemblea va estar perfectament calculada per anar creant un “crescendo” que demostrés la mala praxi de Laporta. No em sembla malament si aquesta mala praxi existeix, que jo crec que sí. El que em sobra és tota la parafernàlia encaminada a restar al marge de la decisió, a fer veure que han estat únicament els compromissaris i compromissàries els qui han decidit dur l’expresident als tribunals. Els qui hem assistit i/o organitzat algunes assemblees, siguin en l’àmbit que siguin, no ens podem creure coses com ara que “la Junta té llibertat de vot”, quan després resulta que dels 18 directius 9 voten “Sí” i 9 en blanc. Quina casualitat! El repartiment de papers, aquí, és innegable. És molt lleig deixar el soci amb el cul a l’aire, senyor President.

Però encara ho és més portar els números com vostè els portava, senyor expresident. Despeses i més despeses realitzades totes en l’àmbit de les activitats del club, però sense la corresponent justificació. Que jo, com a directiu, em desplaci a Abu Dhabi per acompanyar l’equip al mundialet de clubs és perfectament lícit. Que m’hi gasti uns quants milers d’euros també pot ser-ho, però si no explico en què me’ls he gastat l’ombra del dubte ja no me la treu ningú. I una ombra molt negra, per cert.

Ara bé, el que ja resulta absolutament demencial és contractar una pòlissa que cobreix fins a 25 milions d’euros per cobrir... incompliments del deure, de les obligacions legals, de dret fiduciari, de contracte, de facultats, negligència, error, declaració incorrecta o enganyosa o qualsevol acció o omissió lícita. Renuncio a afegir-hi cap comentari, perquè s’explica sol. Vaig votar “Sí”. No podia fer altrament.

Una última cosa: no és cert que hi hagi hagut divisió, almenys entre els compromissaris. La votació del tancament de comptes que va presentar Rosell, que si s’aprovava incloïa admetre que el tancament de Laporta era absolutament incorrecte, va tenir un suport de 964 vots a favor, 47 en contra i 98 en blanc. D’una manera inqüestionable, l’Assemblea donava la raó a la Due diligence. Una altra cosa va ser la qüestió social de responsabilitat. Gairebé tota la gent que va parlar per mostrar-s’hi en contra ho va fer argumentant que fer-ho a favor equivalia a “donar ales a l’enemic”. Que els adversaris del club hi sucarien pa, vaja. I d’aquí la divisió. Si tots els “No” haguessin estat laportistes, la gent no se n’hauria anar tranquil•lament a dinar. Encara ens estaríem barallant.

Sigui com sigui, em sento orgullós de pertànyer a un club on la gent pensa per si mateixa. I dissabte va quedar molt clar el que pensem, si més no la gent que era allí, gent que representa la totalitat de la massa social i que ha quedat molt clar què opina, com he dit, de manera majoritària.

I per acabar, un detall si voleu anecdòtic. No vaig demanar la paraula perquè després de les hores que portàvem allí em va sembla excessiu. Però en català les majúscules s’accentuen, senyors de l’organització. Ho dic pel SI pelat, sense accent gràfic, que lluïen les corresponents paperetes de vot...

CIUTADANS I LA PÓLÍTICA

D'entrada havia decidit no parlar-ne, per allò que quan parles d'algú, encara que sigui malament, li estàs fent publicitat. Però la Llei del Cinema ha portat tanta feina, ha ocupat tanta gent durant tant de temps, i ha generat tanta il·lusió, que si no responc rebento. Suposo que és la mateixa prevenció que ha portat els pocs diaris digitals catalans que n'han parlat a fer-ho de manera especialment breu. És per això que m'haureu de permetre extreure la informació del diari ABC, el qual, vivament interessat en el tema, en parla amb profusió. Com que no vull que em porti més feina de la imprescindible, copiaré textualment els titulars del diari, escrits en castellà. L'original, la intervenció d'Albert Rivera al programà Àgora, és en català, però defensors com són els de Ciutadans del bilingüisme suposo que no li sabrà greu... Comencem:

El candidato de Ciutadans (C's) a la presidencia de la Generalitat, Albert Rivera, ha asegurado que su partido llevará la ley del Cine aprobada por el Parlament ante el Defensor del Pueblo porque considera que no se puede "multar a los exhibidores por adecuar su oferta a la demanda del público".

Adequar l'oferta a la demanda? S'ha de tenir barra. En aquests moments, el públic català es veu obligat a adequar la seva demanda a l'oferta existent, que ja sabem quina és: menys del 3% de cinema en català.

"Es inconstitucional imponer sanciones lingüísticas en el ámbito privado".

.

Des de quan el negoci de l'exhibició cinematogràfica és un àmbit privat? El duen a terme persones privades, sí, però es mou en el sector del comerç, regulat per lleis que emparen el públic consumidor.

.

Para Albert Rivera, "la digitalización de la.s salas es la solución para adaptar la oferta lingüística de las salas en función de la demanda de los consumidores".

.

Primer: fragment textual de la Llei:

.

Capítol 4. Mesures de foment de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana:

.

Article 32, 3: Per tal dimpulsar l'adaptació de la indústria cinematogràfica a l'evolució tecnològica, s'ha d'afavorir també la creació de continguts per a nous canals diferents de l'exhibició tradicional i, especialment, en format digital.

.

(aquest és un objectiu que l'articulat de la Llei, sobretot en els apartats de fons de foment, repeteix insistentment)

.

Segon: Se li ha acudit pensar, al senyor Ribera, que perquè un exhibidor pugui - com ell vol- "adaptar-se a la demanda", a més de digitalitzar les sales caldrà doblar o subtitular les pel·lícules en català? Potser creu que el sol fet de passar-les en format digital les tradueix automàticament...

.

No hi insistiré més, no em vull fer pesat. Només una apreciació de caràcter general: la gent de C's ha descobert un filó anomenat Defensor del pueblo, que hauria d'anomenar-se Defensor de ciudadanos (ja sabem quins), i ha decidit que tot allò relacionat amb la defensa de les tesis nacionalistes espanyoles que no aconsegueixin que triomfi al Parlament anirà de pet al Defensor. Curiosa manera d'entendre la política i la democràcia, senyor Rivera. Si em permet un consell, no es presentin a les properes eleccions. Per què s'han de molestar? Segueixin la política catalana des de casa, i amb tot allò que no els agradi ja sap què poden fer. S'estalviaran la molèstia d'assistir als plens, i a nosaltres la d'haver-los d'aguantar.

.

I ara ja em poden dur al Defensor del pueblo per il·lustrar aquest escrit amb la imatge d'un menor. Un menor, tot sigui dit, que sembla molt més sincer que vostès...

.

Per cert, me n'oblidava (he hagut de tornar a agafar l'ordinador per afegir-ho): el nou Govern haurà de redactar el Reglament d'aplicació concreta de la Llei, com passa amb totes les lleis. És una eina que mal utilitzada pot equivaler a carregar-se-la sense haver-ho de fer legalment. Espero que a ningú li passi pel cap, i ho dic sabent com va anar la negociació, i les animalades que varem haver de sentir de veus suposadament "nacionalistes" que, per cert, també utilitzaven l'excusa de la digitalització com a trampa per aigualir la seva aplicació...

QUID PRODEST?

"A qui beneficia?", diu la sentència llatina tan emprada en criminologia clàssica que dóna títol a aquest escrit. Quid prodest? En altres paraules: busca el beneficiari d'un acte i en trobaràs el responsable.

Quan Joan Carretero i la seva gent van marxar d'Esquerra, ja feia temps que les divergències s'havien fet evidents. Més enllà de la coincidència en el fet independentista, l'exconseller s'havia instal·lat en les tesis clàssiques del nacionalisme. Unes tesis que no podem negar que les i els independentistes havíem mantingut durant la llarga travessa del desert, que podem dir que en l'etapa moderna abasta des de la instauració del franquisme fins la desaparició de Terra Lliure. Durant aquestes llargues dècades, i a banda d'on milités cadascú, hi havia un denominador comú: les tesis identitàries. Teníem una cultura, teníem una història, havíem tingut un Estat, i era en nom d'aquella cultura i d'aquella història que volíem recuperar aquell Estat. Un cop Àngel Colom va alliberar l'independentisme de veleitats que el criminalitzaven de manera evident, els plantejaments teòrics de Josep-Lluís Carod-Rovira, aplicats a Esquerra Republicana de Catalunya, van representar una veritable revolució en aquells plantejaments identitaris, que també podríem denominar essencialistes. Seguíem tenint una cultura, seguíem tenint una història, seguíem volent recuperar l'Estat, però ara havíem ampliat considerablement la nòmina de motius, entre els que adquirien una importància cabdal els econòmics, tan ben argumentats per en Josep Huguet. I havíem après, sobretot, que així com nosaltres ens sentíem catalans, els altres també teníen dret a sentir-se el que vulguessin, i això no els invalidava per voler també la independència. Dit d'una altra manera: si un català amb arrels a Espanya que el feien sentir-se també espanyol arribava a la conclusió que amb la independència viuria millor, qui érem nosaltres per rebutjar-lo com a company de viatge?

En Joan Carretero, que veia el Govern de la Generalitat com un lloc des del que, a més de fer avançar el país, havíem de dedicar-nos a atacar el Govern espanyol en una confrontació directa d'identitats que vista la correlació de forces esdevenia un veritable suïcidi, no va acabar de pair mai els nous plantejaments. No és gens difícil repassar íntimament la biografia de cadascú de nosaltres per admetre que qui no hagi assumit de manera sincera el nou discurs de l'independentisme parlamentari -discurs que ens ha portat a fer un salt exponencial inimaginable vint anys enrere- havia de sentir-se francament incòmode dins del partit. I així va passar el que va passar. I així, durant els mesos en els que Reagrupament era l'única "alternativa independentista" a Esquerra, les anàlisis polítiques no es limitaven a presentar-los com a un competidor de la formació que havien abadonat. Els plantejaments identitaris dels que hem parlat, més propis del nacionalisme tradicional que del nou independentisme, els presentaven també com a un adversari directe de Convergència i Unió.

I aleshores va aprèixer Solidaritat Catalana per la Independència. Recordo un acte a Vic, a principis dels 2000, on hi va intervenir un Uriel Bertran aleshores Secretari general de les JERC. L'acte va ser un èxit, i si s'hi havia de buscar algun "però", tothom coincidia que aquest havia estat la seva intervenció, amb un encès discurs que recordava els temps del Marxisme-Leninisme. L'Uriel no semblava un mebre de la nova Esquerra, sinó del primer PSAN. Ara, algú que respon a aquesta trajectòria ha buscat noves aliances: de primer, s'ha unit amb un exmembre de CiU com en López Tena, molt hàbil pel que fa a qüestions organitzatives com va demostrar coordinant les consultes sobiranistes a Osona, però profundament conservador tant pel que fa als seus plantejaments socials, propis d'un notari de formació (que em disculpin els notaris joves, però ells són els primers a saber com era l'ofici dècades enrere), com a la defensa de les essències pàtries. I tots dos han anat a buscar l'equivalent del "fenomen Belén Esteban" en l'independentisme, un Joan Laporta que tot el mèrit que acumula, a banda d'ignorar la voluntat dels socis del Barça quan li van dir que plegués en un votació amb més del 60% dels sufragis en contra i de fitxar un Guardiola amb qui li va tocar la loteria, és justament aquest: haver presidit el F.C. Barcelona, cosa que li garantia una quota mediàtica que resulta innegable, especialment a Catalunya però no només aquí. De moment, ja ha comunicat que accepta la invitació del programa La Noria. Ara només li falta reconvertir el cèlebre Yo por mi hija ma-to en un oportú Jo pel meu país ma-to, i ja haurà tancat el seu personal cercle virtuós. Tot això, sense oblidar el seu pas pel PI, partit que ja sabem com va acabar. O si no que ho preguntin al senyor Millet, bon amic de la Fundació Trias Fargas, a qui algú va demanar que ajudés els del Partit per la Independència a morir dignament, és a dir, a eixugar els deutes...

Quid prodest? Jo hi tinc bons amics, a Reagrupament. Saben que som molt lluny ideològicament parlant -hi insisteixo, l'independentisme no és una ideologia- però són gent sincera, que si bé va mantenir un capteniment dins d'Esquerra amb el que no estic gens d'acord, no han amagat mai els seus plantejaments i motivacions. No puc dir el mateix de l'amalgama que representa SI. Fa pocs dies, una membre destacada de Reagrupament, en conversa informal, es preguntava d'on treu els diners SI. Jo em faig altres preguntes. Per exemple, a qui amenaçava més l'existència de Reagrupament? Qui els veia com un perill de cara al passeig triomfal en què esperaven convertir les eleccions al Parlament de Catalunya 2010? Per què va sorgir, realment, Solidaritat Catalana per la Independència? Quin paper hi té, Convergència, en tot això? Quid prodest?

SOMNIS HUMITS

No és així com ho havia imaginat, però tant li fa. Palplantat a la confluència amb la Gran Via, l’esguard fixat passeig de Gràcia amunt, espera veure’ls arribar. Des que han entrat a Barcelona per la Diagonal fins ara no han trobat resistència, i ell se’n sent profundament orgullós. Per fi, del capdamunt del Passeig davallen unes notes enèrgiques i decidides. Estan cantant! Soy Valiente y leal legionario / soy soldado de brava legión... La primera a fer-se visible és la cabra. Ja té anys la pobra, però els porta força bé. Segurament el règim estricte que segueix, a base de julivert de l’illot de Perejil, hi té alguna cosa a veure. No són gaires, els legionaris. Es veu que allò de “novio de la muerte” cada cop ven menys, i conforme es moren costa renovar-los. Però vaja, han vingut que és el que compta.

Darrere de la legió treu el cap la infanteria. Però no una infanteria qualsevol, no. La infanteria de Marina. Precisament l’entrada a la ciutat s’ha endarrerit per culpa seva. Són cinc o sis companyies del quarter del carrer Arturo Soria de Madrid, i mai no havien pujat a un vaixell. De primer, per allò d’impressionar, els volien fer desembarcar al port, però els han embarcat a Girona i... en fi, que molts s’han marejat i ha calgut fer-los baixar en tren. I és clar, com que del corredor del Mediterrani ara com ara res de res, i la RENFE ja sabem el què, doncs mira...

La patrulla Águila tampoc no és la que era, ja. Últimament només apareixien per la festa del cel, en la que només fan quatre giragonses i se’n tornen a l’hangar, i cap comandament s’ha vist amb cor de donar l’ordre de sortida. Ho han resolt amb una ala delta arrossegada per un gran estel xinès en forma d’Àguila.

I per fi, l’exèrcit. El de terra. Les tropes d’assalt. És seu estat és el més difícil de pair, i quan passen pel seu costat envermelleix i tot. No cal ser un expert per endevinar que aquells cetmes rovellats no dispararien ni un trist balí. I per a més inri, l’abanderat. Bé, més ben dit l’encartellat. Un jovenet del Salvador, amb cara de no entendre què hi fot allí, i que alça sense gaire convicció un cartró que diu “¡Viva Honduras!”

No, decididament no és així com s’ho havia imaginat. I per més que ho intenti, per més que s’hi esforci, s’ha de rendir a l’evidència. Han arribat fins aquí sense problemes, sí, però perquè ningú no els ha fet ni cas. La gent no està per foteses. La gent està de celebració. El país, eufòric, celebra el resultat del Referèndum. Una Catalunya que es prepara per obrir la porta a la imminent independència mentre ja es comença a parlar de la reunificació dels PP.CC., no pot perdre el temps amb exhibicions tronades d’un passat que ja mai més no serà el que un dia va ser. Afortunadament. L’espectacle del resclosit exèrcit espanyol alçat en armes contra la democràcia, esdevé tan ridícul que fa riure Europa de nord a sud, d’oest a est.

No, no és això el que imaginava quan va predir un “trencament traumàtic” amb Espanya. No és això, i ja no pot més. Després d’hores i hores regirant-se neguitós, la roba del llit amarada de suor freda, de la seva suor freda, l’amic Celestino obre els ulls enmig de la fosca. No pot defugir l’evidència: fa anys que el país és independent, i l’única violència és la de les seves nits d’insomni.

Sort que sempre li quedarà la cabra...

L'OASI NO VOL MORIR

Ahir dissabte, el “canvi” va ser el protagonista. Em refereixo a la paraula, no al concepte en si. El PSC proclamant que CiU no tan sols no era el canvi, sinó que no arribava ni a recanvi, CiU insistint que més tripartit no canviaria res (quan s’ha dit per activa i per passiva que no es repetirà)... voltes i més voltes, jocs de paraules fàcils entorn d’una de molt gastada, que poques vegades ha significat res en boca dels dos partits de l’establishment català. Perquè a veure, mirem-nos-ho fredament: quan ha canviat alguna cosa, en la política d’aquest país? Quan han deixat de repartir-se el pastís en exclusiva, CiU i PSC? Quan hem vist que els socialistes s’enfrontaven amb el govern de Madrid fins a uns nivells insospitats? Quan hem vist que CiU feia passos nacionalment concrets, més enllà de la retòrica habitual, com ara la reivindicació del concert econòmic? Quan s’ha demostrat que la via estatutària estava més que morta, que Espanya no acceptaria que anéssim més enllà de la simple descentralització política? Quan Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al govern de la Generalitat, vet-ho aquí.

Es podrà dir el que es vulgui, però un repàs a la situació viscuda des de 1980 a 2003, amb una Catalunya gairebé mil·limètricament dividida en dos, amb el pastís degudament tallat i repartit, en una situació d’aigües estancades que alguns van denominar l’oasi català, no té res a veure amb el que ha passat des del 2003 ençà. Voler comparar les dues etapes com la de l’ordre –abans del 2003- enfrontada a la del desgavell –després del 2003- és, ras i curt, mentir. N’he parlat en altres escrits i no hi insistiré massa, però una simple relació d’avenços lingüístics, de respecte i posada en valor de la voluntat popular via consultes, de reorganització territorial, d’ampliació de les cobertures socials, de reconeixement del paper de la joventut, de normalització nacional en aspectes tan quotidinament elementals com anar al cinema, d’acollida de la immigració, d’aposta pel talent propi en recerca i innovació, de reconeixement de la importància dels petits municipis i les seves alcaldies, de la presència oficial de Catalunya arreu del món, l’establiment, en definitiva, de sòlides estructures d’Estat tot i no tenir-ne, vénen a confirmar el que dic. Algú creu que un govern monocolor, ja fos de PSC o de CiU, o fins i tot un govern de coalició entre ells hauria gosat fer-ho? Cal que recordem què va passar amb l’Estatut del 30 de setembre, retallat per uns via esmenes destructives i pels altres via pacte vergonyant? Hi insisteixo: em fa riure que ara es barallin per apropiar-se del canvi com a concepte, quan aquest fa ja 7 anys que s’ha produït, i no ha estat precisament gràcies a ells. Pel que fa a la parauleta ja se la poden quedar, si volen. D’alguna manera s’hauran d’entretenir durant la campanya...

I mentre ells escenifiquen un cop més les seves suposades baralles, el PP avança. Algunes enquestes el donen com a tercera força política després del 28N. I amb el PP en aquests nivells de representativitat sí que podem anar oblidant-nos d’hipotètics canvis. Si els seus escons esdevenen imprescindibles, ens apropem perillosament a l’extrem contrari del canvi, a la involució. Recordeu l’etapa 1995-2003? Recordeu el Govern de la Generalitat sotmès als designis de l’espanyolisme cavernícola dels de la gavina blava? Tenim ganes de tornar-hi? Ja sé que algú m’acusarà de voler atiar la por al PP, com va fer el PSOE durant les darreres eleccions espanyoles, però en aquest cas és molt diferent. Allí es tractava simplement de guanyar, no em direu que la política d’en Zapatero ha estat especialment equerranosa... ara, en canvi, es tracta de garantir que ningú farà marxa enrere en totes les polítiques acabades d’implementar. Que s’aplicarà la llei del Cinema sense arronsar-se davant les Majors, per resumir-ho amb un dels exemples més visibles...

Això només d’aconseguirà si Esquerra Republicana de Catalunya és decisiva i vetlla per garantir que seguim avançant, que no retrocedim ni un mil·límetre. I arribats a aquest punt, permeteu-me acabar amb el que trobo una flagrant contradicció: he dit en altres ocasions que m’agrada que sorgeixin nous partits independentistes, ja que així la gent podria triar segons la seva ideologia: independentisme d’esquerres o de dretes, vaja. El que passa és que aquestes noves formacions insisteixen a dir que en aquestes eleccions ha de primar l’eix nacional, no el de dreta-esquerra. Si això és així, si cal primar la independència per sobre de tot, no seria més lògic agrupar esforços i concentrar el vot en el partit independentista que totes les enquestes diuen que treurà més escons, i amb diferència? Ja sé que aquest argument no farà ni fred ni calor a les forces a les que em refereixo, però la gent que anirà a votar és tota una altra història.
Esquerra o PP. Esquerra o involució. Aquesta és la qüestió.

DEBAT AMB JORDI CABRÉ

Des del mes d’agost fins avui he mantingut un intercanvi d’escrits amb l’escriptor Jordi Cabré al diari “El Punt”, fonamentalment sobre la Llei del Cinema, amb algun afegitó. Ell jugava amb una mica d’avantatge perquè ho feia en format Article i jo m’havia de conformar amb una Carta al Director, però no em fa res, són les regles del joc. Com que suposo que ja s’ha acabat, i per tal de deixar-lo fixat, reprodueixo al blog tots els escrits. No us espanteu. Només són quatre fragments independents... i breus. En tot cas, gràcies per la paciència!

Responsabilitat cultural (Jordi Cabré)
07/08/10

Un dels reptes per a la propera dècada a Catalunya és assumir que hi ha iniciatives, valors, esdeveniments, idees que no poden ni han de delegar-se al poder polític. Hem passat molts anys, no només set, de regulació constant i d'intervenció (sovint necessària) del sector públic: ha esclatat quan aquesta regulació s'ha ficat en l'àmbit cultural i un exemple paradigmàtic d'això ha estat la prohibició dels toros, però també les quotes de català per al cinema. Assumeixo la necessitat de les quotes però convé advertir que les quotes de música catalana a la ràdio han derivat, massa sovint, en resultats ridículs. Es pot promoure la música en català sota criteris d'incentivació de la qualitat, de deixar enrere la por al mercat o a la competència. Som prou bons. Ajut sí, quota tal vegada també: paternalisme no. Aquesta és la diferència radical entre la Catalunya d'avui i la de la Renaixença: més que créixer, semblem obsessionats en la pura supervivència. I si aquest és el nostre objectiu com a cultura, no pateixin: sobreviurem. El que passa és que seria preferible que l'objectiu fos un altre, el d'estar vius. Cosa que és molt diferent.

Amb persones destacades del departament de Cultura de la Generalitat hem discutit força, els últims anys, sobre si convenia fer una política cultural nacionalista. Argumentaven ells que no, que ells volien imposar una política independentista: l'aposta per les quotes en el cinema, per exemple, m'ha acabat donant la raó: no ha de ser cap estigma admetre que fem una política cultural nacionalista. El que passa és que l'hem de fer de forma molt més intel·ligent i efectiva. Ens falten Cambons. Ens falten entitats privades i persones que intervinguin, per a compensar aquest excés notori d'intervencionisme públic en la cultura. Implicar-se vol dir fer política, vol dir opinar, vol dir influir. Apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics (inevitable?) es faci propietària de la cultura. Es tracta d'unir el món públic i el privat en un objectiu, compartit, de dur el prestigi de la cultura catalana allí on mereix: i fer-ho amb espontaneïtat, amb menys control, amb menys pors. Catalunya s'ha fet gran: és hora de demostrar-ho.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Resposta a Jordi Cabré (Josep M. Diéguez)
12/08/10

El passat 7 d'agost, l'escriptor Jordi Cabré publicava a El Punt un article, titulat Responsabilitat cultural, que no puc negar que em va deixar desconcertat.

Hi sostenia la tesi que el govern de la Generalitat practica un intervencionisme que ofega la iniciativa privada. Com a exemple, la Llei del Cinema. Es veu que al Departament de Cultura els fa vergonya admetre que fan política nacionalista, i per això diuen que la fan independentista i prou. A l'hora de la veritat, però, cauen en el paternalisme de les quotes. Per tant, els privats han “d'apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics es faci propietària de la cultura”.

Aquí és on em perdo. Si hi ha un sector del qual s'havien apropiat els privats –amb els resultats conegut– és el del cinema. Si hi ha un sector on les polítiques autoanomenades nacionalistes van fracassar, torna a ser el del cinema. I no té res a veure amb les quotes de la música a la ràdio, senyor Cabré. A la ràdio, t'encolomen la música que volen a les hores que volen. La política independentista es limita a garantir que qui busqui cinema en català –del contingut que sigui i a l'hora que vulgui– pugui tenir-hi accés. Vostè parla d'incentivar la qualitat, de no tenir por de la competència. Justament el que persegueixen els fons de suport previstos a la llei. I si es tracta, com vostè diu, d'unir el món públic i el privat pel bé del prestigi de la cultura catalana, què se suposa que és, si no, la Xarxa Concertada de Pantalles prevista també a la llei?

La lògica de la retòrica més elemental diu que si algú vol reforçar un argument ha de fer-ho emprant exemples que li vagin a favor. El que ha fet el senyor Cabré amb el seu escrit és acabar donant la raó a aquells que se suposa que volia criticar.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Responsabilitat cultural 2 (Jordi Cabré)

25/09/2010

En Josep M. Diéguez és president de la comissió sectorial de cultura d'ERC. Aquest estiu ha escrit al diari una resposta al meu article “Responsabilitat cultural”, del 7 d'agost. Com que crec que ha llegit el meu article en diagonal (tal vegada en vertical), em plau entrar en el terreny del matís o de la dialèctica: política independentista o política nacionalista? Aquesta reflexió la vaig fer arran de les reflexions de l'Eduard Voltas, amic meu i actual secretari del Departament de Cultura, quan proclamava la política cultural independentista d'ERC en contraposició a la política nacionalista feta fins aleshores. Vaig provar de fer veure que expressions com “posar la cultura al centre del projecte nacional català”, o abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, eren (i són) terminologia inevitablement nacionalista. Llenguatge de construcció nacional, d'identitat, d'imaginari, fins i tot d'essències. El meu article del 7 d'agost (prego revisió) començava per felicitar-se que ERC hagi assumit que, més enllà de les “eines d'Estat”, també hi ha una tasca immensa (ben compatible) en el camp de la identitat, la llengua i la consciència nacional. La prova és justament l'establiment de quotes en català a la llei del cinema, que el meu article no critica en cap moment. Al contrari, em sembla una iniciativa ben lloable. El però ve després.

Després vénen les formes, el desenvolupament. Les quotes de català a la ràdio han fet el seu servei, però avui ja comencen a tenir de vegades aplicacions absurdes: mala música en català, en males hores i de mala gana, no és un favor per al català. I això es nota. I crema, i acaba esdevenint contraproduent. El meu article defensa la reglamentació però alerta contra el reglamentisme. El repte, com deia, no és sobreviure com les foques: sinó viure, com les gavines. Si fem quota i prou, ho haurem delegat tot (de nou) a la norma jurídica i a la intervenció pública. Com en el cas dels toros, només poso un crit d'alerta: no participaré en un país ni en una cultura fets només a cops de decret. Un cop aprovada la llei del cinema (bravo), el repte és ara buscar incansablement el dia de la seva derogació per obsoleta. Això tot just comença.

------------------------------------------------------------------------------------------------


Resposta a Jordi Cabré 2 (Josep M. Diéguez)
30/09/10

A hores d'ara, el lector o lectora interessat ja sap de què va: aquesta és la segona resposta als escrits d'en Jordi Cabré publicats a El Punt amb el títol “Responsabilitat cultural” (1 i 2).

D'entrada, vull agrair el to conciliador del seu segon article, al qual provaré de correspondre. He rellegit el primer, com diu ell, “en vertical”, és a dir, començant pel principi i acabant pel final, que és com s'han de llegir les coses. I francament, per més voltes que hi dono trobo que la seva afirmació en el sentit que “no criticava en cap moment” les quotes i per extensió la llei del cinema, esdevé pel cap baix agosarada. De fet, tot l'article traspua crítiques a la llei. En tot cas, em reconforta saber que també la defensa.

En altres aspectes sí que coincidim, com per exemple en la crítica frontal a les quotes de música a la ràdio. Diu en Jordi Cabré: “Mala música en català, en males hores i de mala gana”. Deia jo: “T'encolomen la música que volen a les hores que volen”. Paraules intercanviables, de la qual cosa em congratulo. Coincidiríem també, ben segur, en la seva “defensa de la reglamentació però alerta contra el reglamentisme”. De fet, si ho hagués dit amb la mateixa precisió al seu primer escrit, el meu segurament hauria estat diferent.

No coincidim, i no passa res –la discrepància és saludable– pel que fa al debat política nacionalista/política independentista. Refermar la pròpia identitat, crear un imaginari català, és, simplement, voler esdevenir un país com els altres. El nacionalisme és tota una altra cosa. Quan un país “normal” nacionalment parlant segueix sent nacionalista, esdevé un perill per als seus veïns. Espanya n'és el millor exemple. I pel que fa a mi, el nostre intercanvi s'acaba aquí.

Cordialment,

PER QUÈ FARÉ VAGA

Ahir va passar per la feina la gent d’un sindicat minoritari, per fer-nos saber que no recolzaven l’aturada general de demà perquè es tracta d’una “vaga política”. Em van tranquil·litzar. No vaig tan desencaminat, pel que es veu. Perquè jo faré vaga justament perquè és política. La de funcionaris no tenia sentit. La retallada de sous ja estava decidida i la vaga no funcionaria com a mesura de pressió. La de demà és tota una altra cosa.

N’estic fart que em retallin el sou, com n’estic fart de no saber què passarà amb la meva futura pensió, com n’estic fart que a la meva filla li costi tant de trobar feina. Però també n’estic fart d’haver de pagar peatges com qui diu per anar a buscar el diari, n’estic fart que viure a Catalunya em resulti pel cap baix un 6% més car que fer-ho a molts altres indrets de l’Estat, i n’estic fart de no saber –o saber massa- què fan amb els meus impostos. N’estic fart del govern espanyol que ho provoca i d’aquells que el recolzen amb hipòcrites abstencions en votacions parlamentàries.

Tot això, pel que fa a qüestions laborals i/o econòmiques. Però és que no s’acaba aquí la cosa. N’estic fart, per exemple, d’haver de garantir per llei que podré veure cinema en el meu idioma. N’estic fart que molts instituts d’ensenyament secundari es passin pel folre la immersió lingüística i calgui blindar-la també per llei. N’estic fart de saber que hi ha universitaris que no es poden examinar en català. N’estic fart de no poder acollir com cal la immigració perquè no disposem de les competències pertinents. N’estic fart del Tribunal Constitucional espanyol. N’estic fart de no poder decidir el meu futur personal i nacional en règim de llibertat plena.

I sobretot, sobretot, n’estic fart d’Espanya. Espanya és crisi. Per això faré vaga demà.

JOSEFINA MASES, IN MEMORIAM

Començo el comentari posant un enllaç que porta a la mítica llista de Nacionalistes d'Esquerra per la circumscripció de Barcelona a les eleccions de l'any 1980 al Parlament de Catalunya. Llegiu-ne el noms i digue-me, amb el cor a la mà, si creieu que mai tornarà a haver-hi una llista tan potent com aquella. Persones concretes, sí. Però tantes, i juntes, ho dubto.

.

El cas és que ella hi era. Com a cinquena suplent, això sí. Mai no la vaig arribar a tractar a fons, però no calia. El capteniment de Josefina Mases i de Ballester, germana d'en Jordi Carbonell i de Ballester i mare del meu bon amic Jordi Rossell, qui m'ha fet saber que aquesta matinada ens havia deixat, era evident a primer cop d'ull. Formava part d'aquella gent independentista i d'esquerres, o d'esquerres i independentista, que és el mateix, que s'ha passat tota la vida picant pedra sense voler aparentar ni destacar. Treball, treball, i treball.

.

La vaig conèixer a l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de la que el seu germà n'era President, i hem coincidit en aventures posteriors. Ara que sé que ja no hi és -físicament, perquè el seu exemple serà perenne- no puc deixar de pensar amb quina frivolitat tractem de vegades allò que considerem important, fonamental, bàsic. Amb quina inconsciència som capaços de creure que allò pel que hi ha gent que ha lluitat tota una vida fins el final, nosaltres ho aconseguirem així, com si res, només fent petar els dits. L'alliberament nacional, l'alliberament social, són massa importants com per frivolitzar-los al nivell d'un joc de criatures. Jo, per sobre de tot, tinc clara una cosa: la memòria de lluitadores i lluitadors com la Josefina Mases no s'ho mereix.

.

Descansa en pau, companya. És el que et correspon. A nosaltres ens pertoca seguir el teu exemple. Continuar la lluita.

PSC i CiU: ELOGI DE LA POLTRONA

L’any 2006, durant les negociacions per formar Govern, CiU va trucar a la porta del PSC abans que a la d’Esquerra. Ho sap tothom, encara que hi hagi molta gent –sobretot convergent- que fa veure que no se’n recorda. CiU sabrà per què va fer aquella tria –jo en tinc la meva opinió, però no és hora d’elucubracions-, però no oblidem que de tria n’hi va haver una altra, també: la del PSC, que no va acceptar el pacte que li oferien i va preferir reeditar el tripartit. Per què?

.

En aquest cas no estem parlant d’elucubracions, ja que la resposta és òbvia: pactant amb ERC i ICV, el PSC s’assegurava la Presidència de la Generalitat. Pactant amb CiU, Montilla –o qui fos, si ell hi renunciava- només seria el segon de Mas. Garantir poltrones, se’n diu d’això. Després –i abans- s’ha fet feina en forma de lleis: Vegueries, Consultes populars, Consum, blindatge del català a l’Educació, Cinema, avui mateix la de Joventut... lleis que, amb tota seguretat, no s’haurien aprovat en un Govern sense Esquerra. La prova, la mateixa Llei del Cinema. Fa uns anys, CiU, aleshores al Govern, redacta un Decret-Llei que contempla una quota del 25% per al cinema en català. El PSC posa el crit al cel i CiU, davant de les múltiples pressions, es fa enrere. Avui, el PSC defensa fins el final la Llei del Cinema d’Esquerra, que garanteix una quota del 50%. La del Cinema i totes les altres, d’una pulsió (ara que estan de moda les pulsions) sobiranista que no es pot ni comparar amb l’arronsament permanent dels 23 anys de CiU. Per què actua així, el PSC? Nopvament obvi: perquè aquestes són les condicions que Esquerra li posa per formar Govern i tenir la Presidència. De nou les poltrones.

.

Durant uns quants anys, CiU va “esbudellar” dialècticament Pasqual Maragall. Quan van començar a proliferar les palmeres als espais públics de Barcelona, va córrer la llegenda urbana –bastant estúpida, per cert- que tot era degut a un dels habituals descontrols etílics de l’aleshores alcalde, que havent perdut el control dels seus actes durant un viatge a no sé quin país africà, havia fet una comanda bestial d’aquells arbres, i ara no sabien com treure-se’ls del damunt. Al Cap i Casal tothom era conscient d’on sortia aquella i altres ofenses de tipus personal: de l’altra banda de la Plaça St. Jaume, més concretament de la fàbrica d’invents d’un tecnòcrata jove que pujava trepintjant-ho tot i que responia a les sigles d’A. M. Avui, un senyor que curiosament respon a les mateixes sigles exigeix “respecte pel president Maragall”. A què pot ser degut, el canvi? Efectivament, ho heu endevinat! Si Maragall serveix a l’objectiu de recuperar “el que era nostre i ens van prendre”, Maragall mereix tot el respecte. Quan Maragall feia nosa era, simplement, un borratxo. Conclusió? Les poltrones altre cop...

.

Això pel que fa als partits, però a nivell individual també Déu n’hi do. Si tibem una mica del fil de les declaracions de Maragall (“Ara toca Mas”), descobrim que no és l’únic element destacat del sector catalanista del partit que es pronuncia de manera semblant. Casualitat? Ho dubto. Podem tenir en compte totes les circumstàncies personals de l’expresident, però quines són les circumstàncies d’en Jaume Sobrequés? I si seguim tibant una miqueta més, trobarem... ni més ni meys que en Ferran Mascarell, que fa temps que flirteja amb la “Casa gran”. I això ja són paraules majors. L’encarregat d’exposar la teoria va ser Sobrequés: “M’he tornat independentista, i per això dono suport a Artur Mas”. La meva opinió? Les poltrones altre cop. En aquest cas, pel que fa al dos més veterans (Mascarell és tota una altra cosa) no es tracta de poltrones concretes, de càrrecs en definitiva. Es tracta de la macropoltrona de l’Statu Quo. Es tracta de canviar de banda (com a les èpoques “glorioses” del repartiment de la plaça St. Jaume), però de no sortir del cercle, de no intentar res de nou, de mantenir-se arrambat a l’ombra de la seguretat, de seguir formant part –encara que sigui incosncientment- del pastís. De retornar a l’Oasi, vaja. Una versió diferent de la poltrona, però poltrona al cap i a la fi. Perquè si un federalista d’esquerres evoluciona cap a l’independentisme, no sembla que CiU sigui el seu destí natural, oi? I encara falta veure on acaba en Mascarell, que aquí sí que podem estar parlant de càrrecs concrets...

.

Evidentment, no renego en absolut de la feina de Govern dels darrers 7 anys. Tot el contrari. Però tampoc sóc tan ingenu com per creure que el PSC s’hi ha afegit “de bona fe”. Diuen que Montilla és espanyolista. Se me’n refot, si ho és. La política del Govern que ell ha encapçalat no ho ha estat pas, i ell sabrà si s’ha hagut d’empassar gaires gripaus. Mai cap President de la Generalitat –i encara menys cap dirigent socialista, incloent-hi Raventós i Obiols- no havia dit ni fet el que ha dit i fet Montilla en clau sobiranista. I tot gràcies a Esquerra. Que ha calgut posar davant dels nassos del PSC la pastanaga de les poltrones? Doncs els hi hem posat, i llestos. I abans que algú em surti amb que Esquerra també ha gaudit de les seves poltrones, li recordaré un cop més que si haguésssim pactat amb CiU, cosa que hauria estat molt fàcil quan el PSC els va donar carabasses, n’haguéssim tingut encara més. Sempre toca a més si es pacta entre dos que si es fa entre tres. Però Esquerra el que volia era avançar en la construcció d’estructures d’Estat, fins i tot sabent que això podia tenir un preu electoral. I això està molt lluny de perseguir la poltrona...

.

En els darrers mesos, concretament des de la sentència del TC i la manifestació del 10J, l’actitud del PSC s’ha girat com un mitjó. No ha escoltat el clam popular, ha seguit insistint en camins sense sortida en la seva relació amb Madrid, i és molt possible que ho acabi pagant car. L’estratègia d’Esquerra ha forçat el PSC a fer el que mai no hauria fet per si sol, però ha tingut un efecte molt més interessant: molts dels votants socialistes també han variat la seva posició en l’eix nacional, apropant-se cada cop més a tesis sobiranistes i probablement, arribat el cas, a pronunciaments independentistes. Per això dubto que l’”efecte Corbacho” els serveixi de gaire: per al “votant PSOE tradicional”, Montilla, a hores d’ara, deu ser poc menys que un traïdor. I el “votant PSC catalanista”, a hores d’ara, deu estar força emprenyat.

.

Pel que fa a CiU, no es pot negar que han detectat la “pulsió sobiranista” que envaeix el carrer i a partir d’aquí han iniciat un d’aquells típics jocs als que ens tenen tan aocstumats del “sí però no”. Independència no però Concert sí, Referèndum sí però no per la independència... el que sigui, el que calgui, les giragonses necessàries per enfilar-se de nou a la poltrona, però sense prendre mal. Fins i tot jugant amb els sentiments dels seus votants.

.

Tot plegat pot tenir repercussió a les properes eleccions. Perquè no podem oblidar que la imensa majoria de ciutadanes i ciutadans que s’aproparan a l’urna a dipositar-hi la papereta, si d’una cosa no entenen és justament de poltrones...

HEM FET MONTILLA PRESIDENT

És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.


Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.

Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts catalans castellanoparlants, davant l'exemple del seu President, s'adonin qe ells també poden fer el pas: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.

Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat parli de desafecció al cor mateix de l'imperi: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat s'assembli a l'antic ministre d'Indústria com un ou a una castanya: hem fet Montilla president.

Tant li fa que en el cas de la presidència de la Generalitat l'hàbit sí que faci al monjo: hem fet Montilla president.

Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.

Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts dels que abans només se sentien espanyols ara se sentin també catalans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.

Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme, a intransigència, a fonamentalisme nacionalista antiidependentista perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.

Tant li fa que Montilla president hagi hagut d'assumir unes polítiques sobiranistes que si hagués governat el seu partit en solitari, el primer partit de l'oposició en solitari, o ambdós partits en coalició no s'haurien dut a terme mai: hem fet Montilla president.

I sobretot, sobretot, tant li fa que argumentem, quan algú es queixa que hem fet Montilla president, les línees de l'estratègia política que hem considerat més adequada. Tant li fa que provem de dur el debat al terreny de les idees. Tant li fa que demanem que se'ns ofereixin arguments raonats, d'aquells que encara que no hi estiguis d'acord has d'admetre que tenen base. Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Repulicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps.

I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.