QUID PRODEST?

"A qui beneficia?", diu la sentència llatina tan emprada en criminologia clàssica que dóna títol a aquest escrit. Quid prodest? En altres paraules: busca el beneficiari d'un acte i en trobaràs el responsable.

Quan Joan Carretero i la seva gent van marxar d'Esquerra, ja feia temps que les divergències s'havien fet evidents. Més enllà de la coincidència en el fet independentista, l'exconseller s'havia instal·lat en les tesis clàssiques del nacionalisme. Unes tesis que no podem negar que les i els independentistes havíem mantingut durant la llarga travessa del desert, que podem dir que en l'etapa moderna abasta des de la instauració del franquisme fins la desaparició de Terra Lliure. Durant aquestes llargues dècades, i a banda d'on milités cadascú, hi havia un denominador comú: les tesis identitàries. Teníem una cultura, teníem una història, havíem tingut un Estat, i era en nom d'aquella cultura i d'aquella història que volíem recuperar aquell Estat. Un cop Àngel Colom va alliberar l'independentisme de veleitats que el criminalitzaven de manera evident, els plantejaments teòrics de Josep-Lluís Carod-Rovira, aplicats a Esquerra Republicana de Catalunya, van representar una veritable revolució en aquells plantejaments identitaris, que també podríem denominar essencialistes. Seguíem tenint una cultura, seguíem tenint una història, seguíem volent recuperar l'Estat, però ara havíem ampliat considerablement la nòmina de motius, entre els que adquirien una importància cabdal els econòmics, tan ben argumentats per en Josep Huguet. I havíem après, sobretot, que així com nosaltres ens sentíem catalans, els altres també teníen dret a sentir-se el que vulguessin, i això no els invalidava per voler també la independència. Dit d'una altra manera: si un català amb arrels a Espanya que el feien sentir-se també espanyol arribava a la conclusió que amb la independència viuria millor, qui érem nosaltres per rebutjar-lo com a company de viatge?

En Joan Carretero, que veia el Govern de la Generalitat com un lloc des del que, a més de fer avançar el país, havíem de dedicar-nos a atacar el Govern espanyol en una confrontació directa d'identitats que vista la correlació de forces esdevenia un veritable suïcidi, no va acabar de pair mai els nous plantejaments. No és gens difícil repassar íntimament la biografia de cadascú de nosaltres per admetre que qui no hagi assumit de manera sincera el nou discurs de l'independentisme parlamentari -discurs que ens ha portat a fer un salt exponencial inimaginable vint anys enrere- havia de sentir-se francament incòmode dins del partit. I així va passar el que va passar. I així, durant els mesos en els que Reagrupament era l'única "alternativa independentista" a Esquerra, les anàlisis polítiques no es limitaven a presentar-los com a un competidor de la formació que havien abadonat. Els plantejaments identitaris dels que hem parlat, més propis del nacionalisme tradicional que del nou independentisme, els presentaven també com a un adversari directe de Convergència i Unió.

I aleshores va aprèixer Solidaritat Catalana per la Independència. Recordo un acte a Vic, a principis dels 2000, on hi va intervenir un Uriel Bertran aleshores Secretari general de les JERC. L'acte va ser un èxit, i si s'hi havia de buscar algun "però", tothom coincidia que aquest havia estat la seva intervenció, amb un encès discurs que recordava els temps del Marxisme-Leninisme. L'Uriel no semblava un mebre de la nova Esquerra, sinó del primer PSAN. Ara, algú que respon a aquesta trajectòria ha buscat noves aliances: de primer, s'ha unit amb un exmembre de CiU com en López Tena, molt hàbil pel que fa a qüestions organitzatives com va demostrar coordinant les consultes sobiranistes a Osona, però profundament conservador tant pel que fa als seus plantejaments socials, propis d'un notari de formació (que em disculpin els notaris joves, però ells són els primers a saber com era l'ofici dècades enrere), com a la defensa de les essències pàtries. I tots dos han anat a buscar l'equivalent del "fenomen Belén Esteban" en l'independentisme, un Joan Laporta que tot el mèrit que acumula, a banda d'ignorar la voluntat dels socis del Barça quan li van dir que plegués en un votació amb més del 60% dels sufragis en contra i de fitxar un Guardiola amb qui li va tocar la loteria, és justament aquest: haver presidit el F.C. Barcelona, cosa que li garantia una quota mediàtica que resulta innegable, especialment a Catalunya però no només aquí. De moment, ja ha comunicat que accepta la invitació del programa La Noria. Ara només li falta reconvertir el cèlebre Yo por mi hija ma-to en un oportú Jo pel meu país ma-to, i ja haurà tancat el seu personal cercle virtuós. Tot això, sense oblidar el seu pas pel PI, partit que ja sabem com va acabar. O si no que ho preguntin al senyor Millet, bon amic de la Fundació Trias Fargas, a qui algú va demanar que ajudés els del Partit per la Independència a morir dignament, és a dir, a eixugar els deutes...

Quid prodest? Jo hi tinc bons amics, a Reagrupament. Saben que som molt lluny ideològicament parlant -hi insisteixo, l'independentisme no és una ideologia- però són gent sincera, que si bé va mantenir un capteniment dins d'Esquerra amb el que no estic gens d'acord, no han amagat mai els seus plantejaments i motivacions. No puc dir el mateix de l'amalgama que representa SI. Fa pocs dies, una membre destacada de Reagrupament, en conversa informal, es preguntava d'on treu els diners SI. Jo em faig altres preguntes. Per exemple, a qui amenaçava més l'existència de Reagrupament? Qui els veia com un perill de cara al passeig triomfal en què esperaven convertir les eleccions al Parlament de Catalunya 2010? Per què va sorgir, realment, Solidaritat Catalana per la Independència? Quin paper hi té, Convergència, en tot això? Quid prodest?