L'OASI NO VOL MORIR

Ahir dissabte, el “canvi” va ser el protagonista. Em refereixo a la paraula, no al concepte en si. El PSC proclamant que CiU no tan sols no era el canvi, sinó que no arribava ni a recanvi, CiU insistint que més tripartit no canviaria res (quan s’ha dit per activa i per passiva que no es repetirà)... voltes i més voltes, jocs de paraules fàcils entorn d’una de molt gastada, que poques vegades ha significat res en boca dels dos partits de l’establishment català. Perquè a veure, mirem-nos-ho fredament: quan ha canviat alguna cosa, en la política d’aquest país? Quan han deixat de repartir-se el pastís en exclusiva, CiU i PSC? Quan hem vist que els socialistes s’enfrontaven amb el govern de Madrid fins a uns nivells insospitats? Quan hem vist que CiU feia passos nacionalment concrets, més enllà de la retòrica habitual, com ara la reivindicació del concert econòmic? Quan s’ha demostrat que la via estatutària estava més que morta, que Espanya no acceptaria que anéssim més enllà de la simple descentralització política? Quan Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al govern de la Generalitat, vet-ho aquí.

Es podrà dir el que es vulgui, però un repàs a la situació viscuda des de 1980 a 2003, amb una Catalunya gairebé mil·limètricament dividida en dos, amb el pastís degudament tallat i repartit, en una situació d’aigües estancades que alguns van denominar l’oasi català, no té res a veure amb el que ha passat des del 2003 ençà. Voler comparar les dues etapes com la de l’ordre –abans del 2003- enfrontada a la del desgavell –després del 2003- és, ras i curt, mentir. N’he parlat en altres escrits i no hi insistiré massa, però una simple relació d’avenços lingüístics, de respecte i posada en valor de la voluntat popular via consultes, de reorganització territorial, d’ampliació de les cobertures socials, de reconeixement del paper de la joventut, de normalització nacional en aspectes tan quotidinament elementals com anar al cinema, d’acollida de la immigració, d’aposta pel talent propi en recerca i innovació, de reconeixement de la importància dels petits municipis i les seves alcaldies, de la presència oficial de Catalunya arreu del món, l’establiment, en definitiva, de sòlides estructures d’Estat tot i no tenir-ne, vénen a confirmar el que dic. Algú creu que un govern monocolor, ja fos de PSC o de CiU, o fins i tot un govern de coalició entre ells hauria gosat fer-ho? Cal que recordem què va passar amb l’Estatut del 30 de setembre, retallat per uns via esmenes destructives i pels altres via pacte vergonyant? Hi insisteixo: em fa riure que ara es barallin per apropiar-se del canvi com a concepte, quan aquest fa ja 7 anys que s’ha produït, i no ha estat precisament gràcies a ells. Pel que fa a la parauleta ja se la poden quedar, si volen. D’alguna manera s’hauran d’entretenir durant la campanya...

I mentre ells escenifiquen un cop més les seves suposades baralles, el PP avança. Algunes enquestes el donen com a tercera força política després del 28N. I amb el PP en aquests nivells de representativitat sí que podem anar oblidant-nos d’hipotètics canvis. Si els seus escons esdevenen imprescindibles, ens apropem perillosament a l’extrem contrari del canvi, a la involució. Recordeu l’etapa 1995-2003? Recordeu el Govern de la Generalitat sotmès als designis de l’espanyolisme cavernícola dels de la gavina blava? Tenim ganes de tornar-hi? Ja sé que algú m’acusarà de voler atiar la por al PP, com va fer el PSOE durant les darreres eleccions espanyoles, però en aquest cas és molt diferent. Allí es tractava simplement de guanyar, no em direu que la política d’en Zapatero ha estat especialment equerranosa... ara, en canvi, es tracta de garantir que ningú farà marxa enrere en totes les polítiques acabades d’implementar. Que s’aplicarà la llei del Cinema sense arronsar-se davant les Majors, per resumir-ho amb un dels exemples més visibles...

Això només d’aconseguirà si Esquerra Republicana de Catalunya és decisiva i vetlla per garantir que seguim avançant, que no retrocedim ni un mil·límetre. I arribats a aquest punt, permeteu-me acabar amb el que trobo una flagrant contradicció: he dit en altres ocasions que m’agrada que sorgeixin nous partits independentistes, ja que així la gent podria triar segons la seva ideologia: independentisme d’esquerres o de dretes, vaja. El que passa és que aquestes noves formacions insisteixen a dir que en aquestes eleccions ha de primar l’eix nacional, no el de dreta-esquerra. Si això és així, si cal primar la independència per sobre de tot, no seria més lògic agrupar esforços i concentrar el vot en el partit independentista que totes les enquestes diuen que treurà més escons, i amb diferència? Ja sé que aquest argument no farà ni fred ni calor a les forces a les que em refereixo, però la gent que anirà a votar és tota una altra història.
Esquerra o PP. Esquerra o involució. Aquesta és la qüestió.