DEBAT AMB JORDI CABRÉ

Des del mes d’agost fins avui he mantingut un intercanvi d’escrits amb l’escriptor Jordi Cabré al diari “El Punt”, fonamentalment sobre la Llei del Cinema, amb algun afegitó. Ell jugava amb una mica d’avantatge perquè ho feia en format Article i jo m’havia de conformar amb una Carta al Director, però no em fa res, són les regles del joc. Com que suposo que ja s’ha acabat, i per tal de deixar-lo fixat, reprodueixo al blog tots els escrits. No us espanteu. Només són quatre fragments independents... i breus. En tot cas, gràcies per la paciència!

Responsabilitat cultural (Jordi Cabré)
07/08/10

Un dels reptes per a la propera dècada a Catalunya és assumir que hi ha iniciatives, valors, esdeveniments, idees que no poden ni han de delegar-se al poder polític. Hem passat molts anys, no només set, de regulació constant i d'intervenció (sovint necessària) del sector públic: ha esclatat quan aquesta regulació s'ha ficat en l'àmbit cultural i un exemple paradigmàtic d'això ha estat la prohibició dels toros, però també les quotes de català per al cinema. Assumeixo la necessitat de les quotes però convé advertir que les quotes de música catalana a la ràdio han derivat, massa sovint, en resultats ridículs. Es pot promoure la música en català sota criteris d'incentivació de la qualitat, de deixar enrere la por al mercat o a la competència. Som prou bons. Ajut sí, quota tal vegada també: paternalisme no. Aquesta és la diferència radical entre la Catalunya d'avui i la de la Renaixença: més que créixer, semblem obsessionats en la pura supervivència. I si aquest és el nostre objectiu com a cultura, no pateixin: sobreviurem. El que passa és que seria preferible que l'objectiu fos un altre, el d'estar vius. Cosa que és molt diferent.

Amb persones destacades del departament de Cultura de la Generalitat hem discutit força, els últims anys, sobre si convenia fer una política cultural nacionalista. Argumentaven ells que no, que ells volien imposar una política independentista: l'aposta per les quotes en el cinema, per exemple, m'ha acabat donant la raó: no ha de ser cap estigma admetre que fem una política cultural nacionalista. El que passa és que l'hem de fer de forma molt més intel·ligent i efectiva. Ens falten Cambons. Ens falten entitats privades i persones que intervinguin, per a compensar aquest excés notori d'intervencionisme públic en la cultura. Implicar-se vol dir fer política, vol dir opinar, vol dir influir. Apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics (inevitable?) es faci propietària de la cultura. Es tracta d'unir el món públic i el privat en un objectiu, compartit, de dur el prestigi de la cultura catalana allí on mereix: i fer-ho amb espontaneïtat, amb menys control, amb menys pors. Catalunya s'ha fet gran: és hora de demostrar-ho.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Resposta a Jordi Cabré (Josep M. Diéguez)
12/08/10

El passat 7 d'agost, l'escriptor Jordi Cabré publicava a El Punt un article, titulat Responsabilitat cultural, que no puc negar que em va deixar desconcertat.

Hi sostenia la tesi que el govern de la Generalitat practica un intervencionisme que ofega la iniciativa privada. Com a exemple, la Llei del Cinema. Es veu que al Departament de Cultura els fa vergonya admetre que fan política nacionalista, i per això diuen que la fan independentista i prou. A l'hora de la veritat, però, cauen en el paternalisme de les quotes. Per tant, els privats han “d'apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics es faci propietària de la cultura”.

Aquí és on em perdo. Si hi ha un sector del qual s'havien apropiat els privats –amb els resultats conegut– és el del cinema. Si hi ha un sector on les polítiques autoanomenades nacionalistes van fracassar, torna a ser el del cinema. I no té res a veure amb les quotes de la música a la ràdio, senyor Cabré. A la ràdio, t'encolomen la música que volen a les hores que volen. La política independentista es limita a garantir que qui busqui cinema en català –del contingut que sigui i a l'hora que vulgui– pugui tenir-hi accés. Vostè parla d'incentivar la qualitat, de no tenir por de la competència. Justament el que persegueixen els fons de suport previstos a la llei. I si es tracta, com vostè diu, d'unir el món públic i el privat pel bé del prestigi de la cultura catalana, què se suposa que és, si no, la Xarxa Concertada de Pantalles prevista també a la llei?

La lògica de la retòrica més elemental diu que si algú vol reforçar un argument ha de fer-ho emprant exemples que li vagin a favor. El que ha fet el senyor Cabré amb el seu escrit és acabar donant la raó a aquells que se suposa que volia criticar.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Responsabilitat cultural 2 (Jordi Cabré)

25/09/2010

En Josep M. Diéguez és president de la comissió sectorial de cultura d'ERC. Aquest estiu ha escrit al diari una resposta al meu article “Responsabilitat cultural”, del 7 d'agost. Com que crec que ha llegit el meu article en diagonal (tal vegada en vertical), em plau entrar en el terreny del matís o de la dialèctica: política independentista o política nacionalista? Aquesta reflexió la vaig fer arran de les reflexions de l'Eduard Voltas, amic meu i actual secretari del Departament de Cultura, quan proclamava la política cultural independentista d'ERC en contraposició a la política nacionalista feta fins aleshores. Vaig provar de fer veure que expressions com “posar la cultura al centre del projecte nacional català”, o abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, eren (i són) terminologia inevitablement nacionalista. Llenguatge de construcció nacional, d'identitat, d'imaginari, fins i tot d'essències. El meu article del 7 d'agost (prego revisió) començava per felicitar-se que ERC hagi assumit que, més enllà de les “eines d'Estat”, també hi ha una tasca immensa (ben compatible) en el camp de la identitat, la llengua i la consciència nacional. La prova és justament l'establiment de quotes en català a la llei del cinema, que el meu article no critica en cap moment. Al contrari, em sembla una iniciativa ben lloable. El però ve després.

Després vénen les formes, el desenvolupament. Les quotes de català a la ràdio han fet el seu servei, però avui ja comencen a tenir de vegades aplicacions absurdes: mala música en català, en males hores i de mala gana, no és un favor per al català. I això es nota. I crema, i acaba esdevenint contraproduent. El meu article defensa la reglamentació però alerta contra el reglamentisme. El repte, com deia, no és sobreviure com les foques: sinó viure, com les gavines. Si fem quota i prou, ho haurem delegat tot (de nou) a la norma jurídica i a la intervenció pública. Com en el cas dels toros, només poso un crit d'alerta: no participaré en un país ni en una cultura fets només a cops de decret. Un cop aprovada la llei del cinema (bravo), el repte és ara buscar incansablement el dia de la seva derogació per obsoleta. Això tot just comença.

------------------------------------------------------------------------------------------------


Resposta a Jordi Cabré 2 (Josep M. Diéguez)
30/09/10

A hores d'ara, el lector o lectora interessat ja sap de què va: aquesta és la segona resposta als escrits d'en Jordi Cabré publicats a El Punt amb el títol “Responsabilitat cultural” (1 i 2).

D'entrada, vull agrair el to conciliador del seu segon article, al qual provaré de correspondre. He rellegit el primer, com diu ell, “en vertical”, és a dir, començant pel principi i acabant pel final, que és com s'han de llegir les coses. I francament, per més voltes que hi dono trobo que la seva afirmació en el sentit que “no criticava en cap moment” les quotes i per extensió la llei del cinema, esdevé pel cap baix agosarada. De fet, tot l'article traspua crítiques a la llei. En tot cas, em reconforta saber que també la defensa.

En altres aspectes sí que coincidim, com per exemple en la crítica frontal a les quotes de música a la ràdio. Diu en Jordi Cabré: “Mala música en català, en males hores i de mala gana”. Deia jo: “T'encolomen la música que volen a les hores que volen”. Paraules intercanviables, de la qual cosa em congratulo. Coincidiríem també, ben segur, en la seva “defensa de la reglamentació però alerta contra el reglamentisme”. De fet, si ho hagués dit amb la mateixa precisió al seu primer escrit, el meu segurament hauria estat diferent.

No coincidim, i no passa res –la discrepància és saludable– pel que fa al debat política nacionalista/política independentista. Refermar la pròpia identitat, crear un imaginari català, és, simplement, voler esdevenir un país com els altres. El nacionalisme és tota una altra cosa. Quan un país “normal” nacionalment parlant segueix sent nacionalista, esdevé un perill per als seus veïns. Espanya n'és el millor exemple. I pel que fa a mi, el nostre intercanvi s'acaba aquí.

Cordialment,