Ahir va passar per la feina la gent d’un sindicat minoritari, per fer-nos saber que no recolzaven l’aturada general de demà perquè es tracta d’una “vaga política”. Em van tranquil·litzar. No vaig tan desencaminat, pel que es veu. Perquè jo faré vaga justament perquè és política. La de funcionaris no tenia sentit. La retallada de sous ja estava decidida i la vaga no funcionaria com a mesura de pressió. La de demà és tota una altra cosa.
N’estic fart que em retallin el sou, com n’estic fart de no saber què passarà amb la meva futura pensió, com n’estic fart que a la meva filla li costi tant de trobar feina. Però també n’estic fart d’haver de pagar peatges com qui diu per anar a buscar el diari, n’estic fart que viure a Catalunya em resulti pel cap baix un 6% més car que fer-ho a molts altres indrets de l’Estat, i n’estic fart de no saber –o saber massa- què fan amb els meus impostos. N’estic fart del govern espanyol que ho provoca i d’aquells que el recolzen amb hipòcrites abstencions en votacions parlamentàries.
Tot això, pel que fa a qüestions laborals i/o econòmiques. Però és que no s’acaba aquí la cosa. N’estic fart, per exemple, d’haver de garantir per llei que podré veure cinema en el meu idioma. N’estic fart que molts instituts d’ensenyament secundari es passin pel folre la immersió lingüística i calgui blindar-la també per llei. N’estic fart de saber que hi ha universitaris que no es poden examinar en català. N’estic fart de no poder acollir com cal la immigració perquè no disposem de les competències pertinents. N’estic fart del Tribunal Constitucional espanyol. N’estic fart de no poder decidir el meu futur personal i nacional en règim de llibertat plena.
I sobretot, sobretot, n’estic fart d’Espanya. Espanya és crisi. Per això faré vaga demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada