diumenge, 30 d’agost del 2009

LES DECLARACIONS D'EN VALDANO

Ja ho sé, que ja han passat alguns dies des de les darreres i sonades declaracions de Valdano, però hi havia coses més importants de les que parlar. De tota manera, i per allò de les "notícies d'estiu", que sembla que no han de ser gaire serioses, podríem comentar-les una mica. Prescindeixo d'allò d'Ibrahimovic, Cristiano, Kaká i el Bisbe. Prescindeixo també del tema Milito. M'interessa especialment allò de que El Barcelona mira desde Cataluña hacia adentro, el Madrid desde España hacia fuera. Té mèrit, aquest xicot. Creu que amb una sola i pretesament brillant frase canviarà de cop la tradició tancada de la Meseta, perfectament definida pel ¡Que inventen ellos! d'Unamuno, i li penjarà la llufa al catalanisme, habitualment molt més obert i europeista. I com la recolza, la frase en qüestió? Llegiu, llegiu: Aquí será difícil que algún jugador diga ¡Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid! (en contraposició al clàssic Visca el Barça i Visca Catalunya!)
I és clar que no, senyor Valdano! Com vol que algú (sigui jugador del Madrid o sigui el que sigui) entoni un Visca destinat a una cosa que no existeix, a un invent, a una entelèquia? La Comunidad de Madrid? Si us plau! Cridar visques a una nació entra dins del possible, probable, previsible, fins i tot del que ve de gust fer. Però cridar per una cosa forçada, entrada amb calçador, és tota una altra història.
Sort que sempre hi ha gent sensata, fins i tot al Madrid, i un tal Iker Casillas s'ha preocupat per posar les coses a lloc: quan un jugador del Madrid té ganes de fer un visca del tipus del que comentem, diu, sense embuts i sense manies: ¡Viva el Madrid y viva España! Cadascú representa el que representa...

dijous, 27 d’agost del 2009

AGOST NEGRE

Després de la defunció dels titulars de les regidories de cultura de Manlleu i Badalona, Maria Rosa Collell i Jaume Vives respectivament, en Daniel Solé, president de la Sectorial de Cultura d’Esquerra a Barcelona, em va dir textualment: “si seguim així, serà el nostre agost negre".

Ja està. Crec que ja el podem titllar d’”agost negre”. Avui ha mort Isidor Cònsul, l’editor de Proa. No detallaré ara aquí els seus mèrits en els diversos àmbits en els que treballava, perquè a hores d’ara Internet ja en va ple. Només vull destacar-ne un parell de detalls.

D’una banda, l’estreta relació que mantenia amb gent del sector cultural de la comarca d’Osona gràcies a la seva especialització en Verdaguer. De l’altra –i aquesta em toca encara més de prop- la seva pertinença, en qualitat de simpatitzant, a la nostra Sectorial, específicament al grup de Literatura. El recordo, per exemple, en algun dels dinars que organitzava la Margarida Aritzeta, als quals jo hi havia assistit ocasionalment. No es trobaven només per dinar: sempre hi bullien les idees, i en aquest sentit l’Isidor Cònsul era sempre dels més actius.

Era massa jove per anar-se’n. Com ho eren la Maria Rosa i en Jaume. No hi ha dret. Si us plau, ja n’hi ha prou. Trigarem a oblidar-lo, aquest mes d’agost de l’any 2009.

dimarts, 25 d’agost del 2009

ELS IMPOSTOS DE LA SRA. SÁNCHEZ

Darrerament han començat a sovintejar comentaris d'alts càrrecs del Govern -inclòs algun Conseller- en el sentit que si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut, el que cal fer és obviar la sentència en qüestió. Com a resposta a aquests comentaris, la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, ha posat el crit al cel. Segons la senyora Sánchez, el que estan fent aquests alts càrrecs és engrescar la gent a no complir les lleis. I ha posat com a exemple el pagament d'impostos. Segons sembla, incitar la parròquia a ignorar el TC pot donar peu a que s'acabi considerant les lleis com una cosa a complir "a voluntat". D'aquesta manera, diu la senyora Sánchez, algú pot "no sentir-se obligat a pagar impostos" i, per tant, deixar de fer-ho.

El que no diu la senyora Sánchez és la gran diferència que hi ha entre ambdós casos, que no es poden comparar de cap de les maneres. I quina és aquesta diferència? Ras i curt: un referèndum de ratificació. Mirem-nos-ho amb detall: imaginem que l'Administració ens proposa una llei que implica que ens tocarà pagar, posem per cas, una quantitat de 20. I que immediatament després de proposar-nos-ho, ens dóna la possibilitat de ratificar-ho oficialment. I que nosaltres, via referèndum, ho acceptem. Què ens semblaria que, un temps més tard -considerablement més tard-, l'Administració ens digués que mira, hem decidit que de 20 res de res, que a partir d'ara en pagareu 35? Ho admetríem? Ho admetria la senyora Sánchez? Doncs d'això és del que es tracta.

Ja he dit en algun post anterior -tot i que suposo que no calia- que jo vaig votar "No" a l'esmentat referèndum de ratificació de l'Estatut. Però jo no sóc (afortunadament, sinó quina responsabilitat!) el poble de Catalunya. El joc democràtic té unes normes de majories i minories. I la majoria, per escanyolida que fos, va dir que "Sí". I en democràcia, senyora Sánchez, el poble és sobirà. Per tant, ja està bé de marejar la perdiu. I de fer comparacions impossibles.

Ah, per cert, senyora Sánchez Camacho. Estaria bé que ens expliqués una cosa: com té els dallonses d'exigir una cimera de lídes polítics catalans per analitzar la famosa sentència, quan vostè sap que un dels principals responsables de la mateixa serà justament el seu partit?

Coherència i, sobretot, decència, senyora Sanchez.

diumenge, 23 d’agost del 2009

UN POLÍTIC SORPRENENT

Fa anys que no parlo amb en Jordi Guillot, tot i que durant força temps, i degut a les nostres respectives trajectòries polítiques, vàrem tenir un cert tracte. Sempre l'he considerat un polític "sorprenent"; no en el sentit d'aquell que sap encarar el dia a dia deixant marge a la sorpresa, reaccionant quan la resta encara han de decidir què fan, sinó des d'un punt de vista més "críptic": em sorprèn quan no sé si parla seriosament o amb ganes de provocar. Perquè quan algú vol provocar, el primer que ha de fer és aconseguir que els provocats se n'adonin, de la seva intenció. No que es quedin amb el dubte.

M'explicaré amb una anècdota: el 23 d'abril de 1990 -si no recordo malament- la Crida a la Solidaritat retirava la bandera espanyola que onejava al Parlament de Catalunya. Un grup de militants independentistes ens vàrem trobar en Jordi Guillot al capdamunt de la Rambla. Ens va dir, textualment, que se sentia com si li haguessin pres la corbata. Potser només ens volia provocar, però a mi em va fer tota la impressio que ho deia convençut. Sorprenent...

Ahir, el senyor Guillot en va fer una altra per l'estil. En una entrevista concedida a Europa Press i que recull aquest matí el diari Avui, es va dedicar a ficar-se (no trobo un altre verb més apropiat) amb Esquerra Repulicana de Catalunya. Obviaré la majoria de continguts de l'entrevista -teniu l'enllaç per si els voleu llegir- i em quedaré amb un parell. Diu el senyor Guillot que és inimaginable que el TC pugui contradir la voluntat de Catalunya. Vol provocar Esquerra -cosa a la que es dedica durant la major part de l'entrevista- o parla seriosament? La primera opció sembla massa recargolada. La segona torna a ser àltament sorprenent: de debò que està convençut que el TC no pot contradir el poble català? Em nego a creure que el senyor Guillot sigui tan ingenu. El que deia: sorprenent...

L'altre comentari ja no sé com titllar-lo, perquè "sorprenent" em queda curt. Diu el diari que Guillot va treure ferro a aquesta polèmica i va instar els republicans i els membres de la federació (també hi fica pel mig CiU) a parlar de la "crisi". Sensacional! El vicepresident d'ICV ens ha descobert! Ja ho deia jo, que penjar un rètol a l'entrada de la seu d'Esquerra al carrer Calàbria amb la frase So barretinaire de Prats de Molló no ens podia fer cap bé! Que se'ns veuria el llautó! Que es descobriria que les conselleres i els consellers d'Esquerra no s'han preocupat mai per la situació econòmica i les necessitats de la població, que les seves diputades i diputats només són al Parlament per poder fer la cantada de Nadales del mes de desembre. Ja ho sabem, que una nova retallada de l'Estatut no afectarà el dia a dia de la població, senyor Guillot; ja ho sabem, que l'únic tema del que es pot parlar en aquest país quan es parla de política és el de "la crisi", sobretot perquè així vostès saben què dir, monotemàtics com són. Però no calia que ho descobrís d'aquesta manera, home! Sorprenent...

Per acabar, permeteu-me una altra xafarderia, fàcilment recuperable consultant les hemeroteques de l'any 1999. Durant les eleccions catalanes d'aquell any, un servidor, que ja militava a Esquerra feia alguns anys, va fer de pont entre el nostre partit i un grup de militants d'ICV -provinents tots ells de l'ENE- perquè entressin a Esquerra, Alguns d'ells eren dirigents -al nivell que fos- de la Federació, i així ho va recollir la premsa. El senyor Guillot, en un lògic i fins i tot justificable intent de treure pes a aquell canvi de militància, va començar a desgranar arguments amb aquell objectiu. Així, va arribar a dir, entre d'altres coses, que no coneixia els excompanys que havien decidit abandonar el seu partit. Doncs sabeu què? Resulta que feia pocs mesos que el senyor Guillot havia assistit com a convidat al casament d'una de les militants en qüestió, que el considerava prou amic com per haver-li fet arribar la invitació. Ara descobria amb estupor que "no la coneixia de res". La política abans que tot, oi senyor Guillot?

Ja sé que diuen que en política tot s'hi val, i sospito que es deu tractar d'un defecte meu, que dec ser massa ingenu, però sabeu què? Crec que les entrevistes no tenen valor només per si mateixes. Sovint, és important llegir, abans que res, la signatura. Hi ha trajectòries que es retraten soles. Sorprenent, oi?

dijous, 20 d’agost del 2009

LA VIDA SEGUEIX... I LA POLÍTICA TAMBÉ



Païdes més o menys -més menys que més- les males notícies de la setmana passada, cal tornar a la quotidianitat, que pel que fa a la política catalana gairebé mai no equival a la tranquil·litat. Ara, el tema de moda és la manifestació en defensa de l'Estatut que prepara Òmnium Cultural. Quan s'ha de fer, abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional? A mi, si us he de ser franc, em preocupa poc el timing. Si bé pot ser veritat que un cop sentenciat ja no hi ha res a fer, també pot passar que el fet de fer-la abans, més que funcionar com un advertiment funcioni com un "al·licient" (Ah, sí? Doncs ara veureu...) A més, què voleu que us digui? Jo vaig votar "No" a l'Estatut. Ja sé que el Govern té la obligació de defensar allò que ha votat el poble de Catalunya, però jo no tinc aquesta responsabilitat institucional. La gent corrent, allò que se'n diu "la societat civil", només té un motiu, crec, per manifestar-se, i és que "només faltaria això!". Alguna cosa aprofitable en podem treure, de l'actual Estatut, sobretot pel que fa a l'equiparació de drets lingüístics. Només faltaria que també s'ho carreguessin! A més de cornuts, pagar el beure. Per això sí que val la pena manifestar-se. I si molt m'apreteu, crec que caldria fer-ho després. No perquè ho digui aquell o aquell altre, sinó justament perquè tenen raó els qui diuen que el mal ja estarà fet. Si és evident que la mani -es faci abans o després- no servirà per condicionar l'actuació del Constitucional, només li veig una utilitat: esdevenir la primera mostra clara i contundent de desafecció generalitzada del poble català envers el govern espanyol. Una desafecció que podria servir per començar a canviar les coses, perquè mai més no haguéssim de manisfestar-nos en defensa d'una llei escarransida, en defensa d'una legalitat imposada.

El que em temo, però, és que de tot això res de res. N'hem feta alguna, ja, de manifestació engrescadora. I? M'agradaria equivocar-me, però em temo que enguany tornarà a passar el mateix. És per això, també, que no deixa de sorprendre'm la posició de determinats sectors independentistes -dins i fora d'Esquerra- que qüestionen el pacte del finançament (dels qui només ho fan per estratègia política no en parlo, que prou que es desautoritzen sols). Potser el tema ja no és d'actualitat, però és que he d'admetre que jo mateix pronosticava, no fa gaire, que en passaria alguna de molt grossa, i la vaig espifiar del tot. La conjuntura política, en forma de majories al parlament espanyol, va forçar Zapatero a acceptar el que no hauria volgut acceptar mai, i després de fer els canvis necessaris dins del seu govern va encarar la recta final del pacte mogut per la necessitat. La resta, ja la sap tothom. Doncs bé: de tots els arguments independentistes en contra (hi insisteixo, els de CiU no em fan ni fred ni calor) ni ha un que és del tot majoritari: acceptar aquest model de finançament equival a acceptar seguir immersos, a legitimar en definitiva, una legalitat espanyola que no sentim com a nostra. És allò de "no a l'Estatut espanyol, sí a l'Estat propi".

Magnífic! Quanta clarividència! No ens n'havíem adonat, que els espanyols no ens volen independents! Crèiem que si acceptàvem el nou finançament, l'endemà mateix ens deixarien marxar... quin desengany! Quina decepció! Seguim sotmesos a Espanya! Què ha passat?

Si us plau... siguem seriosos. El Parlament de Catalunya només n'ha de fer un, de pas decisiu. Un que no tingui marxa enrere. Un que tingui darrere la majoria de la societat civil... i la majoria del propi Parlament. I amb un 16% la cosa està complicada. I mentrestant cal viure. Cal suavitzar -que no acabar, malauradament- l'ofec econòmic que patim. Però tocant de peus a terra. L'altre dia sentia per ràdio com un company d'Esquerra criticava unes declaracions del nostre Secretari General amb l'argument que "no cal esmerçar esforços convencent gent que mai no serà dels nostres".

Magnífic un cop més! Ja tinc la solució: ara que la tecnologia ho permet, construïm una gran bombolla asèptica que ens aixoplugui tots plegats. I dins d'ella, parlem, escrivim, mengem i cardem en català. Així garantirem que només tractem amb "els nostres". I quan les diputades i diputats d'Esquerra hagin d'anar al Parlament, posem-los orelleres, que no puguin veure què passa al seu costat i no se'ns contaminin. I a esperar la independència...

Ah!, en una cosa sí que teniu tota la raó: el pacte no garanteix el principi d'ordinalitat. Però sabeu per què? Perquè l'Estatut del 30 de setembre va quedar tan irreconeixible després del ribot que ni això no deia amb precisió. És tan ambigu el redactat que, un cop comprovat que no deia clarament el que nosaltres li volíem fer dir, ens hem hagut d'agafar a l'únic que ens podia beneficiar: el fet de quedar per sobre de la mitjana.

A mi, sabeu?, tot plegat em cansa força. És molt dur, això de barallar-te per aconseguir anar fet passos endavant, quan el que voldries és saltar la paret. Però quan aquesta és tan alta que no la pots saltar sol, potser la solució és anar-li esquerdant els fonaments. Crec que és això el que estem fent. Crec que aquesta és la nostra obligació. I no sé fins a quin punt hi contribuirà la manifestació, a no ser que tots plegats ens la prenguem com l'inici d'un camí sense retorn, no com l'enèsima costellada a l'estil dels partits de la Selecció... En serem capaços?

dijous, 13 d’agost del 2009

QUINA SETMANETA...

No hi ha dret. Quan encara estem trasbalsats per la desaparició de la M. Rosa Collell, regidora de cultura de l'ajuntament de Manlleu, nova garrotada! Se n'acaba d'anar en Jaume Vives, regidor de cultura i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Badalona, així com vicepresident tercer de la Diputació de Barcelona.

Hi he tingut molt contacte, jo, amb Badalona. Més amb la gent de les entitats que amb la de l'ajuntament, però poc o molt sí que n'havia tingut, com és lògic, amb els companys d'Esquerra que porten la regidoria. Potser amb qui menys era justament amb en Jaume, però tot i així vàrem intercanviar opinions, des del tema de la capitalitat cultural fins a qüestions específicament teatrals (ell em va substituir a la Junta de Govern de l'Institut del Teatre). I un detall, del que no en vaig parlar en el post dedicat a la M. Rosa perquè em va semblar que no tocava, però que ara se'm fa encara més esborronadorament present: tant l'un com l'altra estaven presents, a causa de la seva representativitat institucional, en dos lliuraments de premis de teatre que se m'han concedit darrerament, un a nivell comarcal d'Osona i l'altre a nivell local de Badalona. Ja sé que és simple casualitat, però què voleu, em fa posar la pell de gallina...

Va haver-hi un temps que no era fàcil ser d'Esquerra i moure's en determinats ambients badalonins. Crec que la cosa ha canviat força. I ho ha fet gràcies a gent com els companys Mateu Chalmeta, John Diop, i d'altres de qui no em ve el nom a la memòria, però que els tinc igual de presents. A tots ell, molts ànims i una forta abraçada. I a tu, Jaume, un altre "Fins a sempre" i l'agraïment, n'estic segur, de totes i tots els membres de la Sectorial de Cultura d'Esquerra per la bona feina feta amb tanta empenta i il·lusió.

No hi ha dret.

dilluns, 10 d’agost del 2009

FINS A SEMPRE I MOLTES GRÀCIES, M. ROSA!


Després d'un mes ben bo sense actualitzar el blog, engego l'ordinador ple de bones intencions. Em cal respondre, abans que res, un comentari sobre política ficció que vaig deixar penjat i que tot indica que no es complirà. Però ho hauré de deixar per al proper post. Resulta que abans de posar-m'hi, he fet la rutinària passada per osona.com. Si em punxen no em treuen sang. A hores d'ara suposo que ja ho sabeu. Ha mort M. Rosa Collell, tinent d'alcalde de Manlleu i bona amiga abans que res. Els records se me'n van, inevitablement, a totes i cadascuna de les vegades que vàrem coincidir, començant per un esperpèntic i divertit miniviatge en el seu cotxe, tots dos sols, des de Sitges fins a la Plana.


Però vull destacar, abans que res, totes les vegades que va col·laborar directament amb la Sectorial de Cultura d'Esquerra. N'esmentaré dues: quan les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, a l'hora d'elaborar el programa electoral, en Ramon Fontdevila, aleshores vocal de Política Municipal de la Sectorial, va fer una crida a totes les regidories de cultura del partit per tal que hi aportessin la visió més marcadament municipalista. Es va convocar una reunió a la que van assistir mitja dotzena de regidores i regidors. Gent amb ganes de col·laborar. Una era la M. Rosa, vinguda expressament des de Manlleu. Així doncs, part del programa amb el que Esquerra va negociar la confecció del Govern d'Entesa, portava el seu segell.


La segona ocasió és encara més recent: el 6 d'octubre de 2007, data emblemàtica per al conjunt de l'independentisme català, les sectorials de Cutura i Política Lingüística organitzaven una jornada conjunta a Igualada. La identitat dels i les ponents, com podeu veure a l'enllaç, era més que notable. Doncs bé: a l'hora de cercar algú del mateix nivell que ens pogués parlar des de l'experiència d'una regidoria, no vàrem dubtar ni un moment: la M. Rosa Cullell. I ella no ens va fallar. Com sempre. Va venir i va parlar del seu estimat Manlleu, de la seva Festa Major, del gran èxit de l'acabada de néixer representació de la llegenda del Serpent. Us asseguro que va triomfar. Durant el dinar, ningú parlava de res més.


Ara ja no hi és. Us estalviaré els tòpics que diuen que algú no se'n va mai del tot mentre la seva feina i el seu exemple segueixen presents. Us els estalviaré perquè no vull que aquest escrit soni a forçat, però tinc molt clara una cosa: en aquest cas, com a mínim, el tòpic és rigorosament exacte.


Un altre tòpic ben real: als que es queden els toca la part més difícil. Penso en els seus íntims. Tot i no gosar comparar-m'hi ni mínimament, fa una estona que miro el seu número al mòbil i encara no he aconseguit esborrar-lo. M'imagino com deu ser de dur quan la coneixença és més profunda. No per esperada, la notícia és menys terrible. Fet i fet, la vida pot ser terriblement injusta...


Fins a sempre, M. Rosa. I moltes gràcies!