Després d'un mes ben bo sense actualitzar el blog, engego l'ordinador ple de bones intencions. Em cal respondre, abans que res, un comentari sobre política ficció que vaig deixar penjat i que tot indica que no es complirà. Però ho hauré de deixar per al proper post. Resulta que abans de posar-m'hi, he fet la rutinària passada per osona.com. Si em punxen no em treuen sang. A hores d'ara suposo que ja ho sabeu. Ha mort M. Rosa Collell, tinent d'alcalde de Manlleu i bona amiga abans que res. Els records se me'n van, inevitablement, a totes i cadascuna de les vegades que vàrem coincidir, començant per un esperpèntic i divertit miniviatge en el seu cotxe, tots dos sols, des de Sitges fins a la Plana.
Però vull destacar, abans que res, totes les vegades que va col·laborar directament amb la Sectorial de Cultura d'Esquerra. N'esmentaré dues: quan les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, a l'hora d'elaborar el programa electoral, en Ramon Fontdevila, aleshores vocal de Política Municipal de la Sectorial, va fer una crida a totes les regidories de cultura del partit per tal que hi aportessin la visió més marcadament municipalista. Es va convocar una reunió a la que van assistir mitja dotzena de regidores i regidors. Gent amb ganes de col·laborar. Una era la M. Rosa, vinguda expressament des de Manlleu. Així doncs, part del programa amb el que Esquerra va negociar la confecció del Govern d'Entesa, portava el seu segell.
La segona ocasió és encara més recent: el 6 d'octubre de 2007, data emblemàtica per al conjunt de l'independentisme català, les sectorials de Cutura i Política Lingüística organitzaven una jornada conjunta a Igualada. La identitat dels i les ponents, com podeu veure a l'enllaç, era més que notable. Doncs bé: a l'hora de cercar algú del mateix nivell que ens pogués parlar des de l'experiència d'una regidoria, no vàrem dubtar ni un moment: la M. Rosa Cullell. I ella no ens va fallar. Com sempre. Va venir i va parlar del seu estimat Manlleu, de la seva Festa Major, del gran èxit de l'acabada de néixer representació de la llegenda del Serpent. Us asseguro que va triomfar. Durant el dinar, ningú parlava de res més.
Ara ja no hi és. Us estalviaré els tòpics que diuen que algú no se'n va mai del tot mentre la seva feina i el seu exemple segueixen presents. Us els estalviaré perquè no vull que aquest escrit soni a forçat, però tinc molt clara una cosa: en aquest cas, com a mínim, el tòpic és rigorosament exacte.
Un altre tòpic ben real: als que es queden els toca la part més difícil. Penso en els seus íntims. Tot i no gosar comparar-m'hi ni mínimament, fa una estona que miro el seu número al mòbil i encara no he aconseguit esborrar-lo. M'imagino com deu ser de dur quan la coneixença és més profunda. No per esperada, la notícia és menys terrible. Fet i fet, la vida pot ser terriblement injusta...
Fins a sempre, M. Rosa. I moltes gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada