diumenge, 23 d’agost del 2009

UN POLÍTIC SORPRENENT

Fa anys que no parlo amb en Jordi Guillot, tot i que durant força temps, i degut a les nostres respectives trajectòries polítiques, vàrem tenir un cert tracte. Sempre l'he considerat un polític "sorprenent"; no en el sentit d'aquell que sap encarar el dia a dia deixant marge a la sorpresa, reaccionant quan la resta encara han de decidir què fan, sinó des d'un punt de vista més "críptic": em sorprèn quan no sé si parla seriosament o amb ganes de provocar. Perquè quan algú vol provocar, el primer que ha de fer és aconseguir que els provocats se n'adonin, de la seva intenció. No que es quedin amb el dubte.

M'explicaré amb una anècdota: el 23 d'abril de 1990 -si no recordo malament- la Crida a la Solidaritat retirava la bandera espanyola que onejava al Parlament de Catalunya. Un grup de militants independentistes ens vàrem trobar en Jordi Guillot al capdamunt de la Rambla. Ens va dir, textualment, que se sentia com si li haguessin pres la corbata. Potser només ens volia provocar, però a mi em va fer tota la impressio que ho deia convençut. Sorprenent...

Ahir, el senyor Guillot en va fer una altra per l'estil. En una entrevista concedida a Europa Press i que recull aquest matí el diari Avui, es va dedicar a ficar-se (no trobo un altre verb més apropiat) amb Esquerra Repulicana de Catalunya. Obviaré la majoria de continguts de l'entrevista -teniu l'enllaç per si els voleu llegir- i em quedaré amb un parell. Diu el senyor Guillot que és inimaginable que el TC pugui contradir la voluntat de Catalunya. Vol provocar Esquerra -cosa a la que es dedica durant la major part de l'entrevista- o parla seriosament? La primera opció sembla massa recargolada. La segona torna a ser àltament sorprenent: de debò que està convençut que el TC no pot contradir el poble català? Em nego a creure que el senyor Guillot sigui tan ingenu. El que deia: sorprenent...

L'altre comentari ja no sé com titllar-lo, perquè "sorprenent" em queda curt. Diu el diari que Guillot va treure ferro a aquesta polèmica i va instar els republicans i els membres de la federació (també hi fica pel mig CiU) a parlar de la "crisi". Sensacional! El vicepresident d'ICV ens ha descobert! Ja ho deia jo, que penjar un rètol a l'entrada de la seu d'Esquerra al carrer Calàbria amb la frase So barretinaire de Prats de Molló no ens podia fer cap bé! Que se'ns veuria el llautó! Que es descobriria que les conselleres i els consellers d'Esquerra no s'han preocupat mai per la situació econòmica i les necessitats de la població, que les seves diputades i diputats només són al Parlament per poder fer la cantada de Nadales del mes de desembre. Ja ho sabem, que una nova retallada de l'Estatut no afectarà el dia a dia de la població, senyor Guillot; ja ho sabem, que l'únic tema del que es pot parlar en aquest país quan es parla de política és el de "la crisi", sobretot perquè així vostès saben què dir, monotemàtics com són. Però no calia que ho descobrís d'aquesta manera, home! Sorprenent...

Per acabar, permeteu-me una altra xafarderia, fàcilment recuperable consultant les hemeroteques de l'any 1999. Durant les eleccions catalanes d'aquell any, un servidor, que ja militava a Esquerra feia alguns anys, va fer de pont entre el nostre partit i un grup de militants d'ICV -provinents tots ells de l'ENE- perquè entressin a Esquerra, Alguns d'ells eren dirigents -al nivell que fos- de la Federació, i així ho va recollir la premsa. El senyor Guillot, en un lògic i fins i tot justificable intent de treure pes a aquell canvi de militància, va començar a desgranar arguments amb aquell objectiu. Així, va arribar a dir, entre d'altres coses, que no coneixia els excompanys que havien decidit abandonar el seu partit. Doncs sabeu què? Resulta que feia pocs mesos que el senyor Guillot havia assistit com a convidat al casament d'una de les militants en qüestió, que el considerava prou amic com per haver-li fet arribar la invitació. Ara descobria amb estupor que "no la coneixia de res". La política abans que tot, oi senyor Guillot?

Ja sé que diuen que en política tot s'hi val, i sospito que es deu tractar d'un defecte meu, que dec ser massa ingenu, però sabeu què? Crec que les entrevistes no tenen valor només per si mateixes. Sovint, és important llegir, abans que res, la signatura. Hi ha trajectòries que es retraten soles. Sorprenent, oi?