Païdes més o menys -més menys que més- les males notícies de la setmana passada, cal tornar a la quotidianitat, que pel que fa a la política catalana gairebé mai no equival a la tranquil·litat. Ara, el tema de moda és la manifestació en defensa de l'Estatut que prepara Òmnium Cultural. Quan s'ha de fer, abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional? A mi, si us he de ser franc, em preocupa poc el timing. Si bé pot ser veritat que un cop sentenciat ja no hi ha res a fer, també pot passar que el fet de fer-la abans, més que funcionar com un advertiment funcioni com un "al·licient" (Ah, sí? Doncs ara veureu...) A més, què voleu que us digui? Jo vaig votar "No" a l'Estatut. Ja sé que el Govern té la obligació de defensar allò que ha votat el poble de Catalunya, però jo no tinc aquesta responsabilitat institucional. La gent corrent, allò que se'n diu "la societat civil", només té un motiu, crec, per manifestar-se, i és que "només faltaria això!". Alguna cosa aprofitable en podem treure, de l'actual Estatut, sobretot pel que fa a l'equiparació de drets lingüístics. Només faltaria que també s'ho carreguessin! A més de cornuts, pagar el beure. Per això sí que val la pena manifestar-se. I si molt m'apreteu, crec que caldria fer-ho després. No perquè ho digui aquell o aquell altre, sinó justament perquè tenen raó els qui diuen que el mal ja estarà fet. Si és evident que la mani -es faci abans o després- no servirà per condicionar l'actuació del Constitucional, només li veig una utilitat: esdevenir la primera mostra clara i contundent de desafecció generalitzada del poble català envers el govern espanyol. Una desafecció que podria servir per començar a canviar les coses, perquè mai més no haguéssim de manisfestar-nos en defensa d'una llei escarransida, en defensa d'una legalitat imposada.
El que em temo, però, és que de tot això res de res. N'hem feta alguna, ja, de manifestació engrescadora. I? M'agradaria equivocar-me, però em temo que enguany tornarà a passar el mateix. És per això, també, que no deixa de sorprendre'm la posició de determinats sectors independentistes -dins i fora d'Esquerra- que qüestionen el pacte del finançament (dels qui només ho fan per estratègia política no en parlo, que prou que es desautoritzen sols). Potser el tema ja no és d'actualitat, però és que he d'admetre que jo mateix pronosticava, no fa gaire, que en passaria alguna de molt grossa, i la vaig espifiar del tot. La conjuntura política, en forma de majories al parlament espanyol, va forçar Zapatero a acceptar el que no hauria volgut acceptar mai, i després de fer els canvis necessaris dins del seu govern va encarar la recta final del pacte mogut per la necessitat. La resta, ja la sap tothom. Doncs bé: de tots els arguments independentistes en contra (hi insisteixo, els de CiU no em fan ni fred ni calor) ni ha un que és del tot majoritari: acceptar aquest model de finançament equival a acceptar seguir immersos, a legitimar en definitiva, una legalitat espanyola que no sentim com a nostra. És allò de "no a l'Estatut espanyol, sí a l'Estat propi".
Magnífic! Quanta clarividència! No ens n'havíem adonat, que els espanyols no ens volen independents! Crèiem que si acceptàvem el nou finançament, l'endemà mateix ens deixarien marxar... quin desengany! Quina decepció! Seguim sotmesos a Espanya! Què ha passat?
Si us plau... siguem seriosos. El Parlament de Catalunya només n'ha de fer un, de pas decisiu. Un que no tingui marxa enrere. Un que tingui darrere la majoria de la societat civil... i la majoria del propi Parlament. I amb un 16% la cosa està complicada. I mentrestant cal viure. Cal suavitzar -que no acabar, malauradament- l'ofec econòmic que patim. Però tocant de peus a terra. L'altre dia sentia per ràdio com un company d'Esquerra criticava unes declaracions del nostre Secretari General amb l'argument que "no cal esmerçar esforços convencent gent que mai no serà dels nostres".
Magnífic un cop més! Ja tinc la solució: ara que la tecnologia ho permet, construïm una gran bombolla asèptica que ens aixoplugui tots plegats. I dins d'ella, parlem, escrivim, mengem i cardem en català. Així garantirem que només tractem amb "els nostres". I quan les diputades i diputats d'Esquerra hagin d'anar al Parlament, posem-los orelleres, que no puguin veure què passa al seu costat i no se'ns contaminin. I a esperar la independència...
Ah!, en una cosa sí que teniu tota la raó: el pacte no garanteix el principi d'ordinalitat. Però sabeu per què? Perquè l'Estatut del 30 de setembre va quedar tan irreconeixible després del ribot que ni això no deia amb precisió. És tan ambigu el redactat que, un cop comprovat que no deia clarament el que nosaltres li volíem fer dir, ens hem hagut d'agafar a l'únic que ens podia beneficiar: el fet de quedar per sobre de la mitjana.
A mi, sabeu?, tot plegat em cansa força. És molt dur, això de barallar-te per aconseguir anar fet passos endavant, quan el que voldries és saltar la paret. Però quan aquesta és tan alta que no la pots saltar sol, potser la solució és anar-li esquerdant els fonaments. Crec que és això el que estem fent. Crec que aquesta és la nostra obligació. I no sé fins a quin punt hi contribuirà la manifestació, a no ser que tots plegats ens la prenguem com l'inici d'un camí sense retorn, no com l'enèsima costellada a l'estil dels partits de la Selecció... En serem capaços?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada