LA PERICIA D'UN CANDIDAT

Juqueras fora del faristol, adreçant-se a un lateral

Diumenge 24 de maig. Acte central de la campanya de les europees d'Esquerra. Palau de Congressos de Catalunya, sala de Cambra. Per necessitats del propi espai, es munta un escenari central i als quatre costats hi seiem els assistents. El faristol està encarat cap a un dels costats, el que podríem anonemar "frontal". Resultat? Hi ha qui veu la cara de qui parla, hi ha qui en veu el perfil, i hi ha qui, com va dir Carod-Rovira, li veu el mateix de la famosa fotografia Bruni-Leticia. Res a dir-hi, però: la televisió ens ha acostumat als mítings en aquest format.

Hi ha algú, no obstant, a qui allò no li va. Arriba el torn del candidat Junqueras. Surt amb un micròfon sense fils... i què fa? Abandona el faristol. L'ignora, encara que allí hi hagi escrit el seu nom. Per al candidat la gent que l'escolta és prioritària, i per tant es dedica a caminar amunt i avall de l'escenari, girant-se constantment cap els quatre costats. "Chapeau"!

Pot semblar un detall sense importància. És una actitud que no reflecteix cap programa ni ideologia... almenys en un primer nivell. En una segona lectura ens presenta algú assequible, cordial, humà. No n'explica la ideologia, però sí la confiança i proximitat. Qui actua així no t'enredarà. Chapeau" altre cop.

Estic convençut que demà, a l'acte de campanya que organitzem des de la Sectorial de Cultura al World Trade Centre de Barcelona, tindrem un altre exemple d'aquesta confiança i proximitat. I possiblement augmentat, ja que es tracta d'una conversa informal en la que el candidat estarà més a prop que mai de la gent. Hi ajudarà, a més, la personalitat del seu interlocutor, un altre que desprèn proximitat a dolls: el Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras.

Estic segur que xalarem de valent.

FEINA AQUÍ, FEINA A BRUSSEL·LES

Bon vespre.

N'anirem parlant durant els propers dies, però com que ja hi ha informació concreta per oferir, us avanço de què va la cosa: des de la Sectorial de Cultura d'Esquerra hem organitzat una Jornada que té com a motivació dos eixos fonamentals. D'una banda, explicar què fa la nostra gent en els diferents àmbits de la política cultural institucional. Reequilibrar culturalment el territori, en diem nosaltres. Recordeu allò d'"un país en xarxa" que posem sempre al programa? Doncs ara explicarem com l'anem teixint, aquesta xarxa. De l'altra, concretarem també un altre dels eixos fonamentals dels nostres programes, inclòs el de les europees: la internacionalització de la cultura catalana. I ho farem de la mà de dues persones que tenen les idees molt clares sobre el tema. Un d'ells ja les està aplicant. L'altre aspira a fer-ho a partir del 8 de juny. Un veritable tête-à-tête Junqueras - Tresserras. Us ho perdreu?

Cliqueu aquí per accedir a la informació sobre l'acte. Només un detall: degut a canvis de darrera hora, al targetó encara no hi consta el nom d'una de les persones que intervé a la taula rodona. Es tracta d'Empar Pont, segona tinent d'alcalde i regidora de Cultura i Política lingüística de l'Ajuntament de Reus.

Us esperem dissabte vinent a Barcelona!

SÍMBOLS SÓN SÍMBOLS

És el que tenen aquests rotllos de la política, que sortosament queden de banda quan comença una final com aquesta.

Aquestes paraules, més o menys exactes, són les que va deixar anar en Pere Escobar la matinada passada, durant el programa especial que TV3 va dedicar a la victòria del Barça a la copa. Es referia, evidentment, a la xiulada a l’himne espanyol. Lamento discrepar de l’opinió d’un professional contrastat amb qui, a més, jugava a futbol de jovenet (no sabeu com m’agradaria recuperar un vídeo que vàrem gravar als passadissos d’un hotel d’Estepona, ciutat on participàvem en un torneig internacional de costellada, i que volia reproduir una pel·lícula de lladres i serenos).

No, Pere, no hi estic d’acord. Aquests rotllos no van quedar de banda durant la final. En tot cas, és evident que la gent es va dedicar a seguir el partit, però la confraternització que va tenir lloc entre les dues aficions durant tota la nit –els de l’Athletic aplaudint el Barça i els del Barça cridant Athletic, Athletic! al final del partit- no es va produir per casualitat. Les ràdios espanyoles vomitant bilis no van parlar per casualitat. TVE no va desconnectar del camp durant l’himne per casualitat, i encara menys va fer per casualitat la manipulació informativa més escandalosa que s’ha vist darrerament: durant la mitja part van demanar disculpes per la desconnexió, imputable a una errada humana, i van tornar a passar el moment de l’himne... sense ni un sol xiulet! Franco ho feia millor: garrotada seca, i llestos.

I sobretot, Pere, la xiulada no va ser per casualitat. Si un himne és un símbol –i això no crec que ho discuteixi ningú- xiular un himne també funciona com a símbol. El que significa cada cosa ja depèn de cadascú. Jo, en principi, no tinc res contra cap himne de cap país. Però quan sento –crec que era a la COPE- allò de si no les gusta esta competición que no la jueguen, he de recordar necessàriament que la juguem –com juguen alguns amb la selecció espanyola- perquè és lo que hay. I si no hi ha res més, és perquè ells no ens ho permeten. És en aquest sentit que aquell himne (i les autoritats que l'acompanyen), que per a alguns representa, com és lògic, la seva nació, per a mi representa l’opressió de la meva. I és també en aquest sentit que m’afegeixo de tot cor a la xiulada. Visca el Barça! Aupa Athletic!

BATXILLERAT NOCTURN A OSONA

Document localitzat després d’un laboriós treball de recerca, allí on s’acostumen a localitzar aquestes coses.

Títol del document: Agent 328 E. M. / Rapport Nocturn Osona / Argumentari A / Destinatari 1 Consell Comarcal / Destinatari 2 Delegació Serveis Territorials / Top Secret.

Contingut del document:

A veure... a què ve, aquesta dèria d’anar a classe de nit? Quin secret ocult s’amaga darrere uns gustos tan exòtics? A saber quin es l’objectiu inconfès d’aquells i aquelles –ui aquelles, molt pitjor!- que es deleixen per passejar a hores intempestives per l’avinguda Olímpia de Vic? Si no hi ha res, allí! Si per no haver-hi no hi ha ni números, totes les adreces estan farcides d’s/n...! Verd, és el que hi ha. Verd, carreteres i alguna casa escadussera. Sí, i alguna que altra escola, ja ho sé. Perquè volen estudiar, diuen. Però si ja treballen! A bones hores, estudiar. Que haguessin fet la feina quan tocava. És molt fàcil, això d’exigir que et muntin les classes a mida. Que de dia penquen, diu? Doncs encara pitjor. Aniran morts de son, de nit.

És per a això que s’ha fet, la nit. Per a dormir. I per a una altra cosa, que probablement és el que alguns volen fer perduts entre els arbres. Perquè després no van a classe, sabeu? Després l’absentisme es dispara, sabeu? I no m’estranya. A qui li ve de gust empalmar jornada acadèmica amb jornada laboral, amb la d’atractius que té la fosca? O la lluna plena. Us imagineu què hauria passat si els poetes, en lloc de cantar la lluna, haguessin dedicat les hores bruixes a estudiar? On seríem, ara? I que no em surtin amb que no tenen cotxe. Si avui tothom en té, passats els 18! I ordinador. Perquè aquesta és una altra: que estudiïn a casa, recoi! Que no facin pagar a la societat la seva indecisió. I si tant hi insisteixen, carretera i cap a Manresa, que l’Eix a aquella hora és mig buit i s’ha d’amortitzar. A més, per a què creieu que serveixen, les capitals? En un moment en que tothom vol ser cua de ratolí, potser que tornem a reivindicar el majestàtic i ufanós cap de lleó. Ja n’hi ha prou de competitivitat! Ja ha passat, l’etapa de voler ser més que el veí. En un món globalitzat, cadascú té assignada una funció. La capital és la capital, i la resta hi són per alimentar-la i fer-la funcionar. O és que fins ara, per exemple, no havien d’anar a Vic a estudiar, els alumnes nocturns de Manlleu? Que no us desplaçàveu, ja? Doncs de què us queixeu?

Ensenyament presencial... que no sou prou grandets per estudiar a distància? No, és clar: a distància no es té l’excusa per dilapidar les hores golfes sota la volta estrellada. Que bonic, no? Ja us daré jo estrelles! Les de les carabasses que us endureu si no us voleu sacrificar pel país! Manresa, Granollers o Girona. I prou de queixes, que potser encara ens carregarem Girona i tot. Total, si la majoria de la gent viu al voltant de Barcelona... Cal un equilibri coherent del territori. Està molt bé que els de la cultura s’entestin a fer un “país en xarxa”. Que cada “x” quilòmetres hi ha d’haver un teatre, una sala polivalent o un equipament musical? Doncs que hi siguin. Però amb les coses de menjar no s’hi juga. L’ensenyament és una cosa molt seriosa, i demana una planificació coherent. A què ve tant d'enrenou, si amb prou feines arribeu a 150.000 persones? I no totes en edat d’estudiar, eh? I menys de nit. Quatre gats, absentistes i en edat de merèixer... on voleu anar a parar, amb aquests arguments? Batxillerat nocturn a Vic... serà possible?

PENÚLTIMA OPORTUNITAT A LA COMARCA!

Si no hi ha novetats -al ritme que van no se sap mai- dissabte vinent, dia 9 de maig, la companyia Teatre Essela farà la penúltima aturada a la comarca amb l'obra "El profe". Serà a la sala La Canal de Tona a les 22h. Si no podeu anar-hi sempre us quedarà Taradell, el proper mes de setembre. Abans de Tona ja han triomfat a Montesquiu, Torelló, Vic i Calldetenes. Si podeu, no us la perdeu. Val molt la pena!

ELS 2 DE MAIG

Són els que ens han fet ells. Els 2 de Maig. Nosaltres, però, els n'hi hem fet 6. Escric aquestes línies a quarts de 12 de la nit del dia 2 de Maig de l'any 2009. Acabo de tornar, amb el meu fill Gerard, de celebrar-ho pels carrers de Vic. Ja sé que en Guardiola ha felicitat el Madrid. Ja sé que s'ha de ser senyor. Ja sé que encara no hem guanyat res. I ja sé que hi ha qui diu que només és un esport. No obstant, jo no tinc cap necessitat de dissimular. Dedico aquest post a tota aquella gent - inclosos els qui ho pensen però no ho poden dir perquè han de ser senyors- per a qui el Barça representa el que representa i, sobretot, el Madrid representa el que representa. M'he llançat tan escopetejat al carrer que he oblidat l'estelada (la de l'estel vermell), però tant li fa. La suplia de tros la imatge d'en Puyol besant la senyera i elevant-la al cel de Madrid. Ja la prendré demà, quan tornem al carrer a celebrar la Champions del Vic d'hoquei (actualització: no ha estat possible, però cada cop ens hi quedem més a prop. Si l'any que ve la final és a Vic, serà una gran ocasió per celebrar el primer titol). Visca el Barça i visca Catalunya!