PRESENTACIÓ DE LLIBRES A VIC

Va, deixem la política per una estoneta, i parlem de llibres: divendreS 3 de juliol, a l'Albergueria de Vic (que s'han portat com uns senyors), presento 5 llibres d'una tacada. Un d'ells, a més, inclou dos textos. En total hi ha 3 obres de teatre infantil i juvenil i 3 de teatre per a adults. Us he de confessar que estic especialment satisfet de la identitat de les persones que m'acompanyaran a la presentació, tres amics als qui estic molt agraït: Jordi Auseller, ferran Madico i Joan Puigcercós. Aquí teniu informació de l'acte.

Ah, me n'oblidava... al final hi haurà cava, gentilesa de la llibreria La Tralla, que s'ha encarregat de l'organització de tot plegat. uns altres que s'han portat meravellosament bé. Moltes gràcies a tothom!

Evidentment, hi esteu convidats/es. quants més serem, més riurem!

FOTO: dos dels llibres que es presentaran.

S'ACOSTA L'HORA

De què? Doncs la veritat és que no ho sé ben bé. El que si que sé -i amb força precisió- és que les finances de la Generalitat són al límit del col·lapse. I no ens podem estar endeutant eternament. Dit amb la màxima claredat: és gairebé inviable governar en aquestes condicions. I quan dic "governar" no em refereixo a exercir el govern ni parlo només de qui l'ostenta. M'estic referint al sistema en si mateix, a l'estructura en la que es recolza l'autogovern català, al Parlament que ens representa a totes i a tots, al mateix sistema de partits, a la realitat política catalana, en definitiva.

El govern espanyol acumula una llista tal d'incompliments pel que fa al finançament que tots plegats n'hem perdut ja el compte. I ara té la barra de despenjar-se amb un ultimàtum! El Govern català s'ha de mantenir ferm, és obvi. I si el 15 de juliol no hi ha acord, que no n'hi hagi. Però si la solució resta ajornada "sine die", la situació general es pot fer insostenible. Aquí i a Madrid. Ells ja s'ho faran, però nosaltres també haurem de prendre decisions. I aleshores ja no sé què pot passar. El que está clar, en tot cas, és que alguna cosa haurà de passar. S'acosta l'hora, doncs.

UNA SETMANA MÉS TARD

No, no és que, com algun malpensat m'ha suggerit, els resultats d'Esquerra a les europees m'hagin fet fer marxa enrere en la voluntat, exposada fa uns dies, de penjar al blog una mena de diari de la jornada electoral. És, ras i curt, que no hi va haver prou teca per escriure, no ja un diari, sinó una simple mitja pàgina. Hores i hores d'avorriment i de fer petar la xerrada amb els membres de les meses electorals. En definitiva, una jornada sense història. Tot el contrari -almenys a títol individual- que la setmana que ara s'acaba: tantes històries que m'han impedit recuperar el blog fins avui. Som-hi, doncs.

Els nostres resultats? Doncs què voleu que us digui? A mi no em desagraden. Parlar de pèrdua de vots en un context abstencionista com el de diumenge passat no té cap sentit, i tot i que és inevitable comparar conteses electorals iguals, no podem obviar que des de les anteriors han passat 5 anys, i que en aquests cinc anys han succeït moltes coses. I Esquerra no n'ha estat una excepció, sinó tot el contrari. I si després de tots els "tsunamis" interns resulta que de les eleccions espanyoles fins ara passem del 7'86% al 9'21%, haurem de concloure que no només hem revalidat l'escó en unes eleccions d'estructura especialment complicada per als partits nacionals, sinó que seguim remuntant posicions en relació a uns temps difícils que encara tenim molt propers.

Pel que fa a Vic, aquesta reflexió esdevé més evident encara. Fixeu-vos-hi, si no:

Eleccions Municipals 2007 : 10,00%
Eleccions espanyoles 2008 : 12,94%
Eleccions europees 2009 : 16,56%

No crec que calgui afegir-hi gaire cosa més. Només que hem comptat amb un molt bon candidat, i per tant una bona part del mèrit li correspon a ell i el seu equip. Dit en altres paraules: podem ser optimistes, però tenim prohibit adormir-nos. Com es diu vulgarment, cal que ens posem les piles. Com cal que se les posin tots els partits, a nivell nacional, per analitzar i reaccionar davant de l'abstenció. Ja sé que tothom s'hi ha mostrat preocupat, però l'experiència ens diu que, en aquest tema, es parla molt i es fa molt poc. Si no volem més desafecció de la ciutadania envers la política, potser que deixem de mirar-nos el melic i hi fem alguna cosa...

DIES INTENSOS IV

I entremig de tant d'enrenou, concretament dissabte 30 al vespre, arribo a casa, engego l'ordinador, entro al blog... i descobreixo que he passat de les 500 visites! En menys de 2 mesos! Sorprenent. Moltes gràcies a tothom!

DIES INTENSOS III

Diumenge és el dia. M'agradaria dir "el gran dia", però vista la mobilització que hi ha hagut fins ara... el cas és que, com gairebé sempre, faré d'apoderat. La diferència és que enguany tinc blog, i crec que l'hauria d'aprofitar. Potser faig una mena de "diari de jornada electoral" i el penjo després. Ja ho veurem. En tot cas, si el bon temps us ho permet i us apropeu a l'urna... trieu bé la papereta! Propera estació, Europa.

DIES INTENSOS II

Dimecres 3 de juny. Em toca participar en un debat sobre la cultura a les institucions europees, en el marc de la campanya electoral. Poc públic. Realment, la cosa no engresca i ens ho hauríem de fer mirar. ICV-EUiA fa un canvi de darrera hora i en lloc del ponent previst hi assisteix en Pep Altayó, responsable de cultura del partit. Amb en Pep ens coneixem de fa una pila d'anys. Hem coincidit en debats, tertúlies, dinars, fins i tot a la Junta de Govern de l'IInstitut del Teatre i a la Comissió de la Dignitat. Resultat? Doncs que amb una hora de temps per preparar-se la intervenció, va agafar el discurs estàndard i el va adaptar a les europees. Ell va anar a la seva i jo a la meva. Vanessa Farré, la representant de CiU (del secretariat de cultura), en canvi, sí que em va buscar el cos a cos. El que passa és que ho va fer amb la qüestió de la directiva del foc, aquella que semblava que podia posar en perill determinades festes populars catalanes, i no em va enxampar. No per mèrit meu, sinó per mèrit dels companys de Govern, que m'havien posat al cas del punt en el que es trobava el tema, i vaig poder explicar fins i tot (no hi havia res secret) el contingut de la reunió que van mantenir el passat 22 de maig a la seu del Ministerio de Industria y Comercio. Felicitats, gent del CPCPTC!

La qüestió del català a Europa ens va ocupar bona part del temps. Els ho vaig dir ben clar, als ponents de PSC i PP: ens acuseu de parlar sempre del mateix, però sou vosaltres qui ens obligueu a fer-ho. Es van sentir coses molt curioses: la representant del PSC, Sandra Ramos, mantenia que perquè el Maltès fos oficial Malta havia hagut de renunciar a l'Anglès, com va fer Irlanda per incorporar el Gaèlic. Ho vaig dir en el debat i ho repeteixo aquí: no hi ha cap disposició legal ni normativa que reguli la qüestió de les llengües oficials a les institucions comunitàries. Només hi ha un procés d'admissió de nous estats membres, que comporta l'increment de la llista de llengües oficials. Ningú no ha de renunciar a res. Només cal mirar d'actualitzar la llista. Per poder-ho fer, això sí, cal especificar que la llengua que proposes és oficial, no cooficial en alguns territoris, com defensa l'estat espanyol. Podrien, fins i tot, considerar el català, el gallec i el basc llengües oficials a l'Administració de l'Estat, i amb això n'hi hauria prou. Podrien fer moltes coses i no les fan, malgrat que la Sandra Ramos defensés el contrari l'altre dia. Irlanda va incloure el Gaèlic aprofitant que ostentava la presidència de torn de la UE. Aviat li tocarà a Espanya? Faran alguna cosa? S'admeten apostes...

Del PP em nego a parlar-ne. I això que el seu representant, Julio Añoveros, és infinitament més civilitzat que Vidal-Quadras. Però quan algú et diu que per fer cultura cal tenir abans la panxa plena, no crec que calgui molestar-se a parlar-ne...

DIES INTENSOS I

Dissabte 30 de maig, com ja havia comentat repetidament al bloc, vàrem tenir l'acte de campanya amb la presència d'Oriol Junqueras i Joan Manuel Tresserras, que van mantenir una conversa informal sobre la internacionalització de la cultura catalana des del punt de vista europeu. Informal, però sucosa! Com deia algú en finalitzar l'acte, costaria trobar un equivalent del mateix nivell amb la intervenció dels caps de llista dels altres partits. No reproduiré ara tot el que van dir, però sí que em quedo amb dues idees: la primera, la proposta de l'Oriol de crear un Consell Europeu de la Cultura en el qual totes les cultures d'Europa puguin participar de manera igualitària i tinguin els mateixos drets de representació. La diversitat cultural és un dels grans valors de la vella Europa, i si ara com ara les institucions comunitàries demostren no creure-hi gaire per no dir gens, cal treballar perquè el gran tansatlàntic comenci a moure's en la direcció adequada. La segona, la insistència del Conseller en un punt recorrent en els seus últims discursos, i que des de la Serctorial recolzem al cent per cent; no debades és un dels eixos fonamentals del nostre programa: la consideració de la cultura com a servei bàsic, al mateix nivell, podem per cas, que l'educació o la sanitat.

I ja que parlem de programa, remarcar l'excel·lent nivell de la taula rodona que va precedir la conversa, i que va comptar amb la presència de Marina Llansana, Empar Pont i Annna Falguera. El Parlament, l'Ajuntament i el Govern. Programa i la seva aplicació. Com vaig dir allí mateix als assistents -èxit de públic en cap de setmana de pont- si algú ens demana què fa Esquerra i per a què governa, dissabte passat ens vàrem carregar d'arguments. Moltes gràcies a tothom!