L’any 2006, durant les negociacions per formar Govern, CiU va trucar a la porta del PSC abans que a la d’Esquerra. Ho sap tothom, encara que hi hagi molta gent –sobretot convergent- que fa veure que no se’n recorda. CiU sabrà per què va fer aquella tria –jo en tinc la meva opinió, però no és hora d’elucubracions-, però no oblidem que de tria n’hi va haver una altra, també: la del PSC, que no va acceptar el pacte que li oferien i va preferir reeditar el tripartit. Per què?
.
En aquest cas no estem parlant d’elucubracions, ja que la resposta és òbvia: pactant amb ERC i ICV, el PSC s’assegurava la Presidència de la Generalitat. Pactant amb CiU, Montilla –o qui fos, si ell hi renunciava- només seria el segon de Mas. Garantir poltrones, se’n diu d’això. Després –i abans- s’ha fet feina en forma de lleis: Vegueries, Consultes populars, Consum, blindatge del català a l’Educació, Cinema, avui mateix la de Joventut... lleis que, amb tota seguretat, no s’haurien aprovat en un Govern sense Esquerra. La prova, la mateixa Llei del Cinema. Fa uns anys, CiU, aleshores al Govern, redacta un Decret-Llei que contempla una quota del 25% per al cinema en català. El PSC posa el crit al cel i CiU, davant de les múltiples pressions, es fa enrere. Avui, el PSC defensa fins el final la Llei del Cinema d’Esquerra, que garanteix una quota del 50%. La del Cinema i totes les altres, d’una pulsió (ara que estan de moda les pulsions) sobiranista que no es pot ni comparar amb l’arronsament permanent dels 23 anys de CiU. Per què actua així, el PSC? Nopvament obvi: perquè aquestes són les condicions que Esquerra li posa per formar Govern i tenir la Presidència. De nou les poltrones.
.
Durant uns quants anys, CiU va “esbudellar” dialècticament Pasqual Maragall. Quan van començar a proliferar les palmeres als espais públics de Barcelona, va córrer la llegenda urbana –bastant estúpida, per cert- que tot era degut a un dels habituals descontrols etílics de l’aleshores alcalde, que havent perdut el control dels seus actes durant un viatge a no sé quin país africà, havia fet una comanda bestial d’aquells arbres, i ara no sabien com treure-se’ls del damunt. Al Cap i Casal tothom era conscient d’on sortia aquella i altres ofenses de tipus personal: de l’altra banda de la Plaça St. Jaume, més concretament de la fàbrica d’invents d’un tecnòcrata jove que pujava trepintjant-ho tot i que responia a les sigles d’A. M. Avui, un senyor que curiosament respon a les mateixes sigles exigeix “respecte pel president Maragall”. A què pot ser degut, el canvi? Efectivament, ho heu endevinat! Si Maragall serveix a l’objectiu de recuperar “el que era nostre i ens van prendre”, Maragall mereix tot el respecte. Quan Maragall feia nosa era, simplement, un borratxo. Conclusió? Les poltrones altre cop...
.
Això pel que fa als partits, però a nivell individual també Déu n’hi do. Si tibem una mica del fil de les declaracions de Maragall (“Ara toca Mas”), descobrim que no és l’únic element destacat del sector catalanista del partit que es pronuncia de manera semblant. Casualitat? Ho dubto. Podem tenir en compte totes les circumstàncies personals de l’expresident, però quines són les circumstàncies d’en Jaume Sobrequés? I si seguim tibant una miqueta més, trobarem... ni més ni meys que en Ferran Mascarell, que fa temps que flirteja amb la “Casa gran”. I això ja són paraules majors. L’encarregat d’exposar la teoria va ser Sobrequés: “M’he tornat independentista, i per això dono suport a Artur Mas”. La meva opinió? Les poltrones altre cop. En aquest cas, pel que fa al dos més veterans (Mascarell és tota una altra cosa) no es tracta de poltrones concretes, de càrrecs en definitiva. Es tracta de la macropoltrona de l’Statu Quo. Es tracta de canviar de banda (com a les èpoques “glorioses” del repartiment de la plaça St. Jaume), però de no sortir del cercle, de no intentar res de nou, de mantenir-se arrambat a l’ombra de la seguretat, de seguir formant part –encara que sigui incosncientment- del pastís. De retornar a l’Oasi, vaja. Una versió diferent de la poltrona, però poltrona al cap i a la fi. Perquè si un federalista d’esquerres evoluciona cap a l’independentisme, no sembla que CiU sigui el seu destí natural, oi? I encara falta veure on acaba en Mascarell, que aquí sí que podem estar parlant de càrrecs concrets...
.
Evidentment, no renego en absolut de la feina de Govern dels darrers 7 anys. Tot el contrari. Però tampoc sóc tan ingenu com per creure que el PSC s’hi ha afegit “de bona fe”. Diuen que Montilla és espanyolista. Se me’n refot, si ho és. La política del Govern que ell ha encapçalat no ho ha estat pas, i ell sabrà si s’ha hagut d’empassar gaires gripaus. Mai cap President de la Generalitat –i encara menys cap dirigent socialista, incloent-hi Raventós i Obiols- no havia dit ni fet el que ha dit i fet Montilla en clau sobiranista. I tot gràcies a Esquerra. Que ha calgut posar davant dels nassos del PSC la pastanaga de les poltrones? Doncs els hi hem posat, i llestos. I abans que algú em surti amb que Esquerra també ha gaudit de les seves poltrones, li recordaré un cop més que si haguésssim pactat amb CiU, cosa que hauria estat molt fàcil quan el PSC els va donar carabasses, n’haguéssim tingut encara més. Sempre toca a més si es pacta entre dos que si es fa entre tres. Però Esquerra el que volia era avançar en la construcció d’estructures d’Estat, fins i tot sabent que això podia tenir un preu electoral. I això està molt lluny de perseguir la poltrona...
.
En els darrers mesos, concretament des de la sentència del TC i la manifestació del 10J, l’actitud del PSC s’ha girat com un mitjó. No ha escoltat el clam popular, ha seguit insistint en camins sense sortida en la seva relació amb Madrid, i és molt possible que ho acabi pagant car. L’estratègia d’Esquerra ha forçat el PSC a fer el que mai no hauria fet per si sol, però ha tingut un efecte molt més interessant: molts dels votants socialistes també han variat la seva posició en l’eix nacional, apropant-se cada cop més a tesis sobiranistes i probablement, arribat el cas, a pronunciaments independentistes. Per això dubto que l’”efecte Corbacho” els serveixi de gaire: per al “votant PSOE tradicional”, Montilla, a hores d’ara, deu ser poc menys que un traïdor. I el “votant PSC catalanista”, a hores d’ara, deu estar força emprenyat.
.
Pel que fa a CiU, no es pot negar que han detectat la “pulsió sobiranista” que envaeix el carrer i a partir d’aquí han iniciat un d’aquells típics jocs als que ens tenen tan aocstumats del “sí però no”. Independència no però Concert sí, Referèndum sí però no per la independència... el que sigui, el que calgui, les giragonses necessàries per enfilar-se de nou a la poltrona, però sense prendre mal. Fins i tot jugant amb els sentiments dels seus votants.
.
Tot plegat pot tenir repercussió a les properes eleccions. Perquè no podem oblidar que la imensa majoria de ciutadanes i ciutadans que s’aproparan a l’urna a dipositar-hi la papereta, si d’una cosa no entenen és justament de poltrones...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada