El dia 25/10/1979 jo tenia 21 anys. Feia poc més de 7 mesos que els havia fet. La gent que aleshores en tenia 18 podia votar, com ara. Jo, quan en tenia 18, no hauria pogut fer-ho ni que hagués volgut i n'hagués tingut ocasió. El canvi d'edat per ser considerat "major" també feia poc que s'havia produït. Comptat i debatut, doncs, el referèndum convocat per ratificar o no l'Estatut de Sau era la meva primera ocasió per exercir un dels drets democràtics més fonamentals. Em vaig abstenir.
En aquella època, la política formava part de la vida quotidiana, sobretot si vivies en el si d'una família conscienciada i t'envoltaves d'amistats igualment "militants". El nivell de participació de cadascú depenia de moltes variables, entre elles la mateixa por, encara tan present a totes les cases, i que feia que els pares, per exemple, exercissin sobre tu un control benintencionat que sovint et limitava els moviments. En aquell ambient, doncs, poder sortir al carrer a votar per primer cop, i fer-ho per aprovar el que havia de ser la llei fonamental del nostre autogovern, havia de representar, en teoria, un dels moments més importants en la curta vida d'un jove de 21 anys. I em vaig abstenir.
Un any abans, en el si de l'autoanomenat "Ateneu popular de la Sedeta", i com a part de la lluita per aconseguir que el que avui és una escola i un centre cívic a cavall dels barris de la Sagrada Família i el Guinardó de Barcelona no esdevingués una estesa de blocs de pisos a major glòria del negoci d'una caixa d'estalvis, vaig dirigir un espectacle teatral titulat "Embolica que fa fort". Escrita pels propis integrants del grup que el va estrenar, l'obra, amb l'excusa d'una revisió en clau d'humor de l'anomenat "Compromís de Casp", carregava contra els polítics de l'"establishment" d'aleshores. Eren temps de manifestacions, en els que es cridava invariablement allò de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Jo també ho cridava, evidentment. Llibertat, amnistia... i Estatut d'Autonomia. Però em vaig abstenir.
La Constitució Espanyola ja havia deixat molt clar per on anirien les coses. Article 2: indissoluble unitat de la nació espanyola; article 3: el castellà, única llengua amb la obligació de ser coneguda; article 8: l'exèrcit, garant de la unitat territorial; article 145: prohibició de la federació de comunitats autònomes (pensada directament per als PPCC)... Amb aquests precedents ens arribava un Estatut redactat exclusivament per les forces "autonomistes", inclosa una ERC a qui encara faltava molt per parlar d'independència. L'independentisme d'aleshores -fonamentalment el PSAN- va propugnar l'abstenció. En un moment d'altíssima efervescència política, la participació va ser d'un 59,6% del cens. Jo vaig formar part de 40,4% restant. No me n'he penedit mai.
Enguany fa també 25 anys que milito en formacions polítiques. 10 a l'ENE -la continuació de NE que va acabar a ICV- i 15 a la ja independentista Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest temps, he tingut l'oportunitat de votar en un altre referèndum estatutari. En aquesta ocasió, sí que vaig posar la papereta a l'urna: un "No" com una casa de pagès.
Avui fa 30 anys d'aquell primer referèndum, i les coses no han canviat tant. Fins i tot l'abstenció s'ha estabilitzat en els guarismes d'aquell lunyà 25 d'octubre del 79. La diferència, però, és que si bé aquella abstenció era majoritàriament militant (o això he volgut creure sempre, ja que aleshores la gent tenia ganes de votar), la d'ara és, simplement, preocupant. O alarmant. Espero que no ens calgui tornar a votar estatutets esquifits que no fan altra cosa que incrementar el desencís.
Ningú no diria que han passat 30 anys...
FOTO: ELS REDACTORS DE L'ESTATUT DEL 79 REUNITS AL PARADOR DE SAU. JO, ALESHORES, ESTIUEJAVA A VILANOVA DE SAU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada