Hi ha moltes maneres d'adaptar un text no teatral per convertir-lo en obra de teatre. En principi, i com que no hi ha res escrit, podríem dir que tot està permès, que allò que coneixem per "dramatúrgia" no té normes putades, i menys quan es refereix a un material no originari de les arts escèniques. N'he vist unes quantes, d'adaptacions, i crec que les podríem dividir en tres grans grups: .
1. A l'adaptador no li agrada l'original: en aquest cas, el material original és només una simple excusa, una manera com una altra de trobar un tema del que parlar. El respecte per l'obra original, aquí, no apareix per enlloc. Si l'autor o els seus hereus són vius, només tenen dues opcions: o s'ho empassen en pro dels ingressos i/o la popularitat, o no donen el seu consentiment a l'adaptació.
.
2. A l'daptador li agrada l'original, però el seu objectiu no s'acaba en ell: pot ser fins i tot que l'admiri, l'original. Que li suggereixi coses. Moltes. Tantes, que li vulgui fer dir allò que no diu. Habitualment, en aquests casos, l'admiració i fins i tot el respecte que l'adaptador pot sentir envers l'original acaben sucumbint al seu interès per parlar del que realment vol parlar. Malauradament, l'original torna a esdevenir una excusa.
.
3. A l'adaptador li interessa, fonamentalment, l'original: aquí no teoritzaré, faré servir un exemple. Aneu a veure -si podeu, gairebé no queden entrades- l'adaptació de la novel·la "La casa sota la sorra", de Joquim Carbó, que Egos Teatre (els de "Rudigore") presenten al TNC. No és la novel·la en sentit literal, ni de bon tros. Però la novel·la és present de punta a punta de l'espectacle. La novel·la i més coses de l'obra d'en Carbó, començant pel maldestre Felip Marlot. Però és que fins i tot hi és present en Madorell, l'il·lustrador de la versió en còmic de Cavall Fort! Egos Teatre fa tantes voltes de rosca amb "La casa sota la sorra" quen en vaig perdre el compte, però en cap moment et preguntes què estan fent. Ja han començat a sortir les crítiques als mitjans de comunicació, i a elles us remeto si voleu saber-ne més detalls. La "deconstrucció" és brutal, però l'admiració per l'original no desapareix mai. Més ben dit, el potencia.
.
Una de les obligacions del TNC com a teatre públic és, sens dubte, l'estructuració d'un corpus del teatre català, incloent-hi els clàssics contemporanis. "La casa sota la sorra" n'és un magnífic exemple. Des d'aquí, l'enhorabona a tothom qui ho ha fet possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada