Deia a l'apunt immediatament anterior que aquest seria l'any de la Llei del Cinema. S'està demostrant que és així. Avui -tècnicament ja ahir- el Govern de la Generalitat ha aprovat la Llei, que ara haurà de fer camí pels passadissos del Parlament per acabar essent aprovada al seu hemicicle. Ha costat, no ho negarem. Ha costat, i el redactat que arribarà a la Ciutadella n'és una prova: s'hi han introduït -més aviat s'hi han afegit- dos canvis.
Un en millora directament el contingut, ja que determina que les pel·lícules en versió DVD comptin també amb la versió catalana. Avui, quan es consumeix cada cop més cinema fora de les sales tradicionals, aquest és un punt essencial.
El segon canvi és el que deixa entreveure les dificultats de les converses prèvies amb determinats estaments: fins ara, l'avantprojecte de Llei deia que quan arribessin més de 16 còpies d'una pel·lícula, el 50% havien de ser en versió catalana. Aquí hi havia un perill: les majors s'hi han mostrat en contra des del primer moment, i podien tenir la temptació d'esquivar la Llei enviant-ne només 15, de còpies. Jo sempre ho he dubtat, perquè aniria directament contra el seu propi negoci, però és cert que podrien tenir la temptació d'iniciar un pols amb el Govern, encara que fos temporalment. Doncs bé: el redactat que hem conegut avui introdueix una excepció en aquest punt: caldrà respectar el 50% quan hi hagi més de 16 còpies... excepte en el cas de les pel·lícules americanes, on s'aplicarà el percentatge sigui quin sigui el nombre de pel·lícules. Els grans passos només es poden fer d'una manera: amb decisió. Amb tanta decisió com convingui. I amb valentia. I amb contundència, si cal.
A banda d'aquells que diuen que la Llei va en contra dels gustos del 80% de la població catalana (quina feinada que hauran tingut per preguntar a tothom!), avui mateix ja sentia per ràdio els clàssics comentaris dels qui -tot i estar-hi a favor- es mostren clarament escèptics, i que podríem resumir en un de sol: "com que no s'aplicarà..." És el fatalisme català, aquell que ens fa creure que som el poble escollit pel destí... per fer-hi caure totes les desgràcies. Doncs sabeu què us dic? Que no. Que ara s'està comprovant que només era qüestió de posar-s'hi. Que el fatalisme es supera pencant. I que quan es tenen les coses clares, s'acostuma a reeixir.
Per acabar, deixeu-me recollir un petit fragment d'un document que ja he penjat en alguna xarxa social. Per allò de tenir les coses clares. Són quatre ratlles de nul·la qualitat literària però d'un contingut que s'ha demostrat ple d'això, de contingut, extretes del Programa de Cultura que Esquerra Republicana de Catalunya va portar a les eleccions catalanes del 2006. Diuen així:
Consolidar una indústria del cinema i l'audiovisual arrelada al país per tal de potenciar la creació artística i la producció cultural, i que garanteixi l'accés de la ciutadania al consum cultural per al seu coneixement, ús i gaudi: CREAREM UNA LLEI CATALANA DE CINEMA.
Ara només cal -com també he dit ja avui- que el Parlament compleixi el seu paper. Majoria més que folgada n'hi ha, així d'entrada. El que dèiem: el 2010, l'any de la Llei del Cinema. Ara cal que tothom estigui a l'alçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada