CRÒNIQUES D'UN TEMPS APASSIONANT II (Unitat?)

Sé que si algú llegeix això el primer que pensarà és que està escrit per defensar les tesis que ha sostingut Esquerra durant la darrera sessió plenària del Parlament de Catalunya. I tindrà raó, però només en part. Perquè no es tracta d’un tema de seguiment de consignes partidistes, sinó de convenciment personal. Quan divendres discutia amistosament amb algun company de feina, no en tenia ni idea de quina seria la resolució majoritària que s’acabaria adoptant al Parc de la Ciutadella, ni de què hi diria ERC. La satisfacció va ser veure després que havíem coincidit. Encara que a algú li agradaria seguir escampant la tesi que el partit, a nivell intern, és una olla de grills, la veritat és que no només a nivell d’estratègia, sinó també a nivell de criteris personals, la gran majoria coincidim en els nostres plantejaments.

Divendres, durant l’esmorzar, jo defensava la tesi que la “unitat” dels partits polítics catalans (obviant, està clar, PP i C’s), no era imprescindible. Com a resposta, se’m titllava de ser la prova vivent de l’allunyament dels polítics envers la ciutadania. Se m’argumentava que la gent, sortint el dia 10 al carrer, havia reclamant dels partits una resposta unitària davant de Madrid, i que si no érem capaços de donar-la faríem el més gran dels ridículs. Jo responia –ara que està tan de moda l’expressió- que el mínim comú denominador de la resposta unitària ja s’havia donat: la dignitat de Catalunya havia estat ultratjada, i la societat catalana –societat civil i societat política juntes- havia reaccionat, sortint al carrer per deixar clar que ja n’estava farta. Això, per més que des de la Meseta polítics i tertulians provin d’emmascarar-ho de mil maneres diferents, és una realitat inqüestionable: estem molt emprenyats, i mai més res no serà igual. I quan de 7 milions i escaig en surt al carrer 1 i escaig, no cal ser cap brillant matemàtic per deduir que es tracta d’un sentiment generalitzat. En aquest sentit, doncs, la unitat ha quedat ben palesa des del primer moment.

Ara bé: a partir d’aquí, cal construir la comèdia de voler fer creure que la societat catalana és monolítica i que tots i totes pensem igual? Estem d’acord, dèiem, en que mai més res no serà igual, en que hauran de passar coses noves. Ara bé, cal que aquestes coses noves siguin les mateixes per a tothom? No és la societat catalana diversa i plural? Jo, durant la mani, vaig sentir majoritàriament els crits que vaig sentir, i això em pot induir a pensar que la majoria es decanta cap a camins pels quals, fa anys, només hi transitàvem uns quants. Però això no vol dir de cap de les maneres que no hi hagi catalanes i catalans que no pensin diferent. Que no creguin encara en el famós “encaix”, per exemple. Gent per a qui la sentència del TC ha estat com una puntada de peus als dallonsis, però que no es troben encara a l’estadi de l’”Adéu, Espanya”, i als qui encara haurem de provar de convèncer. Sincerament, calia forçar una resolució que ens aglutinés a uns i altres? Diuen que dijous passat alguns polítics tenien la sensació que eren a un pas de “fer el ridícul” si no aconseguien una postura “unitària”. Calia?, torno a preguntar...

Som a quatre dies de les eleccions. A quatre dies de que la gent posi a cadascú al seu lloc. A quatre dies de que la ciutadania expressi amb claredat què pensa de les propostes de cada partit per omplir el “mai més res no serà igual”. Perquè és d’això que es tracta, que cadascú digui com pensa encarar aquest moment històric. El que és evident és que aquí, a casa nostra, la història s’ha accelerat i exigeix respostes polítiques a l’alçada dels esdeveniments. És d’això, del que va –o hauria d’anar- ara la política catalana. No podem dir que mai més res no serà igual i respondre amb les fórmules de sempre. És d’això, del que anava –o hauria d’haver anat- la sessió parlamentària de divendres.

Perquè a veure... algú creu que votar un preàmbul que diu el que diu i no diu el que no diu ens porta gaire més enllà? Si el que es volia era refermar que la immensa majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana –és a dir, la immensa majoria de la ciutadania catalana- segueix considerant, segurament ara més que mai, que Catalunya és una nació, no es podia haver posat això per escrit i llestos? S’havia de votar un preàmbul de fireta, que entre d’altres coses ens recorda que formem par de l’Estat Espanyol? Evidentment, després d’haver-hi insistit tant tots plegats - començant pels mitjans de comunicació- al final sí que s’hauria fet el ridícul si no hi hagués hagut una resolució conjunta. Per això va acabar esdevenint inevitable que tots els partits antisentència hi donessin suport. Tampoc es tractava de desmarcar-se’n i donar la impressió que el tacticisme està per sobre de tot... però hi insisteixo: si la sentència s’hagués produït fa dos anys, per exemple, sí que hauria estat del tot imprescindible buscar la manera de respondre-hi tots a una, per tal de fixar quina havia de ser la nova etapa de la política catalana. Però tornat de l’estiu ens cridaran a les urnes, i serà aleshores quan decidirem quina volem que sigui aquesta nova etapa.

Malgrat tot, divendres, a banda de l’immobilisme dels de sempre, ja es podia començar a endevinar per on aniran els tres, què proposarà cadascú com a nou full de ruta. Esquerra va presentar una resolució a favor d’encetar el camí vers la independència; el PSC i ICV/EUiA van parlar de federalisme i de recuperar l’Estatut perdut per la via legislativa; CiU... CiU va dir que “ara no toca parlar d’independència” i es va abstenir en la votació de la resolució d’Esquerra. Tothom va començar a parlar, i caldrà que des d’ara ho facin sense embuts, posant les cartes sobre la taula.

La disjuntiva –en això hi coincideix pràcticament tothom- és clara: o encaix o independència. D’això anirà el tercer lliurament d’aquestes apressades reflexions...