HEM OBLIDAT EL PAÍS VALENCIÀ (Joan Monleon com a símptoma)

Ahir comentava que dilluns va ser un dia dur. Vaig deixar per a avui la notícia més colpidora de totes, perquè crec que mereix capítol a part: la mort de Joan Monleon. No m’entretindré ara a repassar la seva trajectòria, perquè es troba fàcilment a internet. De tota manera, qui no recorda la mítica i corrosiva “horchatera valenciana” d’aquest faller empedreït, ànima del grup “Els Pavesos”?

Ha estat precisament amb un vell vinil dels Pavesos a les mans que m’ha vingut al cap una reflexió gairebé tan dura com la desaparició d’en Monleon: el deteriorament de l’imaginari col·lectiu català, del qual el país Valencià n’era una peça cabdal. Durant els 70 i bona part dels 80, si més no en l’àmbit cultural, era molt senzill conèixer què s’estava fent a València. Formava part de la nostra quotidianitat. Avui, per exemple, només sabem del grup “Al Tall” quan apareixen per aquí per presentar nou disc. Abans, en trobaves referències a la premsa diària sense haver d’esforçar-t’hi gaire.

No fa massa era a Ciutat de València parlant amb gent de teatre d’allí. La conclusió va ser unànime: s’han trencat els lligams. No els més profunds, que aquests difícilment moriran, però sí els més pràctics, i per tant més efectius. Fa un parell de dècades, potser ja camí de tres, uns i altres sabíem què es feia a casa d’ambdós. Els respectius governs havien teixit ponts de transvasament de la informació, i la cartellera valenciana formava part, si em permeteu l’expressió, de la “cartellera catalana global”. Avui, res de res. Des de València saben què s’està fent als grans equipaments barcelonins –TNC, Lliure, de vegades el Romea i poca cosa més- perquè se n’acostuma a fer ressò la premsa estatal generalista. De la resta de l’oferta del Principat no en tenen ni idea, o s’han d’espavilar pel seu compte per estar-ne al dia. Des de Catalunya és molt pitjor: desert informatiu total i absolut.

Hem oblidat el País Valencià, com havíem oblidat Joan Monleon. El recuperem avui a causa de la seva mort. Esperem que no passi el mateix amb el seu país, que hàgim d’esperar que mori per recuperar-ne la memòria.