Com deia, el 13D ha generat un munt d’opinions, sovint inconnexes, impossibles de sistematitzar. Recorrent al tòpic, fins ara tot estava per fer. Des de diumenge 13, però, tot és possible. En un món on tot avança tan de pressa–i la política catalana no n’és aliena- es fa difícil predir què passarà a partir d’ara. Només podem aspirar –si més no és el que em passa a mi- a abocar pel broc gros, a raig, aquelles reflexions que hem estat capaços de concretar durant la darrera setmana. Les que segueixen no són únicament meves, ni de bon tros. Són fruit de les moltes converses mantingudes aquests dies amb gent diversa i de pensament sovint confrontat. És molt probable, a més, que no tinguin cap interès ni utilitat. I que siguin massa llargues, pel que demano disculpes ja des d'ara. Però és el que hi ha. Aquí van:
Els resultats a Osona: Espectaculars. El SÍ abassegador ja el prevèiem. La participació, no obstant, va ser brutal. Sense pal·liatius. Un 41,1% a Osona i un 42,5% a Vic amb el cens de la consulta. Més d’un 48% a Osona i un 49,8% a Vic amb el cens “tradicional”. Tenint en compte quin és el comportament de la població en qualsevol contesa electoral, és un èxit rodó. Es miri com es miri. Quanta gent més podria anar a votar en un referèndum “oficial”? Un 30%? Un 35%? Difícil, però no impossible. Imaginem que tots els votants nous optessin pel NO. Fins i tot així, la majoria absoluta del SÍ està garantida. La major part de la ciutadania osonenca vol un estat català independent. Es diu aviat, però no crec que ningú hagi valorat seriosament tot el que això significa. Ni aquí ni fora d’aquí.
Els resultats fora d’Osona: Molt millors del que molts pretenen. Aproximadament un 24% de participació si no hi comptem la nostra comarca, més d’un 27% si ho mirem de manera global. Més d’un 27%! Fins ara, l’únic partit parlamentari que du l’assoliment de la independència al seu programa no ha passat mai del 16% dels vots. Hi ha dues opcions: o l’independentisme augmenta, o hi ha votants de partits que no són Esquerra que també aposten per la independència. Què tal si ho deixem en la suma d’ambdues coses? Dos dels elements imprescindibles per assolir l’èxit: la transversalitat i l’increment de partidaris. Anem pel bon camí.
Les declaracions d’en López Tena: Tenia les seves raons per fer-les, no hi ha dubte. Osona no és una mena de reserva barretinaire sense equivalent enlloc més del territori. Un exemple? Berga, sense anar més lluny. Un 32,5% de participació. 10 punts menys que a Vic! Tindrà la seva explicació, però d’entrada sona estrany. Potser López Tena tenia raó. Però on no la tenia, de cap de les maneres, era en les formes i el moment. Si els destinataris de les seves declaracions haguessin estat només els qui ell va criticar, encara. La cosa quedaria en una polèmica entre organitzadors, i llestos. Però no era així. López Tena va oblidar que hi havia molta gent que no va participar en l’organització de la consulta, que va anar a votar, i que estava il·lusionadísima. No tenia cap dret a engegar-los aquell gerro d’aigua freda. Esperem que després de les converses que hi ha hagut entre totes les parts, tot plegat acaba reconduïntse.
El model López Tena: Aquí si que cal donar-li tota la raó. Jo vaig fer d’apoderat al Temple Romà, el col·legi electoral de Vic que va recollir un major nombre de votants. Un cop tancades les portes ens va arribar una caixa amb... 1.200 vots anticipats! Dono fe de la seriositat, de l’extrema escrupolositat amb la que van ser tractades aquestes dades, que algú ha pretès que podien generar dubtes. Varem estar treballant fins gairebé les dotze. No es va anar a la cacera del vot, sinó tot el contrari: tot allò que presentava dubtes era rebutjat. M’hauria agradat que els qui van optar per la crítica fàcil hi haguessin estat presents. Potser envermellirien de galtes i tot.
La ILP presentada al Parlament: Sabem el nom de les quatre persones que la van presentar, però he de reconèixer que a hores d’ara ja m’he perdut: ignoro qui li dóna suport. Només una consideració: quan es van presentar les mocions de suport als ajuntaments hom va anar amb peus de plom a l’hora de redactar-les, no fos cas que s’incorregués en alguna “il·legalitat” segons el marc legal vigent, i els de sempre tinguessin l’excusa per perseguir-les. Amb la ILP, però, aquestes precaucions s’han obviat del tot. S’ha presentat una cosa que se sap que no entra en absolut en l’esmentat marc legal, i que als partits polítics parlamentaris –com ja van fer fa poc- no els quedarà cap més remei que rebutjar-la d’entrada, sense ni tan sols admetre-la a tràmit. Els qui han presentat la ILP saben sobradament que durant aquesta legislatura s’aprovarà la llei que ha de regular les consultes populars, i que aquesta llei permetrà que el Parlament, ja des de la propera legislatura, consulti la ciutadania -a petició d’aquesta, dels ajuntaments o del propi Parlament- sobre qualsevol tema. Qualsevol. Inclòs el suport a la independència. Després vindrà el segon pas, que consistirà en què el govern de Madrid haurà d’acceptar que es faci la consulta. No ho acceptarien, és evident. Però aleshores entraríem en conflicte polític, que és del que es tracta. Presentant la ILP, s’impedeix que arribi el conflicte. Això sí, permet repartir gratuïtament carnets de botiflerisme...
La posició de CiU: “Acompanyar però no impulsar, diuen”. A qui volen enganyar? Sense els votants de CiU els números no surten, ni tan sols a Vic. O especialment a Vic, si voleu. Cal que CiU sigui conscient del que pensa un ampli percentatge dels seus votants sobre el tema que ens ocupa. Que en molts llocs van demanar directament el SÍ, home! I no s’hi val allò que diu en Mas, que val més no convocar un referèndum perquè el perdríem. Tan de bo féssim un referèndum oficial i vinculant sobre la independència i el perdéssim. Perquè voldria dir que el nostre dret a decidir està oficialment admès per part de tothom, inclòs l’estat espanyol. Al Quebec ja n’han perdut dos, i hi seguiran insistint...
La posició del PSC: Diuen que tot plegat no serveix per a res. Proven de ridiculitzar el referèndum tant com poden. Argumenten que es tracta d’una consulta sobre la independència organitzada per independentistes i votada per independentistes. Deixant de banda que tots coneixem algun votant socialista que va anar a votar el dia 13, no s’ho creuen ni ells, tot això que diuen. Perquè resulta que a l’hora de la veritat han entrat en el joc. Han legitimat el referèndum. Que per què? Doncs perquè han fet campanya activa. Una campanya amb tots els ets i uts: declaracions a la televisió, articles a la premsa... defensant l’abstenció. Al cap i a la fi, una opció com una altra. Tenien la possibilitat d’ignorar-ho, de fer veure que no passava res. No hi ha rebuig més evident que el silenci. Però han parlat. Han donat a la consulta la importància que tenia. Pensem que molts d’ells deuen formar part del 31% que a la pregunta del CEO sobre quina voldria que fos la relació de Catalunya amb Espanya, respon que la d’un “estat federal”, enfront del 20% que aposta directament per la independència. Un 31% que molt probablement es deu afegir a l’altre 20% quan la UOC pregunta directament si s’està o no a favor de la independència. Dit d’una altra manera: hi ha molts federalistes que davant de l’evidència que a l’altra banda –Madrid- no hi ha ningú que els escolti, davant d’una hipotètica pregunta oficial amb només dues respostes possibles (SÍ o NO), votarien que SÍ, com ja han fet, per exemple, molts votants d’ICV. O tornarien a abstenir-se, com ja ha dit que faria la consellera Tura. Són bones notícies...
La unitat: Hi ha qui ha volgut veure en aquestes consultes una aproximació entre les bases d’Esquerra i de CiU. La meva experiència –potser equivocada, ho admeto- em porta a creure que en indrets com Vic va ser superior la sintonia entre Esquerra i les CUP. En tot cas, hi va haver sintonia. Una sintonia que no ens pot fer oblidar, no obstant, que la independència no és una ideologia sinó un objectiu. D’independentistes n’hi ha de tots colors, i tots els SÍS comptaran a l‘hora de la veritat. Però seria absurd pretendre que des d’ara i fins que arribi aquell moment hem d’anar tots de bracet. Se’ns presenta un exercici de difícil equilibri: seguir fent cadascú el seu camí, però sabent destriar molt bé aquells moments en què caldrà tornar a fer front comú. De nosaltres depèn. De tots.
Reflexió final sobre la política, els polítics i la desafecció ciutadana: Totes les enquestes ho certifiquen: la gent se sent cada cop més lluny dels polítics. Un dels èxits del referèndum del dia 13 és que s’ha “venut” com una iniciativa de la societat civil, engegada i organitzada al marge dels polítics. La realitat, però, és que ja la mateixa comissió organitzadora del referèndum d’Arenys estava plena de polítics. I ara la història s’ha repetit: mentre costava omplir alguns actes organitzats per partits a favor del SÍ, centenars de voluntaris s’afegien a les comissions organitzadores... majoritàriament coordinades per polítics. En tot cas, sí que cal reconèixer una cosa: els partits se n’han mantingut al marge. No hi ha hagut consignes, tot i que probablement la temptació era gran. L’organització, en aquets sentit, ha estat independent. Però no ha estat apolítica, des del moment que la finalitat de tot plegat era indiscutiblement política. A més, cal recordar que no hi ha hagut cap nació moderna que hagi aconseguit la independència sense la intervenció decisiva –de vegades exclusiva- dels polítics. S’imposa, doncs, una doble reflexió: per part dels polítics, perquè descobreixin d’un cop què els està allunyant de la ciutadania i hi posin remei. Per part de la ciutadania, perquè actuïn de manera que la política torni a tenir el valor social que tenia no fa pas tant. Pressionant, no girant-se d’esquena.
Bé, i ara ja podem xerrar d’altres temes. Però això serà a partir de demà. Als qui heu arribat fins aquí, gràcies per la paciència.
Els resultats a Osona: Espectaculars. El SÍ abassegador ja el prevèiem. La participació, no obstant, va ser brutal. Sense pal·liatius. Un 41,1% a Osona i un 42,5% a Vic amb el cens de la consulta. Més d’un 48% a Osona i un 49,8% a Vic amb el cens “tradicional”. Tenint en compte quin és el comportament de la població en qualsevol contesa electoral, és un èxit rodó. Es miri com es miri. Quanta gent més podria anar a votar en un referèndum “oficial”? Un 30%? Un 35%? Difícil, però no impossible. Imaginem que tots els votants nous optessin pel NO. Fins i tot així, la majoria absoluta del SÍ està garantida. La major part de la ciutadania osonenca vol un estat català independent. Es diu aviat, però no crec que ningú hagi valorat seriosament tot el que això significa. Ni aquí ni fora d’aquí.
Els resultats fora d’Osona: Molt millors del que molts pretenen. Aproximadament un 24% de participació si no hi comptem la nostra comarca, més d’un 27% si ho mirem de manera global. Més d’un 27%! Fins ara, l’únic partit parlamentari que du l’assoliment de la independència al seu programa no ha passat mai del 16% dels vots. Hi ha dues opcions: o l’independentisme augmenta, o hi ha votants de partits que no són Esquerra que també aposten per la independència. Què tal si ho deixem en la suma d’ambdues coses? Dos dels elements imprescindibles per assolir l’èxit: la transversalitat i l’increment de partidaris. Anem pel bon camí.
Les declaracions d’en López Tena: Tenia les seves raons per fer-les, no hi ha dubte. Osona no és una mena de reserva barretinaire sense equivalent enlloc més del territori. Un exemple? Berga, sense anar més lluny. Un 32,5% de participació. 10 punts menys que a Vic! Tindrà la seva explicació, però d’entrada sona estrany. Potser López Tena tenia raó. Però on no la tenia, de cap de les maneres, era en les formes i el moment. Si els destinataris de les seves declaracions haguessin estat només els qui ell va criticar, encara. La cosa quedaria en una polèmica entre organitzadors, i llestos. Però no era així. López Tena va oblidar que hi havia molta gent que no va participar en l’organització de la consulta, que va anar a votar, i que estava il·lusionadísima. No tenia cap dret a engegar-los aquell gerro d’aigua freda. Esperem que després de les converses que hi ha hagut entre totes les parts, tot plegat acaba reconduïntse.
El model López Tena: Aquí si que cal donar-li tota la raó. Jo vaig fer d’apoderat al Temple Romà, el col·legi electoral de Vic que va recollir un major nombre de votants. Un cop tancades les portes ens va arribar una caixa amb... 1.200 vots anticipats! Dono fe de la seriositat, de l’extrema escrupolositat amb la que van ser tractades aquestes dades, que algú ha pretès que podien generar dubtes. Varem estar treballant fins gairebé les dotze. No es va anar a la cacera del vot, sinó tot el contrari: tot allò que presentava dubtes era rebutjat. M’hauria agradat que els qui van optar per la crítica fàcil hi haguessin estat presents. Potser envermellirien de galtes i tot.
La ILP presentada al Parlament: Sabem el nom de les quatre persones que la van presentar, però he de reconèixer que a hores d’ara ja m’he perdut: ignoro qui li dóna suport. Només una consideració: quan es van presentar les mocions de suport als ajuntaments hom va anar amb peus de plom a l’hora de redactar-les, no fos cas que s’incorregués en alguna “il·legalitat” segons el marc legal vigent, i els de sempre tinguessin l’excusa per perseguir-les. Amb la ILP, però, aquestes precaucions s’han obviat del tot. S’ha presentat una cosa que se sap que no entra en absolut en l’esmentat marc legal, i que als partits polítics parlamentaris –com ja van fer fa poc- no els quedarà cap més remei que rebutjar-la d’entrada, sense ni tan sols admetre-la a tràmit. Els qui han presentat la ILP saben sobradament que durant aquesta legislatura s’aprovarà la llei que ha de regular les consultes populars, i que aquesta llei permetrà que el Parlament, ja des de la propera legislatura, consulti la ciutadania -a petició d’aquesta, dels ajuntaments o del propi Parlament- sobre qualsevol tema. Qualsevol. Inclòs el suport a la independència. Després vindrà el segon pas, que consistirà en què el govern de Madrid haurà d’acceptar que es faci la consulta. No ho acceptarien, és evident. Però aleshores entraríem en conflicte polític, que és del que es tracta. Presentant la ILP, s’impedeix que arribi el conflicte. Això sí, permet repartir gratuïtament carnets de botiflerisme...
La posició de CiU: “Acompanyar però no impulsar, diuen”. A qui volen enganyar? Sense els votants de CiU els números no surten, ni tan sols a Vic. O especialment a Vic, si voleu. Cal que CiU sigui conscient del que pensa un ampli percentatge dels seus votants sobre el tema que ens ocupa. Que en molts llocs van demanar directament el SÍ, home! I no s’hi val allò que diu en Mas, que val més no convocar un referèndum perquè el perdríem. Tan de bo féssim un referèndum oficial i vinculant sobre la independència i el perdéssim. Perquè voldria dir que el nostre dret a decidir està oficialment admès per part de tothom, inclòs l’estat espanyol. Al Quebec ja n’han perdut dos, i hi seguiran insistint...
La posició del PSC: Diuen que tot plegat no serveix per a res. Proven de ridiculitzar el referèndum tant com poden. Argumenten que es tracta d’una consulta sobre la independència organitzada per independentistes i votada per independentistes. Deixant de banda que tots coneixem algun votant socialista que va anar a votar el dia 13, no s’ho creuen ni ells, tot això que diuen. Perquè resulta que a l’hora de la veritat han entrat en el joc. Han legitimat el referèndum. Que per què? Doncs perquè han fet campanya activa. Una campanya amb tots els ets i uts: declaracions a la televisió, articles a la premsa... defensant l’abstenció. Al cap i a la fi, una opció com una altra. Tenien la possibilitat d’ignorar-ho, de fer veure que no passava res. No hi ha rebuig més evident que el silenci. Però han parlat. Han donat a la consulta la importància que tenia. Pensem que molts d’ells deuen formar part del 31% que a la pregunta del CEO sobre quina voldria que fos la relació de Catalunya amb Espanya, respon que la d’un “estat federal”, enfront del 20% que aposta directament per la independència. Un 31% que molt probablement es deu afegir a l’altre 20% quan la UOC pregunta directament si s’està o no a favor de la independència. Dit d’una altra manera: hi ha molts federalistes que davant de l’evidència que a l’altra banda –Madrid- no hi ha ningú que els escolti, davant d’una hipotètica pregunta oficial amb només dues respostes possibles (SÍ o NO), votarien que SÍ, com ja han fet, per exemple, molts votants d’ICV. O tornarien a abstenir-se, com ja ha dit que faria la consellera Tura. Són bones notícies...
La unitat: Hi ha qui ha volgut veure en aquestes consultes una aproximació entre les bases d’Esquerra i de CiU. La meva experiència –potser equivocada, ho admeto- em porta a creure que en indrets com Vic va ser superior la sintonia entre Esquerra i les CUP. En tot cas, hi va haver sintonia. Una sintonia que no ens pot fer oblidar, no obstant, que la independència no és una ideologia sinó un objectiu. D’independentistes n’hi ha de tots colors, i tots els SÍS comptaran a l‘hora de la veritat. Però seria absurd pretendre que des d’ara i fins que arribi aquell moment hem d’anar tots de bracet. Se’ns presenta un exercici de difícil equilibri: seguir fent cadascú el seu camí, però sabent destriar molt bé aquells moments en què caldrà tornar a fer front comú. De nosaltres depèn. De tots.
Reflexió final sobre la política, els polítics i la desafecció ciutadana: Totes les enquestes ho certifiquen: la gent se sent cada cop més lluny dels polítics. Un dels èxits del referèndum del dia 13 és que s’ha “venut” com una iniciativa de la societat civil, engegada i organitzada al marge dels polítics. La realitat, però, és que ja la mateixa comissió organitzadora del referèndum d’Arenys estava plena de polítics. I ara la història s’ha repetit: mentre costava omplir alguns actes organitzats per partits a favor del SÍ, centenars de voluntaris s’afegien a les comissions organitzadores... majoritàriament coordinades per polítics. En tot cas, sí que cal reconèixer una cosa: els partits se n’han mantingut al marge. No hi ha hagut consignes, tot i que probablement la temptació era gran. L’organització, en aquets sentit, ha estat independent. Però no ha estat apolítica, des del moment que la finalitat de tot plegat era indiscutiblement política. A més, cal recordar que no hi ha hagut cap nació moderna que hagi aconseguit la independència sense la intervenció decisiva –de vegades exclusiva- dels polítics. S’imposa, doncs, una doble reflexió: per part dels polítics, perquè descobreixin d’un cop què els està allunyant de la ciutadania i hi posin remei. Per part de la ciutadania, perquè actuïn de manera que la política torni a tenir el valor social que tenia no fa pas tant. Pressionant, no girant-se d’esquena.
Bé, i ara ja podem xerrar d’altres temes. Però això serà a partir de demà. Als qui heu arribat fins aquí, gràcies per la paciència.
1 comentari:
Molt bé Josep Mª crec que has fet un anàlisi curós i molt concís de tot plegat. Llàstima que PSC i CiU continuin repartint-se el pastís mediàtic i que difícilment aquesta reflexió que fas arribi a qui hagi d'arribar. De totes maneres, sort en tenim d'internet!
Un cop més felicitats pel post. (no li canviaria ni una coma i el subscrit del tot!)
Salut!
Publica un comentari a l'entrada