EL FLAUTISTA ESTÀ TRIST

Aquesta setmana ha mort el dramaturg Jordi Teixidor. Tot i que mai no hi vaig tenir una relació gaire estreta, va ser professor meu a l’Institut del Teatre i havíem compartit alguna aventura política quan jo vivia a Barcelona. Recordo, per exemple, la seva molt elaborada proposta d’una Llei del Teatre, que malauradament no va tenir adequada resposta de les administracions. Sap especialment greu perquè només tenia 71 anys, i perquè significa la desaparició d’un altre referent de la generació del teatre independent català dels anys 70. I a mi em retorna inevitablement el record d’en Jaume Melendres, gran amic seu desaparegut l’any 2009 quan només en tenia 68. Justament l’últim cop que vaig veure en Jordi va ser l’any passat, durant l’homenatge a en Jaume. Com també em recorda –un record aquest molt més llunyà- el seu germà Ramon, que ens deixava l’any 1999 estroncant d’aquesta manera una carrera d’autèntic outsider dels escenaris.

Tot i no formar part de l’star system, sense ells i altres com ells el teatre català no existiria com el coneixem ara. En Jordi, sense anar més lluny, i tot i que sé que caic en el tòpic, que és injusta aquesta referència quan es tracta d’algú que ha escrit tantes obres, moltes d’elles de qualitat indiscutible, serà recordat sempre com l’autor d’El retaule del flautista, un esdeveniment sociològic de l’època franquista que va esdevenir un crit de llibertat per a milers i milers d’espectadors.

Avui tindrà lloc la cerimònia del seu adéu. Ho sento, Jordi, però no podré ser-hi. Valgui aquest escrit per acomiadar-me. Ah, per cert... records a en Jaume.