LA BALADA DE L'INDESITJABLE (I)

Aquest no és un blog literari, encara que de tant en tant s'hi parli de literatura. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Per provar, a veure què passa. Igual em quedo de cop sense visites... El cas és que l'any 2007 vaig quedar finalista d'un concurs de teatre breu que fan a Badalona, amb l'obra titulada La balada de l'indesitjable. Segurament no és el més reeixit que he escrit, però és curt, que sempre va bé. Està publicat, però també es pot descarregar per internet gràcies a la pròpia editorial, i per tant no entraré en cap mena de conflicte. He pensat dividir-ho en tres parts -per allò de mantenir l'interès- i penjar-les durant els propers tres dilluns, incloent-hi avui. Probablement entremig escriuré sobre alguna altra cosa, però així, si hi ha algú a qui li interessi (que està per veure), sabrà quan trobar el següent "fascicle". El tema que tracta l'obra, i que no desvetllaré perquè si no perdria tot l'interès, estava d'actualitat l'any 2007 però ara encara ho està molt més. Bé, jo ho deixo aquí. Ara, que parlin els personatges:


LA BALADA DE L’INDESITJABLE
Josep M. Diéguez
Accèssit del Premi de Teatre Breu
Inicia’t 2007


PERSONATGES
Noi
Cambrer (Max)
Noia
Indesitjable

(Som en un bar d’última generació, en la decoració i arquitectura del qual domina una asèpsia pròpia d’hospital. En una de les taules seu una parella jove —Noi i Noia— que degusta amb exquisidesa un cafè amb llet —ell— i un te amb llimona —ella. Si observem una mica més, comprovem que en un extrem del bar s’hi troben dues portes encarades, com les que hi ha a algunes entitats d’estalvi per facilitar als empleats l’observació dels hipotètics clients que volen accedir-hi i que resten, per uns instants, atrapats al petit ‘espai neutral’ que es forma entre ambdues portes. Aquest mecanisme separa clarament el sector ‘amable’ del bar d’una altra zona difícilment identificable a cau¬sa del seu ambient deixat i enrarit. Una taula solitària, sense clientela però on s’hi observen tres o quatre ampolles buides de begudes alcohòliques, és tot el que la casa posa a disposició dels agosarats que decideixen utilitzar aquell espai, recentment inaugurat. Quan s’obren els llums, un Cambrer més asèptic que el local s’atansa a la jove parella. El Noi se li adreça tot correcció.)

NOI: Bon dia, Max. Tot bé?
CAMBRER: Tot bé, com sempre. I vosaltres? Us falta alguna cosa? (A la Noia:) El te, al seu punt?
NOIA: Perfecte. Sou els millors.

(Després de quatre formulismes políticament correctes, el Cambrer resta estranyament callat.)

NOI: Et passa res, Max?
CAMBRER: A mi? Què m’hauria de passar?
NOIA: Ara, mentre venies, en parlàvem... “en Max fa mala cara”.
CAMBRER: Vosaltres, que us preocupeu massa per mi... tot va perfectament.
NOIA: Vols dir?
CAMBRER: I tant... què podria anar malament?
NOIA: Bé... ja ho saps...
CAMBRER (mirant els joves amb posat de fals desinterès): De debò. No sé on voleu anar a parar.
NOI (amb la dificultat de qui es refereix a alguna cosa de mal anomenar): El nou espai...
CAMBRER: Ah, això... val més que no en parlem.
NOI: Per què? Què passa?
CAMBRER (abaixant el to de veu): A l’amo no li fa cap gràcia.
NOIA: Que se’n parli?
CAMBRER: Que existeixi.
NOIA: Que no s’ha ofert voluntari? (El Cambrer torna a callar. Ella parla al Noi.)
Ja t’ho deia, que no podia ser. És això, oi Max? No sou voluntaris?
CAMBRER (amb esforç): No n’hi ha, de voluntaris.
NOI: Què vols dir?

(El Cambrer, a qui no li agrada el caire que està agafant la conversa, refà tot d’una el camí vers la barra.)

NOI: Ei, Max, on vas? (A la Noia:) I ara què li agafa, a aquest?

(S’obre la porta d’entrada al local, i fa la seva aparició un personatge inquietant. Sota unes robes brutes, grogoses, s’amaga el propietari d’uns cabells greixosos i una barba llarga i descuidada que no presagien res de bo. Observa l’indret des del darrera d’unes ulleres fosques de cul de got que ens impedeixen veu¬re les faccions que el pèl li deixa al descobert. Passats uns breus instants, comença a cami¬nar pel mig del recinte. El Cambrer, enèrgic, el crida des de darrera la barra.)

CAMBRER: Ei!
(L’home, les mans a la butxaca d’un llardós abric, continua caminant. El Cambrer insisteix:)
Ei, tu!
(Ara, l’interpel•lat s’atura. Amb parsimònia, gira la cara vers el Cambrer. A poc a poc, es treu una mà de la butxaca i s’assenyala a si mateix. La lentitud dels seus moviments ens permet observar uns dits encara més grogosos que la seva roba.)
Sí, tu! Per la paret!
(És evident que l’altre no comprèn el que li diuen. Resta immòbil.)
No pots caminar pel mig del bar. Arramba’t a la paret!
(La mà llefiscosa torna dins de l’abric. L’home observa l’entorn. Ho ha entès. Va fins la paret del recinte i camina sense desenganxar-se’n.)
Més de pressa!
(L’home no canvia el ritme dels seus passos.)
Més de pressa, o te’n vas! Ens reservem el dret d’admissió, aquí!

(L’home s’atura un instant. Es tomba a mirar el Cambrer, que l’observa desafiant. Finalment obeeix, i sense deixar d’arrossegar els peus es posa a caminar més de pressa. Arriba fins davant de la primera porta que separa els dos espais, i s’atura de nou. Espera. Des d’algun punt de darrera la barra, el Cambrer prem un botó, i la porta s’obre. L’home en creua el llindar. A un nou gest del Cambrer, la porta es tanca deixant-lo atra¬pat a l’‘espai neutral’. Una nova pitjada de botó, i s’obre la segona porta. Aquell altre espai, tan poc acollidor, és ara accessible i l’home s’hi endinsa. El Cambrer completa l’operació, i un cop tancada la segona por¬ta, el nouvingut s’atura per observar l’indret. D’entrada sembla no agradar-li, però aquesta és una sensació que dura només unbreu moment. Després de dedicar una nova i fugissera mirada al Cambrer, amb posat resignat, l’home seu a la taula.)

NOIA: Ho has vist?
NOI (en veu baixa): És clar que ho he vist! Calla, que et sentiran...
NOIA: Qui m’ha de sentir? (Silenci.) T’has fixat en en Max, pobre? Quina cara que fa...
NOI: Què fem, marxem?
NOIA: Potser sí... m’acabo el te i ens n’anem.
NOI (impacient, mentre ella assaboreix de nou el te): Vols acabar d’una vegada?
NOIA: Està bé, tranquil... prova a calmar-te, vols? De què et serveixen, les classes de ioga?
NOI: Allí no hem d’aguantar aquests espectacles... Ja estàs? Doncs som-hi!

(El Noi deixa unes monedes damunt la taula. S’alcen ambdós i comencen a caminar cap a la porta. El Cambrer, en veure-ho, corre vers ells.)

CAMBRER: No, si us plau!
NOIA: Què passa, Max?
CAMBRER: No marxeu!
NOI: Però... ja hem acabat... i tenim pressa...
CAMBRER: Avui?
NOI: Avui què?
CAMBRER: Avui teniu pressa?
NOI: Sí, és clar...
CAMBRER: Avui és dijous.
NOI: Ja ho sé...
CAMBRER: I els dijous mai no teniu pressa.
NOI: Però avui sí, Max. Hem de...
CAMBRER: Heu de?
NOI: Ens esperen... una reunió d’escala...
CAMBRER: Les teniu dimarts, les reunions d’escala.
NOI: Ho hem canviat. És que...
NOIA: Deixa-ho córrer, en Max fa temps que ens coneix.
NOI: Tinc tot el dret a marxar d’un bar quan vulgui.
CAMBRER: Som amics. No m’ho pots fer, això.
NOI: Sóc un client.
CAMBRER: “No tenim clients, tenim amics”.
NOI: Això és només un eslògan.
NOIA: Que tu els vas ajudar a trobar.
NOI: Treballo en publicitat. Què té d’estrany que ajudi uns... ? (Calla de sobte.)
CAMBRER: Uns... amics?
NOI (amb resignació): Està bé... què vols que fem?
CAMBRER: Torneu a la vostra taula.
NOI: No hi haurà perill, oi?
CAMBRER: Les portes tanquen hermèticament.
NOI: Aleshores, per què ens necessites?
CAMBRER: El vam inaugurar ahir, el nou espai.
NOI: Ja, ja ens ho han dit.
CAMBRER: Ahir era dimecres.
NOI: I?
NOIA: Dimecres, en Max no treballa.
NOI: No ho entenc.
CAMBRER: I dijous entro més tard.
NOI: Tot això ja ho sé, Max. Ha estat així des de...
NOIA: En Max no t’està explicant el seu horari.
NOI: Aleshores?
NOIA(a Max, referint-se amb gestos discrets al client que ocupa l’altre espai): És el primer que veus, oi?
NOI (observant el Cambrer, que tremola com una fulla): El primer?

(El Cambrer, amb dificultat, fa que sí amb el cap. Finalment, deixa anar una súplica.)

CAMBRER: No em deixeu sol... si us plau.
NOI (dubtant encara): I... i l’amo?
CAMBRER: Tu ho has dit. És l’amo. La feina bruta, per als treballadors.
NOI: I... hauràs d’anar-hi?
NOIA: A tu què et sembla? I és clar que hi ha d’anar!
NOI: No... no voldràs que t’acompanyi?
CAMBRER: Tant de bo... No. Està prohibit. Només es poden comunicar amb algú de la casa. I sempre amb el mateix, si no és per causa de força major.
NOIA: Això què vol dir? Que l’hauràs d’atendre sempre tu?
CAMBRER: I ara, només faltaria! Els ha d’atendre sempre el mateix, però només durant una jornada sencera. El que passa és que avui ens ha enxampat en canvi de torn, i ara hem d’improvisar... De fet, recomanen que vagis variant cada dia, per evitar problemes d’empatia.
NOI: Empaquè?
NOIA: Identificació.
NOI: No t’hi pots identificar mai, amb una persona així!
CAMBRER: No t’ho pensis... es veu que abans n’han vingut tres junts. Jo crec que s’encomana. Per això em fa tanta por...
NOIA: I ja els deixen entrar, tres?
CAMBRER: És el límit. Haurien d’obrir massa espais, si no.
NOI: Tants en són?
CAMBRER: No ho sé. Em sembla que no en queden gaires, però no ho vull saber. Hem tingut la desgràcia que el nostre local entrava dins del pla d’espais que han elaborat, i no tenim més remei que aguantar-nos. Però el que no poden fer és exigir-nos que, damunt, ens interessem pel tema.
NOIA: Però alguna cosa n’haureu de saber...
CAMBRER: El just per complir amb els mínims de seguretat exigits, i prou.
NOI: I ara què?
CAMBRER: Doncs ara hauré d’entrar allí i preguntar-li què collons vol.
NOI: I esteu obligats a atendre’ls?
CAMBRER: Des del moment que poden entrar...
NOI: No, vull dir si... si heu de... ja m’entens...
CAMBRER: Ah, vols dir si... No, de cap manera. No en veuràs, per aquí. Saben que això no ho hauria acceptat ningú.
NOIA: De fet, es va arribar a parlar d’un moviment de resistència passiva... l’altre dia, el diari portava un article que...
CAMBRER (interrompent-la): Xxxttt!
NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: No se’n pot parlar! Si et senten, tindràs problemes! Tots, en tindrem!
NOIA: Però si el diari...
CAMBRER: Deixa’l estar, el diari! A ells també els han prohibit que en continuessin parlant.
NOI: Com ho saps?
CAMBRER: Fa un parell de dies va venir el periodista que havia fet l’article, i ens ho va explicar. Bé, li va explicar a l’amo. Jo no en vull, de complicacions d’aquestes...
NOIA: No m’ho pensava, que la cosa hagués anat tan enllà... I ara?
CAMBRER: Ara vosaltres seureu a la vostra taula, i jo... jo faré el que he de fer.

.

Continuarà dilluns 14/03