Sens dubte, si la setmana passada hi ha haver una notícia “mediàticament cridanera” que es pugui relacionar amb el passat de molts i moltes de nosaltres, aquesta és el 30 aniversari del 23F. Potser en parlaré algun dia, de les meves vivències relacionades amb aquella data. Em va enganxar fent la mili a Madrid mateix, i una cosa així no s’oblida fàcilment.
Però no és del 23F, que vull parlar ara. Perquè la setmana passada hi va haver unes altres dues notícies que també han transcendit a nivell mediàtic, tot i que en no tenir la càrrega morbosa del “se sienten, coño”, han quedat en un segon terme. Per a mi, en canvi, van ser dues notícies de primer ordre. A nivell nacional, indiscutiblement, però també a nivell personal i fins i tot sentimental.
Avui no té cap sentit preguntar a algú menor de 30 anys i escolaritzat a Catalunya com ha après a llegir i escriure en català. N’ha après a l’escola –més o menys bé segons les circumstàncies- i llestos. La pregunta semblaria fins i tot estúpida. Abans, però, no era així. Abans ens varem haver d’espavilar com varem poder. En el meu cas, com en els de tants i tants infants durant la dècada dels 60 del segle passat, l’espavilada va arribar de mans d’una revista: Cavall Fort, “una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”. En tinc a carretades, d’anècdotes de la meva relació amb una revista que no només em va alfabetitzar en català, sinó que va ser fins i tot la meva porta d’entrada al teatre gràcies als cicles que organitzava al Romea, però si m’hi posés no acabaria mai. Em limitaré a reproduir la notícia:
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha atorgat a Cavall Fort el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Projecció Social de la Llengua Catalana.
El Jurat ha concedit aquest premi a la revista “pel treball de formació i socialització en català, assumit amb naturalitat i empenta des de la creació de la revista en plena dictadura, el 1961, amb un model d’estàndard ric al mateix temps que clar, literari des d’una base popular, i tan juganer, expressiu i acolorit com pensat des del rigor, fins al punt d’haver aconseguit que barrufessin i s’engresquessin en llengua catalana una bona colla de generacions d’estaments i procedències molt diverses al llarg de cinquanta anys de trajectòria”.
De vegades es fa justícia. Tard, potser, però se’n fa.
Com se n’ha fet també amb el tema de les 4 columnes de Puig i Cadafalch, amb la memòria de les quals també hi tinc relació des de petit. Resulta que el meu pare –que va néixer gairebé 2 anys després que fossin aterrades per ordre de Primo de Rivera- me’n va parlar des del primer moment, de les antigues columnes que representaven la senyera. Suposo que ho deuria fer ja el primer cop que vaig trepitjar Montjuic pel meu propi peu, perquè ho recordo com una història “de tota la vida”. L’anècdota és que d’entrada la meva ment infantil va interpretar que el que hi havia hagut a Montjuic eren 4 torres venecianes, les dues que hi ha ara a l’entrada del recinte de la Fira i un parell més, i que el dictador n’havia escombrat dues. Anys més tard vaig veure que allò no era possible, i em vaig interessar per conèixer-ne el format original. Avui, quan hem aconseguit restituir un bocinet més de la nostra memòria històrica, ens correspon felicitar tota la gent que ho ha fet possible. Ah, per cert... i recordar que estem parlant d’un símbol nacional. Que què vull dir? Doncs que és la nació sencera, no només el Principat, la que du les quatre barres a la senyera...
Una gran setmana, sens dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada