MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!

Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.

El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"

"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.

Mori el seny, visca la rauxa!