"UN ESTUDIANT DE VIC". Breu apunt teatral en campanya

L’ANY 1927, Josep M. de Sagarra va estrenar “Un estudiant de Vic”, una de les seves obres menors i gairebé diria que, amb tota seguretat, l’única peça de la història universal del teatre que es desenvolupa íntegrament a la ciutat de Vic.

Tot i no contenir gaires referències toponímiques –a banda del Seminari només s’hi parla, i en una sola ocasió, de la rambla de les Davallades- no és casual la tria de la ciutat per emmarcar-hi l’acció. L’anècdota no té res d’original: una noia és obligada pel seu pare a casar-se amb una home vell a qui no estima. Aquest, en una mena de versió nostrada del Cyrano, paga a un estudiant del Seminari perquè s’adreci a la mossa, això sí, en presència d’ell. La resta és fàcil d’endevinar: els joves s’enamoren i davant de la negativa del pare d’ella decideixen fugir plegats. Són capturats, però defensen el seu amor. Finalment descobrim que ell, que semblava un pelacanyes, és fill d’uns barons i ha treballat per assegurar-se que la noia no el vol pels diners, sinó per una qüestió de sentiments.

Així doncs, i davant d’un argument tant “suat”, per què diem que la tria de Vic està feta a consciència? Doncs perquè els tòpics –sovint carregats de veritat- que envolten l’antiga Ciutat dels Sants li van a Sagarra com anell al dit. Li serveixen, per exemple, per dibuixar un senyor Pinós –el vell casador- com una rata de sagristia tan carregada de diners com inspiradora de fàstic i repulsió. Per crear un senyor Tortell –el pare- digne representant de la societat més conservadora i resclosida que ens puguem imaginar. De la mateixa manera, però, Vic serveix també a Sagarra per estructurar un autèntic cant a la llibertat i la rebel•lia, encarnades per una jove, Mariagneta, que reivindica el seu dret no només a casar-se amb qui vulgui sinó també a viure i passar-ho bé, i un estudiant que trenca tots els tòpics que la majoria de referències literàries podrien inspirar: faldiller empedreït, l’estada al Seminari li esdevé l’excusa perfecta per omplir la seva vida de “gresca i xivarri”.

Sagarra, doncs, parteix del tòpic per acabar-lo transcendint i fent aparèixer, enmig del Vic més conservador, un veritable esclat de vida. Més o menys, el mateix que proclama el projecte SOM VIC: l’actualització de la història de la nostra ciutat en clau contemporània, és a dir, en clau de futur i modernitat. Sense renunciar al bagatge acumulat fins ara, sinó tot el contrari: utilitzant-lo per bastir un nou projecte per a una nova vella ciutat.

Recollim, a continuació, alguns fragments que retraten perfectament els personatges principals:

1
MARIAGNETA:

És clar que tinc raó! No em deixen viure:
pateixo com a dins d’una presó.
Vosaltres ho sabeu de cada dia,
em coneixeu de temps, no és veritat?
El meu geni està fet per l’alegria,
per respirar una mica amb llibertat!
Fins ara no he pensat cap cosa sèria,
he parlat amb fadrins com totes fem,
sense córrer darrera de cap dèria,
sense malícia, no? Ja ens entenem...
El casar-me era cosa tan llunyana!
Casar-me, amb qui? Amb un noi fort i eixerit
que jo me l’estimés de bona gana;
però no veia enlloc el meu marit!
Pensava: “El casament no et corre pressa;
per ara disfrutem, riem, ballem,
no aturis el teu cor, si el cor et vessa:
les llàgrimes i els tràfecs ja els tindrem!”
I així vivia tota refiada...
i em diu el pare, sense més ni més:
“Et tinc una persona preparada:
molt piadosa, molt sèria i molts diners!”
Com si em tirés un gerro d’aigua freda,
li faig esporuguida: “Què m’has dit?”
I em contesta: “Per Déu! No siguis bleda;
he pensat de casar-te tot seguit!”
“Però amb qui?” I ell me fa molt mala cara:
“Amb aquell que a mi em sembla i em ve bé!”
“I jo, no sóc ningú?” “Creu el teu pare;
el teu pare ja sap el que et convé...”
I això és tot, i m’entero l’altre dia
que em casen amb un tal senyor Pinós,
una mena de gat de sagristia,
vell, ensopit, tronat i fastigós...

2
L’ESTUDIANT:

No fan!
A mi doni’m la gresca i el xivarri;
quatre copes de vi i quatre companys,
la burla als corredors del seminari,
les fresques enganyifes de l’hostal,
i esverar les veïnes a la missa,
robar les carnisseres al mercat,
i fer el dimoni vora les faldilles
de les mossetes que han sortit del ball.
És aquesta la vida regalada
que amoroseix els pobres estudiants,
farts de llatí, de puces i misèria,
de taules negres i vestits fumats!
MARIAGNETA: I doncs, la vocació del seu estudi?
ESTUDIANT: Això deixem-ho córrer, no és del cas!

3
L’ESTUDIANT:

Pobre vell! Fins em fa pena,
si no fos un vell tan vil!
aprofitem les estones;
és l’hora de decidir;
mentre cuinen la misèria,
mentre treballen un crim,
surt l’estudiant i els esbulla
tota la troca de fil...
Aquesta nit serà meva!
Què direu aquesta nit,
quan se us mengi la vergonya
i l’escàndol sigui aquí?
De què us valen vostres unces,
tots els vostres embolics!
Rieu, prepareu la festa,
esmoleu ben bé el llatí,
desempolseu les casaques,
afineu els violins
i feu-li un nus a la cua
al pobre estudiant de Vic!

4
TORTELL: Confessarem els culpables.
PINÓS: Obrarem com s’ha d’obrar.
TORTELL: Jo tanco la meva filla!
PINÓS: Jo mato el meu estudiant!
TOTELL: Tenim comprats tots els jutges!
PINÓS: Són nostres els advocats...
TORTELL: I Vic veurà el que és un pare!
PINÓS: I el que és un nuvi enganyat.

5
TORTELL:

(...)
Filla meva, el que tu has fet
és una criaturada,
una falta dels pocs anys,
d’aquelles que es paguen cares!
Jo, com a pare que et sóc,
tinc motius per castigar-te;
ben reclosa en un convent,
esborrant les teves passes
d’aquestes pedres de Vic
que has deshonrat, malaurada!
(...)

6
MARIAGNETA:

Som joves totes plegades:
què hi vol fer, senyor Pinós!
Vostè també se’n fa càrrec
i han vist que tenim raó...
No es pot enganyar la vida,
no s’hi pot jugar amb el foc...
De primer tot eren penes,
i llàgrimes i sermons,
el cor s’ha tret la careta,
volien ofegar el cor,
però quan el cor estima,
per negre que sia el joc,
per entrebancs i amenaces
arriba que es surt de tot,
i en les comèdies escrites
i en les comèdies del món,
aquell que surt amb la seva,
aquell que guanya és l’amor!...